dijous, 21 de juny de 2012

Fuster, vint anys (i la raó intacta)



Avui, fa vint anys de la mort de Joan Fuster i ja fa temps que diferents col·lectius li reten homenatge (el video de dalt, de fet, pertany al que vam fer-li a Vila-real fa poques setmanes). Però, per si no hi havia prou a commemorar la seua mort, coincideix que enguany fa noranta anys que va nàixer i, sobretot, cinquanta de la publicació de "Nosaltres els valencians", l'obra sense la qual no és possible explicar què som (i per què) els valencians. L'he tornada a llegir, aquests dies, ja sense l'afany de descobrir un país que m'havien negat que m'impulsava fa molts anys, quan el vaig agafar per primera vegada. I em sembla un exercici titànic, ni que siga perquè els canals d'informació de què disposava Fuster no s'assemblen en res als que tenim ara i perquè mai ningú no havia intentat una síntesi com aquella. És evident que el llibre no es pot explicar sense una tradició anterior, però és innegable que Fuster va ser la primera persona que tenia el País Valencià, vull dir el concepte de país tal com el concebem avui, al cap. No és el moment de fer una anàlisi d'un llibre del qual ha parlat (i amb més fonament que jo) tanta gent. Però simplement vull apuntar que Fuster tenia raó precisament allà on els seus enemics més li la negaven: a "Nosaltres els valencians", dibuixa un model de país que només serà viable (i ara simplificaré molt) si potencia la llengua i la cultura pròpies, si articula el territori i si estreny els lligams amb el Principat i les Illes. És evident que no és el model que han intentat construir els nostres governants: ni Joan Lerma, ni Eduardo Zaplana, ni José Luís Olivas, ni Francisco Camps, ni Alberto Fabra. Tots ells, en diferents graus, han deixat de fomentar l'ús del valencià o l'han perseguit obertament, han ignorat la cultura d'expressió catalana, han alimentat la destrucció del territori, han avalat la supeditació a Madrid i han evitat qualsevol contacte fratern amb Catalunya i les Illes Balears. Han propugnat, doncs (i l'opció no ha estat mai inconscient), un país completament oposat al que reivindicava Fuster. I han fracassat. La fallida de la Generalitat i el seu model d'autonomia i la destrucció del territori, sobretot, però també la solidesa actual de la cultura catalana i del valencianisme, malgrat tot, o la reivindicació del corredor mediterrani que ja fan els empresaris valencians, entre altres indicis, demostren la inviabilitat del país que han propugnat el PP i el PSOE. De manera que, fugint de Fuster, han acabat per donar-li la raó: el País Valencià només serà possible en els termes en què ell el va concebre i qualsevol altra via, com ja s'ha vist, ens abocarà al desastre. Potser ha arribat el moment de ser-ne plenament conscients.

dimecres, 20 de juny de 2012

Calaix de mots: Emili Teixidor, in memoriam

"I per què escric, em demanen. Hi ha moltes raons. I, a més a més, suposo que la resposta seria diferent si aquesta pregunta me l'haguessin fet en diferents etapes de la meva vida. En un primer moment, el de la primera joventut, per exemple, suposo que hi ha el repte de conèixer i explorar les pròpies habilitats i de donar-se a conèixer per contrastar la imatge que et fas de tu mateix amb la imatge que es fan els altres de tu. Exactament el contrari del que busco a aquestes altures de la vida. Ara, diria que llegeixo i escric per seleccionar i acumular una antologia personal d'imatges tretes de llibres, vivències, personatges, escenes, frases, paraules... que d'alguna manera exerceixen un poder de fascinació i tenen un significat especial per a nosaltres (...) Són les imatges a les quals recorrem en certs moments per descobrir el significat de les nostres vides".


Emili Teixidor, Qui sóc i per què escric, Lletra, 1998


Se'ns ha mort l'Emili Teixidor, ja ho sabreu. Un dels grans escriptors catalans dels darrers anys, a qui la majoria de la gent coneixia per Pa negre, però que era més, moltíssim més. Descansa en pau, mestre.

