El músic, segueix rodant pel món

Buscant per Internet, em trobe de sobte al Tadeusz, el músic que vaig conèixer al bulevard Rossini i que sembla que ha anat a rodar per Alacant i ha cridat l'atenció de l'Enric Balaguer, que n'ha escrit alguna cosa.

Empúries rescata “El desert dels tàrtars”, de Dino Buzzati

Dino Buzzati torna a les llibreries en una edició commemorativa dels 25 anys de l’editorial Empúries. El segell –que ara opera sota el paraigua del Grup 62- ha seleccionat 4 títols de l’amplíssim catàleg que ha anat elaborant al llarg d’aquests anys i els edita, amb cobertes dissenyades per Kavel Rafferty, en una tirada limitada i fora de col·lecció. A més de “El desert dels tàrtars”, la novel·la més coneguda de Dino Buzzati, la tria inclou “Carrer Marsala”, de Miquel Bauçà; “Domini màgic” i “Passeig d’aniversari”, de Joan Vinyoli; i “Nou contes”, de J. D. Salinger. Empúries ha editat també un catàleg commemoratiu amb el discurs inaugural de Josep Benet, textos de Xavier Folch i Eugenia Broggi i una coberta il·lustrada per Miquel Barceló.
Dino Buzzati (1906-1972) és, segons Jorge Luís Borges, un dels pocs autors coetanis seus que salvaria. Potser per les visibles influències de Franz Kafka en la seua manera de concebre la literatura; potser pel solatge que hi deixaren tant l’existencialisme com el surrealisme, sobretot en els seus contes; o potser perquè planteja la impotència de l’home davant les lleis incomprensibles d’un món que actua al marge de la voluntat individual. Siga com siga, Buzzati és un dels grans noms de la literatura europea del segle XX, d’ací que l’edició d’Empúries tinga el valor, més enllà de l’oportunitat commemorativa, de refrescar-nos la memòria, de donar-nos una nova oportunitat de tornar a un dels clàssics de la narrativa del segle XX.
Dino Buzzati va tindre una formació ben acurada –a més d’escriure i dibuixar, tocava el violí i el piano- i, tot i que no es considerava escriptor, va publicar més de mitja dotzena d’obres i va fer de corresponsal de “Il Corriere della Sera” a Etiòpia –aleshores colònia italiana-, on va concebre “El desert dels tàrtars”. A més, sentia una gran afició per la muntanya, potser perquè Belluno, la ciutat on va nàixer, està situada al peu mateix del massís dels Dolomites. Una devoció, molt present també a “El desert dels tàrtars”, que l’autor ja havia plasmat a la seua primera novel·la (“Bàrnabo delle montagne”).
“El desert dels tàrtars” narra la vida de Giovanni Drogo des del moment de la seua graduació com a tinent fins a la fi dels seus dies. Una vida, la del protagonista, que estarà profundament lligada a la Fortalesa Bastiani, un baluard militar situat en unes muntanyes aïllades de la civilització, tot just a tocar d’una immensa explanada sovint coberta de boires. Els militars allí destinats tenen la missió de vigilar la possible arribada d’un exercit enemic, els tàrtars. Drogo, d’entrada, no pensa estar-hi massa temps, però, finalment, per unes raons o altres, no acaba de marxar. I, quan ho haja de fer, serà en contra de la seua voluntat. El fil que tensa la novel·la de Buzzati és l’espera dels tàrtars, que no arriben mai, i la forma com l’amenaça transforma les vides de tots els habitants de la fortalesa en una rutina inhumana. D’ací, per exemple, que un sentinella haja de matar un company simplement perquè no coneix la contrasenya del dia. Una lògica absurda i implacable davant de la qual els individus es troben inermes. Un dels grans mèrits de la novel·la de Buzzati és el contrast entre el discurs asèptic del narrador i la immensa càrrega dels fets que ens dóna a conèixer. De manera que la lectura –formalment plàcida- va calant a poc a poc en l’ànim del lector fins a causar-li un desassossec profund.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (15/11/09)

El Pep, a Alzira

He llegit a Vilaweb que Pep Castellano ha guanyat el premi Vicent Silvestre de narrativa infantil, dins dels premis Ciutat d'Alzira. I me n'he alegrat molt, no sols perquè el Pep és amic meu, que també, sinó perquè sempre he pensat que, pel que fa a explicar -de paraula o per escrit- contes als nens, n'hi ha ben pocs, de tan bons com ell. Ho he escrit més vegades, a Cuadernos, a propòsit d'El rap de la gallina Carolina, del qual sóc fan confés, o de Les puces vampires, que tant em van fer riure, o de les altres històries infantils que el Pep ens ha regalat als que encara conservem el cor d'un xiquet. O això volem pensar.

I m'alegra, també, perquè, a més d'escriure històries divertides, Pep sempre ha concebut la literatura com una eina de compromís amb la realitat. No sé com anirà aquest "Bernat, un científic enamorat" que li han premiat a Alzira, però posaria la mà al foc que no deixa de plantejar certes reflexions sobre el món en què vivim. Al capdavall, l'ecologisme, la tolerància envers allò diferent i, en general, la reflexió sobre els valors en el món en què vivim, sempre han estat una constant de l'obra de Pep. També de la infantil. I sense perdre el somriure. Felicitats, company.

