Passejant Belchite

Casualment, el passat 14 d’abril, data del 78é aniversari de la proclamació de la II República, em va agafar passejant entre les ruïnes de Belchite. En aquell poble de Saragossa, ja ho saben vostés, l’exèrcit rebel del general Franco va aconseguir resistir el temps suficient per aturar l’ofensiva republicana de l’any 1937. A resultes d’aquells 12 dies de setge duríssim, el poble va quedar absolutament destruït. Encara avui impressiona la silueta del campanar de Sant Martí, completament mossegada pels impactes, les cases reduïdes a esquelet, les herbes que creixen lliures en els antics carrers, alguna pintada que evoca la crueltat del silenci immens que envolta ara el poble. Acabada la guerra, el dictador es va negar a reconstruir-lo amb la pretensió de fer servir aquelles pedres com a “testimoni de la barbàrie republicana”, segons la retòrica del règim. La possibilitat de fer ús d’un símbol, pel que sembla, li importava més que la vida i els records de la gent, ni que foren dels seus. Així, hi va establir un camp de refugiats on s’allotjaven en condicions infrahumanes el miler llarg de presos republicans que van alçar un poble nou, fet de cases iguals, sense personalitat pròpia. Unes llars que l’alcalde franquista decidia quines famílies podien ocupar i quines no. I ja poden imaginar vostés el criteri que seguia.
Durant un temps, Belchite va ser una icona dels nostàlgics del règim de Franco, que, pel que es veu, encara són molts i fins i tot ocupen llocs preeminents de les diferents administracions i d’algun partit polític principal, ja saben vostés quin. El cas és que, de tant en tant, s’hi aplegaven grups ultres que hi anaven a fer onejar aguilots i esvàstiques i a cantar velles proclames racistes. Ara, el poble vell de Belchite el fan servir els joves per a fer botellón, tal vegada perquè ni saben ni els importa què hi va passar i això també és un símptoma que no han anat del tot bé, les coses. L’alcaldessa socialista del poble (la primera d’esquerres –és un dir, ja saben- des de la II República) voldria convertir el lloc en una mena de parc arqueològic, un espai de superació de les velles ferides, segons diu. Però sembla que no hi ha diners per a tirar endavant el projecte.
Per a mi, aquell Belchite derruït que passejava fa uns dies és, sobretot, el testimoni –un més- d’un projecte renovador que la dreta més conservadora, amb la complicitat de l’Església i d’una part de l’exèrcit van reduir a enderrocs. Una imatge ben diferent a la d’una II República a la deriva, radical i excloent i, per tant, culpable de la guerra, l’estereotip injust amb què va definir-la la retòrica oficial del règim de Franco. És cert que lentament, i no sense oposició, va obrint-se camí una visió alternativa, més ajustada a la realitat, que, més enllà també d’idealismes, presenta la II República com un sistema democràtic, a diferència del que el va suplantar, que s’alimentava d’un propòsit de regeneració, de modernitat i de justícia social inèdits a l’Estat espanyol. Un projecte que la rebel·lió militar va arruïnar per sempre. A poc a poc, com els dic, va obrint-se pas una visió de les coses que qüestiona no sols la versió franquista de la història sinó també la legitimitat dels múltiples llegats del règim dictatorial que encara avui sobreviuen. I mostra dels quals són les reticències a retirar els símbols que enalteixen el règim dictatorial als carrers i als edificis públics, les traves al reconeixement dels represaliats, dels maquis, dels exiliats, de la legitimitat de la mateixa II República, la por a anular els judicis franquistes o el pacte de silenci ominós que impedeix parlar obertament de la monarquia, per exemple. Una institució, no ho oblidem, que, a diferència de països com Itàlia o Grècia (on la seua continuïtat va ser sotmesa a referèndum), va ser imposada per Franco i que perviu, amb la complicitat de les principals forces polítiques, per sobre de la llei i gaudint d’uns privilegis que, ben mirat, no encaixen ni en la pròpia constitució que li fa de paraigua. Unes reticències, unes traves, una por i uns silencis sense eliminar els quals no serà possible superar un llegat massa vigent encara. Fins i tot sense plaques que el commemoren.