dimarts, 19 de juny de 2012

La mordassa



Ja fa dies que volia penjar aquest vídeo. És el tràiler de "La mordassa", un espectacle teatral basat en el llibre de poemes del mateix títol de Manel Garcia Grau. L'han fet possible Valentí Pinyot (direcció artística), Juanjo Carratalà (direcció musical) i Sergi Mo (interpretació) i vaig tenir ocasió de veure'l a l'Auditori de Vila-real fa un parell de setmanes. Em va impressionar. Tenia molta curiositat per esbrinar com havien fet el pas d'un llibre de poemes a una representació teatral sense deixar-se pel camí ni la contundència del missatge de Manel, ni el ritme que ha de sustentar una obra de teatre; per com farien per convertir en imatges el nucli i les arestes d'un llibre contundent i reivindicatiu, per mantenir l'atenció dels espectadors sense trama, sense personatges, sense més bagatge que els versos. I vaig quedar, com dic, impressionat. Per la rotunditat visual que han sabut donar-li a l'obra, amb un joc de llums poderós i uns efectes estudiats i eficaços; per la interpretació de Sergi Mo, que omple l'escenari amb una gestualitat natural i una declamació convincent i creïble; per la música, que suma  valors al poemari i acompanya i eleva els versos; pel fil conductor, subtil, però suficient, que han sabut trobar en els versos del poeta; pel crescendo que són capaços de generar i que culmina amb aquell fragment de "La mordassa" en què Manel negava de manera reiterada totes les perversions, totes les mancances, totes les vergonyes que ens roseguen la dignitat. Si teniu ocasió de veure-la, no us la perdeu.

dijous, 14 de juny de 2012

Estigmes: cinema en valencià al Grau de Castelló

Demà divendres (18,15h), als Neocine del Grau de Castelló, s'estrenarà la versió en valencià d'Estigmes, la darrera pel·lícula del director alacantí Adán Aliaga. Amb un atractiu afegit: a la sessió, hi assistiran el mateix director i un dels actors, Morgan Blasco. Si no us va bé anar a la prémière, però, tindreu encara l'ocasió de veure-la fins dijous 21, sempre al mateix cinema i a la mateixa hora. Pel que sé, Estigmes és una història de redempció a través del dolor d'una persona tosca, addicta a l'alcohol. Cinema d'autor en un temps de presses i banalitats. Us deixe amb el tràiler per anar fent boca.

 

dimecres, 13 de juny de 2012

L'amor als deu anys

Llegir Erri de Luca reclama pausa. La seua manera d'escriure s'aproxima bastant a la prosa poètica: per la musicalitat, per la concisió, per la bellesa formal, per la potència de les idees que deixa caure com si no res. Així en "Els peixos no tanquen els ulls" (la darrera novel·la que Anna Cassasses ha traduït al català per a l'editorial Bromera) com a "Montedidio" (La Magrana), l'obra amb què el vaig descobrir fa temps i que, si és cert, com diuen, que està exhaurida, caldria tornar a posar en circulació de manera urgent.
De Luca no basteix grans nusos argumentals, no fa servir cap trama potent per organitzar les seues novel·les. La seua és una literatura de detalls, de moments quotidians que s'acumulen, d'instants comuns que eleva, a través d'un llenguatge senzill però immensament bell, a la categoria de transcendents. Parle, per exemple, de posar un cuc a l'ham o d'agafar la mà d'una xiqueta sota l'aigua, d'una baralla entre nens o del primer bes de dos infants que voregen els deu anys. Escenes quotidianes, sense res d'excepcional, que són la base d'"Els peixos no tanquen els ulls" i de la majoria de les novel·les de l'autor. Sobre elles, ha bastit la major part d'una obra per a la qual, com ell diu, no li ha calgut inventar perquè la vida li ha proporcionat material suficient. Un món que gira, en el cas d'"Els peixos no tanquen els ulls", al voltant de la descoberta de l'amor als deu anys, durant un estiu a la platja. I que ens explica, com deia, un infant de deu anys. Ara bé, tot i que la veu és la del xiquet, tot i que empra la primera persona, el calat dels pensaments de l'infant i algunes referències a la vida posterior d'aquest xiquet delaten que la veu pertany, en realitat, a un narrador ja madur, al vell en què s'ha convertit aquell xiquet i que ara, per a nosaltres, recorda la infantesa des de la calma d'una edat ja madura. El resultat és un text corprenedor, d'una sensibilitat extrema, escrit amb una prosa neta, brillant i sintètica, amb frases curtes que es combinen com si foren notes musicals. Una obra que emociona i enlluerna per la seua senzillesa formal i per la profunditat del missatge. Literatura de primer nivell, en definitiva.