El Mur, els murs

Aquests dies, ja ho saben vostés, no s’ha parlat d’altra cosa que del Mur de Berlín i la seua caiguda, un 9 de novembre d’ara fa 20 anys. I, doncs, de la fi de la divisió d’Alemanya i d’Europa i també de la llibertat i dels que, diuen, la van fer possible. Però ja fa temps que la història ens ha ensenyat que no hi ha res completament blanc o completament negre. Que no ni ha episodi gloriós que no s’edifique sobre algunes –o sobre moltes- misèries. I si no s’ho creuen, proven a llegir el “Memorial del convent” de José Saramago i mai més no tornaran a admirar un monestir de la mateixa forma, per més sublim que els semble la seua factura.
Per això, per commemorar el vinté aniversari de la caiguda del mur que va separar, durant molt de temps, els ciutadans del sector oest de la ciutat dels seus compatriotes de la República Democràtica Alemanya, s’han reunit a Berlín els principals dirigents del món occidental. I d’altres com Gorbatxev, a qui s’atribueix el pilotatge del desmantellament de l’Estat comunista quan, simplement, el que no va poder és evitar que caiguera. Coses que passen. El cas és que, si han vist vostés les televisions o han llegit els diaris aquesta setmana, potser hauran arribat a la conclusió que el Mur de Berlín –i per extensió els règims comunistes- van caure únicament a causa de la indecisió d’uns agents de policia duanera i el coratge d’uns centenars d’alemanys de l’est. I les coses no van anar exactament així.
Ocorre, però, que la caiguda del Mur de Berlín és un símbol poderós. I, com a tal, segurament va ser un punt d’inflexió decisiu en una dinàmica que, tanmateix, ja resultava imparable. Per causes conjunturals com la pressió social, la deriva personalista d’alguns règims, el col·lapse financer que vivia la URSS a causa de les enormes despeses que havia compromés en la Guerra Freda o la ingerència poderosa de la CIA i del Vaticà, especialment a Polònia. Però també per una causa estructural decisiva: la contradicció que suposava, per a un sistema de producció comunista, haver de competir en un mercat cada dia més i més globalment capitalista. De manera que, més que no causa de res, la caiguda del Mur de Berlín va ser la conseqüència d’una situació que ja estava prou madura per esclatar. D’ací que, arran de l’ensulsida del símbol, tot és precipitara. Però d’això se n’ha parlat poc, aquests dies, potser perquè la profunditat no encaixa massa bé en el format d’espectacle a què ens tenen acostumats.
Siga com siga, les conseqüències de la caiguda del Mur de Berlín no han estat totes dignes de celebrar. D’entrada, la pèrdua del referent comunista va significar a Occident una crisi de valors de l’esquerra, que es va quedar de sobte sense espill i encara no s’ha recuperat del tot. I la consolidació, fins que la crisi actual l’ha deixat amb les vergonyes a l’aire, del neoliberalisme salvatge, la primera obsessió del qual va ser desmantellar l’Estat del Benestar que havia forjat la socialdemocràcia en un intent de fer la síntesi entre els avantatges del capitalisme i els del socialisme marxista. Les conseqüències del monopoli ideològic neoliberal ja les saben vostés: guerres arreu del món, auge del terrorisme, reculada dels drets humans, depredació dels entorns naturals i degradació del planeta, eixamplament de les diferències entre rics i pobres...
Ara bé, si la superficialitat em molesta, la hipocresia de certs dirigents presents a Berlín m’ha indignat profundament. Parle d’alguns mandataris que s’omplien la boca parlant de llibertat i que feien vots per a què el cas de Berlín no es repetisca mai més i que posaven ben pagats a les fotografies commemoratives. I que, en canvi, no tenen cap rubor a mantindre ben dreçats als seus països uns murs semblants. Em referisc a Hillary Clinton i a Rodríguez Zapatero, i al mur que separa els Estats Units de Mèxic i a la tanca que aïlla les colònies espanyoles de Ceuta i Melilla del Marroc. Dos casos als quals podríem afegir-ne els de països que no estaven representats a Berlín, com els d’Israel i els murs que ha alçat a Gaza i Cisjordània, per exemple. Uns murs, en tot cas, que separen tant com ho feia el de Berlín. I que resulten igualment ignominiosos.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (15/11/09)

Darrere la mirada

M'acaben de passar la ressenya d'El músic del bulevard Rossini que Ramon Pla i Arxé va publicar a El Temps del 15 de setembre. Diu així:

