dimecres, 30 de desembre del 2009

Dotze mesos, cent llibres i sis títols imprescindibles

Conscients que l'actualitat literària és més vasta que les nostres possibilitats, aquesta secció de Cuadernos intenta atendre un doble objectiu: no perdre de vista la realitat immediata i ser rigorosos en la tria. Amb un imperatiu afegit: que les modes no ens determinen necessàriament el criteri i que la selecció siga variada, tant en gèneres com en intencions literàries. Atenent a aquest múltiple objectiu, durant 2009 hem donat notícia de prop d'un centenar de llibres, hem avançat els títols que omplirien els prestatges de les llibreries en les diferents èpoques de l'any, hem conegut la primera iniciativa per comercialitzar el llibre digital en català i hem celebrat el dos-cents aniversari de Edgar Allan Poe. En aquest darrer número de l'any, com és costum, fem balanç. I, a més, els proposem, d'entre les obres que hem anat ressenyant al llarg de l'exercici, algunes lectures destacades. Les que no s'haurien de perdre de cap de les maneres.
A Cuadernos ens importen els clàssics. Des dels grecs com Eurípides als més recents com Simone Weil, enguany hem donat notícia de la reedició d'obres de Flaubert, Daphne du Maurier o Goethe, entre altres. Lectures imprescindibles, totes elles. Com una altra, però, que potser és una mica més desconeguda. És una obra breu que ens va arribar des d'una editorial modesta (tant com ambiciosa des del punt de vista literari) de les Illes Balears, Edicions del Salobre, en traducció de Clara Formosa i titulada “El soterrani”. I, tot i que formalment, es tracta del segon volum de memòries de Thomas Bernhard, també hi ha qui diu que és una obra purament de ficció. En tot cas, un text enlluernador. Imprescindible.
La narrativa estrangera actual també ha tingut una presència important en aquestes pàgines. Des de la novel·la negra, representada per Benjamin Black o John Connolly a les novetats d'alguns premis Nobel com Toni Morrison o José Saramago, passant per les reedicions d'autors emblemàtics com Amos Tutuola, Dino Buzzati i Philip Roth o els èxits recents de Paolo Giordano i Andrea Maria Schenkel. Però, per a molts lectors, el gran descobriment narratiu de l'any ha estat l'escriptor francés Jean Marie Gustave Le Clézio, a qui l'Acadèmia sueca concedí l'any passat el premi Nobel de literatura i que era inèdit en català. En pocs mesos –i gràcies als bons oficis dels traductors Anna Torcal i Salvador Company- vam poder disposar de dos títols, “La música de la fam” i “L'africà” (Edicions 62), on l'autor ret homenatge a les figures materna i paterna, respectivament. Dues obres mestres.
Quant a la narrativa en català, les pàgines de Cuadernos han acollit les novetats d'autors castellonencs com el debutant Marc Pallarés o els més veterans Pasqual Mas, Pep Castellano o Joan Pla. A més, hem parlat de les propostes narratives d'autors com Francesc Bodí, Salvador Company, Josep Ballester, Esperança Camps, Antoni Gómez, Miquel Bezares, Núria Cadenes o Lluís Anton Baulenas. Autors de llarga trajectòria i d'altres que comencen a consolidar una posició rellevant. Escriptors, en tot cas, que garanteixen el relleu de primeres figures com Joan Francesc Mira, de qui vam destacar l'obra amb què tancava la seua trilogia sobre la ciutat de València, “El professor d'història” (Proa). Una novel·la que reflexiona, prenent com a punt de partida el “Faust” de Goethe i la València més moderna, sobre el sentit de l'existència i la perplexitat davant un present que es fa difícil d'entendre. Una obra que no falta qui ha qualificat de la més important aportació narrativa valenciana des del “Tirant lo Blanc”.
La poesia també ha tingut un lloc rellevant en aquestes pàgines. Hi ha hagut notícies estimulants, com la publicació dels primers poemaris d'Isabel Garcia Canet o Susanna Lliberós o l'última aportació del poeta català més popular des de la mort de Miquel Martí i Pol, Joan Margarit, així com traduccions d'autors com Ovidi, Pierre Ronsard, Maria do Rosario Pedreira o el suec Tomas Transtromer. Un panorama divers, sense dubtes, en el qual destaca, tant per la seua qualitat literària com per la significació emotiva, el llibre “Jardí clos” (Perifèric), del castellonenc del Grau Joan Baptista Campos. Un poemari que, des del jardí de casa estant, passa revista al món sencer. I que, a més, va guanyar la primera edició del premi Manel Garcia Grau de poesia. Tampoc se l'haurien de perdre.
Els llibres d'anàlisi i divulgació tampoc no ens han mancat enguany. Hem donat cabuda a les reflexions de Ivan Illich i Henry David Thoreau sobre economia i ecologia, a les preguntes que Toni Mollà es feia sobre la televisió pública, a l'estudi sobre la figura de Joan Fuster que signava Josep Ballester, a la selecció d'articles que Joan Francesc Mira ha publicat a la premsa o al seu llibre sobre l'expulsió dels moriscos. Una temàtica variada entre la qual destaca un llibre que, sota el títol “El combat per la premsa”, va publicar la Universitat Jaume I. En ell, els autors, Vicent Pitarch i Albert Sánchez-Pantoja, rememoren dues aventures pioneres de la premsa en valencià: la revista “Al vent” i el programa radiofònic “Nosaltres els valencians”, la memòria d'un temps en què tot, efectivament, estava per fer. Però, a més, semblava possible.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (27/12/09)

dimarts, 29 de desembre del 2009

Valencians i valencians



Ja fa temps que sabem que de demòcrates només tenen el nom. I les paraules amb què es vesteixen, en tot cas. Les que pronuncien ells i les que els fan dir als titelles que parlen per boca d'ells a la televisió que hauria de ser de tots els valencians i només és d'uns pocs. D'ells i dels que els riuen les gràcies. S'anomenen demòcrates i parlen com si ho foren. Però els fets els delaten una i altra vegada. Tenaçment. La darrera mostra de l'escàs sentit democràtic que els impulsa ve reflectida en els pressuposts generals de la Generalitat. Els diners que paguem tots i que s'haurien de gestionar en benefici de tots, que ja sabem que no és el cas. Parle de la retirada de les subvencions al sindicat majoritari en educació, el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià, que ha dut a terme la Conselleria d'Educació.
Si han llegit la premsa aquests dies, sabran que, per primera volta, la Generalitat ha deixat fora dels pressuposts públics les ajudes a l'STEPV per formació, promoció del valencià i representativitat. Per criteris tècnics, diuen, sense esmentar quins són aquests criteris. No cal, tampoc, que bé que ho sabem tots. Perquè resulta que l'STEPV és el sindicat més votat pels treballadors de l'ensenyament i l'únic que té un compromís real amb la llengua del país. I, curiosament, el més bel·ligerant davant de la gestió d'Alejandro Font de Mora. Una gestió trufada d'incompliments i d'arbitrarietats, que ha supeditat l'educació valenciana als interessos del seu cap, el president Camps, ara proposant donar en anglès assignatures incòmodes per boicotejar Zapatero; ara impulsant la introducció de l'uniforme a l'escola pública, qui sap amb benefici de qui; ara privilegiant les subvencions a centres religiosos en detriment dels, ja ben precaris, centres públics; ara assetjant els docents i els pares que no es pleguen a la voluntat de l'amic del Bigotis. I oblidant, de camí, els problemes reals: la proliferació de barraques als col·legis i instituts de tot el país, l'endarreriment del programa de construcció de centres educatius, la precarietat econòmica de les universitats, la insuficient oferta de classes en valencià... Una política que ha col·locat l'educació valenciana al cim d'una classificació. La de fracàs escolar. Tot un honor.
La mesura, a més, és estúpida. Perquè, volen perjudicar l'STEPV, potser acabarà beneficiant-lo. Però segurament són tan prepotents que no han reparat en el corrent positiu que ja s'ha generat en favor de l'STEPV i que és probable que el que perda en subvencions, ho acabe guanyant en quotes de nous afiliats. O siga que, en lloc de perjudicar-lo, encara l'acabarà enfortint. Ja ho deia Enric Valor -a qui també van discriminar i de la forma més miserable- que les persecucions fortifiquen sempre les conviccions. És possible que les autoritats educatives no hagen pensat en les conseqüències de la mesura o potser van tan sobrats que els donen igual. Potser no temen que la seua imatge s'haja d'erosionar mai, ni amb els vestits de franc del president, ni amb el cotxe de Ricardo Costa, ni amb tot el merder que apunta el sumari del cas Gürtel, ni amb minúcies -deuen pensar- com aquesta de l'STEPV. Potser és per això que la forma en què exerceixen el poder és cada volta més parcial. Menys democràtica.
Potser per això, perquè es creuen immunes a tot, la llista de greuges no comença amb l'STEPV. N'hi ha centenars, d'intel·lectuals, col·lectius, associacions, discriminades, en les subvencions o en els mitjans de comunicació que controlen o en els òrgans representatius que designen. Per a ells, n'hi ha valencians bons i valencians dolents. Valencians que els riuen les gràcies i valencians que gosen posar-les en qüestió. I a aquests no els volen donar ni aigua. Obliden que els diners que els neguen són de tots. Dels valencians que estan a favor de la política del Consell i dels que estan en contra. De tots. I que l'exercici democràtic del poder ha de ser enormement escrupolós amb la discrepància. Que els diners públics s'han de repartir amb equanimitat, perquè la democràcia no és possible sense els crítics a la veritat oficial. Però ells només tenen diners per als amics.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (27/12/09)

