divendres, 30 de desembre del 2011

Una presentació i tres escriptors que parlen de La mà de ningú

Dijous vinent, 12 de novembre, a les 19,30h, La mà de ningú farà escala a Castelló. Serà a la llibreria Babel, com sempre, i imagine que l'acte em proporcionarà alguna sorpresa, com ja va passar a Vila-real, on em va venir a veure gent que m'estime molt i que, coses de la vida, feia molt de temps que no trobava. Hi seran també els fidels de sempre, tan irreductibles i a qui tantes coses he d'agrair.
De moment, però, La mà de ningú va fent camí per la Xarxa. De totes les ressenyes que han eixit, avui vull destacar-ne tres. És una coincidència, potser. Però, en pocs dies, tres escriptors (Joan Pla, Llorenç Capdevila i Juli Capilla) han publicat als seus blocs respectius tres apunts de lectura sobre La mà de ningú. Per a mi és un goig i una satisfacció que tres col·legues de la solvència d'aquests que esmente s'hagen interessat per llegir la meua última novel·la i sobretot per dedicar un temps a escriure i publicar les seues impressions de lectura, que aprofite per enllaçar-vos: ací l'opinió de Joan Pla, ací la de Llorenç Capdevilaací la de Juli Capilla.


dilluns, 26 de desembre del 2011

Un somriure forçat (i un lema extemporani)

He seguit amb cert interés les informacions sobre el judici contra Ricardo Costa i Francisco Camps. I el primer que m’ha cridat l’atenció és el somriure (des de fa temps un pèl forçat) amb què l’expresident de la Generalitat va arribar el primer dia a la sala. L’esperaven alguns fidels: pocs, molt pocs, molts menys que la volta anterior, quan encara exercia (és un dir) com a Molt Honorable. Entrava com a imputat però era l’únic que semblava no adonar-se’n: per això somreia com si anaren a fer-li un homenatge. Com si les preguntes, les gravacions, els tiquets, les evidències formaren part d’una trista ficció o d’un malson enmig del qual navegara perdut, sense acabar d’entendre res. Com si els fets el superaren i no fóra capaç d’assimilar-los. Una impressió que ja donava durant els darrers mesos del seu mandat i que va corroborar el dia de la seua esperpèntica dimissió, coronada per un “Som els millors”, tan significatiu com extemporani.
No sé què decidirà el jurat, però les sessions que ja portem van deixant les coses bastant clares. Els implicats en la trama o callen o aporten poca llum als fets i moltes contradiccions; la resta -treballadors de les botigues, policies, informàtics...- van dibuixant el panorama que ja imaginàvem: que Camps i Costa eren els destinataris dels regals d’un entramat mafiós que, al mateix temps que els afalagava amb detalls de luxe, obtenia substanciosos contractes pagats amb els diners de tots els valencians. No sé, ja dic, si el jurat trobarà suficients les evidències i condemnarà Camps o si aquest aconseguirà eludir la declaració de culpabilitat amb qualsevol estratagema, però em dóna la sensació que l’opinió pública ja ha deixat de creure en Camps i que, de cara a la gent, li resultarà molt difícil netejar la seua imatge.
Més encara si tenim en compte que el procés contra Camps s’ha convertit ja en una mena de judici simbòlic a tot el seu mandat, un judici del qual, siga quin siga el veredicte, no eixirà indemne l’expresident de la Generalitat. Perquè els regals i les contrapartides que es diluciden en la vista són la base d’una manera de fer política que ha portat el País Valencià a la fallida econòmica i la gent ho percep cada volta amb major claredat. El llegat de la gestió de Camps, la conseqüència d'aquesta manera d'entendre el poder, és un país que ha deixat perdre el sistema financer autòcton a causa –en bona part- de la seua dependència de la Generalitat i que ara, en conseqüència, no pot ajudar les seues empreses; un país amb un deute que ja no pot assumir i que, per tant, ni paga als proveïdors (en bona part xicotetes empreses a les quals la dilació pot abocar a desaparèixer) ni a les farmàcies ni, potser d’ací a poc, tampoc les nòmines dels seus treballadors. Un país amb el territori destrossat per l'especulació urbanística, ple de finques buides o a mig construir, que figura a la cua de l’Estat en matèries tan sensibles com la sanitat i l’educació. El llegat de Camps és un país que ha criminalitzat la dissidència i ha emmordassat la televisió pública fins convertir-la en la pitjor caricatura possible, que ha convertit l’exercici de la política en un arma contra els que gosaven discrepar del discurs oficial. I tot això sota l’empara d’un somriure forçat i un lema extemporani.

divendres, 23 de desembre del 2011

Avui, a l'Informatiu

Susanna Ligero em va fer una llarga entrevista a propòsit de la meua visita a l'Octubre, per participar en una sessió d'Escriptors al Terrat amb Silvestre Vilaplana. Va ser una experiència molt agradable perquè vam xarrar de moltes coses i amb una certa calma. De La mà de ningú, és clar, que era l'objecte immediat de l'entrevista, però també de literatura en general i de la incidència de les innovacions tecnològiques i de moltes coses més. Si us ve de gust, la podeu llegir ací.

dimarts, 20 de desembre del 2011

Un microreportatge a Canal 9

La mà de ningú, a Canal 9 from Festus on Vimeo.


Ja fa temps que pense que el lloc més adient per promocionar llibres no són els programes de cultura a les tantes de la matinada (que poden estar molt bé, però no tenen cap incidència en el públic lector, o ben poca) sinó els informatius. Que igual que es dóna com a notícia una estrena cinematogràfica o teatral o l'obertura d'una exposició, també es pot informar de l'aparició de determinats títols. És el que està fent Canal 9 des de fa un temps, en els informatius de migdia. L'altre dia van parlar de La mà de ningú a través d'un microreportatge de Susanna Lliberós i Óscar Pérez. Sincerament, crec que va quedar d'allò més bé, així que el millor que puc fer és compartir-lo amb vosaltres.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Una entrevista a El Temps

Lluís Bonada em va fer una entrevista aprofitant la meua visita a Barcelona per presentar La mà de ningú (Ed. Proa). La setmana passada, la va publicar El Temps. Hi parlem de l'ambientació francesa i del detallisme que recorre La mà de ningú, d'assassins, de víctimes i de sospitosos, com escau a una novel·la de crims, i també de mans tallades i de policies. De tot una mica. Crec que és una bona entrevista, si més no en el sentit que reflexa el que jo pense al respecte de la novel·la. I reflecteix perfectament l'essència del que vam xarrar a Barcelona, en Lluís i jo. Es tracta d'això, al capdavall, no?
La foto de dalt, que és la que publica El Temps, és de l'amic Jesús Prats.

dilluns, 12 de desembre del 2011

Un submarí perdut (enmig del desert)

En el principi, hi hagué un dibuix ben suggeridor: un gentleman anglés seu enmig del desert, davant d'un submarí soterrat en l'arena. Una vinyeta que Oriol Malet va enviar a Lluís Llort a veure què li suggeria. I el que li ha inspirat aquella il·lustració ha estat "Número 5. El submarí perdut", un relat que va més enllà de moltes coses. De les etiquetes, d'entrada, perquè, com confessen els autors, no és estrictament una novel·la, ni un llibre il·lustrat ni una novel·la gràfica. I és, alhora, les tres coses. Efectivament, l'obra té una organització peculiar: comença com una novel·la amb certes il·lustracions; continua, a mitjan text, amb un quadern on dibuix i text es fonen per donar la sensació que llegim papers antics; i acaba, finalment, com començava. Una delícia, en definitiva, en la qual hi tenen a veure els autors, és clar, però també l'editorial Barcanova, que ha fet un treball de disseny i producció del llibre veritablement superb.
"Número 5", però, també depassa els límits de la novel·la juvenil  i s'inscriu, directament, en la d'aventures. Aventures modernes, a més. I amb una peculiaritat: com en els vells relats clàssics del gènere, l'acció no relega a un segon pla els personatges, que n'hi ha molts i de molt rics. Els pilots dels submarins que participen en una cursa d'allò més peculiar, per exemple. O l'Agripina, l'arxivera d'un diari de Madeira, una dona amb una energia i una capacitat per ingerir ginebra realment fascinants. Tant, que el mateix autor confessa que potser li hauria de dedicar alguna altra novel·la: l'esperem, ja, impacients. Personatges a penes apuntats, la majoria, de qui volguérem saber més, molt més: senyal que, amb poques ratlles -les que requereix el text- l'autor els ha sabut dibuixar amb fermesa i convicció.
"Número 5. El submarí perdut" segueix les passes de Nuno Peixoto, un jove investigador portugués que decideix vaitjar a Madeira per esbrinar què és el "líquid transmatèric" i per què, a la crida d'un xeic àrab, s'hi van reunir representants d'alguns dels països que lluitaven a la Segona Guerra Mundial. I com és que es van posar d'acord per participar en una cursa peculiar, a bord d'uns petits submarins que, ben pringats de líquid transmatèric eren capaços de travessar els sòlids com si foren líquids i arribar, doncs, on cap submarí havia arribat abans. Al mig del desert, per exemple, on Peixoto sospita que hi ha un dels submarins, el número 5, víctima d'un naufragi enmig de la sorra, sí, però també en possessió d'un secret que maldarà -maldarem, també nosaltres- per descobrir.