Acabada la novel·la, Vicent Usó (Vila-real, 1963) escriu, a les darreres planes del libre, nou “endreces” d’agraïment a les persones que l’han ajudat, d’una manera o d’una altra, a escriure l‘obra. El primer d’aquests agraiments és per al “músic anónim que durant uns matins em va burxar l’esperit amb un esguard tan inquietant que em va forçar a seure davant del paper en blanc i imaginar qué hi havia al darrere”. El músic del bu!evard Rossini és allò que la imaginació de l’au-tor ha creat a partir de l’estímul literari d’aquella mirada.
l allò que l‘autor hi ha imaginat és la história d’un modest noi polonés —Tadeusz— que té passió i talent per a tocar el violí. Una aura de nen prodigi l’acompanya en els primers passos, i el somni de convertir-se en un solista famós se li dibuixa a l’horitzó. Peró Tadeusz acabarà tocant el violí en una cantónada de la Vila, més a prop de la mendicitat que no de la glòria artística. Pel camí hi ha deixat el seu país, la noia amb qui volia casar-se, el mestre i protector i, encara, la seva llibertat, en haver de sobreviure explotat per una xar-xa mafiosa de tràfic d’immigrants. Si la novel·la fos només això, ja tindria l’interés d’incorporar a la nostra novel·lística el món de la immigració —en aquest cas, la de l’est— amb què ens trobem arreu, cada dia. Peró la novel·la —aquesta i totes— no consisteix només en una se-lecció d’espais i personatges o en una cadena causal d’esdeveniments, sinó, sobretot, en la manera com tot aixó ens és explicat.
Per explicar-ho, Vicent Usó opta per un artifici literari —el del narrador omniscient o alguna cosa que s’hi assembla molt— que li permet de reproduir el tipus de relació que, en la gènesi de la novel·la —la que ell fa explícita en l’agraïment”— ha tingút amb el personatge. El descriu des de fora —utilitza la tercera persona per referir-s’hi— com qui explica històries en què ell no té cap part, i d’aquesta manera reprodueix la relació que ha tingut amb el músic real, però la imaginació —la història de Tadeusz— que l’autor projecta en ell converteix el personatge en el material conductor de la sensibilitat i de l’experiéncia del narrador: deixa, així, de parlar de l’altre, per parlar en l’altre.
Vicent Usó exhibeix aquesta relació amb el personatge de la novel·la: el mira com ho podia fer el creador amb les seves criatures, que coneix millor que no es coneixen elles mateixes, de les quals sap perfectament el futur i sobre les quals fa confidéncies al lector. Com un déu —omniscient— que coneix i estima les seves criatures. Usó és un mestre en la utilització irònica i sensible d’aquesta tècnica. La ironia de qui és capaç de dir al lector: “ Encara que en diuen omniscient, aquest humil narrador no es veu capaç d’arribar a conéixer tots els detalls, vostés disculpen.” Aquest procediment té com a conseqüència que sigui la veu del narrador —la mirada, la sensibilitat, l’estil— l’atractiu preferent d’El músic del bu!evard Rossini, per damunt fins i tot de la força dramática del personatge. L’atractiu d’una mirada intel·ligent capaç de ser distant i irònica però de ser també senisible i solidária. L’autor desestima així el potencial me-lodrama que hi ha latent en la història de Tadeusz i deixa net —i poderós— el drama.
L’estructura de la novel·la respon a aquest mateix designi: el narrador alterna les e-scenes situades a la Vila d’avui amb amb les situades, básicament, a Polònia que refereixen tot allò que ha precedit i causat la seva situació final en una cantonada del bulevard Rossini. Aquesta alternança d’espais es produeix per associació d’idees, la qual cosa ens acosta a la ment del narrador alhora que ens allunya de l’atestat objectiu. En aquest mateix sentit, algunes escenes de la trama són descrites amb especial interés i fruïció pel narrador: les escenes del bar de poble del qual és client Tadeusz, o el viatge que, des de Bucarest, l’ha de portar a la Vila, o les escenes que succeeixen a la mort del pare que protagonitza Gretkowska, una veïna de la famflia, o, molt especialment, l’escena que es produeix a la sortida del concert que alguns antics companys de conservatoni de Tadeusz fan a la Vila. Algunes d’aquestes escenes són certa-ment memorables.

Vicent Marçà

Em diuen que a les Corts valencianes s'ha presentat -per part d'una diputada de Compromís- una petició per tal que la Generalitat recolze la publicació de les obres de Vicent Marçà. No en tenia coneixement i la informació que em proporcionen no passa d'ací. El cas és que he intentat ampliar-la però no me n'he sortit. Algú em pot explicar més coses?

No cal insistir en la importància que les institucions -i per extensió, la societat- facen seu el treball de tants escriptors valencians i no cal explicar tampoc com de lluny estem de la normalitat, en aquest àmbit. Per això m'ha sorprés, la notícia. I per això m'alegraria molt que fóra certa i que tirara endavant.

En aquest sentit, no és sobrer recordar com la ciutat de Castelló sí que ha fet seua la reivindicació de la tasca de Tico Marçà. L'altre dia, per exemple, es presentaven les bases del premi que du el seu nom i en el qual participen cada any centenars d'estudiants. Un guardó que, més enllà de la competició, té el valor d'unir en una causa comuna (la reivindicació del llegat literari, cultural i cívic de l'escriptor) diferents sensibilitats polítiques i que, per tant, contribueix a crear allò que tanta falta ens fa als valencians: un marc de convivència i de valors que estiga per damunt de les lluites partidistes. Tant de bo la iniciativa de les Corts contribuïsca a fer el mateix al si de les institucions de tot el país.