dilluns, 28 de desembre del 2009

De la cançó popular al poble sahrauí, llibres per a tots

Edicions del Bullent ha presentat les darreres setmanes una série de novetats adreçades als primers lectors, des d'aquells que s'inicien en el món dels llibres fins als joves que busquen entendre el món en què viuen. Una de les col·leccions més curioses és “Contem i cantem”, una série que combina les tradicions musicals pròpies amb il·lustracions fetes a tota pàgina i a color i text en lletres majúscules, el més aconsellable per als xiquets que comencen a llegir. L'últim volum a aparèixer és “En Joan Petit quan balla” que signen el grup Carraixet i l'il·lustrador Dani Cruz. Cada vers de la popular cançó ve acompanyat d'un dibuix que l'il·lumina, de manera que el lector menut comence l'aprenentatge lector amb facilitat i sense renunciar a una de les claus del bon lector: la diversió. El llibre inclou també la lletra completa i la partitura, per a qui no vulga limitar-se a llegir-lo. També adreçat a primers lectors, però ja un punt més competents és el conte de Josep Chapa (que il·lustra Matilde Portalés) “On són els arbres?”, un conte amb una clara vocació didàctica que planteja què passaria si un dia, de colp i volta, desaparegueren els arbres. Aquesta excusa argumental li serveix a l'autor per fer inventari dels beneficis que ens proporcionen uns elements tan comuns (i cada volta en major perill) com els arbres. I les coses que ens perdem en deixar-los de banda.
Per a lectors majors de 8 anys, i dins la col·lecció “Estrella de mar”, Bullent publica “La princesa Cagaire i Bufeta” de l'autora de Riba-roja Anna Llàcer. Tot parteix d'un nom curiós, el de la protagonista del relat, que s'anomena Bella Cagaire i Bufeta i que, a més, és princesa i, segons reconeix ella mateixa, la seua vida està prou bé: té un lleó, cinc gossos, un camell i tretze estruços, té un bosc tropical al jardí de casa on jugar a amagar-se, menja creïlles fregides sempre que vol i te una aixeta a l'habitació d'on raja un refresc de taronja. Però els seus cognoms no sols li disgusten profundament, sinó que a més provoquen les burles dels companys d'escola. Per això, decidirà demanar-li a la seua mare que li compre uns cognoms nous. I, quan li'ls neguen, decidirà anar-los a buscar ella mateixa.
Un sentit més ecologista impregna el darrer premi Carmesina, “L'últim linx”, del castellonenc Santiago Forné. De fet, la voluntat explícita de l'autor és denunciar que el protagonista de la novel·la, el linx Bola de Neu, potser siga un dels darrers d'una espècie que està en perill d'extinció clar. Aquest, a més, és el punt de partida de la novel·la, que conta les peripècies d'un linx que, en marxar el germà, es troba sol perquè no n'hi ha més animals de la seua espècie amb qui fer colla.
Fer pensar a través de la literatura és també l'objectiu d'una de les col·leccions més singulars d'Edicions del Bullent, “Claus per entendre el món”, on ara es publica un títol que, amb l'afer d'Aminatu Haidar ben present, no pot tindre major actualitat: “Un país al desert”, de Francisco Collado, planteja, a través de la història de Zag -un xiquet acollit per a passar els mesos d'estiu amb una família valenciana-, el problema del poble sahrauí, un dels pocs que encara continua colonitzat per una potència estrangera, el Marroc. Un poble a mercè dels interessos econòmics de les grans potències que sobreviu dividit, una part sota l'ocupació de l'exèrcit marroquina i una altra aïllada en la zona més esquerpa del desert del Sàhara.

Article publicat al suplement de cultura del diari Mediterráneo (20/12/09)

diumenge, 27 de desembre del 2009

El problema de fons



Més enllà de la sort d'Aminatou Haidar, el problema de fons quedarà per resoldre. Entre altres coses, perquè cap dels actors amb capacitat de decisió no s'ha plantejat ni tan sols abordar-lo. Les negociacions de Miguel Àngel Moratinos o Hillary Clinton amb els representants del monarca (també podríem dir del dictador) Mohamed V s'han centrat a eliminar la part més visible del problema: la presència, a l'aeroport de Lanzarote, d'una ciutadana sahrauí en vaga de fam. D'una dona d'aparença feble, però determinació de ferro. Amb una dignitat i una capacitat de sofriment que difícilment poden resultar intel·ligibles a una classe política com la nostra, tan avesada als tripijocs i a la doble moral. Una mare que, en la tradició del millor pacifisme, ha sabut concitar, amb l'única arma del seu propi coratge, l'atenció dels mitjans informatius. Que s'ha convertit en una icona de la resistència i ha posat novament de relleu la injustícia del món envers el poble sahrauí. I la hipocresia dels nostres governants.
L'objectiu, doncs, és apagar el focus que alimenta de titulars els diaris del món occidental i posa de manifest la passivitat occidental davant certes causes. En cap moment, però, la diplomàcia occidental no s'ha plantejat donar-li un impuls definitiu a la solució del conflicte. L'objectiu ha estat, precisament, tot el contrari: apagar els llums i facilitar així que el problema continue podrint-se com ho ha fet els darrers anys, enmig de la foscor i del silenci. Enmig de la passivitat internacional. Sense merèixer res més que alguna notícia solta, de tant en tant i només per omplir un buit, qui sap si al diari o a la consciència. Ningú no ha mogut un dit per promoure el referèndum d'autodeterminació que preveu el pla de pau d'una ONU que, com en tants altres casos, és absolutament inoperant. Cap de les converses no ha abordat els patiments inadmissibles a què està sotmés el poble sahrauí, ni la fam ni la penúria a què l'hem confinat, ni l'ocupació militar que pateix, ni la ignominiosa existència d'un mur de més de 2.500 quilòmetres que divideix en dos el país. L'únic interés de les gestions ha estat, precisament, que la lluita del poble sahrauí deixe de ser notícia. Els importa evitar la mort de l'activista, però no han fet res per evitar la injustícia i la mort que pateixen els milers de sahrauís que viuen oprimits sota la bota militar marroquina o confinats al Tindouf, una de les zones més dures del desert del Sàhara, que no és dir poc. Es veu que una vida, segons com, importa més que moltes vides.
Ja saben vostés com van anar les coses allà al Sàhara. Sis dies abans de la mort del dictador Franco, els espanyols van abandonar la terra que havien colonitzat durant una vintena d'anys sense preveure'n el futur. Deixant-la a mercé del Marroc i Mauritània, i sense comptar per a res amb l'opinió dels sahrauís que, a través del Front Polisari van reivindicar el seu dret a decidir. Poc de temps després, Mauritània renunciava a la sobirania en favor del Marroc que, des d'aleshores, manté sota ocupació bona part del país. L'ONU ja fa temps que va decidir que calia celebrar un referèndum d'autodeterminació que cada dia resulta més i més inviable, de manera que la situació fa anys que està estancada. I cap dels actors internacionals que serien capaços de forçar la solució no troba raons per moure un dit. En el fons, el problema és que aquella terra aspra és massa rica. Massa generosa en fosfats, en ferro, en reserves petrolíferes. D'ací l'interés del Marroc i de les companyies occidentals que, amb el vistiplau del regne alauí, l'exploten. D'ací la passivitat de la diplomàcia occidental. El sofriment i la injustícia que pateix el poble sahrauí els sembla un bon preu a pagar a canvi de la complicitat del Marroc amb les seues companyies, però també amb l'estabilitat de la regió. Marroc és una porta a la immigració clandestina cap a Europa que el rei dictador tanca o obre segons li convé. I, igualment, podria convertir-se en una base d'operacions immillorable per a Al Qaeda. Davant d'això, el poble sahrauí té poca capacitat de pressió. I la sort dels pobles, no ens enganyem, depén únicament de la seua força.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (20/12/09)

dissabte, 26 de desembre del 2009

Saramago reescriu la història de Caín

José Saramago torna a reescriure la Bíblia. Ja ho va fer amb el Nou Testament amb “L’Evangeli segons Jesucrist” i ara es fixa en l’Antic. “Caín”, així s’anomena la darrera novel·la de l’escriptor portugués, que ha publicat Edicions 62. Un text que adopta com a protagonista el maleït per excel·lència, el fill dolent d’Adam i Eva, l’assassí del seu germà Abel, a qui va matar perquè Déu el preferia i n’acceptava els sacrificis que li oferia i ho demostrava fent pujar recte com una columna el fum, mentre el de la foguera de Caín s’escampava sense ordre, negant-se a pujar. I era Déu qui ho feia possible, qui demostrava així, de manera ben plàstica, la seua preferència per Abel. D’ací l’enveja de Caín. D’ací la mort d’Abel. I el càstig de l’assassí a errar pel món sense descans. Però les coses no són tan senzilles, opina Saramago. Sí, és cert que Caín va matar Abel, però Déu també era còmplice del crim. I encara més: l’autor intel·lectual, com en diríem ara. Perquè va induir-lo, d’alguna manera, i perquè el va consentir, havent-lo pogut evitar. I així li ho fa saber l’homicida.
Saramago segueix les passes de l’assassí errant. Un trajecte que el durà a visitar diferents passatges de l’Antic Testament, des de les altures del mont Moriah on Abraham es disposa a sacrificar el seu fill Isaac (una mort sobre el sentit de la qual s’interroga Caín, que serà qui l’evite) al llit de la bella i insaciable Lilith, de qui esdevindrà l’amant predilecte; del peu del mont Sinaí on els israelians fugits d’Egipte adoren el Vedell d’Or (i bé que el Senyor els ho farà pagar) a l’esplanada on acampen les tropes de Josué que assetgen la ciutat de Jericó; de Sodoma i Gomorra (que el Senyor decideix cremar sense parar compte que, amb els culpables, també socarrava els innocents) a la casa del pacient Job, a qui Déu matarà els fills i desposseirà de tots els béns a causa d’una aposta amb Satanàs; un periple que acabarà a dalt de l’arca on Noé, la seua família i una parella de cada espècie animal romanen a estalvi del Diluvi Universal.
El Caín de Saramago no és un de tants personatges inconscients que poblen les pàgines de la Bíblia. Ben al contrari, és un esperit inquiet, que es pregunta les raons que té Déu per a fer certes coses: per a provocar una matances com les de Sodoma o Gomorra on van morir també molts infants o per a acarnissar-se de manera tan cruel amb el pobre Job. I no troba més explicació que considerar Déu com un psicòpata perillós, una ment malaltissa i prepotent, que no accepta els errors i que no té pietat de ningú. Un Déu absurd i capriciós, hipersensible a la crítica. Un Déu que, posat davant l’espill de la racionalitat, no pot aguantar-se la mirada. No és d’estranyar, doncs, que la jerarquia catòlica (que comparteix bona part de les característiques del Déu que ens presenta Saramago) s’haja sentit ofesa per la llibertat i la mordacitat crítica amb què el Nobel portugués aborda l’Antic Testament. No és estrany, però tampoc és nou.
Des del punt de vista estrictament literari, n’hi ha poques sorpreses. Com sempre, Saramago fa servir un narrador molt pròxim al lector, que dialoga amb ell i li crida l’atenció o li comenta els aspectes que considera convenients. Així doncs, sense estar a l’alçada d’obres com el “Memorial del convent”, “L'any de la mort de Ricardo Reis” o “Història del setge de Lisboa”, “Caín” no defraudarà els seguidors de l’escriptor lusità i veí de Lanzarote.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (13/12/09)

