Ahir, a Barcelona

Ahir tocava presentació de "El músic del bulevard Rossini" a Barcelona. El viatge en tren, d'uns anys ençà, és molt assequible (en termes de temps, vull dir). I si, a més, vas llegint un bon llibre, com em va passar a mi, se't fa curt. M'acompanyava l'escriptora menorquina Esperança Camps, o millor dit, el seu "Cos deshabitat", que vaig començar enllà d'Orpesa i que de seguida se'm va enganxar com una paparra i va propiciar que em dolguera arribar a l'estació de Sants. I això que, d'entrada, em costava assimilar que un dels dos narradors estiguera ja mort, però l'Esperança és capaç des de les primeres línies de dotar de molta força a les dues veus que s'alternen en la narració. Al difunt i a la vídua. Però ja en parlarem en extens quan me l'acabe.
A l'arribada, ens va rebre un sol esplèndid que un grupet d'adolescents nòrdics -la pell blanquíssima- s'esforçaven a atrapar (ja ho pagaran ben car a la nit quan tota la crema hidratant del món els semble insuficient). Una cervesa calenta i caríssima al Passeig de Gràcia, mentre feia una entrevista per telèfon per a l'agència EFE (que podeu llegir a l'ADN, Las Provincias o Levante) i després cap a la llibreria Proa Espais, on vam fer la roda de premsa. Entre els periodistes, em va fer gràcia trobar-me el Lluís Llort, de l'AVUI (ací podeu llegir-ne la seua crònica), amb qui -fa un temps- intercanviava alguns correus electrònics sense que mai ens haguérem vist les cares. Ell, com jo, també acaba de publicar llibre. La compareixença davant dels periodistes, crec, va anar prou bé. Vaig intentar explicar una mica com veia jo al músic i després vam establir un diàleg fructífer enmig del qual vaig descobrir com m'és d'infidel, la memòria. Des que se'm va ocórrer que al protagonista de "El músic del bulevard Rossini" li podien dir Tadeusz que pensava que el nom m'havia vingut al cap procedent d'una novel·la que admire molt, "La mort a Venècia", de Thomas Mann. Tan segur estava que mai no se m'havia acudit de comprovar-ho. Si ho haguera fet, tal com em va indicar la redactora de El Punt (ací, la seua crònica), hauria descobert que al personatge de Mann, en realitat, li diuen Tadzio. I jo que n'estava tan convençut.