dijous, 21 de juny del 2012

Fuster, vint anys (i la raó intacta)



Avui, fa vint anys de la mort de Joan Fuster i ja fa temps que diferents col·lectius li reten homenatge (el video de dalt, de fet, pertany al que vam fer-li a Vila-real fa poques setmanes). Però, per si no hi havia prou a commemorar la seua mort, coincideix que enguany fa noranta anys que va nàixer i, sobretot, cinquanta de la publicació de "Nosaltres els valencians", l'obra sense la qual no és possible explicar què som (i per què) els valencians. L'he tornada a llegir, aquests dies, ja sense l'afany de descobrir un país que m'havien negat que m'impulsava fa molts anys, quan el vaig agafar per primera vegada. I em sembla un exercici titànic, ni que siga perquè els canals d'informació de què disposava Fuster no s'assemblen en res als que tenim ara i perquè mai ningú no havia intentat una síntesi com aquella. És evident que el llibre no es pot explicar sense una tradició anterior, però és innegable que Fuster va ser la primera persona que tenia el País Valencià, vull dir el concepte de país tal com el concebem avui, al cap. No és el moment de fer una anàlisi d'un llibre del qual ha parlat (i amb més fonament que jo) tanta gent. Però simplement vull apuntar que Fuster tenia raó precisament allà on els seus enemics més li la negaven: a "Nosaltres els valencians", dibuixa un model de país que només serà viable (i ara simplificaré molt) si potencia la llengua i la cultura pròpies, si articula el territori i si estreny els lligams amb el Principat i les Illes. És evident que no és el model que han intentat construir els nostres governants: ni Joan Lerma, ni Eduardo Zaplana, ni José Luís Olivas, ni Francisco Camps, ni Alberto Fabra. Tots ells, en diferents graus, han deixat de fomentar l'ús del valencià o l'han perseguit obertament, han ignorat la cultura d'expressió catalana, han alimentat la destrucció del territori, han avalat la supeditació a Madrid i han evitat qualsevol contacte fratern amb Catalunya i les Illes Balears. Han propugnat, doncs (i l'opció no ha estat mai inconscient), un país completament oposat al que reivindicava Fuster. I han fracassat. La fallida de la Generalitat i el seu model d'autonomia i la destrucció del territori, sobretot, però també la solidesa actual de la cultura catalana i del valencianisme, malgrat tot, o la reivindicació del corredor mediterrani que ja fan els empresaris valencians, entre altres indicis, demostren la inviabilitat del país que han propugnat el PP i el PSOE. De manera que, fugint de Fuster, han acabat per donar-li la raó: el País Valencià només serà possible en els termes en què ell el va concebre i qualsevol altra via, com ja s'ha vist, ens abocarà al desastre. Potser ha arribat el moment de ser-ne plenament conscients.

dimecres, 20 de juny del 2012

Calaix de mots: Emili Teixidor, in memoriam

"I per què escric, em demanen. Hi ha moltes raons. I, a més a més, suposo que la resposta seria diferent si aquesta pregunta me l'haguessin fet en diferents etapes de la meva vida. En un primer moment, el de la primera joventut, per exemple, suposo que hi ha el repte de conèixer i explorar les pròpies habilitats i de donar-se a conèixer per contrastar la imatge que et fas de tu mateix amb la imatge que es fan els altres de tu. Exactament el contrari del que busco a aquestes altures de la vida. Ara, diria que llegeixo i escric per seleccionar i acumular una antologia personal d'imatges tretes de llibres, vivències, personatges, escenes, frases, paraules... que d'alguna manera exerceixen un poder de fascinació i tenen un significat especial per a nosaltres (...) Són les imatges a les quals recorrem en certs moments per descobrir el significat de les nostres vides".


Emili Teixidor, Qui sóc i per què escric, Lletra, 1998


Se'ns ha mort l'Emili Teixidor, ja ho sabreu. Un dels grans escriptors catalans dels darrers anys, a qui la majoria de la gent coneixia per Pa negre, però que era més, moltíssim més. Descansa en pau, mestre.

dimarts, 19 de juny del 2012

La mordassa



Ja fa dies que volia penjar aquest vídeo. És el tràiler de "La mordassa", un espectacle teatral basat en el llibre de poemes del mateix títol de Manel Garcia Grau. L'han fet possible Valentí Pinyot (direcció artística), Juanjo Carratalà (direcció musical) i Sergi Mo (interpretació) i vaig tenir ocasió de veure'l a l'Auditori de Vila-real fa un parell de setmanes. Em va impressionar. Tenia molta curiositat per esbrinar com havien fet el pas d'un llibre de poemes a una representació teatral sense deixar-se pel camí ni la contundència del missatge de Manel, ni el ritme que ha de sustentar una obra de teatre; per com farien per convertir en imatges el nucli i les arestes d'un llibre contundent i reivindicatiu, per mantenir l'atenció dels espectadors sense trama, sense personatges, sense més bagatge que els versos. I vaig quedar, com dic, impressionat. Per la rotunditat visual que han sabut donar-li a l'obra, amb un joc de llums poderós i uns efectes estudiats i eficaços; per la interpretació de Sergi Mo, que omple l'escenari amb una gestualitat natural i una declamació convincent i creïble; per la música, que suma  valors al poemari i acompanya i eleva els versos; pel fil conductor, subtil, però suficient, que han sabut trobar en els versos del poeta; pel crescendo que són capaços de generar i que culmina amb aquell fragment de "La mordassa" en què Manel negava de manera reiterada totes les perversions, totes les mancances, totes les vergonyes que ens roseguen la dignitat. Si teniu ocasió de veure-la, no us la perdeu.

dijous, 14 de juny del 2012

Estigmes: cinema en valencià al Grau de Castelló

Demà divendres (18,15h), als Neocine del Grau de Castelló, s'estrenarà la versió en valencià d'Estigmes, la darrera pel·lícula del director alacantí Adán Aliaga. Amb un atractiu afegit: a la sessió, hi assistiran el mateix director i un dels actors, Morgan Blasco. Si no us va bé anar a la prémière, però, tindreu encara l'ocasió de veure-la fins dijous 21, sempre al mateix cinema i a la mateixa hora. Pel que sé, Estigmes és una història de redempció a través del dolor d'una persona tosca, addicta a l'alcohol. Cinema d'autor en un temps de presses i banalitats. Us deixe amb el tràiler per anar fent boca.

 

dimecres, 13 de juny del 2012

L'amor als deu anys

Llegir Erri de Luca reclama pausa. La seua manera d'escriure s'aproxima bastant a la prosa poètica: per la musicalitat, per la concisió, per la bellesa formal, per la potència de les idees que deixa caure com si no res. Així en "Els peixos no tanquen els ulls" (la darrera novel·la que Anna Cassasses ha traduït al català per a l'editorial Bromera) com a "Montedidio" (La Magrana), l'obra amb què el vaig descobrir fa temps i que, si és cert, com diuen, que està exhaurida, caldria tornar a posar en circulació de manera urgent.
De Luca no basteix grans nusos argumentals, no fa servir cap trama potent per organitzar les seues novel·les. La seua és una literatura de detalls, de moments quotidians que s'acumulen, d'instants comuns que eleva, a través d'un llenguatge senzill però immensament bell, a la categoria de transcendents. Parle, per exemple, de posar un cuc a l'ham o d'agafar la mà d'una xiqueta sota l'aigua, d'una baralla entre nens o del primer bes de dos infants que voregen els deu anys. Escenes quotidianes, sense res d'excepcional, que són la base d'"Els peixos no tanquen els ulls" i de la majoria de les novel·les de l'autor. Sobre elles, ha bastit la major part d'una obra per a la qual, com ell diu, no li ha calgut inventar perquè la vida li ha proporcionat material suficient. Un món que gira, en el cas d'"Els peixos no tanquen els ulls", al voltant de la descoberta de l'amor als deu anys, durant un estiu a la platja. I que ens explica, com deia, un infant de deu anys. Ara bé, tot i que la veu és la del xiquet, tot i que empra la primera persona, el calat dels pensaments de l'infant i algunes referències a la vida posterior d'aquest xiquet delaten que la veu pertany, en realitat, a un narrador ja madur, al vell en què s'ha convertit aquell xiquet i que ara, per a nosaltres, recorda la infantesa des de la calma d'una edat ja madura. El resultat és un text corprenedor, d'una sensibilitat extrema, escrit amb una prosa neta, brillant i sintètica, amb frases curtes que es combinen com si foren notes musicals. Una obra que emociona i enlluerna per la seua senzillesa formal i per la profunditat del missatge. Literatura de primer nivell, en definitiva.