dimarts, 15 de desembre del 2009

La nova televisió

Ja saben vostés que demà mateix, avançant-se a la data límit que marca la llei, el repetidor del Desert de les Palmes deixarà d'emetre el senyal analògic, de manera que la majoria dels municipis de Castelló ja només podran vore la televisió a través del decodificador de televisió digital terrestre. I qui no ho faça es quedarà a cegues en matèria televisiva. Sempre que no decidisca simplement canviar de televisor, ara que ve Nadal i fins i tot les administracions públiques ens encoratgen -a través de llumetes de colors i promocions diverses- a gastar uns diners que no tenim. I perdonen que siga desconfiat, però no crec que la tria de dates siga casual.
L'ampliació de canals ens hauria de dur una major pluralitat, però no serà així. La concessió de llicències, si més no al País Valencià, ha concentrat l'oferta en mans de grups de dreta extrema: pedrojotes, losantos, etc. que favors amb favors s'han de pagar. Sembla que a Camps i la seua colla no els sembla suficient l'alliçonament constant que emet Canal 9, una televisió que hauria de ser “nostra”, vull dir de tots els valencians, però que ja fa molt de temps que és únicament “seua”, de Camps i la seua claca, la d'ací i la de Madrid, ja saben.
Siga com siga, el sistema digital ofereix alguns avantatges indubtables, més enllà de la proliferació de canals i, doncs, la dilatació quasi infinita de les possibilitats de fer zàpping durant una bona estona sense repetir cadena. D'entrada, multiplica per 4 els canals d'àudio assignats a cada canal de vídeo. En termes cinematogràfics, això significa que ja no hi haurà excusa per a satisfer els paladars dels cinèfils més exigents i totes les pel·lícules i sèries de televisió estrangeres podran ser emeses -també- en versió original. I amb l'opció d'activar o no els subtítols, segons la perícia del televident en la llengua original. Però, a més, facilita el respecte a les diferents llengües oficials de l'Estat. Efectivament, ja no existeix cap raó per a què l'altra televisió que paguem tots, l'espanyola, programe les pel·lícules únicament en castellà. O per a què faça les locucions dels partits de futbol i altres esdeveniments esportius, com a mínim, sense tenir en compte que, a l'Estat espanyol, de llengües n'hi ha més d'una. N'hi ha alguns canals -com ara Gol Televisión- que permeten seguir determinades retransmissions en més d'una llengua. És un exemple que hauria de proliferar. I ara que s'està posant en marxa el nou model de televisió pública estatal potser fóra un moment idoni per a començar a respectar també els drets d'aquells que no tenim el castellà com a llengua materna. Ja els avance, però, que no ho faran. Ni les públiques, ni les privades. Més que res, perquè la qüestió de fons no és de possibilitats tecnològiques sinó d'actitud.
Ara bé, qui espere que aquest és el canvi definitiu va venut. La fi del sistema analògic és únicament el principi d'una era que encara no sabem de cert per on ens conduirà. I aquest és un altre dels reptes que haurien de plantejar-se els directius. A hores d'ara ja sabem que la televisió del futur no la vorem únicament a través de la pantalla del televisor, per més que siga de plasma i de no sé quantes polzades. Hi ha la Xarxa, també, on ja estan penjats bona part dels continguts que s'emeten en la graella tradicional i, a més, amb la possibilitat de vore'ls quan et vinga bé i no únicament en el moment de l'emissió programada. I hi ha també els mòbils, sobretot en el cas de les generacions més joves, un àmbit on encara no s'ha produït l'eclosió definitiva de la televisió. I fins i tot la televisió tradicional patirà canvis, a partir de la introducció de l'alta definició (que obligarà a comprar nous decodificadors a bona part de la gent que n'acaba d'estrenar un de corrent) i de la interactivitat i de nous canals de pagament i de vés a saber quines novetats. De fet, l'únic que està clar és que la televisió, a partir de no res, deixarà de ser l'àmbit estantís que coneixíem i entrarà en una espiral de novetats semblant a la que sacseja el món de la informàtica. O siga que ja poden anar preparant-se a renovar l'utillatge tecnològic televisiu al compàs de cada última novetat que aparega.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (13/12/09)

dimecres, 9 de desembre del 2009

Mira i la deportació dels moriscos

De tant en tant, Joan Francesc Mira ens obsequia amb un d'aquells treballs que fa, segons paraules seues, per compromís cívic. Uns volums de gran format, tapes dures, concebuts amb intenció divulgativa i, en conseqüència, il·lustrats amb generositat i maquetats amb bon gust; llibres d'aquells que fa goig no sols llegir sinó també mirar i remirar, però en els quals Mira no rebaixa ni l'exigència literària ni el rigor històric. El primer volum de la série estava dedicat als Borja, a qui l'autor coneix molt bé, sobretot arran el procés de gestació de la novel·la que va dedicar al segon dels papes de l'estirp xativina. Després, n'han seguit altres sobre homenots com Sant Vicent Ferrer o Vicent Blasco Ibáñez o sobre esdeveniments com la batalla d'Almansa, tots ells de la mà de l'editorial Bromera. Fa poc, acaba de sumar-s'hi “Vida i final dels moriscos valencians”, que veu la llum ara que s'acompleixen 400 anys dels fets.
Per començar, Mira desmunta el mite de la convivència pacífica entre les tres religions monoteistes i, en canvi, dibuixa un panorama bastant diferent. Arran la conquesta pels regnes cristians del nord de les terres valencianes en poder dels musulmans, s'hi instaura una nova societat on tots aquells que no professaven la religió cristiana eren considerats estranys, tant si es tractava de jueus com de sarraïns. De fet, moltes vegades, la conquesta d'una ciutat pels cristians suposava l'exili de la major part de la població musulmana que hi vivia i que, en bona part, va fer cap al regne de Granada o al nord d'Àfrica. I, en tot cas, els que es quedaven, havien de viure reclosos en zones concretes, les moreries o aljames. A més, la pervivència de nuclis de resistents, en un primer moment, unida a la creença que, des del regne de Granada, s'alimentaven els afanys de revolta dels moriscos valencians així com els atacs dels pirates provinents del nord d'Àfrica, als quals es creia que ajudaven els moriscos, va crear un clima en el qual els musulmans que s'havien quedat al regne de València eren vists com uns enemics que vivien a dins de casa.
L'esclat de la Germania va suposar un primer moment d'inflexió, assegura Mira, segons el qual un moviment que va començar sota el nom de la justícia va derivar ràpidament en accions violentes contra la població musulmana, a la qual es va batejar a la força. Els nous cristians, però, ho eren només en aparença, ja que seguien fent servir els noms musulmans, de portes endins, i acomplien en secret amb els ritus de la seua religió. El bateig massiu, doncs, no va millorar la situació dels moriscos, dels quals seguien desconfiant les autoritats i, especialment, el Sant Ofici de la Inquisició. De manera que, a poc a poc, va anar guanyant terreny la idea de l'expulsió, tot i el perjudici que podia suposar per als nobles valencians, la terra dels quals era cultivada majoritàriament per musulmans. Però cap veu valenciana no va tindre pes en la decisió final del Consejo de Estado, de manera que, sota el regnat de Felip III, un 4 d'abril de 1609, va aprovar-se la deportació massiva dels moriscos: una tercera part de la població valenciana. Com diríem ara, una neteja ètnica en tota regla.
“Vida i final dels moriscos valencians” és, doncs, una invitació a conèixer una mica millor un episodi fonamental de la història dels valencians. Amb un atractiu afegit: la prosa neta i precisa de Joan Francesc Mira fa que siga també una experiència literària molt gratificant.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (6/12/09)