dilluns, 5 de desembre del 2011

Per una escola valenciana, pública i de qualitat

La plataforma de defensa de la llengua Castelló per la llengua ens emplaça a mostrar la nostra adhesió a la crida a la mobilització entorn del 79é aniversari de les Normes de Castelló, que us transcric a sota. Un manifest que exigeix una escola valenciana, pública i de qualitat, al qual ja m'he adherit. Si en compartiu els principis i també voleu sumar-vos, caldrà que empleneu aquest formulari.





Crida a la mobilització entorn del 79é aniversari de les Normes de Castelló

Al País Valencià, ja fa temps que estem acostumats que el govern no contribuïsca a la causa de l'extensió del valencià com a llengua vehiculadora de la vida social del nostre poble, la llengua que hi acompleix la funció de cohesió social. Ans al contrari, fa massa anys que ens n'hem de defensar, dels qui manen, i de la seua política de constant arraconament de la nostra llengua de tots els àmbits en els quals, amb la tenacitat i el compromís de la societat civil, s'havia aconseguit introduir tot compensant (mínimament) el secular domini que el castellà hi havia mantingut.
Les darreres apostes del govern valencià, com la censura d'un mitjà de comunicació en la nostra llengua com TV3 i l'aposta per un model “trilingüe” en l'educació, que aboca a una reducció d'hores d'ensenyament en català en aquells llocs en què es trobava efectivament implantat i a un domini encara més pronunciat del castellà, ens obliguen novament a eixir al carrer en defensa de la nostra llengua. És per això que des de les entitats que formem part de Castelló per la llengua emplacem la societat castellonenca a manifestar-se per:
  • una escola valenciana, pública i de qualitat. L'escola exerceix una funció clau de cohesió social, i en aquest sentit la llengua dels valencians ha de ser-ne llengua vehicular. S'ha demostrat que el model d'ensenyament en valencià ha donat els millors resultats en tots els camps, i que és l'únic que garanteix l'adquisició de les destreses necessàries en la llengua del país. Cal enfrontar globalment la resistència a l'ofensiva contra el català a l'ensenyament, que també pateixen al Principat, amb l'ofensiva judicial contra el model de conjunció, o a les Illes, on el govern popular promou una educació en què el català hi jugue un paper marginal. L'enemic és el mateix: la defensa l'hem de pensar conjuntament.
  • la reivindicació de la nostra pertinença a la comunitat de llengua catalana, una comunitat lingüística mitjana en el context europeu, ja que la nostra llengua és parlada, dalt i baix del Sénia i a les Illes per vora 9 milions de persones. Reclamem polítiques conjuntes de promoció de la nostra cultura a nivell extern i l'impuls d'estratègies comunes de revitalització i protecció de la nostra llengua i de polítiques culturals que afavorisquen les potencialitats de la nostra comunitat lingüística. Volem un espai comunicatiu conjunt: per la recepció de TV3 i IB3 al País Valencià; i per un Canal 9 digne, sense manipulació, que impulse la normalització del valencià i que es puga veure arreu del nostre domini lingüístic.
  • la resolució de la problemàtica entorn dels models normatius de llengua. Cal que l'AVL reconega sense embuts la unitat de la llengua catalana per estroncar els perills d'una deriva isolacionista, de consolidació en el pla legal i de la normativa lingüística de dues llengües diferents per la via del distanciament dels models formals de la llengua. Contra els qui impulsen la divisió i l'afebliment de la comunitat lingüística catalana, ens reivindiquem en la unitat que ens dóna força per tirar endavant el procés normalitzador. El 1932, les Normes de Castelló van marcar en aquest sentit un camí fet de seny i de fe en les possibilitats del nostre poble: cal aprendre la lliçó i saber-ne estar a l'alçada.
És per tot això que ens manifestarem el proper dia 17 de desembre, a les 18h a la Plaça de la Independència (la Farola) de Castelló de la Plana; que emplacem els particulars i les associacions de Castelló de la Plana, del País Valencià i de la resta del domini lingüístic català a mostrar la seua adhesió a aquesta crida; i que convidem les associacions de Castelló de la Plana a donar suport i a participar activament de la plataforma mobilitzadora Castelló per la llengua, per coordinar els esforços de tots plegats de manera cada vegada més efectiva i en més àmbits per la plena normalització de la llengua a la ciutat i el seu entorn.

Castelló per la llengua, desembre de 2011

divendres, 2 de desembre del 2011

Al Perú, de viatge

Empés, si més no en part, pel bon sabor de boca que em va deixar "El món en dotze postals", vaig agafar, només veure'l exposat a la llibreria, "El regal en la mirada", de Joan Baptista Campos, que fa no res que ha publicat Onada Edicions. El llibre explica el viatge que Joan i la seua parella van fer al Perú, fa algun temps. L'autor, de fet, me n'havia parlat en alguna ocasió, tant del viatge com del llibre, però no era conscient que ja rodava pel món.
Joan Baptista Campos és un poeta excel·lent (us recomane especialment "Pavelló d'Orient" i "Jardí clos", per seleccionar dos títols), però, quan exerceix de narrador, té perfectament clar l'utillatge que li cal (i el que no pertoca), de manera que no resulta fàcil imputar-li aquella acusació que tan sovint veiem que es fa servir contra els poetes posats a narradors. Ben al contrari.
Lima, Arequipa, Machu Pichu..., Campos organitza el llibre per jornades i ens va explicant  les visites de cada dia, però també les seues impressions personals, i intenta entendre i fer-nos entendre als lectors com és la gent amb què es troba, quina és la seua manera de viure i fins i tot d'entendre el món. Això, amb quatre pinzellades, és clar, que un viatge d'aquesta mena no dóna per a aprofundir en excés. Perquè, i aquesta és una peculiaritat original, el viatge que ens explica Campos és un d'organitzat, on cada visita està perfectament estipulada i el marge per a les expansions lliures -tot i que existeix- no és mai excessivament gran. Acostumats als llibres de viatgers que es deixen durs pels camins o que hi sojornen llargues temporades, resulta curiós, si més no, topar amb algú que, sense rubor, se cenyeix l'etiqueta de turista, l'assumeix i intenta traure-li tot el partit possible. No hi ha, doncs, ni episodis plens d'incertesa ni l'assimilació que només pot ser fruit d'una llarga convivència, però, en canvi, hi trobem un dietari bastit a partir d'una mirada senzilla, atenta als detalls, receptiva a la diversitat de punts de vista que cada viatge comporta. I una prosa clara, solvent, que ajuda a crear complicitats amb el lector.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Gràcies a tots


 Divendres passat, vaig presentar La mà de ningú a Vila-real i una volta més els amics, els familiars, els lectors que tinc al meu poble van fer-me sentir una persona afortunada. Una vegada més, perquè no és la primera. Des que vaig començar a publicar novel·les que m'he sentit molt acompanyat per la gent del meu poble: pels meus amics, pels meus familiars, pels lectors que ja fa dies que anaven passant per la llibreria Ausiàs a demanar el llibre. I això no té preu. I encara més: la seua complicitat no sols m'omple d'orgull i d'alegria, sinó també d'energia, i em recorda que no val a badar. Que cada nova proposta ha de partir del rigor i del treball i de la il·lusió de sempre. Que cada llibre ha de ser com si fóra el primer. La llibreria, plena de gent; l'atenció amb què van seguir la lectura que va fer Ferran Igual, acompanyat pel piano de Samuel Parejo, i les meues explicacions sobre un text que és mal d'explicar; les mostres d'estima; els amics que feia temps, massa temps, que no veia i que em van vindre a vore i a abraçar; els comentaris entusiastes d'aquells que ja havien llegit el llibre i d'aquells que declaraven que ja en tenien ganes, van fer de la presentació, una festa.
Una festa que no hauria estat possible sense la complicitat, la predisposició i l'amabilitat de la gent de la llibreria Ausiàs -sempre tan hospitalària amb mi i amb els meus llibres- i dels companys de l'Associació Cultural Socarrats -als quals, de manera imperdonable, em vaig oblidar de citar en els agraïments-. Entre tots, van fer que la presentació en societat de La mà de ningú fóra un acte càlid, intens i emotiu. Inoblidable.
I avui, abans de res, els volia donar les gràcies.

