En contra de la vida

Ja saben vostés que els bisbes han llançat una campanya en contra de les dones que no volen tindre un fill concebut al marge de la seua voluntat. Fins i tot si les ha prenyades un violador. Una campanya en contra d'aquelles dones que estan en perill -de morir, fins i tot- per culpa de certes complicacions irresolubles en l'embaràs. En contra de les que decideixen interrompre la gestació perquè el fetus pateix malformacions decisives. En contra de totes elles, l'Església Catòlica ha llançat una campanya milionària, pagada, supose, amb els diners que li proporciona l'Estat. Per a ells, ja se sap, no hi ha crisi.
L'ofensiva publicitària de Rouco i els seus vol començar a escalfar l'ambient davant la imminent aprovació -abans de l'estiu, segons la ministra Bibiana Aído- d'una nova llei d'Interrupció de l'Embaràs. No podíem esperar cap altra cosa d'una entitat que, al llarg de la història, ha donat proves d'una misogínia furibunda: des de Pau de Tars, si més no, que és tant com dir des dels orígens. I que encara manté sense rubor: impedint que les dones exercisquen el ministeri sacerdotal, de portes endins; o, de portes enfora, propiciant discriminacions de gènere en els sistemes educatius que controla. Per posar només un exemple. Una actitud rància, com l'ha qualificada José Blanco, el vicesecretari general del PSOE. El partit, precisament, que tan generosament ha accedit a augmentar les partides de diners públics que van a parar a les arques de l'Església Catòlica. I amb les quals la Conferència Episcopal promou manifestacions, paga salaris elevadíssims a locutors radiofònics declaradament feixistes i promou campanyes publicitàries, com la present, contra els drets de les dones.

El text que promou el govern, però, no genera cap dret nou, sinó que amplia i garanteix la possibilitat d'avortar que la legislació espanyola ja contempla des de fa uns anys. Un dels objectius de la norma és assegurar el que no feia l'anterior: que qualsevol dona que vulga exercir-lo ho podrà fer sense les traves que, actualment, dificulten (o directament impedeixen) l'exercici del dret en alguns llocs i en alguns supòsits. Però també és cert que la nova llei pretén anar més lluny que l'actual en certs apartats. De fet, aspira a establir -almenys aquesta és la recomanació del Comité d'Experts- el dret a avortar lliurement durant un període que encara està per determinar, com en altres llocs d'Europa. I, a més, pretén eliminar l'autorització paterna com a requisit imprescindible per a interrompre l'embaràs abans dels 16 anys, un aspecte que el Partit Popular ja ha anunciat que recorrerà al Tribunal Constitucional. Com té per costum, d'altra banda.
És curiós que els bisbes es preocupen tant per la viabilitat d'unes poques cèl·lules quan no ho fan per la vida de les persones. Recordem, per exemple, la quantitat de morts que ha generat l'actitud de l'Església Catòlica envers la SIDA. L'oposició sistemàtica que ha mantingut, en contra de qualsevol raonament humanitari, davant l'ús del preservatiu en les relacions sexuals, una de les mesures preventives que calia fomentar per a poder frenar la multiplicació de la mortaldat. No els va tremolar el pols, aleshores, a l'hora d'impedir que tanta gent s'encomanara d'una malaltia que els havia de dur a la mort. En el mateix sentit, tampoc els ha tremolat el pols a l'hora d'oposar-se a les investigacions en matèria genètica. Si per ells fóra, moltíssima gent que ha aconseguit curar-se o, almenys, pal·liar els efectes de certes malalties, seguiria condemnada al patiment i a la mort. Com el pobre Andrés, el nen andalús que ha ocupat aquests dies les portades dels diaris. Un nen sense cabells, malalt encara, però amb un somriure d'esperança que et removia les entranyes de goig. Un somriure que el provocava la certesa que els metges, gràcies al naixement del seu germà (a partir de certes seleccions genètiques), podran posar fi als sofriments que li han marcat la infantesa. Que la medicina -gràcies als avanços de les tècniques biomèdiques- podrà impedir la mort prematura a què estava condemnat. Però els bisbes, ja ho saben, haurien preferit que patira. Que es ratificara la seua condemna a mort.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (22/3/09)