diumenge, 30 de novembre del 2008

Pep Castellano parlarà de literatura en valencià a Mèxic

La literatura que es fa a Castelló estarà ben representada a la Fira Internacional del llibre de Guadalajara (Mèxic), una de les més importants del món. De la mà de l’Associació d’Editors del País Valencià, demà mateix, l’escriptor Pep Castellano participarà –amb Teresa Broseta, Carles Cano, Llorenç Giménez i Enric Lluch- en una taula rodona que pretén mostrar al públic mexicà la vitalitat de la literatura infantil i juvenil que es fa en català al País Valencià. Castellano ha escrit relats per a infants, joves i adults. Recentment, ha guanyat el premi Josep Pasqual i Tirado, amb “Dotze contes i mig”, i el Carmesina, amb “Els pirates no ploren”.
CUADERNOS: Com se sent, després d'haver estat convidat a participar en una de les majors cites mundials del món del llibre?
PEP CASTELLANO: Molt afortunat. La fira del llibre de Guadalajara és una de les més importants del món i és una sort poder estar-hi present. A més, vaig acompanyat de bons amics. Entre tots mirarem de fer entendre a aquella gent de l'altra banda del món l'estat de la literatura al nostre país, feta en la nostra llengua. També ens han convidat a participar en la FIL Infantil, un programa, per a què els lectors se'n facen una idea de la magnitud de la fira, pel que passen més de 300.000 xiquets.
C: Com veu la literatura infantil i juvenil a casa nostra? Creu que les claus que l'alimenten poden funcionar també en altres llocs del món?
PC: Jo la veig bé. El nostre és un mercat editorial fragmentat, limitat a l'àrea geogràfica del País Valencià i esclau del sistema educatiu i així i tot encara hi ha gent que escriu amb ofici i llibertat, i fa sentir la seua veu. Pel que fa a les claus que utilitza, poden funcionar arreu del món. Els temes que toca la LIJ valenciana són universals: amor, xoc entre cultures, amistat, fins i tot la mort. Això fa que siga una literatura perfectament exportable.
C: D'ací a poc eixirà la traducció al castellà de “El rap de la gallina Carolina”. Com ho valora?
PC: Supose que eixirà per a Nadal, però sempre és difícil fer previsions respecte del futur. No és la primera obra que em tradueixen al castellà. Jo escric en català perquè és la llengua amb la qual he jugat de menut i és en aquesta llengua que tinc els meus referents, el meu imaginari. Supose que hi ha certa militància també en l'elecció, però no ho faig expressament, em resulta el més natural del món, em costaria molt escriure en una altra llengua. Ara bé, no em fa res que es puga traduir, ben al contrari, ho valore molt positivament. Crec que es bo i necessari que la nostra literatura siga coneguda fora.
C: Creu que la literatura que es fa ací té la difusió que mereix a la resta de l'Estat?
PC: Jo crec que no té el reconeixement que es mereix, de moment. Ni ací, ni fora. I és important que la gent sàpiga que hi ha persones que han pres la decisió d'escriure en català al País Valencià i que ho fan d'una manera molt decent. Naturalment, per tenir un reconeixement fora, primer s'hauria de tenir a casa, i tinc la impressió que a la majoria dels nostres governants no els interessa massa la literatura feta ací en la nostra llengua. És important que els escriptors valencians deixen de ser invisibles i una manera de fer-ho és potenciant la traducció de la seua obra a d'altres idiomes. De fet, hi ha companys de literatura infantil i juvenil com Joan Pla, Carles Cano o Enric Lluch que fa molt de temps que tenen lectors bascs o gallecs o castellans o francesos... i això és bo.