Els fantasmes que poblen la nit en vetlla dels insomnes

António Lobo Antunes (Lisboa, 1942) és un dels grans autors de la literatura europea i un dels perennes candidats a obtenir el premi Nobel de literatura. Autor d’una trentena de llibres, està representat en català per algunes de les seues principals obres: “Esplendor de Portugal”, “Manual dels inquisidors”, “Exhortació als cocodrils”, entre altres. Ara, El Gall Editor acaba de publicar “Ahir no et vaig veure a Babilònia”, una novel·la de 2006 que ha traduït Joan Casas. Lobo Antunes és un narrador ambiciós i honest, a qui no li importa explorar límits. Potser perquè és psiquiatre de formació, la seua obra indaga sovint en les pulsions profundes de l’ésser humà. A més, entre 1970 i 1973, va participar en la guerra d’Angola, una experiència que el va marcar profundament i que es pot rastrejar també en els seus llibres que, igualment, solen ocupar-se de la història de Portugal. Segons va declarar a primers d’any, la novel·la que duia entre mans i que fa poc que ha vist la llum, Que cavalos são aqueles que fazen sombra no mar?, serà la darrera que escriga.
“Ahir no et vaig veure a Babilònia” retrata l’insomni d’uns quants personatges de la majoria dels quals no coneixem el nom, només la veu. O, per ser més precisos, el fil del pensament que, en les hores de vetlla obligada, es va descabdellant a poc a poc en un discurs recurrent i aparentment inconnex, ple d’imatges que van i vénen, de records, sensacions, propòsits i veus que sorgeixen del passat, una série d’elements que es mesclen en una barreja complexa. Hi ha un vell policia salazarista i la seua dona, i una altra que va perdre el marit i la filla, i aquesta mateixa a qui dóna veu la mare, i encara algun altre personatge que, relacionat amb els anteriors, aguaita en alguna ocasió per deixar constància de la seua veu i el seu insomni. L’obra, doncs, no té argument, només un llenguatge summament plàstic que modela les idees que poblen el cap d’uns éssers que no poden dormir. L’única estructura factible del llibre ens la donen les cinc parts en què Lobo Antunes el divideix i que corresponen a les hores que van de la mitjanit a les cinc de la matinada. Després, a dins de cada part, quatre veus ens van mostrant la seua intimitat més profunda.
No falten, però, alguns dels elements bàsics de la literatura de Lobo Antunes. Més enllà de la immersió en els racons més foscs de la condició humana, trobem referències a la repressió salazarista o a la situació de Portugal, a la solitud de la gent o a la incapacitat de comunicar-nos. Així les coses, “Ahir no et vaig veure a Babilònia” és una obra inquietant, estranya, que sedueix per la riquesa compositiva i per un llenguatge summament viu. I també per la curiositat, qui sap si insana, que ens desperten aquests personatges que, oberts en canal pel seu propi insomni, ens revelen la seua intimitat més profunda.

Un alfabet de caràcters

Núria Cadenas (Barcelona, 1970) va guanyar l’edició de l’any passat del premi Ciutat d’Elx de narrativa amb “AZ” (Edicions Tres i Quatre), un llibre de contes on recrea la vida d’una série de personatges (un per lletra, d’Àngel a Zòtic, un escriptor que mai no ha escrit una frase) que s’enfronten a la vida amb certa perplexitat. El llibre suposa la segona incursió de l’autora en la narrativa de ficció, després de títols com “Cartes des de la presó”, la biografia del cantant d’Alcoi Ovidi Montllor (“L’Ovidi”) o “Vine al sud”, una guia lúdica del País Valencià.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (8/11/09)

Calaix de mots

Per què hem d'apressar-nos desesperadament per tenir èxit i en empreses tan desesperades? Si un home no guarda el pas amb els seus camarades, potser és perquè sent un tambor diferent. Que seguisca la música que sent, per diferent que siga el seu ritme o per llunyana que sone.

