divendres, 3 de febrer de 2012

Dilluns, a la BCNegra

Dilluns vinent, marxaré cap a Barcelona i no sé si la trobaré nevada. Si més no, les previsions meteorològiques vénen a dir que serem encara a dins de l'embranzida de vent siberià o siga que caldrà abrigar-se. Si és així, serà curiós desembarcar en una Barcelona blanca tot just quan se celebra la BCNegra 2012, però el destí té aquestes ironies. El cas és que m'han convidat a parlar de novel·la negra dins una taula rodona que se celebrarà dilluns, a les 19,30h a La Capella (c. de l'Hospital, 56), de manera que si us voleu deixar caure serà un plaer saludar-vos, ja ho sabeu. A la taula, compartiré espai amb Marta Banús, Jordi de Manuel i Carme Riera, i ens moderarà Àlex Martín. El títol que li han posat al debat és "Collita en català. Algunes de les històries de l'any". Amb la gent que m'acompanya, segur que resultarà interessant.
La veritat és que em fa goig, participar-hi perquè, tot i que aquesta és la meua primera (i encara ben atípica) incursió en el gènere, la novel·la negra sempre m'ha acompanyat com a lector. I com he explicat en algunes presentacions, certes estratègies de la narrativa de crims sempre m'han interessat com a escriptor. Així que em fa gràcia compartir cartell amb gent que segurament la viu amb més vocació i constància, que la fa servir de manera sistemàtica per interrogar el món i les seues claus, i de la qual, doncs, en puc aprendre molt.
Ja sé que sovint es tendeix a considerar la novel·la negra com un gènere menor. I de fet, he notat que certa gent es prenia "La mà de ningú" com si fóra una concessió a no sé ben bé què. No ho és pas. Ben al contrari, quan he tingut ocasió, he explicat que la vaig escriure de la mateixa manera que he fet les altres: donant-li el temps que necessitava i sense pensar en res més que en explicar la història que volia contar de la millor manera possible. Si el resultat és una novel·la negra, verda, roja o groga no mai m'ha preocupat. De fet, va ser molt de temps després d'acabar-la que algú li va posar l'etiqueta. Una etiqueta que, tot i que "La mà de ningú" no s'ajusta al model més conegut de novel·la negra, jo crec que li escau. I el fet no invalida l'afirmació que he fet tantes voltes: que no crec en els gèneres. Quan escric almenys, no hi crec. I amb això vull dir que no sóc conscient, quan estic immers en el procés de construcció d'una novel·la, que hi haja més límits a respectar que els que m'imposa la pròpia lògica del text. I seguisc pensant que els gèneres només són etiquetes, convencions que ens ajuden a entendre millor el món. Res a veure, doncs, amb els valors literaris. Ni per a bé. Ni per a mal.
Publica un comentari a l'entrada