dilluns, 11 de juny de 2012

Com va començar tot

Ara que la Unió Europea comença a accentuar la intervenció de l'Estat Espanyol, diguen el que diguen Mariano Rajoy i els seus altaveus (genial, per cert el titular de Time al respecte: "Digues-ne tomàquet; jo en dic rescat"), no estaria de més recordar una mica com va començar tot. Si més no, des del punt de vista valencià. I cal remuntar-se a Eduardo Zaplana, que va canviar la llei que regulava les caixes d'estalvis per poder tirar-hi mà. Necessitava efectiu, diuen, per finançar un projecte turístic que li exigien els empresaris de l'hosteleria de Benidorm, entre els quals el seu sogre. El projecte era Terra Mítica. Després del parc temàtic, i ja amb les caixes captives de les majories del PP, en vingueren d'altres, promoguts per ell o promoguts pel seu successor, Francisco Camps: curses de Fórmula 1, aeroports inútils, ciutats de cinema, ciutats de les arts, etc. La Terra de Meravelles que durant molts anys ens va vendre el PP es pagava amb diners de les caixes que, a més, van començar a finançar, sense les garanties necessàries, tots els projectes urbanístics que calguera, sobretot si els promovia algun amic de la casa. Com explicava el diari anglés The Guardian, l'avarícia, l'amiguisme i la intromissió política van substituir els criteris financers a l'hora de prendre decisions. El resultat, ja el coneixem: un sistema financer que fa fallida i que acaba de ser rescatat per Europa. Els pròxims dies, sabrem a canvi de quins sacrificis. De quines noves retallades que afectaran (encara més) els més desvalguts. Que malmetran, qui sap si per sempre, un mode de vida que havia proporcionat una gran estabilitat a Europa i que va costar molts anys i molt de treball posar en marxa. I mentrestant, els responsables no sols no han comparegut davant de la justícia; és que ni tan sols han eixit a demanar perdó.


divendres, 8 de juny de 2012

Aquest rastre està de dol (per Ray Bradbury)

Aquest rastre està de dol. Dimecres, a Los Angeles, moria Ray Bradbury, l'autor -entre altres- de la novel·la "Fahrenheit 451", un dels personatges de la qual -Clarisse- dóna nom a aquest bloc. No puc dir, malgrat tot, que siga un gran lector de Ray Bradbury: no he passat, de fet, del "Fahrenheit", una novel·la que admire per moltes raons, entre les quals l'originalitat amb què ens adverteix del perill del feixisme (simbolitzat en la crema de llibres) i la confiança que diposita en les persones i en la literatura per combatre'l. Un feixisme que tenim -incipient, si voleu, però igualment nociu- a la vora de casa: el president illenc, José Ramon Bauzá, n'és una mostra ben actual, que només podrem combatre si treballem junts, coordinats com els resistents de la novel·la de Bradbury. Deia que conec poca cosa de l'autor que ara s'ha mort, tot i que alguna volta m'han temptat les "Les cròniques marcianes", ni que fóra perquè -d'entrada- eren l'antitesi d'una de les lectures juvenils que més em van impactar: "La guerra dels móns", de H. G. Wells, i a la qual he tornat més tard amb satisfacció. Si en aquesta, eren els marcians que envaïen la Terra, en la de Bradbury són els terraqüis que viatgen a Mart. Aquest és, pam dalt pam baix, tot el meu bagatge de literatura futurista, un gènere amb el qual em costa empatitzar. Potser per això, no he seguit de prop Bradbury. Siga com siga, aquest rastre està en deute amb ell. Descanse en pau.