divendres, 25 de novembre del 2011

25 de novembre, Dia de les Llibreries

Els llibreters de l'Estat han decidit d'establir el 25 de novembre com a Dia de les Llibreries i invitar els seus associats a celebrar actes diversos per commemorar-lo. Per omplir-lo de contingut. Està bé. Durant tota la jornada, faran un 5% de descompte als compradors, per facilitar encara més l'accés als llibres. Totes les iniciatives són poques per apuntalar un sector que, als que estimem els llibres, ens resulta indispensable. Les llibreries independents són garantia de pluralitat, d'atenció directa (malgrat que tots coneixem casos en què aquesta s'ha perdut o s'ha diluït), fins i tot d'articulació ciutadana. Sense les xicotetes llibreries hi hauria volums que no podríem trobar enlloc, perquè les grans superficies només juguen a cavall guanyardor. Així, doncs, aquest bloc s'uneix avui a les celebracions. Encar més: d'ací unes hores, a les 20h, presentaré, a la llibreria Ausiàs de Vila-real, la meua última novel·la, La mà de ningú, un acte amb el qual aportaré la meua humil col·laboració a les commemoracions. I ho faré amb gust, tot i que m'agradaria que l'organtizació estatal de llibreters fóra una mica més sensible a la diversitat que proclamen i haguera publicat el seu manifest en totes les llengües de l'Estat i haguera inclòs, en el fullet que han repartit arreu, llibres que anaren més enllà de les lletres castellanes. Ni que fóra per coherència. Perquè reivindicar la diversitat de què són garantia i alhora ignorar-la no és la millor manera de convéncer ningú.

dijous, 24 de novembre del 2011

Amb Silvestre Vilaplana, al Terrat de l'Octubre

Aquesta vesprada, si rodeu per València, potser us vinga de gust acostar-vos a l'Octubre, Centre de Cultura Contemporània. Allí, convocats per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, estarem Silvestre Vilaplana i un servidor. La cita és a les 19,30 h.El motiu? Participar en una edició més del cicle Escriptors al Terrat, una iniciativa que propícia el diàleg entre dos autors davant del públic per tal de reflexionar sobre aquest ofici meravellós que practiquem: la literatura. Parlarem, supose, dels motius que ens impulsen, de les maneres de fer, de les nostres preferències, de la situació actual de les nostres lletres o del que vaja sorgint. Perquè es tracta d'això: de dialogar, no de seguir cap guió ni de donar cap conferència, sinó d'anar allà on ens duguen les paraules. I espere que, a més de participar-hi, tindré ocasió de saludar vells amics que fa temps que no veig. Un al·licient més, per baixar a València.

dimarts, 22 de novembre del 2011

La mà de ningú, a Vila-real



Divendres vinent, presentarem a Vila-real la meua última novel·la, "La mà de ningú". I serà, com sempre, una ocasió molt especial. Especial perquè hi vindran amics i veïns, i també la família. I perquè Vila-real sempre m'ha mostrat molta estima i sempre hi he tingut molts lectors. I molt fidels, alguns d'ells. Per això, perquè les presentacions a casa són sempre especials, hem preparat (amb l'ajuda inestimable de l'AC Socarrats) un acte una mica diferent als precedents. Tindrem música, de la mà de Samuel Parejo, que ens traslladarà amb les notes del seu piano a França, que és on transcorre la novel·la, però també a d'altres indrets. I podrem tastar el text de primera mà, que és la millor manera de conèixer una novel·la, a través de la veu de Ferran Igual. I enmig dels dos, un servidor intentarà explicar, sense desentonar massa, algunes coses al voltant de "La mà de ningú". Algunes coses més, això sí, de les que explique en aquest video, que vam enregistrar a l'editorial fa poc més d'una setmana. Si voleu vindre a veure'ns, la cita és divendres 25 de novembre, a les 20 hores, a la llibreria Ausiàs de Vila-real. A sota, teniu la invitació. Us espere.

divendres, 18 de novembre del 2011

El rei despullat

Diumenge, ja ho sabeu, el Partit Popular guanyarà les eleccions espanyoles i posarà en marxa el programa electoral que amb tant de zel ha ocultat Mariano Rajoy. Un programa que, segurament, aprofundirà encara més en les retallades socials que ja ha enllestit Rodríguez Zapatero, abans de marxar. Unes retallades que, d'altra banda, hauria fet igualment Pérez Rubalcaba, de guanyar les eleccions, perquè no venen dictades per cap ideòleg de cap partit sinó pels poders reals. Per Alemanya i els seus bancs. Pel poder financer internacional (que ja ha col·locat de fet els seus representants al capdavant dels governs italià i grec). Per tota aquesta nebulosa que anomenem els mercats.
Guanyarà Rajoy, doncs, i posarà fi a una campanya electoral tediosa. Tediosa, perquè convenia a uns, els populars, i perquè els socialistes no disposaven ni d'arguments ni de credibilitat per animar-la. Però també perquè als partits que sí que tenien credibilitat i arguments no interessa donar-los massa joc: d'ací el control estricte sobre els temps a la televisió o la distribució dels fons públics als partits. És curiós, i molt significatiu, qui ni PP ni PSOE hagen dedicat ni un minut de la campanya a parlar de la regeneració democràtica. No els convé.
Així les coses no és estrany que, entre els electors (i en el fet ha influït de manera més que notable la denúncia del 15-M) s'haja estés una doble convicció: que el PP i el PSOE són gossos del mateix amo, d'una banda; i que s'han organitzat la paradeta per a no donar joc a ningú més. O siga que, en realitat, la cita amb les urnes és poc més que una convenció per legitimar-los. Que la democràcia espanyola, amb formes més avançades, no deixa de ser una repetició d'aquella fórmula d'alternança pactada que ja van posar en pràctica, l'últim quart del segle XIX, els conservadors de Cánovas i els liberals de Sagasta. I que, a la resta de partits, només els deixen parlar per guardar unes mínimes formes. I que això no és decent ni presentable. El problema és que, tal com estan les coses, una tercera via -regeneradora, democràtica- encara no es veu factible. Amb tot, espere que el pròxim Parlament espanyol estiga ple de veus dissidents. Serà un xicotet triomf i qui sap si l'inici d'algun moviment de més abast. Ja ho veurem.
Una bona part de la culpa de tot plegat la té el sistema electoral espanyol que, ja ho sabem, afavoreix els poderosos. I, de fet, bé que s'encarreguen tant els uns com els altres de preservar els privilegis que els concedeix: entre els quals la possibilitat de governar amb una àmplia majoria absoluta tot i que no els haja votat sinó poc més del 40% dels electors que voten. Que vol dir, en realitat, poc més del 30% dels ciutadans amb dret a vot. Però no sols és això: també els mitjans de comunicació i els poders financers i econòmics treballen per perpetuar l'anomalia democràtica del bipartidisme. Són els seus gossos, ja ho hem dit.
La democràcia espanyola no és que haja perdut qualitat, com explicava The New York Times, sinó que va nàixer viciada d'origen. Ocorre, però, que durant un temps les ànsies de participació democràtica, el goig de poder avançar en l'exercici de certes llibertats, van ocultar-ne les mancances. El pas del temps, però, ha anat arrancant-li a tires el vestit del rei. I ara s'exhibeix despullat. I tothom se n'adona. Encara que els membres de la Cort s'entesten a negar-ho. La qüestió és durant quant de temps podran seguir fent-ho.