dilluns, 7 de desembre del 2009

Una notícia extraordinària

Siguem seriosos: la demora del Tribunal Constitucional a emetre la sentència sobre l’Estatut de Catalunya no pot entendre’s únicament si l’atribuïm a una pugna entre dues maneres oposades d’entendre el dret, una de conservadora i una de progressista. Va més enllà, molt més enllà. Entre altres coses, perquè el seu contingut marcarà els límits, però també els principis, de la futura articulació territorial de l’Estat. I els orientarà en un sentit o altre. És a dir, a partir d’aquesta sentència, podrem saber si l’Estat espanyol està disposat a avançar cap a una organització més respectuosa amb la plurinacionalitat. O, al contrari, si les portes que la Transició va deixar mig obertes, ara es tancaran del tot.
No podem perdre de vista que, tot i que el TC és un órgan formalment independent, en la pràctica, els magistrats que el componen són nomenats en funció de la distribució dels escons al Congrés. I no per consens, sinó per quotes: a tants escons, tants magistrats del Constitucional. O siga que, en lloc de pactar el nomenament de jutges de reconegut prestigi, equanimitat i independència, que siguen assumibles pels diferents partits (i, més encara, respectats per tota la societat), cadascú nomena els de la seua corda. I, és clar, diga el que diga la teoria, en la pràctica sempre queda algun lligam amb qui ha propiciat l’ascens de cadascú. Així les coses, el TC queda com un lloc on es prolonga, de manera inassumible en termes democràtics, la lluita de partits. I la seua presumpta independència queda reduïda a una contalla que només poden assumir els incauts. Els que no saben –o no volen saber- quines maneres es fan servir a l’arena política.
Per tant, si el text estatutari català acaba amb retallades importants, el PP haurà obtingut, per mitjans judicials, un botí al qual no li donen dret els seus vots, la seua representació parlamentària. I haurà decantat, en clau centralista (o nacionalista espanyola, si ho prefereixen), l’organització territorial de l’Estat. Al cap i a la fi, per això –i per a desgastar la relació de Zapatero amb el PSC- va interposar el recurs. Aleshores, serà bonic escoltar la líder catalana del PP, Alicia Sánchez Camacho, mirant de quadrar el cercle. Però tampoc el PSOE –diga el que diga el president del govern- podrà esquivar la complicitat en una mutilació que, al cap i a la fi, haurà vingut avalada, com a mínim, per algun dels seus magistrats. Si no per tots. La retallada, ja ho saben vostés, no seria la primera que instrumenta el PSOE. Perquè, contra el que va prometre Zapatero a Catalunya, el text que va eixir del Parlament català ja va ser amputat al Congrés pel bisturí socialista, amb Alfonso Guerra exercint de cirurgià major. I costa tant pensar que Guerra actuara sense l’aquiescència del president del Govern com creure que els magistrats nomenats pel PSOE actuen en contra de la línia de pensament del partit que els va nomenar. Igualment, serà bonic de vore com s’empassa el PSC aquesta roda de molí.
Ara mateix, i es pronuncie el TC en un sentit o altre, la primera conclusió que cal extraure és que el model actual és inviable. El tribunal que determina el grau d’adequació de la normativa que aproven les diferents instàncies legislatives a la Constitució no pot ser una mera prolongació de la proporció de vots dels dos partits majoritaris. Per tant, si es vol recuperar la credibilitat de la màxima instància judicial de l’Estat, en caldrà una reforma profunda. I tant PP com PSOE hauran de renunciar als privilegis que ara ostenten.
Com és lògic, no puc saber quin sentit tindrà la sentència, però, si observem la realitat immediata (l’auge electoral que donen les enquestes als nacionalistes espanyols d’UPyD, el suport del PSOE a UPN a Navarra o el pacte entre PP y PSOE a Euskadi), ens adonarem que l’Estat espanyol no avança, precisament, cap a un reconeixement ple del seu caràcter plurinacional, com va dir que faria, al principi del seu primer mandat, Zapatero. Tot el contrari. Així les coses, m’estranyaria molt que la sentència del TC contradira la pràctica diària dels partits que nomenen els seus membres. La qual cosa, si em permeten, és una extraordinària notícia per a l’independentisme.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (6/12/09)

divendres, 4 de desembre del 2009

Mollà, Llombart, Capilla i Corella

Els amics Toni Mollà i Juli Capilla han guanyat els premis Constantí Llombart de narrativa i Roïs de Corella de poesia que promou l'ajuntament de València. Mollà ho ha fet amb un dietari titulat "Més enllà de San Francisco", on dóna compte dels dies que va passar als Estats Units durant la campanya electoral de l'actual president Barack Obama. Del contingut del poemari de Capilla, que es titula "Raspall", no n'han dit res els mitjans, tot i que, coneixent la seua afició a la pilota, imagine per on aniran les coses. Enhorabona a tots dos.

dijous, 3 de desembre del 2009

Satisfacció i inquietud

He llegit pocs llibres que combinen de manera tan extraordinària la satisfacció i la inquietud. El plaer que proporciona llegir literatura de la bona i el malestar que provoca la certesa que les coses, si es donara el cas, anirien així. I que han anat així, de fet, quan la història ens ha posat en tesitures semblants. Parle de l'"Assaig sobre la ceguesa", de José Saramago, que he tingut entre les mans aquests dies, per preparar la sessió del club de lectura que farem a Castelló, a la biblioteca Rafalafena, aquesta vesprada. Ja sabeu, Saramago es pregunta, com sempre, què passaria si... I el que s'esdevé en aquest cas és una epidèmia de ceguesa (de ceguesa blanca, lletosa, exactament) i l'autor portugués va contestant la pregunta inicial: doncs passaria que internarien els malalts en un manicomi, aïllats del món, i entre ells sorgirien jerarquies i els més forts abusarien dels febles, mentre a fora s'aniria escampant la malaltia i el món esdevindria un caos. En fi, ja deveu conèixer la història que conta una novel·la que, com deia, et deixa satisfet pel plaer de llegir i preocupat per la certesa que cadascú de nosaltres, molt probablement, no es comportaria de manera diferent als monstres que retrata Saramago. Vingut el cas, si més no.

dimecres, 2 de desembre del 2009

La fascinant personalitat de Thoreau

La personalitat de Henry David Thoreau (1817-1862) és tan fascinant com els seus escrits. Va nàixer a Concord (Massachusetts) i als 10 anys ja va redactar el seu primer text, “The Seasons”. No deixaria mai d'escriure i, a la seua mort, els assaigs, diaris, articles, poemes i la resta de textos arribaven a la vintena de volums. De tots ells, destaquen sobretot “Walden o la vida als boscos” (Ed. Símbol), on reivindica una vida senzilla, a la vora de la natura i en perfecta harmonia amb ella, lluny del brogit de les ciutats i les seues urgències, i “La desobediència civil” on defensa que, davant d'un govern injust, està plenament justificada la resistència individual.
Fa poc, l'editorial Tres i Quatre i l'Institut del Territori han editat els “Textos escollits”, una antologia d'escrits de Thoreau que ha seleccionat un dels màxims especialistes en l'autor nord-americà, Antonio Casado da Rocha. El volum és el fruit del primer cicle sobre “Pensadors ambientals” que l'Institut del Territori va organitzar, ara fa prop de 2 anys, a València. I reuneix, en a penes una vuitantena de pàgines, alguns dels fragments més significatius de 4 dels llibres de Thoreau: l'esmentat “Walden”, les “Passejades” (Ed. Olañeta) i dos llibres que no compten amb traducció al català, “Life without Principle” (un dels darrers textos que va escriure i on planteja la vida com un compromís ètic i en contacte amb la natura) i “Journal”, el dietari que va escriure al llarg de prop d'una trentena d'anys. Fins a la seua mort, podríem dir, ja que la darrera entrada -dictada a la seua germana a causa de la seua extrema feblesa- està datada mes i mig abans de morir.
Com cita el seu antòleg en la introducció als “Textos escollits”, Thoreau necessitava passejar almenys 4 hores diàries, però, tot i que de vegades se n'ha donat una imatge d'ermità, la vida social de l'escriptor de Massachusetts era ben activa. De fet, tenia una abundant correspondència, a més d'un tracte constant amb familiars, veïns i amics, i va fer múltiples conferències per defensar l'abolicionisme i atacar les lleis que penalitzaven els esclaus evadits i capturats. El seu pensament, sobretot en el vessant pacifista, es pot rastrejar en personalitats com Mahatma Gandhi o Martin Luther King. Però la seua influència va més enllà. Se'l considera un antecessor de l'ecologisme, per la seua reivindicació de la vida natural, que no entén com una renuncia als avanços tecnològics o mèdics, sinó que matisa alertant-nos del risc que el progrés es faça a costa del saber primari, de la vida en harmonia amb la natura i que el que guanyem per un costat ho perdem per l'altre. El rastre de la seua obra també està present en obres de psicologia, filosofia o medicina i els seus escrits sobre història natural han tingut un pes notable en obres científiques recents com les de l'entomòleg i biòleg Edward O. Wilson, que fa uns anys encapçalava el seu llibre “El futur de la vida” amb una carta adreçada a Thoreau.
“Textos escollits” és, doncs, una bona manera de tastar un autor que, més enllà de les acurades descripcions de paisatges que avui ens semblen impossibles o dels grans principis que -de manera latent- esquitxen els seus textos, és capaç de fer literatura de la bona. “Walden” sobretot, però també les altres obres que integren l'antologia, estan plenes de fragments que ens captiven no sols per la defensa de grans ideals sinó per la seua bellesa intrínseca.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (29/11/09)

dimarts, 1 de desembre del 2009

L'informatiu

M'arriba a través del correu electrònic una invitació a visitar un nou diari digital valencià, L'informatiu. Un nou mitjà de tendència valencianista i progressista, que no és poca cosa, en aquest país nostre. I majoritàriament escrit en valencià. Amb col·laboradors com el músic Pau Alabajos, l'escriptor Francesc Mompó, el periodista J.J. Pérez Benlloch o l'amic -i també periodista- Manolo Jardí. No cal dir la falta que ens fan mitjans plurals, capaços de contar-nos quines coses passen sense el filtre -quan no la mordassa- que imposa la Generalitat i els seus llargs tentacles. Diuen que el futur de la premsa no és en el paper, sinó en la Xarxa. No ho sé, tot i que el més probable és que acaben convivint de manera més o menys estable. Tant se val, en qualsevol cas. L'important és que la premsa valencianista -en paper o a la Xarxa- siga capaç de fer-se un forat important, que els missatges valencianistes comencen a degotar sobre una societat ara mateix completament captiva del periodisme espanyolista, que el valencianisme deixe de ser cultural -únicament cultural- i comence a ser també mediàtic i polític, que bona falta que ens fa. En fi, que m'agradaria que L'informatiu tinguera èxit. I que fóra un primer pas.