dijous, 7 de juny de 2012

Marina d'Or i Eurovegas

Sheldon Adelson ha dit que no, que Marina d'Or ha fet tard i no podrà competir amb Catalunya i Madrid per ser la seu d'Eurovegas, malgrat el suport entusiasta del govern valencià. Això vol dir que el furóncol que, en paraules de Joan Francesc Mira, ja és Marina d'Or, i que ara taca de vulgaritat les costes d'Orpesa, no acabarà convertint-se en un tumor sense solució, en una sentència de mort sense pal·liatius per a un país i un territori que ja estan tocats, molt tocats. No sabeu com me n'alegre.
Amb tot, la iniciativa ha tingut la virtut d'il·lustrar-nos una vegada més sobre el model de país a què aspiren els nostres governants, un país de cambrers i dones de la neteja, de crupiers i cuineres mal pagades, de porters que viuen de la propina dels senyors. Per això no cal invertir en educació A un cambrer no li fa falta, saber de lletra, ni a una dona de la neteja, tampoc. I a un crupier no li cal sinó reconèixer els números i amb això té prou i massa. Igual que un porter, que només ha de saber ser educat i servicial. Aquest és el País Valencià que els agrada. Per això reneguen de la investigació científica, perquè no tenen cap projecte al cap, no saben el que volen, més enllà del seu propi i miserable interés. I si el tenen, és un projecte de país subsidiari i rendit, un país genuflex a Madrid o al primer multimilionari que ens oferisca les molles del seu gran negoci. No un país modern, competitiu, responsable, un país amb futur, on els joves no hagen de marxar per aspirar a un demà més digne. No, aquest país no els interessa i ens n'han donat una prova més: amb Eurovegas, ens volien convertir en el nou Macau d'Europa, un territori al servei del joc, la prostitució i la màfia, i els ha sortit malament, però això no els frenarà. Si els ho permetem, continuaran destrossant el país amb la seua política improvisada, rendida als interessos d'uns pocs, curta de vista.

dimarts, 5 de juny de 2012

Un premi dels amics



Ocupacions diverses, i no sé si massa productives, m'han tingut allunyat d'aquest bloc, i de la blocosfera en general. I, vés per on, retorne amb un doble premi. Me'l concedeixen Esperança Camps i Carles Lluch i em fa molt de goig precisament perquè són amics meus. La cosa és senzilla: es tracta d'un premi, diuen, originat a Alemanya, que consisteix en què cada premiat concedeix al seu torn cinc premis més, sempre a blocs amb menys de 200 seguidors enregistrats, amb la finalitat de promoure els blocs modestos, com aquest rastre. Així que, d'entrada, gràcies, Esperança i Carles, per recordar-vos d'un bloc que estava en fase rem i per les paraules que li dediqueu. I ací van els meus premis:
Llibertat i TV3, perquè és un exercici de coherència i perquè aglutina el sentir de molta gent del país, que està cansada de lluitar per reivindicar drets elementals, però no deixa per això de fer-ho.
La garfa dels dies, perquè Joan Baptista Campos és un poeta enorme i el seu bloc ho demostra en cada entrada.
De viatge, perquè envege moltíssim la capacitat de mirar d'algunes persones i el bloc de Dolors Jimeno demostra que sap anar pel món amb els ulls ben oberts.
Des de Vila-real, perquè moltes vegades repare en coses que passen al costat de casa meua a través del bloc de l'amic Antoni Pitarch.

Salms perquè Josep Porcar fa possible una combinació dificilíssima: analitzar la cruesa de la vida sense perdre de vista el punt de vista poètic. Un dels millors blocs que conec.

dijous, 23 de febrer de 2012

La mà de ningú, a l'Alcúdia, sense embuts

Ja he manifestat en algun lloc que La mà de ningú, la meua última novel·la, no és fàcil d’explicar. I no ho és perquè la idea inicial, que és també el nucli dur de la novel·la, no es pot esmentar sense desvetllar informacions bàsiques. I el lector que decidisca llegir-la té dret a anar descobrint-les pel seu compte. De manera que, en presentacions i taules rodones, he hagut d’anar molt en compte de no donar massa pistes al voltant d’aquesta qüestió. Per això, avui, em fa un goig especial participar en el club de lectura del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia (22 hores). Perquè avui compartiré conversa amb lectors que ja han llegit el llibre i, per tant, en podrem parlar obertament. De tot. Sense embuts ni traves ni prevencions. Segur que la sessió resulta d’allò més profitosa.

dimecres, 22 de febrer de 2012

Aquest és el nostre Canal 9

La dignitat i la valentia d'uns treballadors. La cara de Canal 9 que el PP no vol que vegem. La d'un servei públic que han prostituït i que han intentat convertir en una agència de publicitat i de col·locació. En una televisió espúria. I que ara pretenen reduir a la inanició amb un ERO que només afectarà els que no els són fidels. No ho hauríem de permetre. Per la salut democràtica del nostre país, no ho hauríem de permetre.

