dimecres, 1 d’abril de 2009

Les portes obertes d’un jardí tancat

És possible recloure’s entre els límits d’un jardí a contemplar el món? Aquest és el repte que es proposa Joan Baptista Campos (El Grau de Castelló, 1961) al poemari “Jardí clos” (Perifèric), l’obra amb la qual va guanyar la primera edició del premi de poesia Manel Garcia Grau, que convoca la UJI a instàncies de diferents associacions de Castelló. El llibre, de fet, comença amb una série de poemes que ens descriuen els arbres del jardí: la tipuana, el lledoner, l’olivera... I també els grills que canten per la nit i les papallones que voleien durant el dia, les olors i els sons que desprén, la llum que en modifica la fesomia, les alteracions que hi provoca el pas del temps... Cada detall que observa el poeta és una porta oberta i al temps una invitació a franquejar-la. I Campos no dubta. Cedeix a la temptació i, des de la finestra o l’hamaca estant, s’endinsa per aquells viaranys i fa camí cap a aquells móns externs que, no obstant això, estan compresos al seu propi jardí. Un jardí, com explica, que és alhora clos i obert. Limitat i infinit. No de bades, la segona part –la que segueix a la que dedica a descriure el jardí- es titula “Línies de fuga”. Aquestes portes imaginàries s’han obert i Campos, ara a través de proses poètiques, mira d’explorar on menen: a l’evocació del poeta Garcia Grau, tan prematurament mort; a les guerres que omplen de dolor i de devastació tantes vides; a la mar i fins i tot a altres jardins molt més remots. Una vegada establertes les regles del joc, Campos transita lliurement l’espai que connecta el jardí que contempla i els móns que, a través d’una mirada lúcida, qualsevol detall li suscita. Abelles i espígol, pit-roigs i caragols ens condueixen a reflexions sobre l’assimilació de la violència o la lluita estèril contra el temps, que només es pot combatre (i això és únicament un dir) a través de la sàvia degustació de cada instant, de cada detall que ens ofereix la vida. Ho expressa clarament al poema (d’aires estellesians més que evidents) que tanca la tercera part: “Una llesca de pa torrat, un rajolí d’oli cru / unes olives partides i una mica de formatge / els dies de festa. / Això també dóna la felicitat.”
L’última part del poemari – “Ciutat rere la boira”- és la més inquietant. El poeta ja no travessa les portes implícites al jardí, sinó que ara aguaita per damunt de la tanca i constata que més enllà hi ha una “Ciutat que no em commou”, que se li ha tornat estranya. Una ciutat de rellotges aturats i aigües putrefactes, una ciutat insensible i desconfiada, que no deixa de vigilar-nos. Una ciutat que no mereix l’esforç d’elevar-se per sobre de la tanca a contemplar-la. Per això, gira la vista i mira el cel, on hi ha “una estrella que llumeja”. Així, el poeta es reclou novament al jardí, se serveix un got de vi i espera que arribe la nit mentre escolta la música de Schubert. Tot un programa de vida.
Joan Baptista Campos ha escrit un poemari contingut en la forma, auster i profund en les evocacions, sensible i lúcid, que beu sovint dels poetes orientals, tant en la tria de temes com de formes poètiques. Una drecera (recordem “Quadern de l’Índia” o, sobretot, “Pavelló d’Orient”) que no li ve gens de nou, al poeta del Grau de Castelló. Animalons i plantes, olors i sons constitueixen la base d’un imaginari que no vol ser sinó el punt de partida, el trampolí per elevar la mirada i reflexionar sobre la eterna qüestió de fons: qui som i què fem ací.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (22/3/09)
Publica un comentari a l'entrada