"Fa no res que l’hem deixada i ja tornem a trepitjar l’estació de Glowny, però ara qui travessa l’ampla portalada de l’edifici, sense reparar que li espatlla la fotografia a un turista japonès, és Tadeusz. Camina sol, amb el pas viu, una maleta menuda a la mà dreta, la funda del violí penjada del muscle contrari, el rostre marcat per la terrible convulsió que l’afecta. S’acosta a la finestreta i demana un bitllet cap a Lublin, d’allà ja mirarà com arribar al poble. No hi circulen trens, però té coneguts que acostumen a fer el viatge en cotxe gairebé cada dia, si no sempre li restarà l’autobús, en tot cas és un problema que no pot resoldre ara, cada cosa al seu temps. Darrere de la finestreta, el funcionari alça la vista de l’encreuat que intenta solucionar: vuit lletres, la primera una g, l’última una r, enmig una c. El mira amb els ulls buits, tant li fa que el seu interlocutor demostre una angúnia extrema, simplement escolta el lloc on vol anar en silenci, tecleja en una màquina i li allarga un bitllet, després en recull les monedes i mecànicament li torna el canvi. Seria molt fàcil acusar-lo d’insensible, què li hauria costat interessar-s’hi, el rostre de Tadeusz no deixa marge a dubtes i de vegades una sola paraula pronunciada a temps pot alleugerir força el patiment d’una persona, qui sap si fins i tot evitar una desgràcia. Però el funcionari oblida ràpidament la cara que acaba de contemplar, torna a concentrar-se en la definició que l’ocupa, enrossir al forn la superfície d’un menjar cobert amb una salsa a l’objecte que quede lluent, vuit lletres, què serà, no en té idea, potser si li haguera demanat a Tadeusz, el jove músic l’hauria pogut ajudar, una cosa per una altra. Seria fàcil, en tot cas, acusar aquest funcionari dels ferrocarrils polonesos, i per extensió a tota mena de buròcrates, d’anar a la seua, de situar-se al marge del patiment de les persones que atenen, de tractar-los com si foren números o objectes, com si no albergaren sentiments i dolor i ràbia, com si ells mateixos no hagueren sentit mai ira o tristesa, com si mai no hagueren necessitat una veu que els confortara. Seria fàcil acusar-lo, més encara si veiem com es desentén de Tadeusz i torna a capficar-se en l’encreuat, ha arribat a un punt mort i no sap com continuar, però es resisteix a mirar les solucions; seria fàcil, deia, però també seria injust acusar-lo, no podem demanar-li que assumisca com a propis els patiments de tots aquells que al llarg del dia s’acosten a la finestreta a comprar un bitllet, quin pes insuportable recauria sobre els seus muscles, una càrrega més pròpia de déus grecs que no de simples humans. Això sense comptar que potser nosaltres, com a clients potencials, tampoc no veuríem bé que aturara l’expedició de bitllets per dedicar-li a cada client afligit una fracció del seu temps, ni que foren cinc minuts, quatre paraules de consol, potser els alleugeriria una mica la pena però la conseqüència seria el caos del sistema ferroviari, desenes, centenars de passatgers que perdrien el tren i farien tard al treball o a una reunió de negocis o a una cita amorosa, que s’alterarien i organitzarien allà mateix un aldarull, el daltabaix ferroviari esdevindria també laboral i econòmic i fins i tot sentimental, finalment un problema d’ordre públic, més val que torne als encreuats i s’oblide de quimeres humanitàries. La resposta, per cert, és glacejar."
2 comentaris:
Hola Vicent, aquest músic teu fa pinta de ser un gran solista. El fragment ja dóna idea del tipus de lectura que és: d'absorció intensa, ineluctable, com contares que va ser-ne l'escriptura. Enhorabona!
Gràcies, Lev, per les teues paraules. I per la confiança.
Publica un comentari a l'entrada