Radicals i gent de bé

Segons que ha explicat ell mateix, una de les prioritats immediates del futur president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, és acabar amb la imposició del gallec a les escoles. La qual cosa planteja un dubte immediat: o bé Feijóo desobeeix el seu líder, Mariano Rajoy, i no s’ocupa de les coses que preocupen de veritat a la gent o bé, allà pel nord, a la gent li interessa més la política lingüística que la crisi econòmica mundial que ha provocat (ell solet) Rodríguez Zapatero. Tant se val. El cas és que, encara pendent la seua proclamació oficial com a president, a Feijóo li ha faltat temps per anunciar que derogarà el decret que fa possible que, a Galícia, almenys la meitat de les classes s’impartisquen en la llengua pròpia dels gallecs. S’han acabat les galescoles, ha declarat ufà entre els aplaudiments fervorosos de la premsa de Madrid, uns diaris i unes ràdios que, com diu Rajoy de Zapatero, tampoc s’ocupen del que els importa en realitat als espanyols (gallecs al marge, és clar): o siga, de la crisi. D’ara endavant, ha insistit Feijóo, cada volta més animat, els pares gallecs tindran dret a escollir en quina llengua estudien els seus fills, i no com abans que els imposaven, volgueren que no, la llengua pròpia de Galícia. No com les matemàtiques o el coneixement del medi que tothom sap que si vols les estudies i si no, no cal. Quan mane Feijóo, doncs, els xiquets gallecs, segons trien els pares, s’escolaritzaran bé en gallec (i en castellà) o només en castellà. Sí, han llegit bé: als pares que desitgen que els seus fills estudien només en gallec no els arriba el dret a escollir en quina llengua s’eduquen els seus fills. Només faltaria que els radicals i els separatistes tingueren els mateixos drets que la gent de bé. Fins ací podríem arribar.
La imposició del gallec que perpetrava el bipartit format per Bloque i PSG, però, com tot el que tramen les esquerres i els nacionalistes, devia ser un desastre. Perquè si no, no s’entén que, malgrat la persecució immisericorde del castellà a totes les escoles de Galícia, el gallec, la llengua imposada a sang i foc pel bipartit a tot arreu, haja perdut un 20% de parlants en la darrera dècada, segons dades pròpies de la Real Academia Galega. En el mateix període de temps, la gent que parlava habitualment gallec als carrers de Galícia ha passat de ser majoritària (un 61%) a caure per sota de la meitat (39%). No cal dir que en benefici del castellà, una llengua que, com tothom sap, no s’imposa, sinó que flueix naturalment i s’impregna de manera espontània, com va ocórrer a Amèrica en els temps de l’Imperi permanentment assolellat.
En coherència amb el seu correligionari gallec, Antonio Basagoiti, el líder dels populars a Euskadi, ja ha dit que el suport a la candidatura de Patxi López a lehendakari passa, primer que res, per la fi de la imposició de l’euskera a les escoles basques. Els pares bascs, per fi, gaudiran de la possibilitat d’escollir en quina llengua s’eduquen els seus fills i no com abans, quan l’inquilí d’Ajuria Enea era el radical d’Ibarretxe, que, com tothom sap, pretenia que a Euskadi la llengua pròpia tinguera el mateix rang que el castellà, quines coses. O que els funcionaris pogueren atendre els ciutadans en qualsevol de les dues llengües oficials (i per això n’exigia el coneixement d’una i l’altra, requisit que també derogaran), com si amb el domini del castellà –la llengua que flueix naturalment i s’impregna- no fóra suficient per circular pel món. I no sols per Euskadi.
Al País Valencià, però, anem a recules. I en lloc de deixar que l’expansió del castellà fluïsca naturalment i ens impregne, hi posem traves. I dic això perquè un estudi de la Universitat d’Alacant (un niu de radicals i separatistes com totes les universitats valencianes, segurament) ha constatat que 92000 xiquets no poden estudiar en valencià, com exigeixen els seus pares. I la raó és que la Generalitat no s’ha preocupat de completar les infrastructures necessàries per donar-los servei. Però no cal patir, al cap i a la fi es tracta només de 92000 fills de radicals i separatistes que, pobres il·lusos, pretenen gaudir dels mateixos drets que la gent de bé. Quina barra.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (29/3/09)