Publicat a Cuadernos, suplement de cultura del diari Mediterráneo (30/XI/08)

Juli Capilla parla d'amor amb els poetes clàssics

El darrer premi Tardor de poesia va distingir, l’hivern passat, “Aimia”, el llibre de Juli Capilla (València, 1970) que ha publicat Agua Clara. És un poemari amorós, del qual sobretot crida l’atenció l’abundància de referències a l’obra d’altres poetes: als clàssics (Ausiàs March sobre tots, però també Joan de Timoneda, Roís de Corella o Pere March) i també a autors recents (Vicent Andrés Estellés sobre tots, però també Enric Sòria, Maria Mercé Marçal o Joan Fuster). És cert que en els llibres de poesia les citacions acostumen a indicar una drecera, a fer-nos vore l’itinerari que ha seguit el poeta per arribar als resultats que ens ofereix, a completar el sentit dels versos nous. Però en el cas d’aquesta “Aimia” les veus d’altres poetes adquireixen un valor més elevat, quasi equivalent al text. I ho demostra no sols l’abundància de citacions que encapçala cadascuna de les parts, sinó també el manlleu de versos d’altres autors, que Capilla inclou sencers enmig dels propi text. Versos i citacions que l’autor pren en consideració per alimentar el seu discurs, que alhora suposen un homenatge i un estímul, que ratifiquen el llegat de la tradició i al temps l’actualitzen, la doten de nova energia.
L’autor, de fet, ha concebut el poemari com un diàleg constant sobre el fet de l’amor amb els seus referents. Els ha pres com a model formal a l’hora de construir el poemari.
És per això que els poemes recorden, per la densitat, la manera de fer d’Ausiàs March o dels seus coetanis, però, amb les lectures del poeta de Gandia ben digerides, Juli Capilla ha sabut construir un discurs propi, gens encarcarat, plenament actual, que recorda March però alhora resulta plenament vigent.
Capilla ha organitzat el poemari en tres parts, en funció de cadascuna de les perspectives de l’amor: la preparació, el clímax i el temps posterior a la relació plena. I fins i tot n’ha ajustat les dimensions. Així, el clímax és el període més breu: dos poemes, “Èxtasi” i “Plenituds”. I, en canvi, abunden molt més els poemes que ens parlen de l’amor que ha quedat enrere o que no ha arribat a port. Potser perquè, si més no en l’àmbit poètic, és l’amor enyorat, l’amor impossible d’aconseguir, el dolor que en suscita la pèrdua, que ha donat més joc. Siga com siga, “Aimia” planteja un discurs plenament homogeni –i a estones molt brillant-, tant pel que fa a la temàtica com al tractament. I suposa un esforç notable per actualitzar els clàssics sense perdre de vista el present, sense deixar de resultar vigent. I al temps és també un poemari valent. Perquè no és menor el risc de posar al costat dels propis els versos de March, de Corella o de Marçal. Però Capilla el salva amb un ofici que denota una deglució pausada i profitosa dels clàssics. I una maceració profunda dels versos. El resultat, doncs, és un poemari excel·lent. I la confirmació, sense dubtes, que Juli Capilla és un dels poetes valencians que apunta més alt.

Premis literaris

Precisament Juli Capilla ha estat un dels triomfadors dels premis Ciutat d’Alzira. Uns premis que tingueren un sabor plenament valencià: Josep Ballester guanyà el de narrativa amb “El col·leccionista de fades”, Juli Capilla el de poesia amb “L’instant fugaç” i Carme Ferragud el d’assaig amb “Medicina per a un nou regne”. Molt més al nord, a Andorra, la primera novel·la de Marc Pallarés (31 anys i veí de Vila-real) rebia el Fiter i Rossell de novel·la. L’obra, “Les cendres de l’harmonia”, serà publicada per Columna.

Publicat a Cuadernos, suplement de cultura del diari Mediterráneo (23/XI/08)