dilluns, 30 de novembre del 2009

Raons per manifestar-se

Diuen les estadístiques que la defunció per violència masclista és la primera entre les causes de mort prematura de les dones: 76, enguany, a tot l'Estat, 12 d'elles valencianes, s'hi han deixat la vida, però n'hi ha centenars, potser milers, a les que els l'han feta impossible. Dones que encara arrosseguen seqüeles, al cos o més endins. Raons més que suficients per manifestar-se, com va fer tanta gent dimecres passat a Castelló, a València, a Alacant, a tot l'Estat. Es commemorava el dia contra la violència de gènere i calia posar damunt de la taula que no hem avançat prou. Que sí, que és cert que hi ha més empara legal, però que no hi ha encara el compromís suficient. Que les autoritats no fan tot el que caldria o no ho fan amb prou ganes ni amb pressupost suficient. Que molts homes es resisteixen a cedir certs privilegis obsolets, a cessar en certes actituds intolerables. Que moltes dones, també, no poden o no volen vore el perill de certes relacions. Que els mitjans de comunicació segueixen traient profit de certes actituds obscenes.
Enguany, un dels temes sobre el qual s'ha incidit més és, precisament, la resistència d'algunes dones a considerar perillosos certs comportaments de les seues parelles. Dones que admeten com a normals actituds exageradament possessives. Un èmfasi que em sembla especialment oportú. No de bades, hi ha moltes víctimes que han deixat la vida per confiar-se massa. Per donar segones oportunitats a qui no calia. Per tornar a conviure amb l'agressor. O per haver-li permés de transgredir els límits que havia establert una resolució judicial. A primera vista, pot semblar que parlem de sentiments i que, per tant, hem d'admetre la dificultat de reduir la casuística sentimental a un articulat precís. Però no és així: es tracta, simplement, d'una falta d'hàbit a l'hora d'identificar els signes latents d'un comportament agressiu. I ací sí que hi ha marge per actuar.
Llegia aquests dies que moltes xiques joves veuen normal que el seu nòvio els controle amb qui parlen i amb qui deixen de parlar, amb qui queden a prendre una copa i amb qui no. Que fins i tot, algunes, veuen com un motiu d'orgull que el jove amb el qual es relacionen tinga un cert grau de gelosia. I ací hi ha una part del problema: en l'assumpció, per les dones, de pautes generades pel masclisme. Perquè la dona que tolera aquestes actituds, que les admet com a normals, potser, si ve el cas, serà reticent a admetre que aquella relació ha esdevingut perillosa. I no hi ha pitjor malalt que qui no és capaç d'identificar els símptomes. És, per tant, en aquestes dones, en aquestes actituds, on cal incidir més. Perquè de res no ens serviran les lleis ni les sentències si, finalment, la dona li acaba concedint a l'agressor el marge d'actuació que li nega la normativa vigent.
Ara bé, com conscienciar aquestes dones del problema quan, des de certs àmbits, no deixen d'arribar missatges masclistes? Com canviar les coses quan la societat no deixa de reproduir comportaments de discriminació cap a les dones? Pense, per exemple, en la discriminació laboral, tant pel que fa al salari com a la dificultat de les dones per fer compatible el treball i la feina domèstica o la condició de mare. O en determinats missatges publicitaris que ens presenten la dona com un simple objecte d'ús sexual. O en alguns continguts televisius que promocionen una visió masclista de les coses. O en el mateix cinema, que sempre despulla les protagonistes i rarament els actors que les acompanyen. O en institucions com l'Església Catòlica, que discrimina les dones de paraula, d'obra i d'omissió. O en certes religions que volen fer passar per trets culturals una pura i duríssima repressió de la condició femenina. O en els mitjans de comunicació, que segueixen lucrant-se sense vergonya del negoci de la prostitució. O de la connivència general de la societat, que permet, a la vista de tothom, aquesta pràctica tan flagrant de discriminació social i de gènere. Ja veuen vostés que no falten raons per a eixir al carrer i demanar més convicció, més energia i més diners en la lluita contra la violència masclista. Convicció, energia i diners per a tot l'any. I no sols per a un dia.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (29/11/09)

divendres, 27 de novembre del 2009

Parlant de literatura a Vilamarxant

Aquesta vesprada, si no passa res, estaré a Vilamarxant amb la gent de la Coordinadora pel valencià Camp de Túria i de l'Associació Cultural 9 d'Octubre, dues associacions que, com tantes altres, es mouen al País Valencià i treballen, amb il·lusió, constància i desinteressadament, per la seua cultura, la seua llengua i la seua identitat. Ja he dit més vegades que aquest país es manté viu, en bona part, gràcies a aquestes associacions, a aquesta gent que treballa tant i tant i sovint ni tan sols rep el reconeixement que mereix. Que són ells, davant la desídia o l'hostilitat de les autoritats, que el vertebren.
El cas és que fa temps que em van convidar a visitar-los i, des de primera hora, vaig notar un caliu especial, una calidesa i un respecte molt intensos. Durant alguns mesos, hem anat parlant, de la data, de com enfocar la xarrada, del díptic (una joia) amb què anuncien la programació dels actes que organitzen i també de literatura, del país i d'altres coses, fins al punt que ja m'uneix amb ells alguna cosa més que una simple invitació a parlar de llibres. Fins ara, però, ens hem comunicat per correu electrònic, per telèfon, però no ens hem vist les cares. I ja en tinc ganes. Al capdavall, un dels atractius principals de l'ofici d'escriure és conèixer gent com aquesta. Lectors fervorosos i activistes constants en un país sovint tan desagraït com el nostre.
Així doncs, aquesta vesprada, a Vilamarxant, parlarem sobre l'ofici d'escriure a partir d'unes paraules meues que he titulat "La cuina de l'alquimista" el sentit de les quals, a petició seua, vaig resumir en un text que han reproduït al díptic que anuncia l'acte. Ací us el deixe, per si us ve de gust.

"Escriure és aspirar a ser alquimista. Buscar la pedra filosofal que fa possible el miracle de fer plorar o de fer riure, de commoure algú (a qui segurament no coneixes de res) a través de la paraula. Hi ha ben poques coses més màgiques que aquesta capacitat de provocar, a través d’un text, que algú (el lector) s’emocione o patisca, s’alegre o es pose trist per la sort d’uns personatges que tots sabem que no existeixen sinó en les ments de l’escriptor i del lector. Hi ha poques satisfaccions més grans que comprovar que allò que hi ha imprés en un paper comença a bategar amb força, a cobrar vida quan el lector hi diposita els seus ulls. Quan això ocorre, l’escriptor ha esdevingut definitivament alquimista. El guardià de la pedra filosofal. Jo ja fa anys que la busque cada dia. Amb cada text. Amb cada paraula. I que intente compartir les meues temptatives amb els qui tenen gust de visitar aquesta modesta cuina d’alquimista".

dimecres, 25 de novembre del 2009

Toni Mollà dissecciona el panorama audiovisual

Vivim una època incerta en matèria televisiva. L'apagada analògica, les possibilitats encara per explorar de la televisió digital terrestre, del cable o dels telèfons mòbil, i l'augment de l'oferta televisiva a través d'Internet dibuixen un panorama canviant i ple d'oportunitats en el qual caldrà definir el paper dels agents tradicionals i, entre ells, i de manera molt especial, el de la televisió de titularitat pública. És el que planteja Toni Mollà (Meliana, 1957) en el seu darrer llibre, "Quina televisió pública? Amenaces i oportunitats a l'era digital", que acaba de publicar Bromera. I la seua opció està ben clara: la televisió pública es troba en una cruïlla decisiva i, si la política no s'ocupa de reformular el seu model amb paràmetres de futur, serà el mercat que li'l configure. Cal, doncs, un debat que definisca una nova manera d'entendre la televisió pública, que redissenye els nous models de finançament i de gestió i que ho faça en un sentit de major profunditat democràtica. Un debat que, en el cas valencià, hauria de discórrer apartat dels discursos partidistes i del conflicte lingüístic, dues qüestions que, per a Mollà -i no sols per a ell-, figuren entre les perversions que més han atemptat contra la concòrdia civil imprescindible per al progrés i la modernització socials.
Mollà analitza el panorama actual i denuncia que la concentració dels mitjans en poques mans va en detriment de la qualitat de la informació i, en conseqüència, de la democràcia. No es pot oblidar que els mitjans de comunicació són els principals agents a l'hora de configurar l'opinió pública i que, per tant, l'Estat té l'obligació de garantir aquesta pluralitat. Així mateix, constata que sovint la televisió actual prima en excés l'entreteniment i oblida que la seua missió també és informar i formar els ciutadans i, en particular, la joventut, a través d'una oferta d'acord amb els seus interessos i necessitats. De la mateixa manera, reclama que la presència de la llengua catalana als mitjans ha de ser concebuda com un valor afegit al producte. En aquest sentit, veu com a necessari un pacte comunicatiu que vaja més enllà del valor que la televisió pública representa per a un govern determinat. Un pacte i una redefinició del model televisiu del qual depén la supervivència mateixa de la televisió pública i la capacitat d'aprofundir en la democràcia.
Mollà ens descriu un panorama complex i canviant en el qual, al seu parer, la televisió pública ha de jugar un paper fonamental: com a servei tecnològicament capdavanter, d'ambició generalista, capaç de competir en el mercat i amb voluntat d'incidir en la vida pública. I, en el cas de comunitats amb llengua pròpia diferent del castellà, un instrument per a la seua difusió i valoració, però també per a la cohesió social. Per a fer possible aquesta nova televisió pública capaç d'enfrontar el futur amb garanties, Mollà reclama un ens moderador i veritablement independent del poder polític, un consell de l'audiovisual a la manera de la Federal Communications Comission dels Estats Units amb amples competències en la matèria. Una entitat que l'espanyol és l'únic estat europeu que encara no ha posat en marxa.
"Quina televisió pública?" és, doncs, una reflexió imprescindible per a qui vulga aproximar-se a la realitat actual del panorama audiovisual, dels reptes que planteja i del paper que hi han de jugar les televisions de titularitat pública.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (22/11/09)