dilluns, 14 de novembre del 2011

De les dificultats de resumir una novel·la

Explicar una novel·la no és mai fàcil. A mi, almenys, sempre em costa. I potser La mà de ningú és de les que més. Per diverses raons, entre les quals una de les més poderoses és que en aquest cas el cor de la narració, un episodi fosc de la història d'Europa, no es pot desvetllar sense proporcionar una informació que podria malmetre la lectura. Descórrer massa cortines, en aquest cas, seria satisfer de colp un dels elements amb què s'ha d'anar amb més cura de no sadollar: la curiositat del lector. És cert que la curiositat del lector no pot ser l'únic valor d'una novel·la (què seria, si no, de les relectures), però tampoc no tenim cap dret a privar el lector d'experimentar-la, quan llegeix. I sense parlar d'aquest nucli dur em resulta difícil sintetitzar la història. "La mà de ningú", a més, havia de ser un conte de poc més de 15 fulls i que se'n va anar de mare. O siga que, si fóra capaç d'explicar la novel·la en unes poques frases, no tindria sentit que aquell vell projecte de conte m'haguera quedat curt.
Siga com siga, a mi sempre em costa. I la prova la teniu en aquest video que vaig gravar a l'editorial i que ara han penjat al web de Proa.

divendres, 11 de novembre del 2011

A Barcelona, de bòlit

Dimecres passat vaig ser a Barcelona a presentar La mà de ningú a la premsa. Va ser una jornada molt intensa perquè no vaig parar. Vint minuts després d'arribar-hi ja estava davant d'un micròfon. Vaig fer entrevistes, vaig fer la roda de premsa, vaig gravar un parell de videos, però encara em va quedar alguna estoneta per fer una cervesa o un café amb alguns amics, xarrar amb la gent de l'editorial... I com sempre, vaig tornar a casa cansat i amb la sensació que sempre puge a Barcelona de bòlit i que la ciutat, que tant m'agrada, es mereix que alguna volta hi puge sense urgències d'agenda. Amb temps per a passejar-la i asseure'm en una terrasseta a veure passar el temps. O a xarrar amb els amics sense mirar el rellotge.
Siga com siga, vaig tornar content. La mà de ningú ja té l'impuls inicial que necessita. Ara ja és cosa dels lectors.

Avui, Vilaweb publica un video que em van gravar llegint un fragment de la novel·la i l'entrevista que em van fer. Ahir, el diari Ara en va publicar també una. I l'ACN en va difondre la notícia.

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Calaix de mots: Orides Fontela

ELEGIA (I)

Mas para que serve o pássaro?
Nós o contemplamos inerte.
Nós o tocamos no mágico fulgor das penas.
De que serve o pássaro se
desnaturado o possuímos?

O que era voo e eis
que é concreçao letal e cor
paralisada, íris silente, nítido,
o que era infinito e eis
que é peso e forma, verbo fixado, lúdico

O que era pássaro e é
o objeto: jogo
de uma inocência que
o contempla e revive
- criança que tateia
no pássaro um esquema
de distâncias-
mas para que serve o pássaro?

O passaro nao serve. Arrítmicas
brandas asas repousam.


ELEGIA (I)

Peró per a què serveix l’ocell?
Nosaltres el contemplem inert.
Nosaltres el toquem en el màgic fulgor de les penes.
De què serveix l’ocell si
desnaturalitzat el posseïm?

El que era vol heus ací
que és concreció letal i color
paralitzat, iris silent, nítid,
el que era infinit heus ací
que és pes i forma, verb fixat, lúdic

El que era ocell és
l’objecte: joc
d’una innocència que
el contempla i reviu
criatura que palpa
en l’ocell un esquema
de distàncies—

peró per a què serveix l’ocell?

L’ocell no serveix. Arrítmiques
toves ales reposen.

Orides Fontela
Esfera (Una antologia)
Traducció de Joan Navarro
Ed. Tres i Quatre

divendres, 14 d’octubre del 2011

Tranströmer a Catarroja

Em vaig alegrar molt de la concessió del premi Nobel de Literatura a Thomas Tranströmer. Em vaig alegrar molt no pel bon escriptor suec, a qui no tinc el gust de conèixer, sinó per la gent de Perifèric Edicions, el segell de Catarroja que en va publicar l'única traducció d'un poemari seu al català: La plaça salvatge, en versió de Carolina Moreno. Em vaig alegrar perquè no és fàcil editar en català al meu país, amb la política en contra i la gran massa de lectors d'esquena, amb la ignorància de molts mitjans i l'escassa complicitat de tantes llibreries, fiant-ho tot a les lectures que es puguen recomanar a les aules. No és fàcil i no és massa rendible, segurament, publicar segons què, la poesia per exemple. I malgrat tot, malgrat que aleshores no el coneixia ningú, a Tranströmer, la gent de Perifèric va decidir que valia la pena traure el llibre, posar-lo a l'abast dels lectors i proporcionar-nos una lectura intensa, sensual, colpidora. Per això em vaig alegrar i per això els estic profundament agraït.
Recorde que el llibre em va arribar en un d'aquells lots que feien cap a casa en l'època en què escrivia de llibres a un suplement literari i que, en algun lloc, vaig llegir que aquell poeta suec de qui no havia sentit parlar mai era un candidat permanent al premi Nobel. Em va sobtar la seua poesia diàfana, llegidora, però carregada d'un sentit profund, aquells versos que semblava que se n'anaven i se n'anaven, com en un somni, fins que la mà ferma de Tranströmer els reconduïa i tot cobrava, finalment, un sentit, sovint trist i descoratjador, en tot cas lluminós, esfereïdor. Ara l'he tornat a agafar, aquell llibre, potser amb més calma per allò que ja no hi ha urgències que et reclamen un text escrit, i m'han tornat a enlluernar versos com els que us deixe:

Madame menysprea els seus hostes perquè volen allotjar-se
al seu hotel tronat.
Jo tinc la cambra del xamfrà del segon pis: un llit miserable,
una bombeta al sostre.
Curiosament hi ha cortines feixugues per on desfila un quart
de milió d'àcars invisibles.

A fora passa un carrer de vianants
amb turistes a pas lent, escolars rabents, homes amb el trajo
de feina conduint bicicletes que grinyolen.
Els que creuen que fan rodar el món i els que creuen que
roden, impotents, al dictat del món.
Un carrer per on tots passen, on deu anar a parar?

(...)

dilluns, 10 d’octubre del 2011

La mà de ningú: el clip


La mà de ningú (Ed. Proa)

divendres, 7 d’octubre del 2011

La credibilitat dels socialistes i les oportunitats de l'esquerra

Els socialistes tenen un greu problema de credibilitat (i més que no siga). Guanyat a pols, val a dir. Estan massa fresques les traïcions de Zapatero als seus electors i al seu programa, massa vives les contradiccions entre el que deien i el que anaven fent. Els socialistes, d'ençà l'esclat de la crisi, s'han comportat com un partit de dretes, submís a les exigències dels poderosos, impermeables a les crítiques que denunciaven que cada mesura que adoptaven era en detriment dels més febles, dels més pobres, dels més desfavorits. La crisi, al final, la pagaran els pobres, els que menys recursos tenen, en contra del que va prometre Zapatero. I la pagaran -la pagarem- sencera. I no sols amb pèrdues econòmiques, no sols amb una rebaixa del nivell de vida. La factura -i això és més greu- serà també generosa en retallades de drets, de prestacions socials i en expectatives de futur. Així les coses, els resultats de les enquestes de vot no poden sorprendre ningú: la baixa fulminant dels socialistes serà la conseqüència directa de la política ultraliberal de Zapatero en matèria econòmica -la més important, sempre-. Ja pot traure conills del barret el candidat Rubalcaba, tan artificialment optimista com patètic quan promet el contrari del que ha aprovat com a ministre. És la seua obligació, mirar de convéncer l'electorat, però, francament, resulta ben difícil que se'l crega ningú.
Ara bé, la debacle dels socialistes és una bona notícia per a l'esquerra. Per a l'esquerra real, vull dir. Perquè suposa la fi de la farsa, el teló d'una comèdia que ha representat un partit que, des de Felipe González ençà, no ha deixat de presentar-se com un partit d'esquerres (i federalista) i que, quan ha tingut ocasió de governar, s'ha comportat com un partit de dretes (i centralista). Les últimes decisions de Zapatero (des de la precarització del món laboral a la complicitat amb la política bel·licista dels Estats Units) no han fet sino llençar la màscara ben lluny i mostrar-nos el veritable rostre de la socialdemocràcia del segle XXI. El futur de l'esquerra  ja no està en la socialdemocràcia, doncs, sinó en les propostes alternatives que han anat sorgint i que, en els pròxims anys, al caliu de les polítiques restrictives que ens esperen, tindran ocasió de consolidar-se, de quallar en una proposta més elaborada des del punt de vista ideològic i més articulada com a alternativa. En contra, hi tindran no sols els socialistes -que tornaran a vestir-se amb la disfressa esquerrana- sinó també en els seus còmplices en l'alternança, el Partit Popular, que intentarà fer vore als electors que l'única oposició viable són els socialistes. Que l'únic sistema possible és el bipartidisme que tants rèdits ha donat als uns i als altres.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