Josep Vicent Boira narra la vida d'un metge escocés

Després de fer-se un nom com a assagista (va guanyar el premi Joan Fuster l’any 2002 amb “Euram 2010”), Josep Vicent Boira (Canyamelar, València, 1963) prova sort com a narrador amb “Una illa remota” (Publicacions de la Universitat de València). Boira és catedràtic de geografia urbana de la Universitat de València i ha presidit l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa, a més de col·laborar amb freqüència amb diferents mitjans de comunicació. Amb aquesta primera novel·la va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés de Narrativa Científica, que es concedeix a Burjassot.
Boira ha triat com a protagonista la figura del metge escocès Georges Clegghorn (1716-1794), el qual, una volta acabats els estudis, fou destinat a Menorca, on es deixaria seduir pel paisatge i la idiosincràsia de la illa i acabaria escrivint-hi un tractat mèdic. I això que res no feia sospitar que el brillant estudiant Clegghorn, una volta convertit en metge, no seguira el camí de la investigació, com ell es proposava. Menys encara, podia imaginar que es convertiria en metge militar i que faria cap a una illa que aleshores ni tan sols sabia situar en el mapa. Però el metge novençà que hi viatjà obligat per les circumstàncies, acabà enamorat de l’illa, fins el punt (insòlit en un colonitzador anglés) d’aprendre’n la llengua i els costums. I d’involucrar-se en la vida de la gent. Boira novel·la aquest procés de seducció a partir de la tria dels episodis substancials de la biografia de Clegghorn, des de la seua llicenciatura al moment en què abandona l’illa, de tornada a casa. I ho fa amb una prosa neta que sap mantenir perfectament l’equilibri entre la informació històrica i la narrativitat.
La lectura de “Una illa remota” fa inevitable el paral·lelisme amb un altre escriptor valencià, Martí Domínguez. Efectivament, tots dos estan adscrits a la Universitat de València, tots dos s’han interessat, com a narradors, per científics o pensadors del segle XVIII i tots dos són partidaris de prescindir, a risc de ser acusats de massa asèptics, de tècniques narratives que puguen entrar en contradicció amb les dades històriques. Al marge d’aquesta consideració, la novel·la de Boira funciona bé, es llegeix amb gust i és capaç de reflectir tant la manera de ser del protagonista com les claus de la seua metamorfosi. Tot això, alhora que ens informa d’una època bastant desconeguda de la nostra història.

La Camorra napolitana

Segurament, hi ha pocs llibres tan d’actualitat com “Gomorra”, que ara edita labutxaca. El llibre de Roberto Saviano descriu, amb tota classe de detalls, una de les organitzacions mafioses més conegudes de tothom: la Camorra napolitana. I en rastreja els orígens i en descriu l’adaptació als temps que corren. Saviano exposa, de forma meticulosa, els nombrosos negocis que controlen i que van més enllà del tràfic de drogues. La Camorra, segons el periodista italià, té interessos urbanístics i industrials que no es limiten a Itàlia, sinó que, com una teranyina funesta, s’han expandit per diferents ciutats europees i també a casa nostra. Saviano dibuixa una organització on conviuen l’assassinat i l’enginyeria financera, el silenci, la venjança i les noves tecnologies. Aquest llibre ha posat el seu autor en el punt de mira de la màfia napolitana, que ja n’ha decretat l’assassinat. Saviano, actualment, viu en un lloc desconegut i vigilat de manera constant per la policia. Fa pocs dies, es va estrenar l’adaptació cinematogràfica de la novel·la.

Publicat a Cuadernos, suplement de cultura del diari Mediterráneo (16/XI/08)

Torna la sensualitat dels versos de Manel Forcano

El nom, de vegades, no fa la cosa. A primera vista, aquesta “Llei d'estrangeria” (Edicions Proa) que acaba de publicar Manel Forcano (Barcelona, 1968) podria semblar un poemari de denúncia política. Però no ho és, almenys de manera explícita, ja que l’autor tampoc no s’està de reivindicar els valors de la diversitat. Però el sentit real de l’expressió inicial el copsem en el poema del mateix títol: “Sóc sempre emigrant al cor d'algú (...) Fins que, / llei en mà / m'expulsen / o jo surto a buscar nous horitzons.” I això que el poema que obre el llibre, “Pasteres” és un cant bellíssim a aquells que “vénen a fundar ciutats meravelloses” que sembla incidir en l’equívoc. Però el malentés dura un instant, fins que ens posem a llegir i trobem el Forcano que canta a l'amor amb versos aparentment senzills, però d'una sensualitat exquisida, hereva de la millor tradició oriental. L’autor torna a dibuixar una cruïlla on s’apleguen tres eixos: les referències a la cultura i els paisatges orientals que l’enamoren (Alexandria, Istanbul o Damasc continuen sent els escenaris predilectes dels seus versos), la literatura clàssica (Plini, Foci o Tucídides, entre altres) i la inquietud amorosa. Amb aquesta triple base, enlaira uns versos que, en molts casos, se sustenten en imatges d’una capacitat de suggestió enlluernadora: el port que arriba al vaixell, les illes que naufraguen, l'abric de la nuesa, els glops de fum com a besos... Hi ha molts versos memorables en aquest nou treball de Forcano: el que ens descriu en prosa el hammam sirià d'Alep o el que defineix el desig com un impuls de rosegar els pinyols de les olives que ha deixat sobre la taula un amant amb presses.
Manel Forcano és doctor en Filologia Semítica i treballa com a professor d’hebreu i arameu a la Universitat de Barcelona. Ha traduït al català Iehuda Amikhai, E. M. Forster o Pinkhas Sadé, entre altres autors, i forma part del grup Imparables. Amb “Llei d'estrangeria” retorna, després de 4 anys en què hem sabut del Forcano traductor (“Els viatges d'Ibn Battuta”) i del Forcano estudiós del Pròxim Orient (“Les croades vistes pels jueus”), el Forcano poeta. L'escriptor que va guanyar el Carles Riba amb “El tren de Bagdad” i que ara aprofundeix de manera brillant en aquell mateix camí. Cap bon amant de la poesia no s'hauria de perdre aquest nou treball d'un poeta que, pas a pas, va consolidant-se com un dels més grans.