Henry David Thoreau
Textos escollits
Ed. Tres i Quatre

Iniciatives socials

No sé què pensaran vostés, però a mi em fa la sensació que els periodistes li dediquen (li dediquem) massa atenció a l’àmbit polític i massa poc a les iniciatives de la societat civil. Vull dir que li concedim, sense plantejar-nos la utilitat real o la conveniència, molt d’espai i molt de temps a banalitats enormes. Com les que, per exemple, deixava anar Francisco Camps aquests dies, quan afirmava que al PP tot és molt bonic i tots estan molt units, unes frases que no sols no són certes sinó que fins i tot insulten la intel·ligència. O com les promeses sense trellat que l’altre dia soltava amb aquella alegria el seu rival polític, Jorge Alarte, quan deia a Vila-real que pensava crear-hi 6000 llocs de treball. Sense explicar com, evidentment. Qualsevol absurd o qualsevol mentida, qualsevol moviment, per més insuls que siga, si prové de l’àmbit polític, concita ràpidament l’atenció dels mitjans. I, en canvi, hi ha moltes iniciatives que no compten amb les facilitats de què disposen els actes institucionals, que són fruit de la constància i el treball generós de molta gent, i que sovint tenen molta més substància, i, en canvi, passen discretament, sense suscitar una mínima atenció. No vull dir que deixem de parlar de política, és clar. Sinó que caldria ponderar les coses i, en tot cas, ser més receptius a allò que passa a peu de carrer i que no compta amb gabinets de premsa ni altaveus institucionals per donar-se a conèixer. Hi ha prou de rastrejar la xarxa, per exemple, i comprovar que, més allà dels gurtèlids i de la retòrica política, hi ha vida. Molta vida. Una vida sovint molt més interessant que la que llegim als papers o escoltem per la ràdio. Una vida que és invisible als mitjans. Desconec si aquesta situació és fruit d’una inèrcia mal ajustada o d’una dependència excessiva respecte de les institucions. O si, realment, és als lectors o als oients que no ens interessen sinó les cuites entre aguirres, rajoys i gallardons (o entre fabres i colomers), per més que ens toque llegir entre línies. No ho sé, però valdria la pena que en reflexionarem una mica.
I si em ve al cap, tot açò, és perquè avui se’m fa pesat tornar sobre les qüestions que ens han ocupat les darreres setmanes i m’abellia parlar-los d’un fenomen molt més agradable. D’una simple trobada de clubs de lectura que es farà dissabte que ve a Onda. Ja n’hem parlat, en alguna ocasió, dels clubs de lectura. Una iniciativa curiosa, perquè naix d’una formulació aparentment contradictòria: l’exhibició pública d’una experiència tan privada com la lectura. I que, malgrat tot, funciona. I ho fa de tal manera que, en els últims anys, estem assistint a una floració importantíssima de clubs per tota la geografia de l’Estat. Alguns, impulsats pel compromís amb la literatura de bibliotecaris convençuts del sentit del seu treball; d’altres, nascuts a partir d’associacions que han vist en la idea una forma d’impulsar una modalitat d’oci profundament enriquidora; fins i tot hi ha clubs que s’han format amb la idea d’integrar les dones de l’àmbit rural en la roda cultural, de dinamitzar zones deprimides i d’altres nascuts pel compromís d’uns pares amb l’educació dels fills. Modalitats diverses d’una mateixa fórmula: llegir un llibre i reunir-se per compartir-ne l’experiència. Tan simple com això. I és curiós, molt curiós, l’èxit que està tenint una activitat tan senzilla. I, encara més, el grau de satisfacció que es pot detectar en els seus participants, després d’una sessió. A mi encara em sembla un misteri quasi tan insondable com la mateixa experiència de llegir.
Dissabte que ve, com els deia, estan convocats a Onda tots aquells que estan implicats, o simplement interessats, en els clubs de lectura. Serà, m’imagine, una trobada cordial on, a partir de l’exposició de diferents aspectes relacionats amb els clubs, hi haurà marge suficient per compartir experiències i sinergies. I que segurament no concitarà ni una sola línia, ni un sol minut, en la majoria de mitjans de comunicació. Com tantes i tantes altres iniciatives semblants, d’un caràcter o altre, molt més fructíferes que les mentides de Camps o les ocurrències d’Alarte. Però ja saben vostés com van les coses.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (8/11/09)

Una mare que abandona el seu fill a l’andana de l’estació

Som a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. L’exèrcit rus avança implacablement sobre Alemanya i Helene i el seu fill Peter decideixen fugir cap a Berlín. No els serà fàcil. Els trens passen quan passen i solen anar plens, però no tenen cap altre mitjà de transport. Finalment, aconsegueixen pujar a un d’ells, però el comboi s’atura en una xicoteta estació. Peter es queda a l’andana mentre la seua mare busca un altre tren que els porte fins a Berlín, però la mare ja no torna. Ha decidit que l’educació del fill la supera i opta per desvincular-s’hi. Una decisió, sense dubtes, difícil d’entendre. Difícil d’explicar. Un repte que l’autora alemanya Julia Franck es planteja a “La dona del migdia” (Edicions 62).
Què ha pogut passar per a què Helene abandone el seu fill? La novel·la és l’intent de donar resposta a aquest cruel interrogant. Franck l’estructura en tres parts. A la primera, ens presenta la infantesa d’Helene, i la seua germana Martha, en una família burgesa de poble, i les figures d’un pare mutilat a la Gran Guerra i una mare jueva que menysprea Helene. Després, hi ha els anys 20 a Berlín, a casa d’una tia rica, entre festes i joia. I, finalment, la darrera, on Helene es relaciona amb un membre del partit nazi, el pare de Peter, un home de caràcter difícil que la salva de la deportació. La guerra abocarà Helene a una situació límit. Aparentment, és una dona forta. Treballa d’infermera en una època –la Segona Guerra Mundial- en què els professionals de la sanitat han d’enfrontar llargues jornades de treball, unes condicions difícils i poques hores de descans. Molt poc de temps per a conviure amb el seu fill. De fet, Helene es veu incapaç de revelar-li aspectes que l’obsessionen, com els orígens jueus de la família o la solitud en què viu o les violacions de què ha estat objecte per part dels soldats russos. Traumes tots ells que Helene arrossega en silenci. Sense comunicar-se amb Peter. I que, a poc a poc, aniran bastint un mur que, a la fi, la protagonista es veurà incapaç d’abatre. Mare i fill acabaran per ser dos desconeguts.
Julia Franck va nàixer a Berlín Est en 1970 i, als 8 anys, va fugir amb la mare i les germanes a la zona occidental. Amb “La dona del migdia” va aconseguir el premi dels llibreters alemanys de 2007. Certes coincidències entre la biografia de Franck i la novel·la han propiciat lectures de caràcter autobiogràfic. De fet, l’àvia paterna de Franck també havia abandonat el pare de l’escriptora que, a més, va morir ben jove. Igualment, la família materna de Franck està formada per tres generacions de dones que van haver d’educar elles soles els fills. Siga com siga, “La dona del migdia” és una reflexió sobre la identitat i la solitud, sobre la incapacitat de comunicar-nos. Un text escrit amb un estil una mica espés, amb abundància de detalls i poques sorpreses.

