dimecres, 11 de març de 2009

El nobel Le Clézio evoca la figura del pare

És cert que no era cap desconegut, però tampoc no és pot dir que fóra un escriptor popular fins que la concessió de l’últim premi Nobel de Literatura el va posar en les portades de tots els diaris. Jean Marie Gustave Le Clézio va nàixer a la ciutat francesa de Niça en 1940, fill d’una família bretona amb arrels a les illes Maurici on, de fet, va nàixer el seu pare. Als 23 anys, va obtenir el premi Renaudot i des d’aleshores no ha deixat de publicar novel·les, assaigs, contes, articles periodístics i traduccions. Els especialistes distingeixen dos períodes, en la seua obra: abans de 1975 destaca l’exploració formal i tipogràfica, en la línia d’autors com Georges Perec; després d’aquesta data, publica llibres d’escriptura més serena que evoquen els anys de la infantesa i els viatges. A aquest últim període pertany “L’africà”, la novel·la que acaba de publicar Edicions 62 i que fa que Le Clézio deixe de ser un autor inèdit en català.
“L’africà” és una novel·la breu –a penes un centenar llarg de pàgines- on Le Clézio evoca la figura del pare i la relació amb Àfrica. És un text senzill, desproveït de cap ornamentació innecessària, amanit amb fotografies que provenen de l’arxiu personal de l’autor. Un text auster i, tanmateix, brillant, que basa tota la potència en la capacitat evocadora dels sentiments que descriu i de les imatges que suggereix. Dividit en capítols breus, Le Clézio comença narrant el descobriment d’Àfrica, quan a penes tenia 8 anys: els jocs amb què omplia els dies, la llibertat d’una vida a l’aire lliure, enmig d’una natura exuberant: planúries immenses, formiguers com a catedrals, pluges i tempestes d’una potència descomunal... I un pare autoritari, que no s’acostumarà mai a la presència desestabilitzadora dels nens. Aquesta és la primera impressió d’una figura que, a poc a poc, Le Clézio va matisant. El seu pare era un metge al servei de l’Imperi Britànic que va ser destinat, primer a la Guayana i més tard a l’Àfrica, a una ampla zona entre el Camerun i Nigèria. No va tardar a identificar-se amb aquell territori i amb la seua gent, a comprometre’s amb la sort d’uns malalts que estaven a dies i dies de camí i als quals havia de tractar amb uns mitjans sempre escassos, a conèixer la plenitud en companyia de la seua esposa. Amb el primer embaràs, la dona va tornar a Europa, a casa dels pares, i el metge vivia a cavall entre els dos continents. Però l’esclat de la Segona Guerra Mundial provocarà un daltabaix. L’entrada dels nazis obliga la mare a abandonar la Bretanya i marxar a Niça, on naixerà Jean Marie. Però el pare perd tota mena de contacte amb la família. Aleshores, la desesperació el porta a iniciar una travessia suïcida a través del Sàhara que acabarà en fracàs. Quan es retroben, ha passat massa temps. Le Clézio descriu magistralment el drama d’un home que no sap com tractar uns fills que li resulten estranys i que, a més, va prenent consciència que ell mateix, tot i l’amor que sent per Àfrica, no deixa de ser una peça més en l’engranatge d’un sistema colonial que detesta.
“L’africà” és un text d’una bellesa dolorosa, senzill i al temps cru, magistral en la descripció dels paisatges africans i de l’exuberància i la sensació de llibertat que desprenen. I notable també en l’aproximació a la figura del pare. Un text per assaborir lentament. Per llegir i rellegir mentre ens arriben més traduccions d’un autor a qui, aquesta vegada sí, el Nobel ha fet justícia.

Article publicat al suplement "Cuadernos" del diari Mediterráneo (11/3/09)
Publica un comentari a l'entrada