Premis valencians

Els autors valencians han copat bona part dels premis literaris atorgats les darreres setmanes. Els Octubre –els més prestigiosos del País Valencià- distingien Xavier Aliaga (narrativa), Josep Lluís Roig (poesia), Antoni Defez (assaig), Samuel Sebastian (teatre) i Mario Reyes (periodisme), tots cinc valencians. Al respecte del seu premi, el xativí Xavier Aliaga reivindicava el treball dels escriptors valencians i reflexionava que potser l’èxit de la novel·la “L’home manuscrit”, de Manuel Baixauli, havia despertat l’interés editorial pels autors d’aquesta part de l’àmbit lingüístic. Fóra com fóra, el jurat dels premis de Xàtiva semblava corroborar el raonament d’Aliaga. Així, dos valencians més, Vicent Penya i Vicent Josep Escartí, s’enduien els premis Ibn Hazm de poesia i Blai Bellver de narrativa, respectivament. Més enllà del Sènia, a Vilanova i la Geltrú, el jurat d’un dels premis més entranyables de la literatura catalana, el Lector de l’Odissea (un guardó on els finalistes els trien 100 lectors de la llibreria), decidia guardonar la periodista menorquina, però veïna de València, Esperança Camps.

Publicat a Cuadernos, suplement de cultura del diari Mediterráneo (9/XI/08)

Integrar els immigrants

Les Corts valencianes van aprovar dimecres el projecte de llei d’Integració dels immigrants que promovia la conselleria de Rafael Blasco, dita d’Immigració i Ciutadania, per si vostés no ho sabien. La mesura, que va eixir endavant únicament amb els vots del Partit Popular, va ser rebutjada per l’oposició, que va qualificar la llei de xenòfoba i racista, que no és poca cosa. I va acusar Blasco de perseguir, amb ella, únicament titulars i fotos de portada: una dedicació –hem de reconèixer- per a la qual l’esmentat conseller ha demostrat unes dots incomparables.
El propòsit inicial de la llei valenciana era dur a la pràctica una promesa electoral del Partit Popular espanyol. Si recorden, Mariano Rajoy va anunciar el març passat que, cas de governar, impulsaria un contracte d’integració obligatori pel qual els immigrants es comprometrien a complir les lleis, aprendre la llengua i respectar els costums dels espanyols. Però la contestació que va rebre una iniciativa clarament discriminatòria, si no racista, ha fet recular la Generalitat a una posició més cauta. La versió valenciana del projecte de Rajoy ja parla únicament de compromís voluntari d’integració. Un compromís segons el qual la Generalitat oferirà “un programa de comprensió de la societat valenciana” que acoste l’immigrant a la nostra realitat. No entraré a valorar les possibilitats reals d’explicar el cas valencià (tan inextricable per a tants intel·lectuals) en només quatre classes: si això fóra possible, seria una troballa inaudita que s’hauria d’aplicar, primer que res, als nadius. Siga com siga, l’immigrant que aprofite adequadament el curset, obtindrà un certificat acreditatiu que, diu la llei, “podrà fer valdre en les seues relacions socials i jurídiques”. De com ni de quina manera, però, no en diu ni pruna.
D’entrada, crida l’atenció que la llei només considere immigrants els estrangers no comunitaris. I la qüestió no és menor: si l’objecte de la mesura és facilitar la comprensió de la societat valenciana als nouvinguts, per què estableix una distinció entre una persona procedent de Lagos o Marràqueix i una que vinga de Sofia o Targoviste? Pressuposa que la realitat valenciana ja és suficientment coneguda a la Unió Europea? Que a un romanès o a un búlgar no els calen, les mesures que preveu la llei? I per què sí als marroquins o als nigerians? I, si ens posem bords: per què la llei no considera immigrants els extremenys o els andalusos? A ells, no els cal integrar-se?
En línies generals, la llei és un enunciat de bons propòsits. Ningú amb un mínim sentit humanitari pot oposar-se a què les administracions faciliten l’acollida digna dels nouvinguts, els ensenyen algunes nocions primàries dels idiomes oficials, els asseguren l’assistència sanitària, promoguen l’accés a l’educació dels menors o col·laboren en la inserció laboral dels immigrants. Però a una llei hem de demanar-li més que bones intencions: instruments reals (i pressupost suficient) per dur-les a terme. I ací és on patina el text de Blasco.
Perquè la llei no aporta res de nou, es limita a fer un refregit de bones intencions i prou. A repastar drets i deures que la legislació vigent ja contempla, a esmentar obligacions que l’Administració ja tenia. Aleshores, quin sentit té una llei que no importa si entra o no en vigor? Justificar l’existència d’una conselleria que no coneix ningú? Buscar un grapat de vots no se sap ben bé on? Aquestes són les preguntes que no va contestar Blasco. Ara bé, si és cert que la Generalitat té poques competències a l’hora de regular la immigració, el marge d’actuació que té és important en altres aspectes més concrets. Les possibilitats d’incidència de la Generalitat passen sobretot per potenciar els instruments que ja existeixen: mediadors culturals, mestres, etc. I que són, a l’hora de la veritat, els que fan possible una integració efectiva. Uns aspectes, com es veu, més d’intenció pressupostària que de regulació legislativa. El que cal per millorar la integració dels immigrants no és, per tant, una llei nova, sinó més mitjans. Més diners, en definitiva. Però d’açò, justament d’açò, no n’ha parlat gens el conseller Blasco. Casualitats de la vida.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (30/XI/08)

Pròxima estació, Europa

Finalment, la lògica s’ha imposat a les il·lusions i a l’esperança. I, com era de preveure a poc que s’observara la trajectòria del magistrat, la iniciativa de Baltasar Garzón d’encausar la repressió franquista ha quedat en pura pirotècnia. Uns dies abans que la Sala del Penal de l’Audiència Nacional en desautoritzara la instrucció, el jutge més egocèntric de la galàxia judicial espanyola ha decidit inhibir-se del cas i deixar tirats tots aquells que havien confiat en el rigor i la sinceritat de la seua iniciativa, que ja és confiar, si em permeten. En conseqüència, el cas ha quedat dispers en mans dels jutjats territorials, els mateixos que, en general, no s’han mostrat massa propicis a les reclamacions relacionades amb la repressió franquista: ja veurem si arran d’aquest cas ho són una mica més. Una altra vegada, ha quedat ben clar que al jutge Garzón li interessa més el soroll mediàtic –la notorietat- que l’afany de justícia. Que, en el seu currículum, la possibilitat d’un titular sempre ha pesat més que el rigor professional. Però la trista resolució del cas no ha deixat únicament en evidència el jutge Baltasar Garzón.
El procediment d’instrucció obert per Garzón ha deixat amb les vergonyes a l’aire també el govern de Zapatero. D’ací l’actuació radicalment obstruccionista del fiscal de l’Audiència Nacional, Javier Zaragoza. Ni al ministeri de Justícia –del qual depén la fiscalia- ni, per extensió, al president del Govern, els feia cap gràcia que el cas anara endavant, a pesar del que manifestaven en públic. La iniciativa de Garzón, de fet, aspirava a arribar més enllà de la llei de Memòria Històrica, despullant així les mancances d’un text que, malgrat les promeses de Zapatero, ha fet curt, molt curt. La seua redacció va demostrar novament les pors dels socialistes espanyols a l’hora d’enfrontar certes qüestions. El PSOE intenta mantindre un equilibri precari entre el compromís de silenci pactat en els anys de la Transició amb els mandataris franquistes i la coherència social i històrica que l’empenta a enfrontar amb valentia la revisió del passat: de posar a cada cosa el seu nom. Únicament aquesta por pot explicar els límits d’una llei –la de Memòria Històrica- que, per exemple, aspira a restaurar la dignitat de les víctimes de la dictadura franquista i al temps no s’atreveix a anul·lar els judicis en virtut dels quals se’ls va condemnar.
El Partit Popular, en canvi, sempre ha tingut clara la seua opció: defensar el Franquisme de qualsevol intent de revisió. O més encara, saludar aquelles revisions que en justifiquen la legalitat de la rebel·lió militar. Una tesi al·lucinant, des del punt de vista del rigor històric, però que ha fet un cert forat a les llibreries espanyoles. Així les coses, a ningú no podia estranyar-li que des de primera hora el PP li fera costat al fiscal. Ni que s’alegrara de la decisió final de Garzón.
Els més perjudicats per la darrera aventura jurídica del magistrat han estat els familiars de les víctimes. Molts d’ells, ja ataüllaven en l’horitzó la possibilitat que, per fi, s’exhumaren els cossos dels parents que ara jauen en fosses comunes, se’ls donara terra de manera digna i, encara més, es rehabilitara la seua memòria. Una vegada més, han pogut comprovar que el reconeixement de les víctimes del Franquisme només s’aconseguirà a base de molta constància, de molts esforços. De no badar davant de cada nou obstacle que interpose l’Estat. Siga com siga, el procés instruït per Garzón ha tingut algun efecte positiu. El d’insuflar energies per continuar endavant a tots aquells que trobem inconcebible que, 23 anys després de la mort del dictador, els crims que va promoure continuen impunes. De moment, la pròxima estació és Europa. Allà, s’obre novament l’oportunitat d’acabar amb una situació inconcebible, la d’un país, com deia Esteban Beltran, director espanyol d’Amnistia Internacional, que ha impulsat nombroses investigacions de crims contra la humanitat en altres països al temps que s’oposa a complir amb l’obligació d’investigar els propis. Una situació que situa l’Estat espanyol en la mateixa llista que països com Moçambic, Colòmbia o Cambodja. Que no són precisament el G-20.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (23/XI/08)

