Valencians i valencians

Ja fa temps que sabem que de demòcrates només tenen el nom. I les paraules amb què es vesteixen, en tot cas. Les que pronuncien ells i les que els fan dir als titelles que parlen per boca d'ells a la televisió que hauria de ser de tots els valencians i només és d'uns pocs. D'ells i dels que els riuen les gràcies. S'anomenen demòcrates i parlen com si ho foren. Però els fets els delaten una i altra vegada. Tenaçment. La darrera mostra de l'escàs sentit democràtic que els impulsa ve reflectida en els pressuposts generals de la Generalitat. Els diners que paguem tots i que s'haurien de gestionar en benefici de tots, que ja sabem que no és el cas. Parle de la retirada de les subvencions al sindicat majoritari en educació, el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià, que ha dut a terme la Conselleria d'Educació.
Si han llegit la premsa aquests dies, sabran que, per primera volta, la Generalitat ha deixat fora dels pressuposts públics les ajudes a l'STEPV per formació, promoció del valencià i representativitat. Per criteris tècnics, diuen, sense esmentar quins són aquests criteris. No cal, tampoc, que bé que ho sabem tots. Perquè resulta que l'STEPV és el sindicat més votat pels treballadors de l'ensenyament i l'únic que té un compromís real amb la llengua del país. I, curiosament, el més bel·ligerant davant de la gestió d'Alejandro Font de Mora. Una gestió trufada d'incompliments i d'arbitrarietats, que ha supeditat l'educació valenciana als interessos del seu cap, el president Camps, ara proposant donar en anglès assignatures incòmodes per boicotejar Zapatero; ara impulsant la introducció de l'uniforme a l'escola pública, qui sap amb benefici de qui; ara privilegiant les subvencions a centres religiosos en detriment dels, ja ben precaris, centres públics; ara assetjant els docents i els pares que no es pleguen a la voluntat de l'amic del Bigotis. I oblidant, de camí, els problemes reals: la proliferació de barraques als col·legis i instituts de tot el país, l'endarreriment del programa de construcció de centres educatius, la precarietat econòmica de les universitats, la insuficient oferta de classes en valencià... Una política que ha col·locat l'educació valenciana al cim d'una classificació. La de fracàs escolar. Tot un honor.
La mesura, a més, és estúpida. Perquè, volen perjudicar l'STEPV, potser acabarà beneficiant-lo. Però segurament són tan prepotents que no han reparat en el corrent positiu que ja s'ha generat en favor de l'STEPV i que és probable que el que perda en subvencions, ho acabe guanyant en quotes de nous afiliats. O siga que, en lloc de perjudicar-lo, encara l'acabarà enfortint. Ja ho deia Enric Valor -a qui també van discriminar i de la forma més miserable- que les persecucions fortifiquen sempre les conviccions. És possible que les autoritats educatives no hagen pensat en les conseqüències de la mesura o potser van tan sobrats que els donen igual. Potser no temen que la seua imatge s'haja d'erosionar mai, ni amb els vestits de franc del president, ni amb el cotxe de Ricardo Costa, ni amb tot el merder que apunta el sumari del cas Gürtel, ni amb minúcies -deuen pensar- com aquesta de l'STEPV. Potser és per això que la forma en què exerceixen el poder és cada volta més parcial. Menys democràtica.
Potser per això, perquè es creuen immunes a tot, la llista de greuges no comença amb l'STEPV. N'hi ha centenars, d'intel·lectuals, col·lectius, associacions, discriminades, en les subvencions o en els mitjans de comunicació que controlen o en els òrgans representatius que designen. Per a ells, n'hi ha valencians bons i valencians dolents. Valencians que els riuen les gràcies i valencians que gosen posar-les en qüestió. I a aquests no els volen donar ni aigua. Obliden que els diners que els neguen són de tots. Dels valencians que estan a favor de la política del Consell i dels que estan en contra. De tots. I que l'exercici democràtic del poder ha de ser enormement escrupolós amb la discrepància. Que els diners públics s'han de repartir amb equanimitat, perquè la democràcia no és possible sense els crítics a la veritat oficial. Però ells només tenen diners per als amics.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (27/12/09)