dimarts, 21 de febrer de 2012

(Més) vergonya a València

Veus la seqüència sense saber a què es refereix i penses en qualsevol pel·lícula sobre el feixisme. Soldats contra xiquets. Porres contra motxilles. Violència indiscriminada enmig dels carrers. I tot açò perquè la Generalitat no té diners per a cal·lefacció. Perquè se'ls han gastat en pòlvores i ferraris. Perquè els alumnes estan farts i demanen el que no caldria ni tan sols demanar. Una escola digna, de qualitat, amb els mitjans indispensables. I en lloc de demanar perdó per haver-nos abocat al clot, els responsables trauen els gossos al carrer. Això és la democràcia, segons el PP. Quina vergonya!
Per cert, aquesta gent de blau, no tenen fills? O és que no els duen a escola?

dissabte, 18 de febrer de 2012

divendres, 17 de febrer de 2012

No són casualitats

Ja fa temps, molt de temps, que no crec en les casualitats. Per això, em negue a considerar que l'actuació de la policia aquests dies a València siga un fet puntual. Sense lligams de cap mena. Casual, per dir-ho d'alguna manera. No crec que la brutal repressió d'una protesta de xiquets o l'agressió a la diputada Mònica Oltra siguen fruit de l'atzar. Ben al contrari, crec fermament que tenen a veure amb el tarannà autoritari del Partit Popular, amb la sensació que la impunitat amb què han exercit el poder se'ls acaba, amb l'avistament d'una derrota electoral (ni que siga en un horitzó llunyà) que fa anys que no consideren possible al País Valencià i que els ha posat nerviosos, com va demostrar el president de les Corts, l'ultracatòlic Juan Cotino, expulsant del saló de plens Mònica Oltra, amb la por que les reformes que prepara Mariano Rajoy encenguen els carrers com ha passat a Grècia i també, com explica millor que jo Vicent Partal, amb una vella i sistemàtica repressió contra els valencians.

dijous, 16 de febrer de 2012

Segur que només parla de Grècia?

Diu Petros Markaris a Vilaweb: 'Aquesta crisi s'ha complicat per la mentalitat de la classe política. Fa trenta anys que pren decisions equivocades. Primer es va inventar una riquesa que no tenia, perquè era a base de préstecs; després va generar un sistema clientalista; i ara fa que la gent del carrer hagi de pagar tots aquests errors.'

Parla de Grècia, però la frase serveix punt per punt per al País Valencià. Malauradament.

dilluns, 13 de febrer de 2012

Sobre Garzón

Dos articles per entendre bé la dimensió exacta del cas Garzón, un a Tribuna.cat i l'altre a Rebelión.

dissabte, 11 de febrer de 2012

Manuel Carceller i Toni Royo, Socarrats Majors 2012

Aquesta vesprada, al restaurant El Molí de Vila-real, l'Associació Cultural Socarrats lliurarà un any més, el dinové, el premi Socarrat Major, que reconeix la trajectòria de persones o institucions en defensa de la cultura, de la llengua, del País Valencià i, per extensió, d'allò que Vicent Pitarch -el primer Socarrat Major- defineix com "la catalanitat". Haurien de ser uns premis que atorgaren les institucions en reconeixement a aquells que treballen per fer més fort el país, però ja sabem que al País Valencià les institucions nacionals són subsidiàries del centralisme madrileny o castellà, com vulgueu dir-li. Així que el que no fan els que ho haurien de fer ho hem de fer des de la societat civil. Enguany, premiarem dues persones que s'han deixat moltes hores treballant pel país des d'Acció Cultural del País Valencià: Manuel Carceller i Antoni Royo. Han recollit firmes, han passejat la flama del Correllengua, han empentat iniciatives de tota mena, han organitzat manifestacions i mil coses més, des de fa molt de temps. Tota una vida dedicada a organitzar activitats on sovint els que es lluïen eren altres: els oradors, les personalitats culturals o polítiques, qui siga, excepte ells, que sempre quedaven en segon pla, tot i ser els únics imprescindibles, segurament. Per això, entre altres coses, els socarrats vam pensar que ja n'hi havia prou i que, ni que fóra per una volta, els tocava passar a primera línia i rebre el reconeixement i la gratitud de tots. Aquesta nit, doncs, els retrem un homenatge ben merescut.

