dilluns, 9 de març de 2009

A cada cosa el seu nom

Hauríem de començar per nomenar cada cosa pel seu nom. A les passades eleccions basques no concorrien uns partits nacionalistes (PNB, EA, Aralar...) i uns no nacionalistes (PSE, PP, UPyD...). A Euskadi, es presentaven uns partits nacionalistes bascs i uns partits nacionalistes espanyols (o, més estrictament, castellans). Entre altres raons, perquè tots els partits, tots sense excepció, defensen un nacionalisme o altre, segons la perspectiva que adopten i segons quines siguen les seues prioritats en matèria identitària, territorial, lingüística, etc. L’única diferència, en tot cas, és que uns (els que passen per no nacionalistes) defensen un nacionalisme amb un estat independent al darrere i els altres no tenen aquesta sort.
Un segon detall important és que diumenge més de 100.000 persones van dipositar –seguint les directrius dels líders abertzales- un vot nul a les urnes basques, com a signe de protesta per la proscripció dels partits que els representen. I això és molta gent (el cens electoral basc és de poc més d’1.700.000 persones) per a pensar que, deixant-los fora de les institucions democràtiques, s’ha acabat el problema. Així ho creu, però, Rodríguez Zapatero, a qui, vista la situació, no li han eixit malament del tot els comptes. Fa tota la pinta que l’ofensiva judicial per deixar fora de la llei D3M i Askatasuna, les últimes marques electorals de Batasuna, ha obeït, fonamentalment, a la idea que la redistribució dels escons que hauria obtingut l’esquerra abertzale (7, si fem l’extrapolació) beneficiaria els interessos del Partit Socialista d’Euskadi, com així ha sigut. I permetria a Patxi López (a un socialista, per fi) ocupar la butaca de lehendakari que, des de fa tres dècades, s’han anat cedint els líders del Partit Nacionalista Basc. Massa sovint, el PSOE ha condicionat la seua política per a Euskadi a la força de dos variables igualment nocives: els interessos electorals propis i la incapacitat de resistir la pressió del nacionalisme espanyol més furibund. De manera que, una volta per una raó i una volta per l’altra, han anat cedint cada vegada més en autoexigència democràtica, fins arribar a pactar amb el Partit Popular una Llei de Partits que ja veurem com se’n surt del Tribunal d’Estrasburg.
Ara bé, és cert que al PSE no li han eixit del tot malament els comptes, però, si observem amb detall els resultats, tampoc no li han anat tan bé les coses com ens volen fer creure. D’entrada, perquè els socialistes no han guanyat les eleccions. De fet, han quedat 8 punts (80.000 vots) per baix del vencedor, el PNB. Així que, com a mínim, les ínfules presidencials de Patxi López les hauríem de considerar precipitades. Entre altres coses, perquè el seu partit només representa el 30% dels electors que han anat a votar, un percentatge que es redueix al 18% si considerem la totalitat del cos electoral basc. Molt poca cosa per a donar-se tants aires, no els sembla?
Això sí, el joc democràtic facilita que l’acció de govern es puga realitzar a través de pactes. I aquesta és, tal com han quedat els resultats, l’única opció de govern possible. De moment (en política mai no es pot donar res per tancat), la prioritat del PSE sembla ser la de dur Patxi López al palau d’Ajuria Enea. Coste el que coste. Un imperatiu que trenca, en els termes en què s’ha plantejat, qualsevol possibilitat de diàleg amb el PNB, un dels pocs aliats que li queden al PSOE a Madrid. I que forçaria el PSE, si vol governar, a plegar-se a les exigències dels dos partits nacionalistes (castellans) més extrems: el PP i UPyD. Uns partits que estan, a priori, als antípodes ideològics dels socialistes i en l’oposició a Madrid. Excepte, és cert, quan es tracta de reforçar el nacionalisme castellà envers les reivindicacions de la perifèria, així que no m’estranyaria gens que el pacte es consumara i Patxi López fóra el pròxim lehendakari. Si així fóra, Rodríguez Zapatero hauria passat de defensar la condició plurinacional de l’Estat en els inicis de la primera legislatura a alinear el seu partit amb els defensors de la visió més rància d’Espanya: la que hem heretat, precisament, del Franquisme. No em diran vostés que la cosa no dóna que pensar.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (8/3/09)
Publica un comentari a l'entrada