El pes de la història

La novel·la històrica és sempre la pràctica d’un delicat equilibri. El que s’estableix, exactament, entre els dos termes del concepte: la literatura i la història. Una equació delicada de resoldre, la solució òptima de la qual, segons els cànons, exigeix que la història aporte un marc coherent i les claus per fer intel·ligible el relat, però que en cap cas aspire a prevaldre sobre la narració que se’ns explica. No pensa així Eduard Mira.

“Escacs de mort” tria, a l’hora d’escollir protagonista, una de les famílies, amb els Martorell i els Borja, més emblemàtiques de la història dels valencians: els March. Llinatges, tots ells, que no sols formen part del panteó de les nostres més il·lustres nissagues sinó que, com és bo d’entendre, han alimentat també una part gens menyspreable del patrimoni literari valencià més recent. La tria és comprensible: a l’atractiu d’aquestes famílies, s’uneix una època, el segle XV, d’esplendor del Regne de València, un moment d’expansió enllà de la mar, d’intrigues i escaramusses amb Castella i també de pugnes internes. Un brou de cultiu impagable per a ambientar un argument que resulte atractiu.

Eduard Mira centra l’atenció en Felip March, fill bastard del poeta Ausiàs i d’una dona sarracena. Una posició que li permetrà, alhora, relacionar-se amb els estaments superiors i també amb la classe baixa: una atalaia perfecta per a descriure’ns, en plenitud, aquella època. I així ho fa l’autor, que no escatima cap detall, ni de les ciutats que trepitja el protagonista, ni de les pràctiques, els rituals o les cerimònies de què és testimoni, ni de les principals activitats econòmiques o militars (si és que totes dues no són una mateixa cosa) d’aquella època. Podríem dir, doncs, que “Escacs de mort” és una immersió plena en uns llocs i un moment que pertanyen al passat, però que estan descrits amb tanta abundància de detalls (alguns d’ells certament minúsculs) que diries que encara és possible documentar-s’hi de primera mà. És cert que també hi ha un fil narratiu –uns crims, unes peces d’escacs, una voluntat d’intriga- que aspira a conduir el lector, i uns personatges prou més que interessants. I també ho és que el llenguatge que fa servir Mira resulta elegant i ben embastat, ric en arcaismes que contribuïsquen a crear l’artifici d’un llenguatge d'època, però també fluid. Malgrat tot, al capdavall, dóna la sensació que Eduard Mira se sent tan còmode en la recreació històrica que acaba reduint l’argument a un fil primíssim, gairebé insignificant. Que satura la mescla d'història i dilueix, fins al mínim possible, l'element narratiu. Una opció legítima, certament. Com legítim resulta també que el lector es plantege quin és realment l'objectiu final del text.

Publicat a Lletres Valencianes, núm. 28, tardor 2010