Més sobre Fuster

Malgrat tot, i malgrat alguns, la figura de Joan Fuster continua de plena actualitat. Ara pels debats sobre la vigència de les seues idees sobre el País Valencià, ara per les reedicions de les seues obres, ara per les influències que, ací i allà, es manifesten. De la mà de Perifèric Edicions, Josep Ballester (Alzira, 1961) ens proposa “L’agitació de l’escriptura”, una nova aproximació a la seua figura a través d’un assaig on s’acosta a les diferents vessants de la seua activitat literària i social. Un estudi per a conèixer millor el poeta, l’assagista perspicaç, l’historiador de la cultura, l’articulista mordaç, l’activista...

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (1/11/09)

Regeneració democràtica

Pel bé de tots, els casos de corrupció que omplen aquests dies les pàgines dels diaris no haurien de passar sense conseqüències. Sense conseqüències electorals, d'entrada, perquè la inhibició dels votants legitimaria de manera irreparable la cara dura o la mentida com a valors polítics. Però, sobretot, no haurien de passar sense conseqüències legals, perquè el crèdit de la democràcia exigeix la delimitació d'un marc que pose fi a l'actual tolerància amb els corruptes. No és admissible que dirigents sospitosos d'haver permés, emparat o tret profit personal de pràctiques irregulars continuen al capdavant de les institucions com si res no passara. I, si no se'n van o els expulsen els seus partits (i aquests dies hem vist que, en molts casos, ni una cosa ni l'altra), caldrà arbitrar mesures legals que, sense discutir la presumpció d'innocència, els impedisquen continuar exercint.
El cas Gürtel, a més, ha posat de manifest l'excessiva opacitat dels comptes dels partits polítics i, encara més, la temptació de recórrer a pràctiques dubtoses per obtenir ingressos: factures que es paguen a través de fundacions, com Fundescam a Madrid, o, pitjor encara, la funesta relació entre adjudicacions dubtoses, trames corruptes i comptes dels partits, com sembla haver succeït a València. Les donacions a partits han de ser de domini públic, tindre un límit màxim i inhabilitar el donant per beneficiar-se directament d'adjudicacions, cas que el partit receptor arribe a governar. Igualment, ara més que mai, els ciutadans necessitem saber, en temps real, l'evolució del patrimoni dels nostres representants. I assegurar-nos que la voluntat d'escamotejar aquesta informació hauria de ser suficient per propiciar la inhabilitació per a exercir càrrecs públics.
Finalment, el cas Gürtel -i qüestions com l'Estatut de Catalunya- han fet palesa la intolerable relació de dependència de certes instàncies judicials respecte de la política. Una relació que suposa un forat en plena línia de flotació de la democràcia, un sistema polític basat, per damunt de tot, en la separació d'uns poders que només si són independents entre si poden arribar a compensar-se. Actituds com la del magistrat De la Rúa en evitar la inhibició o la del Tribunal Constitucional pactant a través de quotes polítiques la viabilitat o no de l'Estatut català alimenten de forma inadmissible la desconfiança dels ciutadans en la justícia. Cal, doncs, reformar la llei per a evitar aquestes relacions de dependència que ens allunyen de la democràcia i ens acosten, per més que es mantinguen les formes, a pràctiques totalitàries.
Igualment, casos com el del poliesportiu Palma Arena, que afecta la gestió de Jaume Matas a les illes Balears, ens haurien de prevenir contra la generalització dels sobrecosts en les obres públiques. No és admissible que les obres que es fan amb els diners de tots costen sempre més del que estava previst. No és possible que el que hauria de ser excepció siga la norma. I, a més, hi ha massa indicis per no sospitar que aquesta pràctica és, en realitat, un focus de corrupció que permet, amb excessiva facilitat, desviar els diners de tots a empreses concessionàries, partits polítics i càrrecs públics. De la mateixa manera, afers com els de Santa Coloma o El Ejido posen en evidència una vegada més que l'actual legislació urbanística no sols ha propiciat graus intolerables d'especulació sinó que, a l'ombra d'aquesta, han proliferat massa connivències tèrboles entre polítics i constructors. Des de Marbella a Santa Coloma ja hem vist massa casos com per no posar-ne fi d'una vegada.
La deslegitimació de la política és tan gran, ara mateix, que el que corre perill és el propi sistema democràtic. Urgeix, per tant, revisar les regles del joc, acotar certs marges d'actuació i fer més transparent tant la gestió pública com la dels propis partits. No podem consentir que la corrupció s'integre sense contestació com un més dels mecanismes habituals de funcionament de la maquinària pública. Cal, doncs, una regeneració democràtica profunda. El problema, ja ho saben vostés, és que només poden dur-la a terme els principals implicats. I jo no em jugaria un pèsol que s'atrevisquen a fer-ho.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (1/11/09)