M'he trobat el músic

Que pocs dies abans d'eixir a la venda la darrera novel·la que he escrit, em trobe per Internet una ressenya d'un llibre anterior acabada de penjar, no sols m'ha fet guanyar perspectiva, sinó que m'ha produït una satisfacció immensa. Perquè, abduïts per la deriva frenètica del món, sovint comprovem que només importen les novetats. Les editorials destrueixen -i en conseqüència adscriuen a la categoria d'exhaurits- llibres que havies escrit amb voluntat de perdurar. D'explicar coses a molts lectors durant molt de temps. I els altres, els que encara no han cremat, no hi ha manera de trobar-los a les prestatgeries d'uns espais, les llibreries, que ja no tenen lloc per al fons. Es poden demanar, és cert, però això implica una coneixença prèvia i, en tot cas, elimina la possibilitat d'aquell moment màgic de la trobada entre un lector i un llibre que mai no havien sentit parlar l'un de l'altre. Tots els lectors hem experimentat un moment així, però ara cada volta és més difícil.
Això, doncs. Que m'he trobat de nou el músic per la Xarxa i que m'ha fet molt de goig.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Publicar ací o publicar allà

L'Associació d'Editors del País Valencià continua penjant videos sobre tota l'activitat que van organitzar dins la Setmana del Llibre en Català. Ací us deixe amb el reportatge -trobe que molt encertat- que han fet sobre la taula rodona en què, juntament amb Isabel Clara Simó i Vicent Sanchis, vaig participar. El tema era si convé més publicar al País Valencià o al Principat i per què.



Crònica: Escriptors valencians Publicar aquí o allà? from AEPV on Vimeo.

dijous, 29 de setembre del 2011

Xavi Castillo a Vila-real

Aquesta nit, a l'Auditori de Vila-real, tindrem a Xavi Castillo representant el seu "Especial", una actuació que hem promogut la gent de l'Associació Cultural Socarrats i que, si aquest fóra un país minímament democràtic, ja faria temps que hauríem gaudit. Perquè la idea va sorgir ja fa més d'un any, quan preparàvem els actes de lliurament del Socarrat Major que vam atorgar a la gent de la Societat Coral El Micalet de València. Vam demanar l'Auditori de Vila-real als anteriors responsables -abans de les eleccions governava el Partit Popular, a Vila-real- i, sense explicar-nos la raó (ço és que apliquen una censura implacable a Xavi Castillo), els el van negar de manera sistemàtica, ara amb una excusa, ara amb una altra. Ha hagut de canviar el govern municipal a Vila-real (ara format per PSOE, Bloc, Iniciativa i Esquerra Unida) per a què el que és un dret ciutadà -la llibertat d'expressió- siga possible. Em ve al cap tot açò perquè ahir escoltava unes declaracions d'Esteban González Pons denunciant manipulació informativa a Televisió Espanyola. González Pons i el PP denunciant manipulacions informatives, ja veus. D'això, precisament, parla Xavi Castillo al video de sota.



Xavi Castillo. La dimissió de Camps from 15M Paiporta on Vimeo.

dimecres, 28 de setembre del 2011

Per què escric i a quin lector m'adrece

La gent de l'Associació d'Editors del País Valencià han penjat aquesta entrevista que em van fer a la Setmana del Llibre en Català. Calia respondre a dues preguntes: per què escric i a quina mena de lector m'adrece.

Vicent Usó i la seua literatura from AEPV on Vimeo.

divendres, 23 de setembre del 2011

Ha arribat una caixa

Avui, m'ha arribat una caixa. L'esperava. Feia dies que no veia el moment de posar-la damunt la taula i obrir-la. Els llibres sempre m'arriben per cesària. Sempre em toca veure'ls eixir a la llum amb el bisturí a  la mà. I ho faig una mica tremolós, amb ànsia de provocar-ne el part. Però després, quan la cinta adhesiva que els precinta ha estat vulnerada, quan res no impedeix tirar de les ales de cartró i deixar a l'aire el contingut, sempre dubte, sempre dilate el moment. I això que tinc una imatge clara del que em trobaré: no de bades el correu electrònic se m'ha omplert de proves d'impremta i de suggeriments de portades. Ja sé quin aspecte tindrà, quantes fulles i puc endevinar el tacte del cartró de la portada i el més aspre, però tampoc no molt, de les fulles. Ho sé tot d'ell, però m'agrada dilatar el moment. Assaborir-lo. Però els segons passen de pressa i arriba el moment de separar les ales de la caixa i contemplar-lo, encara embolicat amb el plàstic, a manera de placenta, que rebutge sense remordiments. Ja el tinc a les mans, l'estómac encongit pel temor d'obrir-lo i trobar-me, abans de res, una errada. Ho faig amb cura, em pose a llegir unes ratlles i tot està bé. Ja més tranquil, aspire l'aroma de paper nou; el palpe amb els tous dels dits, em torne a mirar la portada, les solapes, la contra... I el primer que faig, aleshores, és anar a la prestatgeria on són els germans i presentar-los-el.

dimecres, 21 de setembre del 2011

Avui toquen plagis

"Plagis" (Bromera) va ser una de les primeres novel·les que vaig ressenyar al bloc (ho podeu llegir ací). Recorde que la vaig agafar una mica a contracor: era l'època en què em plovien les novetats sobre la taula i només de veure com anava creixent la pila ja m'agafava una mandra infinita. Però no em trobava massa bé i estava sol, a casa, amb el dia per davant i poques forces per fer res. Vaig obrir "Plagis" i ja no la vaig poder deixar. Recorde que vaig pensar qui seria aquell Urbà Lozano de qui no havia sentit parlar mai. Qui m'anava a dir que, pocs mesos després, encaixaríem la mà a poques passes de l'estació de trens de València, en la primera trobada del que després acabaria sent el col·lectiu Unai Siset. I encara més: que arran d'aquella insòlita aventura l'autor de "Plagis" (i la resta del col·lectiu) m'esdevindria amic. En tot açò pensava durant les primeres hores d'un dia en el qual m'espera la primera cita de la nova temporada del club de lectura dels Socarrats, a Vila-real. Una sessió en la que comentarem, precisament, "Plagis", del meu amic Urbà Lozano. I en la qual tindrem el mateix autor, que vindrà per compartir amb nosaltres l'experiència i per respondre aquelles preguntes que li fem. Si rondeu per la Vila i us ve de gust, sereu benvinguts.

divendres, 16 de setembre del 2011

A l'Informatiu

Avui, la gent de l'Informatiu publica l'entrevista que van fer-me arran la visita de dissabte passt a la Setmana del Llibre en Català: El mercat arracona la literatura en valencià, l'han titulada.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Dissabte, a la Setmana del Llibre en Català

Costa, tornar a agafar la marxa, després del parèntesi de tants dies sense escriure. Sense escriure al bloc, vull dir, perquè no m'ha faltat la feina, les darreres setmanes. Un dels encàrrecs que he hagut d'atendre ha estat preparar-me la intervenció que faré dissabte que ve, a les 18 hores, a la Setmana del Llibre en Català. Acompanyaré Isabel-Clara Simó i Vicent Sanchis en una taula rodona  on parlarem -debatrem, espere- sobre les condicions (i les opcions) de publicar al País Valencià o al Principat. L'acte forma part d'un seguit d'activitats que ha organitzat, dins la SLC, l'Associació d'Editors del País Valencià. Una presència, la dels editors valencians al nord, que m'alegra força perquè hauria de ser un indici d'una normalitat (la consideració, a tots els efectes, de l'àmbit lingüístic català com un espai únic) que hem anat perdent a poc a poc i per culpa de tots: de la pressió de l'estat centralista, de la inèrcia econòmica, de la passivitat dels afectats, de certes actituds pusil·lànimes o paternalistes, segons com, etc. Així que si us acosteu al Parc de la Ciutadella i teniu ganes de debatre, ja ho sabeu.