dilluns, 11 de juny del 2012

Com va començar tot

Ara que la Unió Europea comença a accentuar la intervenció de l'Estat Espanyol, diguen el que diguen Mariano Rajoy i els seus altaveus (genial, per cert el titular de Time al respecte: "Digues-ne tomàquet; jo en dic rescat"), no estaria de més recordar una mica com va començar tot. Si més no, des del punt de vista valencià. I cal remuntar-se a Eduardo Zaplana, que va canviar la llei que regulava les caixes d'estalvis per poder tirar-hi mà. Necessitava efectiu, diuen, per finançar un projecte turístic que li exigien els empresaris de l'hosteleria de Benidorm, entre els quals el seu sogre. El projecte era Terra Mítica. Després del parc temàtic, i ja amb les caixes captives de les majories del PP, en vingueren d'altres, promoguts per ell o promoguts pel seu successor, Francisco Camps: curses de Fórmula 1, aeroports inútils, ciutats de cinema, ciutats de les arts, etc. La Terra de Meravelles que durant molts anys ens va vendre el PP es pagava amb diners de les caixes que, a més, van començar a finançar, sense les garanties necessàries, tots els projectes urbanístics que calguera, sobretot si els promovia algun amic de la casa. Com explicava el diari anglés The Guardian, l'avarícia, l'amiguisme i la intromissió política van substituir els criteris financers a l'hora de prendre decisions. El resultat, ja el coneixem: un sistema financer que fa fallida i que acaba de ser rescatat per Europa. Els pròxims dies, sabrem a canvi de quins sacrificis. De quines noves retallades que afectaran (encara més) els més desvalguts. Que malmetran, qui sap si per sempre, un mode de vida que havia proporcionat una gran estabilitat a Europa i que va costar molts anys i molt de treball posar en marxa. I mentrestant, els responsables no sols no han comparegut davant de la justícia; és que ni tan sols han eixit a demanar perdó.


divendres, 8 de juny del 2012

Aquest rastre està de dol (per Ray Bradbury)

Aquest rastre està de dol. Dimecres, a Los Angeles, moria Ray Bradbury, l'autor -entre altres- de la novel·la "Fahrenheit 451", un dels personatges de la qual -Clarisse- dóna nom a aquest bloc. No puc dir, malgrat tot, que siga un gran lector de Ray Bradbury: no he passat, de fet, del "Fahrenheit", una novel·la que admire per moltes raons, entre les quals l'originalitat amb què ens adverteix del perill del feixisme (simbolitzat en la crema de llibres) i la confiança que diposita en les persones i en la literatura per combatre'l. Un feixisme que tenim -incipient, si voleu, però igualment nociu- a la vora de casa: el president illenc, José Ramon Bauzá, n'és una mostra ben actual, que només podrem combatre si treballem junts, coordinats com els resistents de la novel·la de Bradbury. Deia que conec poca cosa de l'autor que ara s'ha mort, tot i que alguna volta m'han temptat les "Les cròniques marcianes", ni que fóra perquè -d'entrada- eren l'antitesi d'una de les lectures juvenils que més em van impactar: "La guerra dels móns", de H. G. Wells, i a la qual he tornat més tard amb satisfacció. Si en aquesta, eren els marcians que envaïen la Terra, en la de Bradbury són els terraqüis que viatgen a Mart. Aquest és, pam dalt pam baix, tot el meu bagatge de literatura futurista, un gènere amb el qual em costa empatitzar. Potser per això, no he seguit de prop Bradbury. Siga com siga, aquest rastre està en deute amb ell. Descanse en pau.

dijous, 7 de juny del 2012

Marina d'Or i Eurovegas

Sheldon Adelson ha dit que no, que Marina d'Or ha fet tard i no podrà competir amb Catalunya i Madrid per ser la seu d'Eurovegas, malgrat el suport entusiasta del govern valencià. Això vol dir que el furóncol que, en paraules de Joan Francesc Mira, ja és Marina d'Or, i que ara taca de vulgaritat les costes d'Orpesa, no acabarà convertint-se en un tumor sense solució, en una sentència de mort sense pal·liatius per a un país i un territori que ja estan tocats, molt tocats. No sabeu com me n'alegre.
Amb tot, la iniciativa ha tingut la virtut d'il·lustrar-nos una vegada més sobre el model de país a què aspiren els nostres governants, un país de cambrers i dones de la neteja, de crupiers i cuineres mal pagades, de porters que viuen de la propina dels senyors. Per això no cal invertir en educació A un cambrer no li fa falta, saber de lletra, ni a una dona de la neteja, tampoc. I a un crupier no li cal sinó reconèixer els números i amb això té prou i massa. Igual que un porter, que només ha de saber ser educat i servicial. Aquest és el País Valencià que els agrada. Per això reneguen de la investigació científica, perquè no tenen cap projecte al cap, no saben el que volen, més enllà del seu propi i miserable interés. I si el tenen, és un projecte de país subsidiari i rendit, un país genuflex a Madrid o al primer multimilionari que ens oferisca les molles del seu gran negoci. No un país modern, competitiu, responsable, un país amb futur, on els joves no hagen de marxar per aspirar a un demà més digne. No, aquest país no els interessa i ens n'han donat una prova més: amb Eurovegas, ens volien convertir en el nou Macau d'Europa, un territori al servei del joc, la prostitució i la màfia, i els ha sortit malament, però això no els frenarà. Si els ho permetem, continuaran destrossant el país amb la seua política improvisada, rendida als interessos d'uns pocs, curta de vista.

dimarts, 5 de juny del 2012

Un premi dels amics



Ocupacions diverses, i no sé si massa productives, m'han tingut allunyat d'aquest bloc, i de la blocosfera en general. I, vés per on, retorne amb un doble premi. Me'l concedeixen Esperança Camps i Carles Lluch i em fa molt de goig precisament perquè són amics meus. La cosa és senzilla: es tracta d'un premi, diuen, originat a Alemanya, que consisteix en què cada premiat concedeix al seu torn cinc premis més, sempre a blocs amb menys de 200 seguidors enregistrats, amb la finalitat de promoure els blocs modestos, com aquest rastre. Així que, d'entrada, gràcies, Esperança i Carles, per recordar-vos d'un bloc que estava en fase rem i per les paraules que li dediqueu. I ací van els meus premis:
Llibertat i TV3, perquè és un exercici de coherència i perquè aglutina el sentir de molta gent del país, que està cansada de lluitar per reivindicar drets elementals, però no deixa per això de fer-ho.
La garfa dels dies, perquè Joan Baptista Campos és un poeta enorme i el seu bloc ho demostra en cada entrada.
De viatge, perquè envege moltíssim la capacitat de mirar d'algunes persones i el bloc de Dolors Jimeno demostra que sap anar pel món amb els ulls ben oberts.
Des de Vila-real, perquè moltes vegades repare en coses que passen al costat de casa meua a través del bloc de l'amic Antoni Pitarch.

Salms perquè Josep Porcar fa possible una combinació dificilíssima: analitzar la cruesa de la vida sense perdre de vista el punt de vista poètic. Un dels millors blocs que conec.