dilluns, 23 de novembre del 2009

Defensa de Camps

No sé com poden criticar-li a Francisco Camps que es perdera el sermó de Mariano Rajoy a Barcelona. Perquè, siguem persones serioses, vostés què hagueren fet? Entre escoltar el discurs del líder del PP, que no es caracteritza precisament per arrossegar les masses al deliri, i conduir un Ferrari, què hagueren triat? Entre tanta retòrica interessada, potser se'ls haurà passat per alt un detall: l'inquilí del palau de la Generalitat és com un nen que no pot resistir-se a jugar, quan en té l'ocasió. Que, quan li proposen d'anar a nadar al riu en hores de classe, no pot -no sap- dir que no. I menys encara si el mestre és d'aquells avorrits, que et fan adormir només obrin la boca. Ja sé, ja sé que el deure és el deure i va primer que la devoció. I que el de Francisco Camps és assistir a classe i escoltar el mestre Rajoy. I, en tot cas, mirar de badallar quan no l'enfoquen les càmeres. Però, els sembla just que li critiquem de forma tan cruel allò que nosaltres també hauríem fet?
La cosa, al meu parer, ha anat massa lluny. S'ha dit, per exemple, que Francisco Camps no va assistir a la convenció pepera per por a rebre una surra al cul per mal comportament: ja saben, tot això dels vestits a mida i les converses amb el seu amiguet (de l'ànima) dels bigotets i els grans esdeveniments que valien la meitat del que es pagava. Però jo no crec que aquesta versió tinga crèdit, francament. De fet, l'oferta que Mariano Rajoy va anunciar a Barcelona per evitar la corrupció a l'Estat espanyol parlava únicament dels ajuntaments, no? Mariano Rajoy en cap moment no va dir que calguera lluitar contra la corrupció a les diputacions provincials, la Generalitat, el govern de la Comunidad de Madrid, que com tothom sap són instàncies completament transparents, un model de gestió dels recursos públics, dirigides per polítics que posarien diners de la seua butxaca, si calguera, per a què als afortunats ciutadans que governen no els falte de res. O siga, que no serà per això que Camps va faltar a classe.
I qui no crega en la seua tendència irrefrenable a comportar-se com un xiquet que repasse els fets. No l'han vist jugar al pilla-pilla amb aquell jove alternatiu tan simpàtic? O fent-se passar per un pistoler acribillat de nit pels indis socialistes? O alegrant-se fóra de mida cada volta que li tocava estrenar un vestit nou? O afavorint els amics a l'hora de repartir els cromos? O, finalment, jugant al joc del telèfon amb Rajoy (i provocant un malentés de por) quan li va comunicar que Ricardo Costa no dimitia i el líder del PP va entendre, i en això es basa el joc, una cosa diferent?
I ara diguen-me vostés si algú així, amb aquesta irrefrenable tendència a jugar en totes les circumstàncies podia evitar la temptació de conduir un Ferrari, encara que fóra blau i haguera d'embutir 4 amiguets en un biplaça. Vostés què hagueren fet? Ja sé, ja sé, que la foto tenia una lectura simbòlica: que semblava que el Molt Honorable li fera de xofer als representants del gran negoci de la Fórmula 1. I que, per tant, podia interpretar-se com un servilisme intolerable de la nostra Generalitat en favor dels promotors de grans negocis o de visites papals, ja sabem amb quines contrapartides. Però, de qui era el cotxe? Encara sort que no van obligar Camps a posar-se la gorra de xofer, que no vull ni pensar què haurien dit si li l'arriben a col·locar. Així que no siguem cruels i deixem-lo en pau. Que no s'han adonat que viu a l'altra banda de l'espill, en un país de Meravelles? ¿No l'han sentit dir mai que la Comunidad és el paradís, quan no tenim un duro i ocupem la cua de tots els indicadors de benestar? ¿O defensar, enmig del fragor de la batalla per Caja Madrid i en plena defecació de la Gürtel, que al seu partit tot és molt bonic i tots s'estimen molt? Camps és un nen que es resisteix a admetre que els Reis Mags són els pares, simplement. I, com tots els nens, necessita protecció. Així que, si em permeten, jo suggeriria que el retiraren un temps de la vida pública. Que el posaren intern una temporada en alguna institució on puga jugar amb els amiguets. Amb Francisco Correa, per exemple, de qui sabem que li agrada jugar a les màfies i per això es feia dir Don Vito.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (22/11/09)

dijous, 19 de novembre del 2009

El músic, segueix rodant pel món

Buscant per Internet, em trobe de sobte al Tadeusz, el músic que vaig conèixer al bulevard Rossini i que sembla que ha anat a rodar per Alacant i ha cridat l'atenció de l'Enric Balaguer, que n'ha escrit alguna cosa.

dimecres, 18 de novembre del 2009

Empúries rescata “El desert dels tàrtars”, de Dino Buzzati

Dino Buzzati torna a les llibreries en una edició commemorativa dels 25 anys de l’editorial Empúries. El segell –que ara opera sota el paraigua del Grup 62- ha seleccionat 4 títols de l’amplíssim catàleg que ha anat elaborant al llarg d’aquests anys i els edita, amb cobertes dissenyades per Kavel Rafferty, en una tirada limitada i fora de col·lecció. A més de “El desert dels tàrtars”, la novel·la més coneguda de Dino Buzzati, la tria inclou “Carrer Marsala”, de Miquel Bauçà; “Domini màgic” i “Passeig d’aniversari”, de Joan Vinyoli; i “Nou contes”, de J. D. Salinger. Empúries ha editat també un catàleg commemoratiu amb el discurs inaugural de Josep Benet, textos de Xavier Folch i Eugenia Broggi i una coberta il·lustrada per Miquel Barceló.
Dino Buzzati (1906-1972) és, segons Jorge Luís Borges, un dels pocs autors coetanis seus que salvaria. Potser per les visibles influències de Franz Kafka en la seua manera de concebre la literatura; potser pel solatge que hi deixaren tant l’existencialisme com el surrealisme, sobretot en els seus contes; o potser perquè planteja la impotència de l’home davant les lleis incomprensibles d’un món que actua al marge de la voluntat individual. Siga com siga, Buzzati és un dels grans noms de la literatura europea del segle XX, d’ací que l’edició d’Empúries tinga el valor, més enllà de l’oportunitat commemorativa, de refrescar-nos la memòria, de donar-nos una nova oportunitat de tornar a un dels clàssics de la narrativa del segle XX.
Dino Buzzati va tindre una formació ben acurada –a més d’escriure i dibuixar, tocava el violí i el piano- i, tot i que no es considerava escriptor, va publicar més de mitja dotzena d’obres i va fer de corresponsal de “Il Corriere della Sera” a Etiòpia –aleshores colònia italiana-, on va concebre “El desert dels tàrtars”. A més, sentia una gran afició per la muntanya, potser perquè Belluno, la ciutat on va nàixer, està situada al peu mateix del massís dels Dolomites. Una devoció, molt present també a “El desert dels tàrtars”, que l’autor ja havia plasmat a la seua primera novel·la (“Bàrnabo delle montagne”).
“El desert dels tàrtars” narra la vida de Giovanni Drogo des del moment de la seua graduació com a tinent fins a la fi dels seus dies. Una vida, la del protagonista, que estarà profundament lligada a la Fortalesa Bastiani, un baluard militar situat en unes muntanyes aïllades de la civilització, tot just a tocar d’una immensa explanada sovint coberta de boires. Els militars allí destinats tenen la missió de vigilar la possible arribada d’un exercit enemic, els tàrtars. Drogo, d’entrada, no pensa estar-hi massa temps, però, finalment, per unes raons o altres, no acaba de marxar. I, quan ho haja de fer, serà en contra de la seua voluntat. El fil que tensa la novel·la de Buzzati és l’espera dels tàrtars, que no arriben mai, i la forma com l’amenaça transforma les vides de tots els habitants de la fortalesa en una rutina inhumana. D’ací, per exemple, que un sentinella haja de matar un company simplement perquè no coneix la contrasenya del dia. Una lògica absurda i implacable davant de la qual els individus es troben inermes. Un dels grans mèrits de la novel·la de Buzzati és el contrast entre el discurs asèptic del narrador i la immensa càrrega dels fets que ens dóna a conèixer. De manera que la lectura –formalment plàcida- va calant a poc a poc en l’ànim del lector fins a causar-li un desassossec profund.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (15/11/09)

dimarts, 17 de novembre del 2009

El Pep, a Alzira

He llegit a Vilaweb que Pep Castellano ha guanyat el premi Vicent Silvestre de narrativa infantil, dins dels premis Ciutat d'Alzira. I me n'he alegrat molt, no sols perquè el Pep és amic meu, que també, sinó perquè sempre he pensat que, pel que fa a explicar -de paraula o per escrit- contes als nens, n'hi ha ben pocs, de tan bons com ell. Ho he escrit més vegades, a Cuadernos, a propòsit d'El rap de la gallina Carolina, del qual sóc fan confés, o de Les puces vampires, que tant em van fer riure, o de les altres històries infantils que el Pep ens ha regalat als que encara conservem el cor d'un xiquet. O això volem pensar.
I m'alegra, també, perquè, a més d'escriure històries divertides, Pep sempre ha concebut la literatura com una eina de compromís amb la realitat. No sé com anirà aquest "Bernat, un científic enamorat" que li han premiat a Alzira, però posaria la mà al foc que no deixa de plantejar certes reflexions sobre el món en què vivim. Al capdavall, l'ecologisme, la tolerància envers allò diferent i, en general, la reflexió sobre els valors en el món en què vivim, sempre han estat una constant de l'obra de Pep. També de la infantil. I sense perdre el somriure. Felicitats, company.

