Amos Tutuola (Nigèria, 1920-1997) és un dels principals escriptors africans del segle XX. Fill de grangers iorubes de religió cristiana, va fer de ferrer (una professió molt relacionada amb els cultes animistes), va vendre pa i va treballar per al Departament de Treball nigerià com a repartidor. Als 26 anys va escriure la seua primera novel·la, "El bevedor de vi de palma", que ara recupera Laertes en traducció d'Emili Olcina. Tot i que no va poder completar els estudis a causa de la mort del pare -tenia 19 anys-, va acabar fent classes a la universitat, de primer a Nigèria i finalment als Estats Units."El bevedor de vi de palma", publicada en 1952, va convertir-se ràpidament en un èxit internacional. Escriptors com Dylan Thomas o T. S. Elliot, al Regne Unit, o Raymond Queneau, a França, van declarar-se'n admiradors incondicionals. Però la publicació de l'obra no va estar exempta de debat: la utilització d'un anglés agramatical i ple de llicències va propiciar el rebuig dels primers narradors nigerians en anglés, que s'esforçaven a fer-se valer a partir d'un ús extremament acurat de la llengua dels colonitzadors. Igualment, el caràcter del protagonista, un borratxo empedreït, va alimentar el rebuig d'alguns sectors de la societat nigeriana, que li recriminaven que representara els seus conciutadans de manera tan negativa. Més tard, escriptors nigerians com Chinua Achebe o el premi Nobel Wole Soyinka combatrien aquesta visió de les coses i reivindicarien tant la frescor de l'opció lingüística de Tutuola com la seua intenció de fer una crítica del consumisme occidental. Siga com siga, "El bevedor de vi de palma" va cridar l'atenció sobre una literatura que no necessitava dels referents europeus per expressar-se i que, en canvi, s'assentava sobre els mites i les llegendes dels nadius. De fet, Tutuola està considerat com el fundador de la narrativa negroafricana postcolonial. A l'Estat espanyol, però, l'escriptor nigerià no ha rebut l'atenció que mereix, ja que a penes hi ha un parell d'obres traduïdes al català, al castellà o a l'euskera. Ben poca cosa, tot plegat.
"El bevedor de vi de palma" narra la història d'un individu que, davant la mort del seu subministrador de vi de palma -del qual ingeria cada dia quantitats descomunals- decideix anar a buscar-lo a la Ciutat dels Morts. El camí, com es pot preveure, no serà fàcil. Ben al contrari, haurà de travessar selves poblades de monstres i de fantasmes, enfrontar proves de caràcter sobrenatural, fer ús de la màgia i de la imaginació, de manera que el viatge, inspirat pels cultes animistes, els narradors orals i la religió ioruba, es converteix en una via de desenvolupament espiritual i d'adquisició de saviesa. Aquest caràcter, precisament, ha fet que es considerara la novel·la com una mena de "Divina Comèdia" africana.
Uns crims al circ
Qualsevol de nosaltres haurà pensat, en assistir a un espectacle de circ, què passaria si, per una vegada, el tirador de punyals fallara el seu llançament. És a dir, si encertara el blanc en lloc de clavar-lo a la vora. Aquest, precisament, és el punt de partida de "Els punyals imprecisos" (Ed. del Bullent), la novel·la de Xavier Bertran (Barcelona, 1945) que va guanyar l'edició de 2008 del premi de Narrativa Juvenil Enric Valor. Una novel·la que planteja, en la millor línia de la novel·la policíaca, un duel entre la ment de l'assassí i la de l'investigador que intenta trobar la solució al cas.
Article publicat al suplement "Cuadernos" del diari Mediterráneo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada