Baulenas recrea els anys de la dictadura de Primo de Rivera

Al llarg de la seua trajectòria, Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) ha sabut compaginar els elogis de la crítica i l'interés del públic lector. En el seu palmarés figuren bona part dels grans premis de la literatura catalana: el Carlemany ("El fil de plata"), el Prudenci Bertrana ("La felicitat"), el Ramon Llull ("Per un sac d'ossos"). Altres obres, com "Amor d'idiota", han estat adaptades al cinema. A més, ha escrit peces teatrals com "Melosa fel" o "El pont de Brooklyn" i els seus llibres han estat traduïts a moltes llengües. Després de quedar dues vegades finalista (amb "Noms a la sorra", en 1995; i amb "Alfons XIV", l'any següent) enguany passat es va traure l'espina del premi Sant Jordi amb "El nas de Mussolini" (Proa).
Baulenas acostuma a alternar obres ambientades en l'actualitat amb d'altres que li requereixen un esforç de documentació històrica. A l'obra guanyadora de l'últim Sant Jordi, l'escriptor barceloní desplaça l'atenció fins l'època del dictador Primo de Rivera. És el moment en què les topades entre els pistolers de la patronal i els dels grups anarquistes estan en plena efervescència a la ciutat de Barcelona i els cacics imposen la seua voluntat en les comarques rurals. En aquell ambient, Berta Panatis, una militant comunista, rep l'encàrrec de preparar-se per a assassinar Primo de Rivera. Mentrestant s'ultimen els detalls del magnicidi, haurà d'esperar a un poble de muntanya. Allà, quan siga el moment, li arribarà un telegrama d'avís. Però passa el temps i el missatge no arriba. Els diners que li havia proporcionat l'organització s'acaben i Berta i el seu pare -amb qui ha pujat a Biribil- comencen a passar fam i han de vendre les poques pertinences que els queden. Baulenas narra la història d'aquesta espera inusual a través de les veus de Berta i el seu pare però també de Carlota Monrós -l'encarregada de l'estafeta de Correus- i el seu amant, el cacic Joaquim Xernac. A partir d'aquests elements, el lector s'endinsa en l'entramat de murmuracions i servituds en què s'organitza la vida a les comarques rurals de la Catalunya de primers de segle. I, al temps, la novel·la planteja quins són els límits de la fidelitat a unes idees i on acaba la lleialtat a una causa i comença el fanatisme.

Un clàssic imprescindible

La seua escriptura és alhora obsessiva i enlluernadora. Un esclat de llum enmig de tanta banalitat, si hom accepta el repte i s'immergeix sense condicions. Edicions del Salobre presenta "El soterrani", la segona part de la pentalogia autobiogràfica (fa poc ja van presentar la primera: "L'origen") de Thomas Bernhard (1931-1989), en traducció de Clara Formosa. Un llibre de poc més d'un centenar de pàgines on l'autor austríac explica com, en un moment determinat de la seua adolescència, en lloc de seguir la pauta que li marcaven (l'assistència a l'institut) decideix prendre les seues pròpies decisions i entrar en contacte amb la vida real. Així, s'acosta a una oficina de contractació i, després de rebutjar ofertes de treball en llocs ben pomposos, es lloga en una tenda de queviures d'un barri marginal de Salzburg, un veritable infern. En el soterrani d'aquella tenda, diu, passarà els anys més profitosos de la seua vida. Bernhard ens narra la seua experiència amb una prosa envolvent, que gira i gira com un remolí fins a deixar-nos inermes davant la potència de les obvietats que desvetlla. Un llibre sense concessions. Un clàssic imprescindible.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (12/7/09)

Juli Capilla escriu sobre la vida i la mort

A finals de l'any passat, comentàvem en aquestes mateixes pàgines el poemari "Aimia" amb què Juli Capilla (València, 1970) havia guanyat el premi Tardor de poesia de Castelló. El que més destacava d'aquell llibre era el diàleg que el poeta establia amb alguns dels seus referents: Ausiàs March, sobretot, però també Joan de Timoneda, Vicent Andrés Estellés o Maria Mercé Marçal. La ressenya acabava amb una doble afirmació: que Capilla era un dels poetes valencians que apuntava més alt i que aquesta asseveració començava a veure's ratificada amb l'obtenció del premi de poesia Ciutat d'Alzira, que acabava de guanyar amb "L'instant fugaç" (Bromera), el poemari que ara ens ocupa.
Ací, Capilla estableix novament un diàleg amb alguns dels seus referents: Salvador Espriu, Antoni Tàpies, Francisco de Goya. Luís Buñuel o Ausiàs March, entre altres. Però ara -per més que abunden les citacions- els poemes no depenen de manera tan absoluta del diàleg amb els mestres, sinó que s'hi recolzen quan cal: sobretot en els "Cinc homenatges post-mortem" del llibre primer, però també, de manera més esparsa, al llarg de tot el poemari. La factura dels versos és, novament, compacta, sense esquerdes: és una de les virtuts fonamentals de Capilla. I el missatge és rotund, tant quan celebra la vida i les seues circumstàncies com quan burxa en els replecs més foscs de la mort. Perquè aquest "instant fugaç" no és altra cosa que una reflexió sobre l'espai minúscul que ens pertoca, en paraules de Miquel Martí i Pol: la vida i el seu antagonista necessari i, per això mateix còmplice, la mort. Capilla s'hi encara amb decisió, tant quan l'aborda des de la intimitat com quan ho fa a través de la recreació ritual, pública; quan n'observa la paradoxa que suposa "morir quan estimem la vida" com quan assumeix que morir és, segurament, l'únic que li dóna sentit; quan reivindica que se la pot véncer a través de la memòria (de la paraula?) com quan reconeix que, ens posem com ens posem, finalment no quedarà res de nosaltres. "L'instant fugaç" és, doncs, un poemari sòlid, de factura impecable, dens i suggeridor, de lectura gratificant i que, al temps, inquieta perquè ens acara amb els fantasmes més íntims. Un poemari, en tot cas, que confirma que Capilla té coses a dir i que sap dir-les amb rigor i amb ofici.

Els nombres primers

Ha estat una de les sorpreses de l'any passat a Itàlia. No és habitual que un debutant guanye un premi com l'Strega, el més prestigiós dels guardons literaris que es lliuren al país de Cesare Pavese, Giorgio Bassani o Primo Levi, tres dels escriptors que l'han obtingut. Paolo Giordano (Torí, 1982) és un jove físic que fa classes a la universitat i que ha debutat com a novel·lista amb "La solitud dels nombres primers" (Edicions 62), l'obra que l'ha situat, de colp i volta, al cim de la glòria. La narració parteix d'un fenomen de la matemàtica: els nombres primers, que només són divisibles per 1 i per ells mateixos. I encara més: dels primers bessons, dos primers separats per un nombre parell, que els impedeix tocar-se. Així són Mattia i Alice, dos éssers desvalguts i alhora forts, que potser s'estimen però que no troben la manera de realitzar l'amor que senten. "La solitud dels nombres primers" és una novel·la aparentment senzilla però capaç d'endinsar-se, amb una naturalitat que esfereeix, en les profunditats més recòndites de la condició humana. Potser ací hi ha la clau del seu èxit.

Article publicat al suplement Cuadernos de Mediterráneo (5/7/09)

Es va fer de nit

A València, la terra de les flors, de la llum, de l'amor i, recentment, dels grans fastos sense fi ni parangó mundial, fa tres anys que es va fer de nit. Era un 3 de juliol i, segons les cròniques, les unitats 3736 i 3714 de la série UTA 3700, de la línia 1 del metro de València, que conduïa el maquinista Joaquín Pardo, van eixir de l'estació de la plaça d'Espanya camí de Torrent i van descarrilar poc després, en el revolt d'entrada a l'estació de Jesús. Passaven 3 minuts de la 1 del migdia i es va fer de nit a València. Hi van morir 43 persones i va haver-hi 47 ferits. L'accident més greu de tota la història del metro a l'Estat espanyol. I el quart en importància de tot el món. A aquella hora, Canal 9 seguia emetent la mateixa telenovel·la de tots els migdies. No fóra cas que la sang i els ferros doblats, que el dolor i les llàgrimes entelaren la imatge de la ciutat i del país on lliguen els gossos amb llonganisses.
Divendres passat es van complir 3 anys de l'accident i els familiars de les víctimes segueixen concentrant-se cada mes per recordar els morts. I per exigir unes respostes que, tant de temps després, encara no han arribat. Com ja saben vostés, la Generalitat Valenciana -de la qual depenen els Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, FGV, responsables del servei- va córrer a adjudicar-li la culpa a l'excés de velocitat amb què conduïa el maquinista difunt. I a espolsar-se de damunt totes les responsabilitats. De fet, els administradors de FGV mai no van ser cessats. I les Corts Valencianes van constituir una comissió d'investigació que no buscava res més que tapar l'assumpte com més ràpid, millor: l'accident, segons les seues conclusions, era inevitable i imprevisible, cosa de l'atzar i prou, potser de l'enveja dels déus davant tanta esplendor com floreix en aquesta terra de meravelles. Mesos després, els tribunals, basant-se únicament en els informes aportats per FGV, van sentenciar que la culpa era de qui no podia defensar-se. Del conductor difunt, que anava massa fort. Únicament.
Però, malgrat tot, els dubtes s'acumulen i ningú no en dóna resposta. Ningú ha explicat, per exemple, per què no hi havia instal·lat, en aquella zona, cap dispositiu per limitar la velocitat. Més encara quan el lloc del sinistre ja figurava com a punt negre dins del traçat dels ferrocarrils valencians. O per què no va incorporar-se a la instrucció del procediment judicial l'historial de descarrilaments del tren accidentat (que ja n'havia patit un a Picassent), un detall que, fins que va ser revelat per un diari, FGV havia negat. O per què van desaparèixer els llibres d'avaries o per què va desballestar-se amb celeritat sospitosa la màquina sinistrada. Sobre l'afer plana la sospita d'una deixadesa extrema, d'una falta d'inversions temerària. Arran de l'accident, va saber-se que la Generalitat mai no va destinar-hi els 34 milions d'euros traspassats pel Govern central per a disminuir la morositat de FGV i que hi havia més de 52 milions d'euros de subvencions compromesos per la Generalitat que mai no van arribar a pagar-se. Dóna la sensació que les infrastructures que usen cada dia milers de ciutadans estan desateses i que, en canvi, sobren els diners per a improvisar curses de bòlids o visites papals, entre altres fastos. Dóna la sensació que algú vol tapar que els diners dels grans esdeveniments no ixen del no res.
Des d'aquell 3 de juliol, els familiars de les víctimes del sinistre continuen reunint-se a la plaça de la Verge cada tercer dia de mes. I això que l'ajuntament de València no els ho posa fàcil: tot i que, finalment, s'ha retractat, va intentar negar-los l'ús de megafonia, no fóra cas que incordiaren els turistes que visiten la plaça i que en aquesta terra inaudita ja se sap que són primer que res. Tres anys després, ningú ha assumit cap responsabilitat i ningú no ha obert cap investigació que aclarisca els nombrosos dubtes que planen sobre el cas. Tres anys després, el president Camps encara no ha trobat un moment per reunir-se amb els representants de l'Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol. I no li cau la cara de vergonya.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (5/7/09)

El músic, al Posdata

En el suplement cultural Posdata, del diari Levante, Antoni Gómez signa avui una crítica de "El músic del bulevard Rossini". Si us ve de gust, la podeu llegir ací.

Se'ns ha mort Porcel

He sabut la notícia mentre conduïa per la vora de la Mediterrània, la mar de la qual ha estat un dels millors cronistes. Per la finestra del cotxe entrava una brisa densa, carregada d'humitats, insòlita per a una hora en què el sol tot just començava a elevar-se per damunt de l'horitzó. O, més pròpiament, dels núvols que, cada matí, m'impedeixen de contemplar com aguaita sobre la línia de la mar. Baltasar Porcel se'ns ha mort, tot just quan -des de la distància- creiem que havia superat el càncer que patia. Ens queda l'obra, és cert. Una obra d'una musculatura inqüestionable que, a partir d'ara, començarà a fer-se valer més enllà de l'autor i de les fílies i les fòbies que poguera provocar. I que Porcel, indubtablement, provocava. Les lletres catalanes han perdut un dels seus autors capdavanters. Però Porcel no ens deixa orfes. Ens queda el seu exemple d'escriptor compromés ("La literatura no és instal·lar-se en un ofici; sinó forçar els límits"), polèmic i polemista, orgullós de la cultura de què formava part i a la que va contribuir a alimentar. Ens queda "Cavalls cap a la fosca" i "Les primaveres i les tardors" i "Lola i els peixos morts" i "Els argonautes" i tantes altres. Ens queda la veu. I l'exemple.

Marc Pallarés debuta com a novel·lista amb "Ulls verds"

Marc Pallarés, tot i que va nàixer a Barcelona (1977), viu des de fa molt de temps a la Plana. Fill de l'escriptor Vicent Pallarés, ha debutat com a novel·lista amb "Ulls verds" (Columna), després d'algunes temptatives com a escriptor de contes i tot just un any després d'haver-se endut el premi Recull de periodisme, a Blanes, per un article sobre la televisió. I ho fa de la mà d'un altre guardó, el Fiter i Rossell d'Andorra, en el jurat del qual hi havia, entre altres, el mestre Joan Triadú: tot un aval. I es presenta amb una història d'amor entre dos personatges, Maties i Esperança, a qui les circumstàncies obligaran a replantejar-se la vida. Efectivament, alertats per Empar, la germana de Maties, hauran de fugir del poble de la Plana on viuen i viatjar, com tants altres exiliats, a Mèxic (a Veracruz, concretament) on, primer amb l'ajut d'altres veïns exiliats, començaran a refer la vida.
A Pallarés, tanmateix, no li interessa relatar com era el món de l'exili republicà al país de l'Amèrica Central. En canvi, prefereix ocupar-se de la vida quotidiana dels dos protagonistes d'una història d'amor que no interfereixen ni la gelosia ni les temptacions externes ni les passions extremes, ni tan sols cap malentés, com és ben habitual en les novel·les a l'ús. És, doncs, una història d'amor plàcida, en el reducte privat, que tan sols es veu alterada per les circumstàncies externes: la fugida, de primeres, i el retorn de la filla al poble, més endavant. I que l'autor condueix amb mà destra, conscient potser que els lligams més forts són aquells que s'estableixen subtilment. També amb els lectors. I és així, imperceptiblement, que el lector es va sentint més i més còmplice de la sort dels personatges. Marc Pallarés ha debutat com a escriptor amb "Ulls verds", una obra tan madura i consistent que, llegint-la, ningú no diria que està escrita per un nouvingut. Caldrà, doncs, seguir-lo amb interés.

Llibres pòstums

Ningú no podrà dir que Joseph Joubert no va viure temps intensos. Nascut a mitjans del segle XVIII, tenia 35 anys quan l'onada revolucionària va endur-se per davant l'Antic Règim i, de camí, els caps de Lluís XVI i Maria Antonieta. I uns pocs més quan l'ímpetu de la revolta va desembocar en l'Imperi i les guerres napoleòniques. A més, va estar molt relacionat amb les primeres figures de la Il·lustració: va ser secretari de Diderot, per exemple, i amic de Chateaubriand. Tanmateix, va morir sense publicar cap escrit i van ser els seus amics qui van rescatar, seleccionar i ordenar tant els dietaris com la correspondència. Uns textos sempre concisos (ell mateix reconeixia que no era capaç d'enllestir llargs treballs) que li han valgut un lloc propi en la història de la literatura. La seua producció està reunida en unes poques obres: els "Carnets", una mena de diari íntim publicat en 1938; les cartes, 265 missives reunides en la "Correspondència general", i els "Assaigs" (publicats tots dos en 1983), que bevien de la tradició inaugurada per Montaigne. De l'edició d'aquests dos últims es va fer responsable Rémy Tessonneau que, més endavant, en va fer la selecció que ara presenta Edicions Proa en traducció al català (la primera) de Joan Casas. Un volum on els escrits sempre breus de Joubert s'agrupen per temes per tal de facilitar l'assimilació dels pensaments de l'autor francés. Literatura d'una intensitat màxima que es llegeix amb l'interés d'un clàssic.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (28/6/09)

Plató, Berlusconi i Rajoy

Tinc aquests dies entre mans el "Critó", un dels "Diàlegs" que el filòsof grec Plató dedica al seu mestre Sòcrates. Una lectura deliciosa que no s'haurien de perdre, si tenen ocasió. El llibre és un dels primers volums d'una selecció dels clàssics de la col·lecció Bernat Metge en edició especial per als quioscs. Una xicoteta joia, en la forma i en el contingut, que al País Valencià només es pot obtindre si hom se'n fa subscriptor, ja que la distribució als quioscs no baixa més al sud del riu Sènia. Una qüestió que no em sembla menor, francament, perquè si els convençuts de la unitat lingüística som els qui posem les fronteres, ja em diran vostés què podem esperar del futur. Però deixem-ho ací, que aquest no és el fil que avui pertoca d'estirar.
Si esmentava Plató és perquè explica que Sòcrates, condemnat a mort, rep la visita d'alguns amics que han preparat la seua fugida. Però Sòcrates no vol secundar-los perquè, si ho fera, els seus conciutadans el podrien acusar de voler-los destruir, ja que qui vulnera les lleis no fa sinó contribuir a la ruïna de la societat que l'ha acollit. Salvaria la vida, sí, però perdria l'honor i ell prefereix la mort a la deshonra. Una manera de pensar sense la qual, possiblement, els grecs mai no hagueren inventat el concepte de democràcia, que vol dir no sols l'elecció dels qui han de governar en nom de tots sinó també el respecte profund a les lleis i la concepció de la política com una ocupació honorable, a l'abast tan sols d'aquells sobre els quals no plana ni tan sols l'ombra de cap sospita. No cal dir que les coses han canviat molt d'uns segles ençà i no gosaria dir que l'escassa devoció actual per la lectura dels clàssics no hi tinga res a vore.
És cert que la democràcia europea del segle XXI té un abast major que la grega, només faltaria. Però ja fa temps que l'exercici de la política no guarda les formes que serien convenients. Ben al contrari, cada dia està més i més acceptat que la política és una ocupació on, a la vora de certa gent honesta i compromesa, no són estranys els tramposos i els aprofitats. I, de fet, només cal fullejar els diaris per comprovar que, efectivament, no és difícil trobar casos que corroboren aquestes afirmacions. A Itàlia, per exemple, els diaris en van plens, de les aventures sexuals del primer ministre, Sílvio Berlusconi, un individu que no va tindre cap rubor a reformar les lleis per impedir que la justícia condemnara les seues malifetes i que ara està acusat de passar la nit amb dones de companyia, és un dir, els honoraris de les quals satisfeia un amic seu que vés a saber què obtindria a canvi. En les fotos que han aparegut als diaris es veu també un altre polític, l'exministre txec, Mirek Topolanek, a qui van retratar ensenyant allò que no se sol mostrar, almenys en públic. Txecs i italians, però, no són els únics. Als polítics britànics no els han fotografiat sense calçotets, que sapiguem, però també els han agafat amb les vergonyes a l'aire. Segons sembla, els parlamentaris de Sa Majestat la Reina s'aprofitaven dels diners de tots els contribuents per anar tapant forats personals, que si unes reformetes a casa, que si els interessos de l'hipoteca, que si vés a saber quin caprici. I més a prop, a l'Estat espanyol, el partit de l'oposició no passa dia que no tinga un representant o altre declarant davant del jutge, qui per falsificar firmes, qui perquè l'acusen de suborn, qui per un frau fiscal, qui per fer d'espia en les hores lliures. Malgrat la gravetat de les imputacions, però, Mariano Rajoy no ha considerat oportú d'exigir cap dimissió, tan se val que alguns exercisquen de president autonòmic o de tresorer del partit.
Ja fa temps que la política ha deixat de ser un ofici honorable, que les sospites de corrupció són perfectament compatibles amb l'exercici de qualsevol càrrec, que la democràcia es limita a poc més que una rutina electoral. No sé què ha pogut passar per a què perdem el llegat impagable de què parla Sòcrates. El que sé és que no cal remuntar-se a Plató per intuir-ne les conseqüències. Hi ha prou a conèixer una mica d'història i a observar atentament els resultats de l'extrema dreta en les passades eleccions europees.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (28/6/09)

Incompatibilitat de caràcters

Doncs bé, sembla que s'han resolt els problemes (toquem fusta virtual) del bloc. Aleluia!
I dic que s'han resolt perquè no tinc clar que la solució haja tingut res a veure amb les meues provatures, sinó amb no sé quina conjunció microxipastral que desconec. Tant se val.
El cas és que, pel que he pogut deduir, la cosa tenia a veure amb el codi del processador o una cosa així. Intentaré explicar-me: el processador que faig servir (bé Word, bé Open Office) i el bloc sembla que tenen certa incompatibilitat de caràcters i, quan els pega, ni tan sols no es parlen. La causa, la desconec, però per la virulència que adquireix l'enuig, diria que l'assumpte deu ser amorós. Bé, el cas és que, si els agafe en un mal moment i se m'acut de copiar un text del processador i apegar-lo al bloc quan estan de males, aquest comença a fer morros i a emetre uns estranys missatges que a mi em resulten inintel·ligibles. Aleshores, puc fer dues coses: desistir de penjar l'apunt o dir-li que m'importen un rave els errors d'html (no sé qui és aquest senyor) que em notifica i que tire igualment endavant. Com que no sóc partidari de desistir, si més no a la primera, normalment li dic que no tinga en compte les errades i faça via. Aleshores el bloc, ofés, penja l'apunt, sí, però o bé li posa un títol diferent, o bé elimina altres apunts anteriors, o bé es carrega directament la columna de la dreta (segons mires). O bé, com la darrera vegada, tot alhora. Com veieu, no li falta esperit venjatiu, al blogger.
Solució: evitar que el processador i el bloc coincidisquen. O siga que, d'ara endavant, copiaré el text del processador, l'apegaré al bloc de notes, el gravaré com a text simple (txt), el tornaré a obrir directament des del bloc de notes, el copiaré i l'apegaré al bloc. Això, mentre hi haja bon rotllo entre el bloc i el bloc de notes. Tot plegat sembla l'endevinalla aquella del llop, el corder i el feix d'herba i el pastor que volia passar el riu i havia de fer no sé quants viatges perquè només podia transportar dos elements cada volta. En fi, que us ho dic per si el vostre bloc entra, com aquest fa uns dies, en zona de turbulències.
Ah, i gràcies a tots els que m'heu enviat suggeriments per a solucionar els problemes. Sense vosaltres, encara estaria estirant-me dels cabells. És un dir, perquè m'acabe de rapar. Però ja m'enteneu.

Problemes

En principi, açò dels blocs és senzill. Diuen. Però no sé ben bé per què, de vegades es complica. Com ara. Si accedeixes a El rastre de Clarisse amb Mozilla potser no notes res, però si ho fas amb Internet Explorer la cosa canvia: alguns apunts desapareixen i d'altres no responen al títol o, encara pitjor, se superposen. I la veritat és que no sé què fer per posar-hi remei. L'única cosa que sé que funciona és tornar a pujar, amb data actual, els apunts que es veuen afectats per no sé quines interferències. És l'única manera que no desapareguen. Així que disculpen si la cançoneta ja us sona.

El soterrani de Bernhard

Supose que, a tots els que us agrada la lectura, heu sentit ràbia -dolor, fins i tot- quan veieu acostar-se, inexorablement, el final d'un llibre que us encisa. A mi -que cada volta em passa menys- em va passar l'altre dia. Vaig començar-lo amb ganes: m'atreia l'autor, Thomas Bernhard, de qui feia anys que no llegia res. Vaig començar-lo una mica distret, ja se sap, les cabòries que, de tant en tant, et ronden pel cervell i no et deixen parar l'atenció que mereixen les coses importants. Així que les primeres pàgines em van sobrevolar una mica, com si diguérem. Però lentament, l'espiral inexorable del text em va anar absorbent més i més, fins fer-me girar al compàs d'una prosa incissiva i hipnòtica, descarnada i poètica, que em guiava en un descens implacable cap a les evidències més crues, aquelles que sovint disfressem per evitar de vore. El llibre a penes té 120 pàgines, així que vaig imposar-me de racionar-lo, com si fóra un lícor preuadíssim o, millor encara, una placa de xocolata d'aquestes d'un tant per cent de cacau elevadíssim. Em va durar tres dies, amb tot. Només tres dies. I, en acabar-lo, vaig sentir una ràbia que feia temps que no sentia. El llibre, per cert, es diu "El soterrani" i és la segona part de la pentalogia de memòries que va escriure Bernhard. L'ha editat la impagable Edicions del Salobre. I ahir de matí, vaig encomanar-ne el llibre que el precedeix -"L'origen", que també han editat la bona gent del Port de Pollença. En seguirem parlant, en aquest bloc.

Paco Giménez publica una antologia d’il·lustracions

De vegades, i sovint de manera inesperada, et cau a les mans un llibre insòlit. L’obres, potser amb presses perquè hi ha altres negocis que t’acuiten, i de sobte t’adones que el temps s’ha aturat. Passes les fulles lentament, deixant-te atrapar pels detalls de cada dibuix, per les frases que, ací i allà, et criden l’atenció. I el temps no importa: els compromisos poden esperar. Així que, si teniu pressa, us recomane que no obriu aquest “Domador de línies” que ha publicat Perifèric Edicions. Si ho feu, correu perill de fer tard allà on us esperen.
Podríem dir que “Domador de línies” és un llibre de retalls. De retalls selectes, això sí. Una mena de collage fet amb els millors treballs (o els més entranyables o els més significatius per a l’autor) d’un dels dibuixants valencians de major solvència, Paco Giménez (València, 1954), un il·lustrador autodidacta que ha signat tant adaptacions de clàssics per a lectors incipients com algunes de les millors narracions valencianes de literatura infantil i juvenil, moltes de les quals escrites per Carles Cano. D’aquesta ingent producció, Giménez n’ha seleccionat una quarantena. I els ha buscat –a manera d’il·lustracions líriques- la millor companyia possible: els versos de Marc Granell, que, a més de ser un dels majors poetes valencians actuals, ha sovintejat amb èxit la poesia per a infants. Dues personalitats de prestigi per a un llibre que fa goig, molt de goig. Perquè Giménez és d’aquells que no deixa de temptar nous camins, d’explorar noves vies. De manera que “Domador de línies” és una mostra de les diferents formes amb què es pot abordar la il·lustració d’un llibre destinat als lectors incipients. Dels múltiples matisos d’una disciplina delicada: la d’acompanyar un text que ha de ser solvent per si mateix, un equilibri sempre difícil. Però, al meu parer, el llibre és també una reivindicació, una crida a respectar i valorar com cal el treball d’uns professionals que, encara de vegades, no apareixen a la portada dels llibres que il·lustren (o ho fan en lletra menuda) i als quals sovint ni tan sols citen les ressenyes que s’ocupen d’aquests. En aquest sentit, l’antologia té una virtut afegida: el fet d’haver-se separat dels textos a què donaven suport, deixa els dibuixos nus davant del lector. Ja no són una crossa agradable sinó que ens interpel·len directament. Amb tota la potència del seu missatge. Com a veritables obres d’art plenament autònomes. Una experiència que delata no sols la gran vàlua artística de Paco Giménez sinó també deixa en evidència que sovint no valorem com cal el treball dels il·lustradors.

Una nissaga mallorquina

Jaume Armengol va nàixer a Inca (1938) i ha fet d’activista cultural –va ser president de l’Obra Cultural Balear-, de polític i d’escriptor. En 1966 va guanyar el premi Ciutat de Palma de novel·la amb “Els dies”. Després, ha publicat novel·la (“El caminant perdut”, “Que la terra et sigui lleu”) i assaig (“Socialisme i nacionalisme”). A “Ombres de tardor” (Moll) recrea la història d’una nissaga familiar que li permet de reviure l’últim segle i mig d’història de Mallorca. Per a dur-ho a terme, Armengol es posa en la pell de diferents personatges que rememoren alguns moments importants de les seues biografies. Instants que, de vegades, li permeten recrear alguns dels episodis més significatius de la història mallorquina recent o la petjada de personatges tan emblemàtics com la parella que formaven Frederic Chopin i George Sand.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (14/6/09)

Uns pocs dies

Supose que resulta utòpic pensar que el desgraciat episodi que ha protagonitzat Franns Rilles Melgar, el bolivià que va perdre el braç en una panificadora de Gandia, posarà sobre la taula (i servirà, doncs, per començar a solucionar) la precària situació en què treballen i viuen molts immigrants clandestins sense que ningú faça massa coses per evitar-ho. Perquè sí, és cert que els detalls de l’accident són tan obscenament cruels que és difícil prescindir-ne i mirar més enllà. Que costa fer-se a la idea que algú puga mantindre desactivades les proteccions de la maquinària per augmentar la productivitat sense importar-li quines conseqüències pot tindre la seua acció. I encara més, imaginar algú tan bèstia per abandonar a 200 metres d’un hospital una persona que acaba de patir la secció d’un braç i encara tindre la barra de llançar el membre amputat al contenidor i seguir treballant com si no res. No sé com conclourà la història, però seria ben vergonyós que els propietaris del Forn Rovira Safor S. L. (que, pel que hem conegut, s’acosten molt al tòpic més lamentable d’empresaris sense escrúpols) no acabaren pagant un preu ben sever per aquest comportament vergonyós i intolerable. Siga com siga, són tan dures de pair, tan increïbles, les circumstàncies de l’accident, que resulta difícil, molt difícil, abstraure’s i mirar més enllà. I constatar que, a la nostra vora, es produeixen situacions ben pròximes a l’esclavisme de què tant abominem de boqueta. I que és ací, encara més que en el trist episodi de Melgar, on hi ha el problema més gros.
I aquests dies, a més, hem tingut ocasió de comprovar-ho. Dimecres vam conèixer que els mossos d’esquadra havien tancat a Mataró una setantena de tallers tèxtils on les màfies xineses explotaven vora 450 compatriotes. Sense contracte, com Melgar, i també sotmesos a llarguíssimes jornades de treball, en condicions igualment precàries. I a canvi, també, de poca cosa més que un grapat d’euros amb què malviure. Aquests treballadors xinesos dormien i treballaven en el mateix lloc, un lloc escàs i infecte, i no disposaven ni tan sols d’una pausa per menjar, sinó que ho feien mentre atenien les màquines cosidores. Els seus explotadors, xinesos també, ja s’havien preocupat que no conegueren cap llengua amb la qual comunicar-se, no fóra cas que s’aventuraren a descobrir si hi havia un món millor més enllà de les parets del taller. I ja poden imaginar-se vostés que el de Mataró, tot i ser-ne un d’extrem, no és l’únic cas. Ací i allà, concentrats en tallers clandestins, o disseminats en obres i botigues, en fàbriques i explotacions agrícoles, hi ha fins a mig milió de persones que treballen a l’Estat espanyol sense contracte que els empare. Sotmesos a les abusives condicions de patrons sense entranyes que s’aprofiten de la fam i de la por per traure’n rèdit econòmic. Que els exploten més enllà de la llei i de l’ètica. Que alimenten els seus comptes corrents i es paguen els seus cotxassos a costa de la dignitat dels més desvalguts. Per això el cas de Melgar és una anècdota tristíssima, sí, però és únicament la punta visible d’un iceberg de proporcions majors.
No és previsible, però, que la desgràcia de Melgar ens moga a actuar amb major contundència, més enllà de casos puntuals com el de Mataró. No és previsible que, com diu el tòpic benintencionat, la seua dissort servisca almenys per pal·liar la situació terrible de tants treballadors clandestins que es guanyen la vida en una situació ben pròxima a l’esclavatge. El més probable és que, durant uns dies, les càmeres de televisió exploten –qui sap si reduint-lo a una anècdota banal- el cas de Melgar. Que facen caixa amb les llàgrimes de la mare i amb el posat desvalgut del fill. Que el vagen esprement fins que deixe de rajar-ne el suc de la morbositat pública i la gent se’n canse i la seua desgràcia deixe de ser rendible. Aleshores, l’abandonaran a la seua trista sort. I nosaltres ens oblidarem d’ell i ens oblidarem també del mig milió de persones que seguiran guanyant-se la vida en condicions intolerables sense que ningú faça massa coses per evitar-ho. Fins que el pròxim accident els torne a posar d’actualitat. De nou durant uns pocs dies.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (21/6/09)

Un premi i una biblioteca

Aquest matí, m'he desdejunat amb dues magnífiques notícies. La primera, la concessió del premi Crexells a la novel·la de Joan Francesc Mira "El professor d'història". La vaig llegir ja fa alguns mesos i no em va decebre gens: un llenguatge d'una bellesa intensa, uns personatges que retraten perfectament la perplexitat d'un món que ni ells (ni jo tampoc) són capaços d'entendre, una combinació sàviament equilibrada d'acció i reflexions, i tot sota el guiatge del "Faust" de Goethe. En fi, una de les millors novel·les d'un escriptor que ja n'ha escrit un bon grapat. Mira és un savi que aquest país nostre no valora com cal. Un luxe per a qualsevol cultura, no dic ja per a una societat com la valenciana, tan buida, tan esquerpa al raciocini i al coneixement, tan banal... I deixem-ho ací que l'apunt no volia sinó constatar el meu goig per la concessió del premi.
La segona notícia ha estat la inauguració a Benicarló (ací en podeu llegir el discurs que va pronunciar Josep San Abdón) de la biblioteca que du el nom de Manel Garcia Grau. No mereixia menys, Manel. I crec que l'elecció d'una biblioteca fa justícia a la seua trajectòria i al seu compromís. Vull pensar que donar-li nom a una casa de paraules li hauria fet goig, a Manel, que tant se les va estimar, que tan bé sabia modelar-les per expressar la perplexitat (la mateixa dels personatges de Mira) i la indignació davant d'un món (i d'una societat, la valenciana) tan injust amb tanta gent. En fi, que m'alegre per Olga i les filles d'ella i Manel i per tota la família (i per Cristina, especialment) i per tots els seus amics, que en som tants. En fi, que també jo sent una mica meua aquella biblioteca de Benicarló.

Joan Pla retrata les conseqüències del botellot

En els darrers anys, Joan Pla (Artana, 1942) ens ha acostumat a novel·les que s’ocupen de qüestions destacades de la problemàtica adolescent. A “Pou sense fons on the rocks” (Baula Edelvives), la seua última obra, Pla aborda les conseqüències que es deriven de les reunions nocturnes de joves on la primera premissa és beure alcohol, conegudes com a botellot. Una volta més, els protagonistes són joves que estudien a un institut i que els caps de setmana s’apleguen a una plaça per beure fins caure a terra. L’acció se centra en un jove eixelebrat, Manel, que sublima la seua timidesa a base de beure sense fre. Una nit d’aquestes, quan torna a casa a dalt de la seua moto (tot i la ingent quantitat d’alcohol que ha ingerit), coincideix amb un amic seu que es troba en idèntiques condicions i decideix pujar-lo. Una volta els dos a dalt, circulen pels carrers de la ciutat sense parar esment a res, fent tota mena d’excessos. I, com era de preveure, tenen un accident, a conseqüència del qual morirà l’amic de Manel. Però aquest no té prou esma per avisar les autoritats i decideix fugir. Tanmateix, a l’asfalt quedaran els rastres de la pintura de la xapa del vehicle i les restes d’oli que serviran a la policia per aclarir els fets.Tampoc no falta l’amor, en “Pou sense fons on the rocks”. Així, Manel està enamorat de Paola, una jove amb un pare alcohòlic que rebutja la tendència malaltissa de Manel tot i que també està coladeta per ell. De fet, és aquesta actitud una mica esquerpa d’ella, unida a la falta de decisió de Manel, que el porten una vegada i una altra a cometre excessos amb l’alcohol. Així, doncs, els problemes de Manel amb la justícia i la deriva de la seua relació amb Paola seran els dos eixos sobre els quals gira l’acció durant bona part d’una obra que, de manera directa, retrata les funestes conseqüències del consum irresponsable d’alcohol per part dels joves.

Cartografia del desig

Es podria dir, en termes generals, que Miquel Bezares (Llucmajor, 1968) explora a “Terminal B” (Moll), el seu últim llibre de contes, les diferents possibilitats del desig sexual. Un desig inesperat, que irromp de sobte després de l’accident d’un ultralleuger; un desig antic, que torna a presentar-se, també de forma inesperada, quan un hidroavió aterra a un poblet perdut; el desig que, quan es concreta, no acompleix les expectatives, que narra al relat que protagonitzen dos companys de treball; el desig quasi sobrenatural que sent una banyista per un nadador embolicat d’algues. Una geografia del desig darrere de la qual descobrim les múltiples arestes de la condició humana, de manera que, en el fons, el que fa Bezares és prendre’n una part (ben significativa, si es vol) i, explorant-la, indagant-ne en els diferents matisos que presenta, intentar una cartografia més ampla, que abaste el tot. “Terminal B” és un llibre de contes amb la tensió suficient per collar-nos des de les primeres línies, de vegades resolts de manera contundent i d’altres amb portes que s’obren i que ens inviten a decidir per quina ens va millor endinsar-nos.Amb una sòlida carrera com a poeta (va començar de ben jove, en 1987, amb “Cos de calitja”), assentada sobre títols com “Versllum” o “El convers”, i també com a narrador (“Quan els avions cauen”), amb “Terminal B” confirma que es tracta d’una de les veus més interessants que, des de les illes, han sabut fer-se un lloc en el panorama literari actual.

Valoracions electorals

La jornada electoral de diumenge passat, una volta esvaït el soroll dels autobombos i les lamentacions, ens deixa algunes lectures interessants. D’entrada, el Partit Popular, guanyador sense discussió dels comicis, ha corregut a extraure dues conclusions que, al meu parer, em semblen imprudent, l’una, i precipitada, l’altra. En primer lloc, tant a Francisco Camps com a Carlos Fabra (i aquest n’és ja reincident) els ha faltat temps per concloure que el veredicte de les urnes equival a una absolució judicial: què més voldrien! Tal afirmació, evidentment, no es pot interpretar sinó com a xarrameca interessada perquè fer-ho d’una altra manera seria subvertir l’estat de dret. O siga que deixem-ho en demagògia, que l’altra via ens duria massa lluny i ara no és el moment. És cert, però, que els resultats del PP en les zones més calentes del cas Gürtel (País Valencià i Comunitat de Madrid) fa pensar que, efectivament, la proliferació de casos de corrupció vinculats al partit no afecta les seues perspectives electorals: els votants populars són més fidels que els d’esquerres i castiguen menys les pràctiques corruptes en l’exercici dels poders públics. I fins i tot fan pinya, quan cal. I encara una última conclusió, si em permeten: la proliferació d’escàndols vinculats a la política, per més que afecten majoritàriament la dreta, crea una consciència de corrupció generalitzada que, si desmobilitza algú, és l’elector d’esquerres. En vam parlar fa poc, ací mateix. En segon lloc, i potser més en clau interna que externa, els partidaris de Mariano Rajoy han corregut a anunciar un canvi de cicle: l’inici de la fi de la presidència de Rodríguez Zapatero. Francament, em sembla precipitat. I, en tot cas, incompatible amb les conclusions anteriors. Perquè, si l’abstenció de les eleccions de diumenge passat es va nodrir sobretot d’electors d’esquerres, caldria pensar que un augment de votants jugaria més a favor del PSOE que no d’un PP que, en el fons, tampoc no va guanyar per tant de marge. Particularment, em costa imaginar tanta abstenció en unes eleccions generals. Amb tot, els socialistes no poden estar contents. És cert que la crisi ha passat factura a tots els governs europeus, però també ho és que certes polítiques confuses dels socialisme espanyol han contribuït de manera important a desmotivar els seus potencials electors. Una d’elles, per exemple, és la tensió del govern central amb Catalunya, al cap i a la fi un dels seus principals vivers de vots. Al meu parer, tantes promeses incomplides i tantes traves al finançament són la clau de la pèrdua de vots socialistes a Catalunya. És un cas, però n’hi ha més. I Zapatero n’hauria de posar remei si vol repetir com a inquilí de la Moncloa. Així mateix, al País Valencià, els resultats del PSPV han estat catastròfics. Les reticències del nou secretari general, Jorge Alarte, a integrar els crítics (la meitat del partit), l’omnipresència de De la Vega i Pajín, que no fa sinó subratllar la dependència respecte de Madrid, el menyspreu que mostra Alarte per la tradició nacionalista del partit i que l’ha dut a flirtejar amb la simbologia blavera han acabat per allunyar del PSPV bona part dels electors nacionalistes (i) d’esquerres. Que són, per més que Alarte s’enteste a pescar en altres caladors, els únics que poden assegurar la fi del declivi del socialisme valencià. La nova època que Alarte pretenia encetar no serà possible sense resoldre aquesta complicada equació. I li queden dos anys per fer-ho. O siga, no res. Un raonament semblant es podria fer respecte del Bloc, que no ha estat capaç d’explicar (si és que és possible) per què pacta al País Valencià amb les esquerres i a Europa amb la dreta catòlica, per més que la candidatura l’encapçale un sobiranista eficaç i creïble com Ramon Tremosa. Les últimes davallades electorals del Bloc fan pensar que difícilment aconseguirà bastir un Espai Valencià solvent si no deixa de flirtejar amb terceres vies (mortes) i amb pactes puntuals amb la dreta: si no aposta de forma decidida i contundent per un projecte nacionalista i d’esquerres. Per a aconseguir-ho, potser caldrà una renovació de cares que, ara per ara, no sembla previsible. Ells sabran.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (14/6/09)