Saramago reescriu la història de Caín

José Saramago torna a reescriure la Bíblia. Ja ho va fer amb el Nou Testament amb “L’Evangeli segons Jesucrist” i ara es fixa en l’Antic. “Caín”, així s’anomena la darrera novel·la de l’escriptor portugués, que ha publicat Edicions 62. Un text que adopta com a protagonista el maleït per excel·lència, el fill dolent d’Adam i Eva, l’assassí del seu germà Abel, a qui va matar perquè Déu el preferia i n’acceptava els sacrificis que li oferia i ho demostrava fent pujar recte com una columna el fum, mentre el de la foguera de Caín s’escampava sense ordre, negant-se a pujar. I era Déu qui ho feia possible, qui demostrava així, de manera ben plàstica, la seua preferència per Abel. D’ací l’enveja de Caín. D’ací la mort d’Abel. I el càstig de l’assassí a errar pel món sense descans. Però les coses no són tan senzilles, opina Saramago. Sí, és cert que Caín va matar Abel, però Déu també era còmplice del crim. I encara més: l’autor intel·lectual, com en diríem ara. Perquè va induir-lo, d’alguna manera, i perquè el va consentir, havent-lo pogut evitar. I així li ho fa saber l’homicida.
Saramago segueix les passes de l’assassí errant. Un trajecte que el durà a visitar diferents passatges de l’Antic Testament, des de les altures del mont Moriah on Abraham es disposa a sacrificar el seu fill Isaac (una mort sobre el sentit de la qual s’interroga Caín, que serà qui l’evite) al llit de la bella i insaciable Lilith, de qui esdevindrà l’amant predilecte; del peu del mont Sinaí on els israelians fugits d’Egipte adoren el Vedell d’Or (i bé que el Senyor els ho farà pagar) a l’esplanada on acampen les tropes de Josué que assetgen la ciutat de Jericó; de Sodoma i Gomorra (que el Senyor decideix cremar sense parar compte que, amb els culpables, també socarrava els innocents) a la casa del pacient Job, a qui Déu matarà els fills i desposseirà de tots els béns a causa d’una aposta amb Satanàs; un periple que acabarà a dalt de l’arca on Noé, la seua família i una parella de cada espècie animal romanen a estalvi del Diluvi Universal.
El Caín de Saramago no és un de tants personatges inconscients que poblen les pàgines de la Bíblia. Ben al contrari, és un esperit inquiet, que es pregunta les raons que té Déu per a fer certes coses: per a provocar una matances com les de Sodoma o Gomorra on van morir també molts infants o per a acarnissar-se de manera tan cruel amb el pobre Job. I no troba més explicació que considerar Déu com un psicòpata perillós, una ment malaltissa i prepotent, que no accepta els errors i que no té pietat de ningú. Un Déu absurd i capriciós, hipersensible a la crítica. Un Déu que, posat davant l’espill de la racionalitat, no pot aguantar-se la mirada. No és d’estranyar, doncs, que la jerarquia catòlica (que comparteix bona part de les característiques del Déu que ens presenta Saramago) s’haja sentit ofesa per la llibertat i la mordacitat crítica amb què el Nobel portugués aborda l’Antic Testament. No és estrany, però tampoc és nou.
Des del punt de vista estrictament literari, n’hi ha poques sorpreses. Com sempre, Saramago fa servir un narrador molt pròxim al lector, que dialoga amb ell i li crida l’atenció o li comenta els aspectes que considera convenients. Així doncs, sense estar a l’alçada d’obres com el “Memorial del convent”, “L'any de la mort de Ricardo Reis” o “Història del setge de Lisboa”, “Caín” no defraudarà els seguidors de l’escriptor lusità i veí de Lanzarote.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (13/12/09)