dilluns, 16 de novembre del 2009

El Mur, els murs

Aquests dies, ja ho saben vostés, no s’ha parlat d’altra cosa que del Mur de Berlín i la seua caiguda, un 9 de novembre d’ara fa 20 anys. I, doncs, de la fi de la divisió d’Alemanya i d’Europa i també de la llibertat i dels que, diuen, la van fer possible. Però ja fa temps que la història ens ha ensenyat que no hi ha res completament blanc o completament negre. Que no ni ha episodi gloriós que no s’edifique sobre algunes –o sobre moltes- misèries. I si no s’ho creuen, proven a llegir el “Memorial del convent” de José Saramago i mai més no tornaran a admirar un monestir de la mateixa forma, per més sublim que els semble la seua factura.
Per això, per commemorar el vinté aniversari de la caiguda del mur que va separar, durant molt de temps, els ciutadans del sector oest de la ciutat dels seus compatriotes de la República Democràtica Alemanya, s’han reunit a Berlín els principals dirigents del món occidental. I d’altres com Gorbatxev, a qui s’atribueix el pilotatge del desmantellament de l’Estat comunista quan, simplement, el que no va poder és evitar que caiguera. Coses que passen. El cas és que, si han vist vostés les televisions o han llegit els diaris aquesta setmana, potser hauran arribat a la conclusió que el Mur de Berlín –i per extensió els règims comunistes- van caure únicament a causa de la indecisió d’uns agents de policia duanera i el coratge d’uns centenars d’alemanys de l’est. I les coses no van anar exactament així.
Ocorre, però, que la caiguda del Mur de Berlín és un símbol poderós. I, com a tal, segurament va ser un punt d’inflexió decisiu en una dinàmica que, tanmateix, ja resultava imparable. Per causes conjunturals com la pressió social, la deriva personalista d’alguns règims, el col·lapse financer que vivia la URSS a causa de les enormes despeses que havia compromés en la Guerra Freda o la ingerència poderosa de la CIA i del Vaticà, especialment a Polònia. Però també per una causa estructural decisiva: la contradicció que suposava, per a un sistema de producció comunista, haver de competir en un mercat cada dia més i més globalment capitalista. De manera que, més que no causa de res, la caiguda del Mur de Berlín va ser la conseqüència d’una situació que ja estava prou madura per esclatar. D’ací que, arran de l’ensulsida del símbol, tot és precipitara. Però d’això se n’ha parlat poc, aquests dies, potser perquè la profunditat no encaixa massa bé en el format d’espectacle a què ens tenen acostumats.
Siga com siga, les conseqüències de la caiguda del Mur de Berlín no han estat totes dignes de celebrar. D’entrada, la pèrdua del referent comunista va significar a Occident una crisi de valors de l’esquerra, que es va quedar de sobte sense espill i encara no s’ha recuperat del tot. I la consolidació, fins que la crisi actual l’ha deixat amb les vergonyes a l’aire, del neoliberalisme salvatge, la primera obsessió del qual va ser desmantellar l’Estat del Benestar que havia forjat la socialdemocràcia en un intent de fer la síntesi entre els avantatges del capitalisme i els del socialisme marxista. Les conseqüències del monopoli ideològic neoliberal ja les saben vostés: guerres arreu del món, auge del terrorisme, reculada dels drets humans, depredació dels entorns naturals i degradació del planeta, eixamplament de les diferències entre rics i pobres...
Ara bé, si la superficialitat em molesta, la hipocresia de certs dirigents presents a Berlín m’ha indignat profundament. Parle d’alguns mandataris que s’omplien la boca parlant de llibertat i que feien vots per a què el cas de Berlín no es repetisca mai més i que posaven ben pagats a les fotografies commemoratives. I que, en canvi, no tenen cap rubor a mantindre ben dreçats als seus països uns murs semblants. Em referisc a Hillary Clinton i a Rodríguez Zapatero, i al mur que separa els Estats Units de Mèxic i a la tanca que aïlla les colònies espanyoles de Ceuta i Melilla del Marroc. Dos casos als quals podríem afegir-ne els de països que no estaven representats a Berlín, com els d’Israel i els murs que ha alçat a Gaza i Cisjordània, per exemple. Uns murs, en tot cas, que separen tant com ho feia el de Berlín. I que resulten igualment ignominiosos.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (15/11/09)

divendres, 13 de novembre del 2009

Darrere la mirada

M'acaben de passar la ressenya d'El músic del bulevard Rossini que Ramon Pla i Arxé va publicar a El Temps del 15 de setembre. Diu així:

Acabada la novel·la, Vicent Usó (Vila-real, 1963) escriu, a les darreres planes del libre, nou “endreces” d’agraïment a les persones que l’han ajudat, d’una manera o d’una altra, a escriure l‘obra. El primer d’aquests agraiments és per al “músic anónim que durant uns matins em va burxar l’esperit amb un esguard tan inquietant que em va forçar a seure davant del paper en blanc i imaginar qué hi havia al darrere”. El músic del bu!evard Rossini és allò que la imaginació de l’au-tor ha creat a partir de l’estímul literari d’aquella mirada.
l allò que l‘autor hi ha imaginat és la história d’un modest noi polonés —Tadeusz— que té passió i talent per a tocar el violí. Una aura de nen prodigi l’acompanya en els primers passos, i el somni de convertir-se en un solista famós se li dibuixa a l’horitzó. Peró Tadeusz acabarà tocant el violí en una cantónada de la Vila, més a prop de la mendicitat que no de la glòria artística. Pel camí hi ha deixat el seu país, la noia amb qui volia casar-se, el mestre i protector i, encara, la seva llibertat, en haver de sobreviure explotat per una xar-xa mafiosa de tràfic d’immigrants. Si la novel·la fos només això, ja tindria l’interés d’incorporar a la nostra novel·lística el món de la immigració —en aquest cas, la de l’est— amb què ens trobem arreu, cada dia. Peró la novel·la —aquesta i totes— no consisteix només en una se-lecció d’espais i personatges o en una cadena causal d’esdeveniments, sinó, sobretot, en la manera com tot aixó ens és explicat.
Per explicar-ho, Vicent Usó opta per un artifici literari —el del narrador omniscient o alguna cosa que s’hi assembla molt— que li permet de reproduir el tipus de relació que, en la gènesi de la novel·la —la que ell fa explícita en l’agraïment”— ha tingút amb el personatge. El descriu des de fora —utilitza la tercera persona per referir-s’hi— com qui explica històries en què ell no té cap part, i d’aquesta manera reprodueix la relació que ha tingut amb el músic real, però la imaginació —la història de Tadeusz— que l’autor projecta en ell converteix el personatge en el material conductor de la sensibilitat i de l’experiéncia del narrador: deixa, així, de parlar de l’altre, per parlar en l’altre.
Vicent Usó exhibeix aquesta relació amb el personatge de la novel·la: el mira com ho podia fer el creador amb les seves criatures, que coneix millor que no es coneixen elles mateixes, de les quals sap perfectament el futur i sobre les quals fa confidéncies al lector. Com un déu —omniscient— que coneix i estima les seves criatures. Usó és un mestre en la utilització irònica i sensible d’aquesta tècnica. La ironia de qui és capaç de dir al lector: “ Encara que en diuen omniscient, aquest humil narrador no es veu capaç d’arribar a conéixer tots els detalls, vostés disculpen.” Aquest procediment té com a conseqüència que sigui la veu del narrador —la mirada, la sensibilitat, l’estil— l’atractiu preferent d’El músic del bu!evard Rossini, per damunt fins i tot de la força dramática del personatge. L’atractiu d’una mirada intel·ligent capaç de ser distant i irònica però de ser també senisible i solidária. L’autor desestima així el potencial me-lodrama que hi ha latent en la història de Tadeusz i deixa net —i poderós— el drama.
L’estructura de la novel·la respon a aquest mateix designi: el narrador alterna les e-scenes situades a la Vila d’avui amb amb les situades, básicament, a Polònia que refereixen tot allò que ha precedit i causat la seva situació final en una cantonada del bulevard Rossini. Aquesta alternança d’espais es produeix per associació d’idees, la qual cosa ens acosta a la ment del narrador alhora que ens allunya de l’atestat objectiu. En aquest mateix sentit, algunes escenes de la trama són descrites amb especial interés i fruïció pel narrador: les escenes del bar de poble del qual és client Tadeusz, o el viatge que, des de Bucarest, l’ha de portar a la Vila, o les escenes que succeeixen a la mort del pare que protagonitza Gretkowska, una veïna de la famflia, o, molt especialment, l’escena que es produeix a la sortida del concert que alguns antics companys de conservatoni de Tadeusz fan a la Vila. Algunes d’aquestes escenes són certa-ment memorables.

dijous, 12 de novembre del 2009

Vicent Marçà

Em diuen que a les Corts valencianes s'ha presentat -per part d'una diputada de Compromís- una petició per tal que la Generalitat recolze la publicació de les obres de Vicent Marçà. No en tenia coneixement i la informació que em proporcionen no passa d'ací. El cas és que he intentat ampliar-la però no me n'he sortit. Algú em pot explicar més coses?
No cal insistir en la importància que les institucions -i per extensió, la societat- facen seu el treball de tants escriptors valencians i no cal explicar tampoc com de lluny estem de la normalitat, en aquest àmbit. Per això m'ha sorprés, la notícia. I per això m'alegraria molt que fóra certa i que tirara endavant.
En aquest sentit, no és sobrer recordar com la ciutat de Castelló sí que ha fet seua la reivindicació de la tasca de Tico Marçà. L'altre dia, per exemple, es presentaven les bases del premi que du el seu nom i en el qual participen cada any centenars d'estudiants. Un guardó que, més enllà de la competició, té el valor d'unir en una causa comuna (la reivindicació del llegat literari, cultural i cívic de l'escriptor) diferents sensibilitats polítiques i que, per tant, contribueix a crear allò que tanta falta ens fa als valencians: un marc de convivència i de valors que estiga per damunt de les lluites partidistes. Tant de bo la iniciativa de les Corts contribuïsca a fer el mateix al si de les institucions de tot el país.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Els fantasmes que poblen la nit en vetlla dels insomnes

António Lobo Antunes (Lisboa, 1942) és un dels grans autors de la literatura europea i un dels perennes candidats a obtenir el premi Nobel de literatura. Autor d’una trentena de llibres, està representat en català per algunes de les seues principals obres: “Esplendor de Portugal”, “Manual dels inquisidors”, “Exhortació als cocodrils”, entre altres. Ara, El Gall Editor acaba de publicar “Ahir no et vaig veure a Babilònia”, una novel·la de 2006 que ha traduït Joan Casas. Lobo Antunes és un narrador ambiciós i honest, a qui no li importa explorar límits. Potser perquè és psiquiatre de formació, la seua obra indaga sovint en les pulsions profundes de l’ésser humà. A més, entre 1970 i 1973, va participar en la guerra d’Angola, una experiència que el va marcar profundament i que es pot rastrejar també en els seus llibres que, igualment, solen ocupar-se de la història de Portugal. Segons va declarar a primers d’any, la novel·la que duia entre mans i que fa poc que ha vist la llum, Que cavalos são aqueles que fazen sombra no mar?, serà la darrera que escriga.
“Ahir no et vaig veure a Babilònia” retrata l’insomni d’uns quants personatges de la majoria dels quals no coneixem el nom, només la veu. O, per ser més precisos, el fil del pensament que, en les hores de vetlla obligada, es va descabdellant a poc a poc en un discurs recurrent i aparentment inconnex, ple d’imatges que van i vénen, de records, sensacions, propòsits i veus que sorgeixen del passat, una série d’elements que es mesclen en una barreja complexa. Hi ha un vell policia salazarista i la seua dona, i una altra que va perdre el marit i la filla, i aquesta mateixa a qui dóna veu la mare, i encara algun altre personatge que, relacionat amb els anteriors, aguaita en alguna ocasió per deixar constància de la seua veu i el seu insomni. L’obra, doncs, no té argument, només un llenguatge summament plàstic que modela les idees que poblen el cap d’uns éssers que no poden dormir. L’única estructura factible del llibre ens la donen les cinc parts en què Lobo Antunes el divideix i que corresponen a les hores que van de la mitjanit a les cinc de la matinada. Després, a dins de cada part, quatre veus ens van mostrant la seua intimitat més profunda.
No falten, però, alguns dels elements bàsics de la literatura de Lobo Antunes. Més enllà de la immersió en els racons més foscs de la condició humana, trobem referències a la repressió salazarista o a la situació de Portugal, a la solitud de la gent o a la incapacitat de comunicar-nos. Així les coses, “Ahir no et vaig veure a Babilònia” és una obra inquietant, estranya, que sedueix per la riquesa compositiva i per un llenguatge summament viu. I també per la curiositat, qui sap si insana, que ens desperten aquests personatges que, oberts en canal pel seu propi insomni, ens revelen la seua intimitat més profunda.