dilluns, 22 d’agost del 2011

Una entrevista amb Enric Valor

Avui, s'acompleixen 100 anys del naixement d'Enric Valor. Per commemorar l'efemèride, se celebraran diferents actes al llarg del territori i hi haurà homenatges diversos a la Xarxa. Aquest rastre també vol sumar-s'hi amb un text molt especial: tres anys abans de morir, el 9 de febrer de 1997, l'Associació Cultural Socarrats de Vila-real va concedir a Enric Valor el premi Socarrat Major d'aquell any i servidor va tindre l'honor de fer-li una entrevista, una de les darreres que va concedir, segurament. Una llarga i profitosa conversa que encara guarde en el racó dels millors records i que em ve molt de gust compartir amb vosaltres. A manera d'homenatge al mestre.
Enric Valor: “Les persecucions són la millor manera de fortificar les conviccions”.
Als deu anys, ja llegia “Madame Bovary”. Enric Valor i Vives, tanmateix, hagué d’esperar molt de temps per emular Flaubert. Ha viscut, com ell diu, un segle en el quan no els han deixat tranquils ni un sol dia. A la Guerra del 14 que trasbalsà el negoci familiar li succeí la Guerra Civil i a aquesta, la Segona Guerra Mundial. Mentrestant, a l’Estat Espanyol, la dictadura del general Franco impedia expressar segons quines coses i segons en quin idioma. Tot i això, Enric Valor ha rescatat rondalles, ha escrit llibres i articles de divulgació de la llengua, ha recopilat i classificat els verbs valencians, ha bastit, en summa, una obra ingent. Però li resta una espina d’insatisfacció clavada al cor. La de no haver pogut escriure novel·la fins que no acabà la dictadura. Alguna en féu abans, “L’ambició d’Aleix” per exemple, però hagué de publicar-se mutilada per la censura. Manuel Sanchis Guarner li digué un dia: “No volen que escriguem, Valor, en valencià”. I ell ho assumí i deixà que la novel·la per escriure anara creixent, ella sola, al calaix. “Jo em pensava que no faria res. La censura era una cosa espantosa. No volien que escriguérem en la nostra llengua. Però clar, tot i que ens impedien publicar i difondre l’obra, no podien impedir que jo anara escrivint coses, inventant personatges i ho anara deixant tot al calaix. Vull dir que en realitat, estava fent la Trilogia, encara que clar, és quan et poses de veritat a escriure quan se t’acudeixen més coses”.
La mirada d’Enric Valor cau en una mena de melangia quan recorda les imposicions d’aquell temps. “Quina mala sort que tinguérem”. Però ben aviat, el seu esperit reviscola. I aleshores riu de bona gana. I afegeix: “I al final encara he tingut sort que m’ha pegat per viure i he pogut fer unes quantes novel·les. En realitat, jo volia fer unes deu novel·les de cent cinquanta pàgines i anava guardant notes sobre els personatges a un calaix. Quan Franco es va posar malalt, vaig començar a escriure però ja amb un plantejament diferent: en lloc de la idea inicial, vaig decidir posar tots els personatges en una trilogia. I la veritat és que crec que ha quedat prou natural”.
Tot i començar a fer novel·la a la vora dels setanta anys, el premi Socarrat Major 1997 encara ha tingut temps de bastir una obra compacta i fèrtil: “Primer vaig fer Sense la terra promesa i, després, com que en tenia de pensada una petita que volia fer amb un estil realista prou despullat, la vaig encetar. A continuació vaig escriure Temps de batuda. Després vaig parar perquè estava esgotat i aleshores fou quan Eliseu Climent em va dir si podia fer-li La Flexió Verbal i li vaig dir que sí perquè volia estar un any sense escriure i prendre força per a la tercera part de la Trilogia. Li vaig dedicar sis hores diàries durant sis mesos, a “La Flexió Verbal”. Quan la vaig tenir, li vaig dir a Manuel Sanchis Guarner que la revisara i em fera totes les observacions que considerara. Jo volia que s’acostara més a la llengua viva, però ell em va convèncer de deixar-ho estar. Ara, fa poc, l’he revisada en aquest sentit”. Aquest llibre que li costà sis mesos de fer és sens dubte un dels majors èxits de vendes de les editorials valencianes. I una de les eines imprescindibles per a tots aquells que volen aprendre la nostra llengua.
Fa uns mesos, Enric Valor ha publicat “Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles”, un llibre de lectura amena, narrat amb la gràcia especial amb que sap contar les coses aquest home. “No havia fet mai contarelles. I com a la meua edat li tinc por ja a fer una novel·la, vaig encetar aquesta obra. Les contarelles han de tractar sobre un fet que t’han contat fa molt de temps i que tinga una base real. Són coses curioses que van passar en una època determinada”.
Com diu la seua editora, Rosa Serrano, Enric Valor és un comunicador impenitent. Gaudeix de la conversa. Riu i acluca els ulls, segons aquesta travesse temes més joiosos o d’altres més delicats. Però no deixa de parlar per això. “Vaig fer una novel·la que es va perdre. Es titulava El misteri del Canadian i Miquel Duran m’ho va arreglar perquè me la publicaren a la Casa del Llibre de Barcelona. La vaig fer de molt jove, i aleshores em pegava per fer coses de països que no coneixia, personatges de la noblesa anglesa. Quan va començar la guerra, el mateix 18 de juliol, la hi vaig enviar, amb tanta mala sort que van confondre el tren on anava la novel·la amb un de militar i el van bombardejar. Temps després, Miquel Duran em va demanar que li enviara una còpia, però jo havia estat tres anys a la guerra i, mentrestant, m’havien assaltat la casa i no quedava més que un espill i una cadira. La casa, a més, va servir de refugi a tres o quatre famílies que venien fugides i de la biblioteca del meu pare no va quedar res. Això també ix en la trilogia a través d’un personatge a qui li he aplicat algunes d’aquestes vivències meues. Per a què vegen quant hem patit”.
Assegura no conèixer a fons el panorama actual de la literatura valenciana. “No recorde noms”, es justifica. “A més, estic molt retirat, treballant. Ara, sí que sé que tenim almenys cinquanta escriptors amb suficient categoria, a més de quatre o cinc grans figures. Pense que estem en un bon moment per a la literatura, i més en concret per a la novel·lística valenciana. Encara que quasi no tinc temps per a llegir i no puc dir que estiga al dia. Vaig anar una nit a l’assemblea de l’Associació d’Escriptors Valencians, per veure quants n’érem i conèixer-los una mica. I la veritat és que me’n vaig tornar molt animat de veure l’empenta que hi ha”.
Al febrer de l’any passat, arreu del País Valencià va ser llegida la carta que Enric Valor adreçava als Blocs de Progrés. En ella, demanava el reconeixement legal de la unitat de la llengua, una aspiració clau del nacionalisme valencià. “Jo veig bé el nacionalisme. De fet, me’n recorde del comentari que li va fer Karl Marx al dirigent de la Comuna de París, qui es va salvar de la desfeta i després de liquidada la Comuna es va dedicar a fer pamflets i a insultar a uns i a altres. Quan li va demanar a Marx que li semblava aquella manera d’actuar, aquell li va contestar que estava fent persecució d’altres ideologies i que les persecucions eren la millor manera de fortificar les conviccions. I a mi em sembla que ara està passant això, també. Amb els socialistes, tot i que no feien tot el que volíem els nacionalistes, estàvem més o menys tranquils. Però ara, tot i que dissimuladament, els governants estan actuant d’una manera tan violenta en contra nostra que he vist una reacció semblant per part del nacionalisme”.
Recentment, les Corts Valencianes li negaren una distinció que si, al nostre país, la cultura no fóra un problema polític, cap institució no hauria gosat negar-li a una figura com ell. Tanmateix, d’aleshores ençà, múltiples col·lectius han decidit retre-li l’homenatge necessari que els nostres representants no han sabut, una vegada més, assumir. Enric Valor n’està agraït. Però es mostra una mica perplex i assegura convençut que “no és per a tant. Que al capdavall, hem fet simplement el que hem pogut”. Oblida potser, que han pogut molt i en circumstàncies adverses. I que, sense la seua tasca, avui el valencià viuria encara una situació més precària.
Enric Valor, als vuitanta-cinc anys, ja no està en condicions de pujar l’Aitana, com diu ell amb acompanyament de rialla franca i contagiosa. En canvi, conserva intacta la lucidesa i les ganes de parlar. “Sóc un desastre per a les entrevistes perquè sóc molt parlador i em pregunten una cosa i jo me’n vaig per cinquanta llocs diferents”. No s’adona potser que, en el seu cas, és precisament la dispersió la que enriqueix la conversa.

divendres, 29 de juliol del 2011

Una prostituta

La història de la prostituta Roxanne va ser per a mi la porta d'entrada a l'univers de The Police, un dels grups emblemàtics dels anys 80. Des d'aleshores, he escoltat moltes versions, però encara em quede amb la força dels directes originals de Copeland, Summers i Sting.