Avui, manifestació contra la indecència

Els crims d’un diable que es passeja amb bicicleta

Andrea Maria Schenkel (Regensburg, 1962) era una escriptora desconeguda fins que, en 2007, la seua obra “Tannöd, el lloc del crim” va rebre el premi Deutscher Krimi Preis que reconeix la millor obra de gènere negre publicada a Alemanya. El guardó no sols va facilitar la presència de l’autora als mitjans de comunicació sinó sobretot l’èxit de vendes de la novel·la que, ràpidament, va començar a traduir-se a diferents llengües, entre les quals el català. Poc més d’un any després, ens arriba “L’expedient de Josef Kalteis” (Proa), una obra on Schenkel torna a posar en joc els principals elements que componien la seua anterior novel·la.
“L’expedient de Josef Kalteis” gira al voltant d’uns crims d’arrel sexual (unes dones que apareixen mortes, després de ser violades) comesos a l’entorn de Munic en l’època del nacional-socialisme (tot i que la presència d’aquest és merament com a teló de fons). Però, en realitat, a Schenkel no li interessa la resolució de l’autoria dels crims (que coneixem de bon principi) sinó la recreació del món que els fa possibles i de la personalitat dels afectats. És per això que un dels personatges principals és la Kathie, una jove que abandona el camp per guanyar-se la vida a la ciutat i que, una volta a Munic, descobrirà que, més enllà de prostituir-se, les possibilitats de sobreviure són remotes.
Hi ha diferències ben escasses entre les dues novel·les de Schenkel. La més rellevant és que, si Tannöd era un llogarret de Baviera amb una població dispersa, ara Schenkel se centra en la ciutat de Munic i el seu entorn, tot i que la presència del camp continua tenint una gran importància. Però dóna la sensació que Schenkel ha volgut apostar per la continuïtat. De fet, construeix la seua novel·la a partir de diferents veus que ens interpel·len sense massa presentacions, tot i que, de tant en tant, la primera persona dóna pas a una narració més convencional, en tercera. Novament, tot gira al voltant dels crims, que ací s’espaien en el temps i allà van produir-se en una única sessió. Uns assassinats que el lector no anirà descobrint de la mà de cap detectiu sinó a través de les veus superposades d’implicats, víctimes i testimonis: com a Tannöd. Igualment, la narració està construïda a partir de frases curtes, sincopades, que intenten remetre el lector –a través de vacil·lacions o repeticions- a una declaració oral. I no s’observa que Schenkel tinga cap interés per diferenciar unes veus de les altres. Ben al contrari, no importa quina siga la procedència o la condició social de l’emissor, perquè tots parlen de la mateixa manera. Sense tics particulars, sense cap diversitat lèxica ni sintàctica. De manera que el lector acaba tenint la impressió que, en realitat, qui se’ns adreça és una espècie de narrador únic que adopta diferents identitats per expressar, segons convinga, diferents punts de vista complementaris. En definitiva, que qui va gaudir amb “Tannöd, el lloc del crim” és probable que ho torne a fer amb “L’expedient de Josef Kalteis”. Sempre que no demane massa novetats.

Darrere d’una desconeguda

“D’Àger a Katmandú” (El Gall) és la novel·la amb què Glòria Llobet va guanyar el V premi Pollença de narrativa. Narra les peripècies viatgeres d’Aleix que, seguint les indicacions que li fa arribar una desconeguda (Marina) a través de l’ordenador, intentarà trobar a Istambul, Katmandú o d’altres llocs igualment pintorescs la misteriosa dona que li guia les passes.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (25/10/09)

Trobada de clubs de lectura a Onda

Ja n'hem parlat més voltes dels clubs de lectura. De com d'engrescador resulta dur a la pràctica una aparent contradicció: l'exhibició pública d'una experiència tan íntima com la lectura. De la sensació de veure com creix el llibre, mentre escoltes com l'han interioritzat unes altres persones. Uns altres lectors. I com, de vegades, et pugen ganes de tornar-lo a agafar, de llegir-lo novament a la llum dels descobriments que has anat fent. Bé, el cas és que la gent de Món d'Animació i de la Biblioteca Municipal d'Onda van pensar de convocar una trobada de clubs de lectura de Castelló. La jornada es farà el 14 de novembre (a Onda, és clar) i allà podrem compartir experiències des de diferents punts de vista, perquè el món dels clubs també és divers. Aprendre dels altres i, qui sap, trobar noves vies per aprofundir en aquesta doble experiència, íntima i pública: la de llegir i compartir la lectura. Si us ve de gust participar, ací podeu trobar tota la informació respecte de la trobada.