Un alfabet de caràcters

Núria Cadenas (Barcelona, 1970) va guanyar l’edició de l’any passat del premi Ciutat d’Elx de narrativa amb “AZ” (Edicions Tres i Quatre), un llibre de contes on recrea la vida d’una série de personatges (un per lletra, d’Àngel a Zòtic, un escriptor que mai no ha escrit una frase) que s’enfronten a la vida amb certa perplexitat. El llibre suposa la segona incursió de l’autora en la narrativa de ficció, després de títols com “Cartes des de la presó”, la biografia del cantant d’Alcoi Ovidi Montllor (“L’Ovidi”) o “Vine al sud”, una guia lúdica del País Valencià.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (8/11/09)

dimarts, 10 de novembre del 2009

Calaix de mots

Per què hem d'apressar-nos desesperadament per tenir èxit i en empreses tan desesperades? Si un home no guarda el pas amb els seus camarades, potser és perquè sent un tambor diferent. Que seguisca la música que sent, per diferent que siga el seu ritme o per llunyana que sone.

Henry David Thoreau
Textos escollits
Ed. Tres i Quatre

dilluns, 9 de novembre del 2009

Iniciatives socials

No sé què pensaran vostés, però a mi em fa la sensació que els periodistes li dediquen (li dediquem) massa atenció a l’àmbit polític i massa poc a les iniciatives de la societat civil. Vull dir que li concedim, sense plantejar-nos la utilitat real o la conveniència, molt d’espai i molt de temps a banalitats enormes. Com les que, per exemple, deixava anar Francisco Camps aquests dies, quan afirmava que al PP tot és molt bonic i tots estan molt units, unes frases que no sols no són certes sinó que fins i tot insulten la intel·ligència. O com les promeses sense trellat que l’altre dia soltava amb aquella alegria el seu rival polític, Jorge Alarte, quan deia a Vila-real que pensava crear-hi 6000 llocs de treball. Sense explicar com, evidentment. Qualsevol absurd o qualsevol mentida, qualsevol moviment, per més insuls que siga, si prové de l’àmbit polític, concita ràpidament l’atenció dels mitjans. I, en canvi, hi ha moltes iniciatives que no compten amb les facilitats de què disposen els actes institucionals, que són fruit de la constància i el treball generós de molta gent, i que sovint tenen molta més substància, i, en canvi, passen discretament, sense suscitar una mínima atenció. No vull dir que deixem de parlar de política, és clar. Sinó que caldria ponderar les coses i, en tot cas, ser més receptius a allò que passa a peu de carrer i que no compta amb gabinets de premsa ni altaveus institucionals per donar-se a conèixer. Hi ha prou de rastrejar la xarxa, per exemple, i comprovar que, més allà dels gurtèlids i de la retòrica política, hi ha vida. Molta vida. Una vida sovint molt més interessant que la que llegim als papers o escoltem per la ràdio. Una vida que és invisible als mitjans. Desconec si aquesta situació és fruit d’una inèrcia mal ajustada o d’una dependència excessiva respecte de les institucions. O si, realment, és als lectors o als oients que no ens interessen sinó les cuites entre aguirres, rajoys i gallardons (o entre fabres i colomers), per més que ens toque llegir entre línies. No ho sé, però valdria la pena que en reflexionarem una mica.
I si em ve al cap, tot açò, és perquè avui se’m fa pesat tornar sobre les qüestions que ens han ocupat les darreres setmanes i m’abellia parlar-los d’un fenomen molt més agradable. D’una simple trobada de clubs de lectura que es farà dissabte que ve a Onda. Ja n’hem parlat, en alguna ocasió, dels clubs de lectura. Una iniciativa curiosa, perquè naix d’una formulació aparentment contradictòria: l’exhibició pública d’una experiència tan privada com la lectura. I que, malgrat tot, funciona. I ho fa de tal manera que, en els últims anys, estem assistint a una floració importantíssima de clubs per tota la geografia de l’Estat. Alguns, impulsats pel compromís amb la literatura de bibliotecaris convençuts del sentit del seu treball; d’altres, nascuts a partir d’associacions que han vist en la idea una forma d’impulsar una modalitat d’oci profundament enriquidora; fins i tot hi ha clubs que s’han format amb la idea d’integrar les dones de l’àmbit rural en la roda cultural, de dinamitzar zones deprimides i d’altres nascuts pel compromís d’uns pares amb l’educació dels fills. Modalitats diverses d’una mateixa fórmula: llegir un llibre i reunir-se per compartir-ne l’experiència. Tan simple com això. I és curiós, molt curiós, l’èxit que està tenint una activitat tan senzilla. I, encara més, el grau de satisfacció que es pot detectar en els seus participants, després d’una sessió. A mi encara em sembla un misteri quasi tan insondable com la mateixa experiència de llegir.
Dissabte que ve, com els deia, estan convocats a Onda tots aquells que estan implicats, o simplement interessats, en els clubs de lectura. Serà, m’imagine, una trobada cordial on, a partir de l’exposició de diferents aspectes relacionats amb els clubs, hi haurà marge suficient per compartir experiències i sinergies. I que segurament no concitarà ni una sola línia, ni un sol minut, en la majoria de mitjans de comunicació. Com tantes i tantes altres iniciatives semblants, d’un caràcter o altre, molt més fructíferes que les mentides de Camps o les ocurrències d’Alarte. Però ja saben vostés com van les coses.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (8/11/09)

divendres, 6 de novembre del 2009

Una mare que abandona el seu fill a l’andana de l’estació

Som a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. L’exèrcit rus avança implacablement sobre Alemanya i Helene i el seu fill Peter decideixen fugir cap a Berlín. No els serà fàcil. Els trens passen quan passen i solen anar plens, però no tenen cap altre mitjà de transport. Finalment, aconsegueixen pujar a un d’ells, però el comboi s’atura en una xicoteta estació. Peter es queda a l’andana mentre la seua mare busca un altre tren que els porte fins a Berlín, però la mare ja no torna. Ha decidit que l’educació del fill la supera i opta per desvincular-s’hi. Una decisió, sense dubtes, difícil d’entendre. Difícil d’explicar. Un repte que l’autora alemanya Julia Franck es planteja a “La dona del migdia” (Edicions 62).
Què ha pogut passar per a què Helene abandone el seu fill? La novel·la és l’intent de donar resposta a aquest cruel interrogant. Franck l’estructura en tres parts. A la primera, ens presenta la infantesa d’Helene, i la seua germana Martha, en una família burgesa de poble, i les figures d’un pare mutilat a la Gran Guerra i una mare jueva que menysprea Helene. Després, hi ha els anys 20 a Berlín, a casa d’una tia rica, entre festes i joia. I, finalment, la darrera, on Helene es relaciona amb un membre del partit nazi, el pare de Peter, un home de caràcter difícil que la salva de la deportació. La guerra abocarà Helene a una situació límit. Aparentment, és una dona forta. Treballa d’infermera en una època –la Segona Guerra Mundial- en què els professionals de la sanitat han d’enfrontar llargues jornades de treball, unes condicions difícils i poques hores de descans. Molt poc de temps per a conviure amb el seu fill. De fet, Helene es veu incapaç de revelar-li aspectes que l’obsessionen, com els orígens jueus de la família o la solitud en què viu o les violacions de què ha estat objecte per part dels soldats russos. Traumes tots ells que Helene arrossega en silenci. Sense comunicar-se amb Peter. I que, a poc a poc, aniran bastint un mur que, a la fi, la protagonista es veurà incapaç d’abatre. Mare i fill acabaran per ser dos desconeguts.
Julia Franck va nàixer a Berlín Est en 1970 i, als 8 anys, va fugir amb la mare i les germanes a la zona occidental. Amb “La dona del migdia” va aconseguir el premi dels llibreters alemanys de 2007. Certes coincidències entre la biografia de Franck i la novel·la han propiciat lectures de caràcter autobiogràfic. De fet, l’àvia paterna de Franck també havia abandonat el pare de l’escriptora que, a més, va morir ben jove. Igualment, la família materna de Franck està formada per tres generacions de dones que van haver d’educar elles soles els fills. Siga com siga, “La dona del migdia” és una reflexió sobre la identitat i la solitud, sobre la incapacitat de comunicar-nos. Un text escrit amb un estil una mica espés, amb abundància de detalls i poques sorpreses.

Més sobre Fuster

Malgrat tot, i malgrat alguns, la figura de Joan Fuster continua de plena actualitat. Ara pels debats sobre la vigència de les seues idees sobre el País Valencià, ara per les reedicions de les seues obres, ara per les influències que, ací i allà, es manifesten. De la mà de Perifèric Edicions, Josep Ballester (Alzira, 1961) ens proposa “L’agitació de l’escriptura”, una nova aproximació a la seua figura a través d’un assaig on s’acosta a les diferents vessants de la seua activitat literària i social. Un estudi per a conèixer millor el poeta, l’assagista perspicaç, l’historiador de la cultura, l’articulista mordaç, l’activista...

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (1/11/09)