dijous, 9 de febrer de 2012

Jo he llegit Bohumil Hrabal

Aquests dies, he tornat a Bohumil Hrabal. El vaig descobrir fa temps, amb "Trens rigorosament vigilats", una novel·la breu que em va captivar i que ara ho ha tornat a fer. L'he llegida a manera de preludi de "Jo he servit el rei d'Anglaterra", l'obra que acaba de reeditar Proa i que havíem convingut de comentar al club de lectura dels Socarrats.
Hi ha poques, molt poques novel·les amb el ritme de "Jo he servit el rei d'Anglaterra". Llegir-la és com si entrares a ballar i no pogueres parar mai més, imbuït per unes notes que se't claven a dins i et fan saltar de peça en peça però no et deixen parar. Explica la història de Jan Dité, un cambrer baixet i pobre que vol ser alt i milionari, però és també una galeria de personatges i situacions impagables i un passeig ben curiós per la història de la Bohèmia recent. Amerada d'aquest ritme, l'obra supera els límits de la realitat que observem i s'endinsa a voltes en la caricatura i a voltes en la paròdia o en l'exageració, sovint en els símbols. L'obra, com dic, va plena de personatges excèntrics, com el mâitre que ho controla tot fins el punt que sap què demanarà cadascun dels seus clients o l'home que talla troncs sense parar o el fill del protagonista, que només fa que clavar i clavar tatxes al terra de fusta, i encara molts més que farien la llista massa llarga. Per no parlar del mateix protagonista.
En idèntica línia, és difícil trobar escenes més hilarants en la literatura universal que el pantagruèlic banquet de l'emperador Haile Selassie, on se servirà, entre altres delícies, un camell farcit de set o vuit animals, els més menuts dins dels més grans. Allí, Dité servirà el vell i eixut rei dels etíops, que el condecorarà amb una banda blava que per a ell serà com un tresor. En canvi, el magatzem al sostre del qual s'acumulen els globus que reprodueixen exactament el cos dels clients de la sastreria que confecciona els fracs més selectes de Bohèmia i on conviuen el globus que representa el general més poderós amb el de l'últim cambrer de l'Imperi recorda, al mateix temps, Dalí i Fellini. Si n'hi ha que freguen el surrealisme (i ací podríem afegir el camp de concentració comunista on viuen com a reis els milionaris) també n'hi ha altres que, tot i l'aparença esplèndida, et remouen les entranyes, com ara el centre on els nazis emparellen mascles i femelles aris i purs per aconseguir l'home nou. Finalment, el nostre cambrer aconseguirà la meitat dels seus somnis: si bé no creixerà, sí que esdevindrà milionari i, encara més, propietari d'un fastuós hotel rural, el millor de Bohèmia. Però el somni durarà poc i Dité passarà els últims dies envoltat d'una cabra, un gat i un cavall i tingut per boig pels veïns del poble més pròxim. D'aquesta manera, Hrabal tanca el cicle amb unes escenes que beuen més del simbolisme que de l'excentricitat.
La caricatura, l'exageració, la desmesura dominen el relat, però no li impedeixen a Hrabal notes d'una tendresa demolidora, com, per exemple, l'escena en què el cambrer omple de pètals el ventre de l'amant. O el moment en què, vestit de frac com en els millors moments de la seua carrera, descobreix que s'ha convertit en un estrany no sols per als altres, sinó també per a ell mateix.
Diu la nota final que Hrabal va escriure "Jo he servit el rei d'Anglaterra" en tres setmanes i encara amb el sol sobre la màquina d'escriure, de manera que li impedia veure allò que anava posant sobre el paper. No ho sé. Potser és una més de les exageracions que recorren un llibre preciós, excessiu, on el llenguatge està al servei d'un ritme poderós, musical, que et sacseja i et du d'ací cap allà, a voluntat de l'autor. Un llibre que és un regal i que demostra, si és cert que la va escriure aixì, que la literatura no és cosa d'anys, ni de mesos, ni de dies.