Roxanne

Roxanne, you don't have to put on the red light
Those days are over
You don't have to sell your body to the night
Roxanne, you don't have to wear that dress tonight
Walk the streets for money
You don't care if it's wrong or if it's right

Roxanne, you don't have to put on the red light
Roxanne, you don't have to put on the red light
Put on the red light, put on the red light
Put on the red light, put on the red light
Put on the red light, oh

I loved you since I knew ya
I wouldn't talk down to ya
I have to tell you just how I feel
I won't share you with another boy
I know my mind is made up
So put away your make up
Told you once I won't tell you again it's a bad way

Roxanne, you don't have to put on the red light
Roxanne, you don't have to put on the red light
You don't have to put on the red light
Put on the red light, put on the red light

dimarts, 26 de juliol del 2011

lennon i nosaltres

Lennon i Anna (Bromera) és el llibre de relats amb què Vicent Borràs va guanyar el premi de narrativa Ciutat de València l'any 2008. Una desena de contes -alguns dels quals agrupats en tríptics- que recreen l'època en què la gent de la meua generació -els nascuts a primers de la dècada dels 60- ens menjàvem el món. Ens el menjàvem fins que Mark David Chapman va acabar a trets amb la vida de John Lennon i, de sobte, amb la caiguda del símbol, tots vam despertar del somni i ens vam adonar que potser no seria tan fàcil donar-li més oportunitats a la pau. Una crònica, doncs, de les il·lusions perdudes d'una època i d'una gent, de les renúncies i de les traïcions, però també una reivindicació de la rebel·lia i de la joventut, de la capacitat de l'amor -ni que siga impossible- per donar sentit a la vida.
Les narracions estan agermanades per certes inquietuds comunes -l'amor i la mort, bàsicament-, per una banda sonora que els nascuts en aquell moment reconeixeran sense dificultat (i que sovint té un pes decisiu en els desenvolupament de la trama) i per uns personatges que retraten tota una generació. Així hi trobareu l'antic revolucionari que ara s'ha integrat perfectament en el sistema i també els inadaptats, que mai no van saber trobar el seu lloc.
Al meu parer, destaquen dos contes: El colom de Sant Marc perquè demostra com una història ben explicada és capaç de fer-nos patir i d'emocionar-nos fins i tot quan sabem que els que se'ns està contant està fora de tota lògica (i quina altra cosa és la literatura, si no?) i Els altres plans, la història d'un amor que ens commou fins el moll de l'os i a la qual Borràs li dóna la volta davant nostre amb habilitat i perícia de prestigitador sense que siguem capaços d'albirar que amaga sota les mans. Una delícia.

dijous, 21 de juliol del 2011

Imagina

És, segurament, la cançó més incauta que s'haja escrit mai. Però també una de les més belles i emotives. Una peça íntima en contra de les evidències i de la història. Imagine, de John Lennon.



Imagine

Imagine there's no Heaven
It's easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today

Imagine there's no countries
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace

You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will be as one

Imagine no possessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
A brotherhood of man
Imagine all the people
Sharing all the world

You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will live as one

dimarts, 19 de juliol del 2011

Una fauna curiosa

No és fàcil explicar l'argument de Món animal (Onada), la novel·la de Jordi Colonques. Sobretot perquè l'autor ha utilitzat molts personatges per trenar l’acció de la novel·la, alguns amb un paper més influent en els fets que ens narra, d’altres a manera d’actors secundaris que hi posen el pessic de sal o de pebre que necessita la trama. Però tot plegat es podria resumir en dues línies principals: la primera té a veure amb Gus, un paio gros i malfeiner, i la seua recerca, per dir-ho així, de feina, que l’acabarà portant a Món animal, una espècie de zoològic del segle XXI que recorda poderosament un parc temàtic valencià. L’altra línia principal s’articula al voltant de la troballa d’un cadàver al qual li falten tres dits en un descampat de la ciutat, però no penseu que la cosa va d’esbrinar qui és l’assassí o la víctima ni que, de sobte, la novel·la es veurà invadida de detectius. No van per ací, les coses. Ben al contrari, la història de la víctima –inclòs el final- queda explicada amb pèls i senyals en la segona part del llibre. Per tant, més que no una novel·la de lladres i serenos, Món animal és una obra coral on el cadàver és únicament una excusa per retratar-nos la fauna que pul·lula entorn d’ell. I entre la qual, m’agradaria destacar un empresari amb uns mètodes molt peculiars de venda a domicili (no us perdeu el curset accelerat que imparteix als futurs comercials), una pescatera amb una prometedora carrera en el món de l’espectacle, la propietària d’una cadena de televisió local o un vell rocker, admirador de Jimmy Page, el líder de Led Zeppelin, que està encabotat a demostrar aquella vella màxima que deia que els vells rockers no moren mai. Són només alguns dels personatges que transiten per aquesta novel·la on, per dir-ho d’alguna manera, cada personatge té el seu puntet, el seu què, i que Jordi Colonques ens presenta dibuixats amb traços grossos que accentuen determinats perfils i ens n’amaguen uns altres, però controlant sempre que no se'n vagen de mare. I no és fàcil.
Així, doncs, una galeria impagable de personatges, una narració àgil i molt ben travada, un domini del llenguatge adient per a descriure situacions pròximes a la caricatura i un sentit de l'humor molt especial fan de Món animal una sàtira ben oportuna d'una societat que, en el fons, no està tan lluny d'aquesta visió aparentment (i només aparentment) excessiva.

dijous, 14 de juliol del 2011

Knopfler i els sultans

Dire Straits van ser un dels meus grups de capçalera. La guitarra de Mark Knopfler no ha deixat d'acompanyar-me des d'aleshores, tot i que els diferents treballs que ha fet en solitari després no m'han arribat a emocionar mai tant com ho va fer amb algunes cançons del grup. Recorde, sobretot, un concert memorable al camp del Llevant, durant la gira -crec- de l'Alchemy, el potentíssim disc en directe que resumia la primera època -i la més suggerent, al meu parer- del grup. D'aquella època -del primer disc, de fet- és la seua peça més coneguda: Sultans of swing.



Sultans of swing

You get a shiver in the dark
It's raining in the park but meantime
South of the river you stop and you hold everything
A band is blowing Dixie double four time
You feel alright when you hear that music ring
You step inside but you don't see too many faces
Coming in out of the rain to hear the jazz go down
Too much competition too many other places
But not too many horns can make that sound
Way on downsouth way on downsouth London town
You check out Guitar George he knows all the chords
Mind he's strictly rhythm he doesn't want to make it cry or sing
And an old guitar is all he can afford
When he gets up under the lights to play his thing
And Harry doesn't mind if he doesn't make the scene
He's got a daytime job he's doing alright
He can play honky tonk just like anything
Saving it up for Friday night
With the Sultans with the Sultans of Swing
And a crowd of young boys they're fooling around in the corner
Drunk and dressed in their best brown baggies and their platform soles
They don't give a damn about any trumpet playing band
It ain't what they call rock and roll
And the Sultans played Creole
And then the man he steps right up to the microphone
And says at last just as the time bell rings
'Thank you goodnight now it's time to go home'
and he makes it fast with one more thing
'We are the Sultans of Swing'.

dimarts, 12 de juliol del 2011

Un poble de Postguerra

Un dia, Amàlia rep carta de França. Som en plena Postguerra i el remitent és el pare, que s'ha exiliat. Li demana que vinga, però la decisió no serà fàcil. D'una banda, hi ha la família, a la qual els vencedors encara miren amb lupa; de l'altra, hi ha una relació incipient amb Vicent, el fill del capitost del poble, que si fructifica suposarà la fi dels problemes que han patit fins ara. I encara més: hi ha les dificultats i el risc d'un trajecte llarg i prohibit fins la frontera. La decisió, doncs, no és fàcil i Amàlia l'anirà madurant al llarg de Partida (Aeditors), la novel·la on Vicent Sanz retrata amb pols ferm l'ambient angoixant i la por que s'emparaven de molts pobles al poc d'acabar la Guerra Civil. L'autor ubica la història a Traiguera, el seu poble, i descriu la vida als carrers d'una població d'interior, abocada a l'agricultura, on els masos jugaven un paper cabdal i per on campaven encara els maquis. I on tot era objecte de seguiment i de murmuri. Sanz fa servir un llenguatge pla, amé i molt ric, que ajuda a situar l'acció en l'entorn que ens descriu. I, a més, opta per utilitzar, en els diàlegs, formes més acostades al llenguatge oral. Amb aquest utillatge ens descriu el joc de tensions que s'estableix en les diferents instàncies en què s'articula la vida als pobles: la família, el veïnat, el municipi. Un joc de tensions amoroses, polítiques, d'interessos i també d'orgull que veiem congriar-se lentament, com una tempesta de llarga generació. Fins que rebenten i, és clar, ho arrosseguen tot.

dijous, 7 de juliol del 2011

Un hotel peculiar

Una de les cançons que més m'han emocionat sempre. I que en versió acústica diràs que encara t'arriba més al fons. Són els Eagles i Hotel California, la història d'un hotel on pots entrar sempre que vulgues, però d'on no podràs eixir mai.


