dilluns, 27 d’abril de 2009

La llei de la selva

Fa un temps, teníem la convicció que la dona del Cèsar no sols havia de ser honrada sinó que, a més, ho havia de semblar. Ha plogut molt, des d’aquells dies. I els ruixats s’han endut certes conviccions ètiques, certs límits morals imprescindibles, que hem substituït per l’èxit com a únic principi inapelable: si s’assoleix l’objectiu, per a què preocupar-se a qüestionar els mitjans que l’han fet possible? Ara, la dona i el mateix Cèsar ni han de ser honrats ni s’han de molestar a aparentar-ho. Sempre i quan, això sí, siguen capaços de conservar el poder.
Em ve al cap tot açò a propòsit de les notícies que han aparegut els darrers dies en relació al cas Gürtel, ja saben vostés, la trama presumptament corrupta que dirigia Francisco Correa i en la qual hi ha implicats alguns alts càrrecs del Partit Popular. La primera ha estat la decisió del Tribunal Superior de Justícia de València de declarar-se competent per a seguir instruint el sumari que implica el president de la Generalitat, Francisco Camps; el secretari general del PP, Ricardo Costa; l’exvicepresident del Consell, Víctor Campos; i l’antic cap de gabinet de la Conselleria de Turisme, Rafael Betoret. El pas que ha fet el tribunal hauria de comprometre seriosament la credibilitat dels imputats, ja que suposa el reconeixement explícit que hi ha indicis sòlids per investigar-los. Però això seria en un país amb una certa convicció democràtica i ja sabem que no és el cas. Ací no hi ha cap perill que tals fets ocórreguen, per més que l’oposició gaste saliva demanant dimissions.
Dijous passat, a més, vam conèixer les gravacions de certes converses entre el president de la Generalitat, Francisco Camps, i Àlvaro Pérez, el seu “amiguet de l’ànima”, com li diu el president. L’amiguíssim, poca broma, era el responsable a València d’Orange Market, l’empresa que, presumptament, es va beneficiar d’un tracte de favor per part dels implicats en el sumari del cas Gürtel. El tal Pérez, a qui tothom diu el Bigotes, feia, segons les converses gravades, regals ben sucosos a l’esposa i a la filla de Camps. Medalletes i detallets caríssims que s’haurien d’afegir, si tot això es confrma, als conjunts de jaqueta i corbata de 4000 euros cadascun que es feia fer Camps a Madrid i dels quals encara no ha mostrat les factures. Només medalletes i conjunts? A canvi de què? El mateix Mariano Rajoy semblava albergar els mateixos dubtes que vosté i jo quan afirmava, supose que inconscientment, que “ell no creu que Camps es venga per només tres conjunts de jaqueta i corbata”. Ni jo tampoc, francament. O siga que potser caldrà seguir investigant.
Les gravacions, segons hem sabut, les va efectuar la policia en el curs de la investigació del cas Gürtel i, a diferència de les que imputaven fa molts anys Eduardo Zaplana, han estat realitzades amb el vist-i-plau del jutge. O siga que tindrien, vingut el cas, perfecta validesa jurídica. I la cosa és seriosa, perquè, de confirmar-se, deixarien bastant clar que la família del president acceptava regals d’un valor excessiu (“te n’has passat vint pobles”, li diu la dona de Camps al Bigotes) d’un personatge implicat en una trama corrupta. I no cal ser expert en lògica matemàtica per extraure’n les conclusions que vosté i jo tenim al cap ara mateix. Unes conclusions que, ni que fóra en grau de sospita, haurien de ser suficients per moure el president (i la resta d’implicats que encara conserven responsabilitats polítiques) a presentar la dimissió irrevocable, com ha demanat l’oposició. Però res d’això no passarà. De fet, Rajoy ha corregut a dir que posa la mà al foc per l’honorabilitat de Camps. Però clar, també va dir fa un temps que Carlos Fabra era un ciutadà exemplar. Que és com dir un model a seguir.
Ací, per tant, l’únic que compta són les perspectives electorals: el poder. Així que no descarten vostés que Francisco Camps busque en les urnes –ja ho va fer Fabra, abans- l’absolució als pecats que li requereix la justícia. Oblidaria, en aquest cas, que la societat no pot esborrar els delictes, sinó, en tot cas, fer-se’n còmplice. És a dir, admetre (a través del seu vot) que en aquest país l’única llei que val la pena respectar és la de la selva.


Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (26/4/09)
Publica un comentari a l'entrada