dimarts, 7 de febrer de 2012

divendres, 3 de febrer de 2012

Dilluns, a la BCNegra

Dilluns vinent, marxaré cap a Barcelona i no sé si la trobaré nevada. Si més no, les previsions meteorològiques vénen a dir que serem encara a dins de l'embranzida de vent siberià o siga que caldrà abrigar-se. Si és així, serà curiós desembarcar en una Barcelona blanca tot just quan se celebra la BCNegra 2012, però el destí té aquestes ironies. El cas és que m'han convidat a parlar de novel·la negra dins una taula rodona que se celebrarà dilluns, a les 19,30h a La Capella (c. de l'Hospital, 56), de manera que si us voleu deixar caure serà un plaer saludar-vos, ja ho sabeu. A la taula, compartiré espai amb Marta Banús, Jordi de Manuel i Carme Riera, i ens moderarà Àlex Martín. El títol que li han posat al debat és "Collita en català. Algunes de les històries de l'any". Amb la gent que m'acompanya, segur que resultarà interessant.
La veritat és que em fa goig, participar-hi perquè, tot i que aquesta és la meua primera (i encara ben atípica) incursió en el gènere, la novel·la negra sempre m'ha acompanyat com a lector. I com he explicat en algunes presentacions, certes estratègies de la narrativa de crims sempre m'han interessat com a escriptor. Així que em fa gràcia compartir cartell amb gent que segurament la viu amb més vocació i constància, que la fa servir de manera sistemàtica per interrogar el món i les seues claus, i de la qual, doncs, en puc aprendre molt.
Ja sé que sovint es tendeix a considerar la novel·la negra com un gènere menor. I de fet, he notat que certa gent es prenia "La mà de ningú" com si fóra una concessió a no sé ben bé què. No ho és pas. Ben al contrari, quan he tingut ocasió, he explicat que la vaig escriure de la mateixa manera que he fet les altres: donant-li el temps que necessitava i sense pensar en res més que en explicar la història que volia contar de la millor manera possible. Si el resultat és una novel·la negra, verda, roja o groga no mai m'ha preocupat. De fet, va ser molt de temps després d'acabar-la que algú li va posar l'etiqueta. Una etiqueta que, tot i que "La mà de ningú" no s'ajusta al model més conegut de novel·la negra, jo crec que li escau. I el fet no invalida l'afirmació que he fet tantes voltes: que no crec en els gèneres. Quan escric almenys, no hi crec. I amb això vull dir que no sóc conscient, quan estic immers en el procés de construcció d'una novel·la, que hi haja més límits a respectar que els que m'imposa la pròpia lògica del text. I seguisc pensant que els gèneres només són etiquetes, convencions que ens ajuden a entendre millor el món. Res a veure, doncs, amb els valors literaris. Ni per a bé. Ni per a mal.

dilluns, 30 de gener de 2012

Jo confesso

Fa ja algunes setmanes que vaig acabar de llegir Jo confesso, la novel·la de Jaume Cabré. I he de dir, abans de res, que em sembla una novel·la intel·ligent. Apassionada, també, però sobretot molt i molt intel·ligent. Més enllà d'una història potent, d'uns personatges versemblants i atractius, d'una encertada tria de temes i d'una manera de narrar vigorosa i atrevida, que de tot n'hi ha, el que més admire de l'últim Cabré és la capacitat de control sobre les parts que integren la novel·la. Perquè era molt fàcil que una història tan complexa, amb tants meandres i tantes giragonses, acabara escolant-se per algun badall inesperat. I no és així, sinó tot el contrari. La història flueix i t'arrossega. Amb suavitat, però de manera implacable. I una construcció així, tan laberíntica i al temps tan diàfana, només està a l'abast d'algú que coneix perfectament l'ofici d'escriure. Que hi ha pensat molt, en les eines de què disposa i en com fer-les servir. I que aplica els seus coneixements amb rigor de científic, però també amb passió d'enamorat. Sense concessions. Deixant-s'hi la vida i sense fer càlculs extraliteraris. Per això m'alegra especialment l'èxit de Jaume Cabré i Jo confesso. Perquè el seu és el de tots aquells que encara creiem en la literatura. I no sols (o únicament) en els llibres.
S'han comentat moltes coses de Jo confesso, entre les quals que és una novel·la sobre el Mal. És cert, però no del tot. O no únicament. Perquè també és una novel·la sobre l'amor i sobre l'amistat i sobre l'ambició i sobre l'enveja i sobre la insatisfacció i sobre la solitud i sobre els jueus i sobre la història recent d'Europa i sobre moltes més coses que em deixe per no fer-ho llarg. Una novel·la sobre la vida, en definitiva. En tota la seua complexitat. Amb els seus racons obscurs i les seues zones il·luminades. I una obra que fa un emfasi especial, això sí, en la tradició cultural europea i en el paper dels jueus i en la contradicció que suposa que sovint la cultura més elaborada i la versió més refinada del Mal vagen de la mà.
Una novel·la així ha d'anar plena de mil històries i de centenars de personatges, cadascú amb la seua personalitat i les seues dèries, i Cabré els controla tots i això és un gran mèrit. I no sols això, sinó que, conscient que una novel·la de mil fulls no pot decaure perquè un descens prolongat del ritme podria ser fatal, fa servir tot el seu bagatge com a guionista de televisió per enllestir una trama que no deixa mai de sorprendre't. De fer girs insospitats i d'aportar solucions inesperades (però perfectament conseqüents) als conflictes que planteja, de deixar fils solts que haurà de reprendre més tard fins cosir, amb l'última puntada, un tapís perfecte. I tot això sense defugir la profunditat dels temes que aborda ni dels personatges que li donen cos.
Per fer viable un artefacte d'aquest calibre, Cabré necessitava un esquelet que articulara les parts i els donara unitat. Per fer-ho, ha escollit -i aquest és un altre encert per la càrrega simbòlica i les possibilitats narratives que guarda- un violí. Un instrument fabricat a Cremona l'any 1764 per Lorenzo Storioni que va passant de mà en mà fins arribar a les d'Adrià Ardèvol, el personatge central de la novel·la, que l'heretarà del pare. D'aquesta manera, Cabré traça dos eixos que es creuen en un punt. El primer, podríem dir que transversal, representa la trajectòria del violí i li proporciona l'excusa perfecta per endinsar-se en la història d'Europa i abordar les distintes èpoques així com el paper que hi van jugar moviments com la Inquisició o el nazisme. El segon, diríem doncs que longitudinal, s'alimenta dels distints episodis de la biografia d'Adrià Ardèvol, sobre els quals fa avançar la novel·la i que li permeten, alhora, dibuixar les pulsions més íntimes del personatge central i donar-li un punt de vista contemporani a tots els temes que planteja.
Tot això, però, són reflexions que em venen al cap després de setmanes de pair la lectura de Jo confesso, de pensar sobre el què i el com, però, al capdavall, no sé si són massa importants. El realment decisiu és que és una novel·la que et fa passar estones d'un plaer intents. Molt intens. I això no sé si es pot explicar amb paraules.