Hotel California

On a dark desert highway, cool wind in my hair
Warm smell of colitas, rising up through the air
Up ahead in the distance, I saw a shimmering light
My head grew heavy and my sight grew dim
I had to stop for the night
There she stood in the doorway;
I heard the mission bell
And I was thinking to myself,
’this could be heaven or this could be hell’
Then she lit up a candle and she showed me the way
There were voices down the corridor,
I thought I heard them say...

Welcome to the hotel california
Such a lovely place
Such a lovely face
Plenty of room at the hotel california
Any time of year, you can find it here

Her mind is tiffany-twisted, she got the mercedes bends
She got a lot of pretty, pretty boys, that she calls friends
How they dance in the courtyard, sweet summer sweat.
Some dance to remember, some dance to forget

So I called up the captain,
’please bring me my wine’
He said, ’we haven’t had that spirit here since nineteen sixty nine’
And still those voices are calling from far away,
Wake you up in the middle of the night
Just to hear them say...

Welcome to the hotel california
Such a lovely place
Such a lovely face
They livin’ it up at the hotel california
What a nice surprise, bring your alibis

Mirrors on the ceiling,
The pink champagne on ice
And she said ’we are all just prisoners here, of our own device’
And in the master’s chambers,
They gathered for the feast
The stab it with their steely knives,
But they just can’t kill the beast

Last thing I remember, I was
Running for the door
I had to find the passage back
To the place I was before
’relax,’ said the night man,
We are programmed to receive.
You can checkout any time you like,
But you can never leave!

dimarts, 5 de juliol del 2011

Un viatge fantàstic

És un clàssic que coneixen tots els historiadors de l'Art, per bé que està escrit per als que no són especialistes. La Història de l'Art (Phaidon) de sir Ernst Hans Gombrich (Viena, 1909 - Londres, 2001) és, en tot cas, un llibre imprescindible per a tots aquells que volen fer un acostament inicial a l'evolució de les diferents maneres d'entendre l'art que ha experimentat la humanitat. El propòsit inicial de l'autor era explicar la línia continua que lliga la producció artística des dels homes de les coves fins la primera meitat del segle XX (la primera edició anglesa és de 1950). L'èxit del llibre i les contínues reedicions van fer, però, que Gombrich hi afegira un últim capítol que, a més, va anar ampliant. Les principals virtuts del llibre són la claredat expositiva (hi ha ben pocs autors que expliquen les coses amb l'amenitat i la senzillesa de Gombrich), la presència de làmines en color de pràcticament totes les obres que se citen i el plantejament de l'obra no com un conjunt de ressenyes d'obres més o menys conegudes pel gran públic sinó com una reflexió sobre aquest fil conductor que agermana els diferents estils artístics. És clar que hi manquen algunes obres fonamentals -no he trobat referències a, per exemple, Les demoiselles d'Avignon-, però, en canvi, el discurs queda net d'interferències i excursos que haurien contaminat aquesta mena de camí panoràmic al llarg de la història de l'Art. De fet, la tria de Gombrich està fonamentada en la capacitat de l'obra per explicar aquelles idees més representatives del moment, més que no en factors com la popularitat (amb tot no hi falten la majoria de les més conegudes: Les menines, La Gioconda, etc.). A més, Gombrich té la virtut d'anar comparant obres i fent notar els detalls que caracteritzen les diferents solucions que els artistes han donat als problemes de cada gènere al llarg de la història, de forma que el lector acaba tenint una visió global més que completa. Això ha fet que aquesta Història de l'Art s'haja convertit en un best-seller i que, més de mig segle després d'haver estat escrita, encara captive el lector. No és, doncs, un llibre per aprofundir en els secrets d'un o altre període, però sí una obra molt recomanable per a gaudir d'una visió panoràmica i ben informada d'un periple fantàstic. I també un llibre per retrobar el plaer de la lectura en una obra que, inicialment, no està concebuda amb intenció literària.

dilluns, 20 de juny del 2011

The Big Man

Llig la notícia de la mort de The Big Man, que era com coneixia tothom Clarence Clemons, el saxofonista de la E. Street Band, la banda de Bruce Springsteen, i em ve al cap aquell solo de Sherry Darling, que se'm va quedar al cap per sempre la primera vegada que vaig escoltar The River. Aquell homenàs era no sols un dels millors amics del Boss, sinó sobretot l'ànima de la banda, el músic amb millor connexió amb el públic. Sense ell, la E. Street Band ja no sonarà mai igual.
A manera d'homenatge, us deixe la versió de Badlans que la E. Street Band va fer al mític concert de New York City i una entrevista que li van fer a Rolling Stone. Descanse en pau, The Big Man.

dilluns, 13 de juny del 2011

El pes de la història

La novel·la històrica és sempre la pràctica d’un delicat equilibri. El que s’estableix, exactament, entre els dos termes del concepte: la literatura i la història. Una equació delicada de resoldre, la solució òptima de la qual, segons els cànons, exigeix que la història aporte un marc coherent i les claus per fer intel·ligible el relat, però que en cap cas aspire a prevaldre sobre la narració que se’ns explica. No pensa així Eduard Mira.
“Escacs de mort” tria, a l’hora d’escollir protagonista, una de les famílies, amb els Martorell i els Borja, més emblemàtiques de la història dels valencians: els March. Llinatges, tots ells, que no sols formen part del panteó de les nostres més il·lustres nissagues sinó que, com és bo d’entendre, han alimentat també una part gens menyspreable del patrimoni literari valencià més recent. La tria és comprensible: a l’atractiu d’aquestes famílies, s’uneix una època, el segle XV, d’esplendor del Regne de València, un moment d’expansió enllà de la mar, d’intrigues i escaramusses amb Castella i també de pugnes internes. Un brou de cultiu impagable per a ambientar un argument que resulte atractiu.
Eduard Mira centra l’atenció en Felip March, fill bastard del poeta Ausiàs i d’una dona sarracena. Una posició que li permetrà, alhora, relacionar-se amb els estaments superiors i també amb la classe baixa: una atalaia perfecta per a descriure’ns, en plenitud, aquella època. I així ho fa l’autor, que no escatima cap detall, ni de les ciutats que trepitja el protagonista, ni de les pràctiques, els rituals o les cerimònies de què és testimoni, ni de les principals activitats econòmiques o militars (si és que totes dues no són una mateixa cosa) d’aquella època. Podríem dir, doncs, que “Escacs de mort” és una immersió plena en uns llocs i un moment que pertanyen al passat, però que estan descrits amb tanta abundància de detalls (alguns d’ells certament minúsculs) que diries que encara és possible documentar-s’hi de primera mà. És cert que també hi ha un fil narratiu –uns crims, unes peces d’escacs, una voluntat d’intriga- que aspira a conduir el lector, i uns personatges prou més que interessants. I també ho és que el llenguatge que fa servir Mira resulta elegant i ben embastat, ric en arcaismes que contribuïsquen a crear l’artifici d’un llenguatge d'època, però també fluid. Malgrat tot, al capdavall, dóna la sensació que Eduard Mira se sent tan còmode en la recreació històrica que acaba reduint l’argument a un fil primíssim, gairebé insignificant. Que satura la mescla d'història i dilueix, fins al mínim possible, l'element narratiu. Una opció legítima, certament. Com legítim resulta també que el lector es plantege quin és realment l'objectiu final del text.

Publicat a Lletres Valencianes, núm. 28, tardor 2010