Vells recursos

Són ja vells recursos, el ventilador i les teories conspiratives. I el Molt Elegant Francisco Camps ja fa dies que n’apel·la per traure’s de damunt la caspa insidiosa que no para d’esquitxar-li les muscleres de la jaqueta. Ja fa dies que els seus acòlits insinuen que si ells han tirat mà a la caixa, els altres també. Per això han creat una comissió parlamentària: per donar-li un toc institucional a les insídies. Per escampar millor la brutícia i fer-nos creure (si hi ha base real o no mai no els ha importat massa) que tots els polítics estan pringats i que per tant, quina importància té que només els hagen pillat a ells? El vell recurs del ventilador, ja saben. Però també juguen a fer-nos creure que (tot i els fortíssims indicis que anem coneixent) tot és un muntatge en contra dels valencians. Dels valencians, sí, no sols del PP. Que el saqueig de les arques públiques de la Generalitat que s’intueix cada dia major ( a més de ser una invenció de Zapatero i Garzón, enemics declarats dels valencians, segons la retòrica oficial) és un detall irrellevant que no impedirà que el Nostre Estimat Líder se centre en les coses que interessen de veritat als valencians, que ell sap millor que ningú quines són. Millor que vosté i que jo, que per això és el Líder. Ho vam vore l’altre dia a les Corts on, lluny de mostrar-se abatut, Francisco Camps va lluir pit i va somriure satisfet. Potser van ajudar-lo els aplaudiments entusiastes dels seus diputats, que el van rebre com un heroi. O, millor encara, com un màrtir. I segurament ell va voler veure convicció on potser només hi havia por. Por de perdre l’escó si els aplaudiments no resultaven prou càlids.
No ens ha d’estranyar, doncs, que tot i les gravíssimes sospites que planen sobre la seua gestió; que tot i el paperot que li hem vist fer en relació a la dimissió de Ricardo Costa; que tot i la desautorització de què ha estat objecte des de Madrid; que tot i haver quedat ja massa voltes com a mentider, Francisco Camps no haja tingut cap rubor a traure pit davant de tots. De les fidelíssimes càmeres de Canal 9 i de tots els diputats valencians. Que haja fet gala d’estar net (se li va oblidar, però, de donar gràcies a De la Rúa, el seu més que amic) i encara s’haja permés d’acusar la Moncloa d’estar lligada a la trama Gürtel. Sense proves, és clar, que a l’Infal·lible Camps no li calen: al País Valencià, almenys, la seua paraula és dogma.
No importa que aquests dies hagem llegit que la visita del Papa ens va costar als valencians el doble del que valia i que el sobrecost que van pagar les arques públiques va anar a parar als comptes corrents de la trama. I que la gent de la Gürtel va posar la mà també en el Mundial d’Hipica i en el gran premi de Fórmula 1 i en el trofeu Louis Vuitton i vés a saber en quants grans esdeveniments més d’aquells que ens havien de fer mundialment famosos. No importa. Ell ja sap que als valencians no ens preocupa que els nostres diners vagen a mans dels amics del Nostre Líder Infal·lible. Per això pot manifestar obertament que no segueix massa de prop el cas Gürtel. Perquè sap que als valencians no ens preocupa gens ni mica.
Potser algú s’estranyarà de tanta impostura. Però, de fet, és l’estratègia de sempre. Negar la realitat i difondre una versió més convenient, no importa amb quina base. I és precisament l’èxit d’aquesta estratègia on es fonamenta el triomf electoral de Camps. Ja fa temps que la situació valenciana és prou més que surrealista. Que la realitat i la seua versió pública no van pel mateix camí. Que ocupem els pitjors llocs de l’Estat –i caient- en tots els àmbits –educació, sanitat, perspectives econòmiques...- sense que la devaluació dels índexs alteren un discurs oficial que no para d’insistir que aquesta –gràcies al Nostre Estimat Líder - és una terra de meravelles, malgrat les amenaces dels enemics de sempre: els catalans, Zapatero, qui siga... El problema, doncs, va més enllà del cas Gürtel. És un tema de desmobilització ciutadana. De falta d’una informació plural. D’absència de visions crítiques. De degradació, doncs, de la democràcia. I el cas Gürtel n’és únicament un símptoma. Greu, si volen. Molt greu. Però el mal és major. Molt major.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (25/10/09)