divendres, 27 de gener de 2012

Amb Joan Pla i la gent de Gandia

Gandia és un dels llocs que tinc pendent de visitar amb calma. Sempre hi vaig amb alguna raó concreta, fa molt de temps per presentar la Crònica de la devastació, uns anys més tard per participar en unes jornades sobre la llengua literària dels escriptors valencians, demà per participar, amb l'amic Joan Pla, en una taula rodona dins del cicle 'De tu a tu' anomenada 'La realitat que ens envolta: novel·la negra en potència', que organitzen Saforíssims i el Casal Jaume I, amb la col·laboració d'Edicions 96. Anem, tots dos, en condició d'autors de dues novel·les negres, La mà de ningú i Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, en un acte que conduirà l'escriptor Gregori Royo. Demà, doncs, tornaré a ser-hi amb el temps just i renovaré, per enèsima vegada, la promesa de tornar-hi amb calma. De passejar-la. D'admirar-la. Siga com siga, supose que hi seré ben a gust, com sempre que hi he anat. Si rodeu per allà i us ve de gust, ens podrem trobar al carrer de la Dona Teresa, 1, on hi ha el Casal Jaume I. La cita és a les 12 del migdia.

dijous, 26 de gener de 2012

Vergonya

Després d'haver escoltat com els treballadors de les botigues corroboraven que Camps mai no pagava un vestit, com els perits confirmaven que els pagaments es feien a través d'Orange Market, després d'haver escoltat l'informàtic a qui el propietari de les botigues demanava que alterara els registres, després d'haver assistit als silencis dels membres de la trama Gürtel i a l'actitud ridícula de Camps durant el judici, després d'haver comprovat les nostres pitjors sospites, la sentència absolutòria de Camps i del seu adlàter, Ricardito Costa, només pot produir-nos vergonya. Vergonya. Molta vergonya.
Vergonya perquè tothom -excepte els cinc membres del jurat popular- que haja seguit el judici ha pogut contrastar que les proves eren implacables i que la manera de fer política de Camps ha quedat en evidència. Més encara, perquè el judici ha coincidit amb la fallida de la Generalitat, que Camps (i Zaplana) i els seus han provocat, precisament amb aquesta manera de fer. Vergonya perquè dóna la sensació que la corrupció resulta impune al País Valencià i això és intolerable. Per això, avui, qualsevol persona decent ha de sentir vergonya. Molta vergonya.