Guerres menors

La Xarxa té coses curioses: saben a través de qui em vaig assabentar de l’aniversari de la fi de la Primera Guerra Mundial? A través de Josep Pla, ni més ni menys. Del seu “Quadern gris” en edició digital que –90 anys després que fóra escrit- divulga la Xarxa de Mots en forma de bloc. Cada dia que Pla va fer una anotació al diari, els promotors d’aquesta interessantíssima iniciativa de divulgació lectora fan arribar un correu electrònic al meu ordinador. Amb un simple clic, tinc al davant l’anotació que Josep Pla va fer el mateix dia de fa exactament 90 anys. La de dijous passat (11 de novembre) acabava amb aquesta frase: “A la matinada circula el rumor que s’ha signat l’armistici”.
La Primera Guerra Mundial, com ja saben vostés, va ser un conflicte bèl·lic que, entre 1914 i 1918, va involucrar una trentena llarga de països, entre els quals les principals potències europees: Alemanya, França, Gran Bretanya, Rússia, l’Imperi Austro-hongarés, etc. I a conseqüència del qual hi hagué milions i milions de soldats i civils morts, de ferits, de desapareguts, de desplaçats, de nens orfes. Una carnisseria (que Erich Maria Remarque va retratar amb tota la cruesa a “Sense novetat al front”) com no n’havia hagut altra en la història de la humanitat. Una lliçó que, tot i les seues terribles dimensions, no va quallar, perquè poc més de dues dècades més tard, les ferides de la Gran Guerra van tornar a supurar, propiciant una reedició del conflicte bèl·lic molt més dura, amb unes xifres encara multiplicades de morts, de ferits, de desapareguts, de desplaçats, d’orfes. I amb la vergonya afegida d’haver propiciat el pla genocida més cruel de la història: els camps d’extermini nazis on perderen la vida milions de gitanos, jueus, homosexuals i opositors al nazisme i les seues ideologies afins.
Quasi un segle després de l’armistici de què va tindre notícia Josep Pla aquella matinada de l’11 de novembre de 1918, la situació del món és, a primera vista, millor. Si més no en el sentit que, des de la fi del III Reich, ja no s’ha tornat a repetir un conflicte armat d’una escala semblant. És cert, com han ressaltat aquests dies diferents veus, que de l’Europa enfrontada a sang i foc a l’actual Unió Europea –per més precària i incompleta que ens semble- va una distancia descomunal. D’aquella tragèdia al nostre benestar actual (malgrat les crisis) hi ha tot un abisme. Però Europa, i disculpen l’obvietat, no és el món.
I el món –i també Europa, tot i que de manera més localitzada que en les guerres mundials- no ha deixat d’encendre’s, des d’aleshores, en guerres diverses, algunes de les quals propiciades o directament protagonitzades per països del que en diem el Primer Món. Guerres de menor escala, si volen, però igualment funestes. I amb morts, ferits, desapareguts, desplaçats i orfes igualment innocents i tangibles. L’Afganistan, els Balcans, l’Iraq, Vietnam, el Congo, el Txad, el Sudan, el Líban i tants i tants llocs que ni tan sols han merescut un breu als diaris. Morts anònimes per al món desenvolupat, però el mateix dolor, la mateixa tragèdia que, fa no tantes dècades, va omplir Europa de tristesa. La geopolítica, els interessos econòmics i comercials, el control de les fonts d’energia continuen pesant més que el dolor de les víctimes i la repulsió moral que provoquen totes les guerres. L’oportunisme, l’afany desmesurat de poder i de riqueses, continuen pesant més, molt més, que les múltiples lliçons de totes les guerres. Les empreses d’armament –les de menor exigència moral de tot el sistema capitalista- continuen obrint mercats on vendre els seus productes. A costa de milers de morts, de ferits, de desapareguts, de desplaçats, de xiquets orfes. De dolor i de sang.
Ara que tothom parla de refundacions capitalistes que posen remei a la crisi, potser fóra el moment d’abordar una crisi encara major. I dic major perquè se’n du per davant milers i milers de vides humanes cada any. I dic que potser fóra el moment de parlar-ne perquè el sistema econòmic mundial actual no és alié a una tragèdia que encara sacseja un món que no ha signat sinó armisticis parcials. Però que no ha estat capaç de eradicar completament la guerra.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (16/XI/08)

Quatre homenots

Els darrers dies, a diferents llocs del País Valencià, s’han celebrat homenatges a Joan Fuster, Josep Piera, Joan Francesc Mira i Carles Santos. Quatre personalitats immenses que, en altres llocs, no cal dir-ho, mereixerien els parabens de les instàncies oficials, els mitjans de comunicació i, en conseqüència, de la mateixa societat. Una pràctica ben sana, la d’honorar l’excel·lència, siga en la disciplina que siga, que contribueix a potenciar l’autoestima col·lectiva, a crear referents per a les noves generacions i a cohesionar la societat. Un supòsit, ja saben vostés, completament utòpic a terres valencianes. Un país, el nostre, com bé escrivia Palau i Fabre on, sovint, dir “sóc d’ací” equival a dir “sóc estranger”.
Com sempre, l’excepció a aquesta trista norma ve de la societat civil i d’algunes institucions culturals. Un grup d’escriptors, per exemple, ha estat el promotor dels actes d’homenatge al poeta de la Safor Josep Piera, amb motiu dels quaranta anys que fa que dedica la seua vida a la literatura. Al projecte, s’han sumat gent, institucions i organismes diferents impulsats pel convenciment que el reconeixement de la vàlua de l’obra de Piera “no és cap acte de vanitat, sinó una actitud de respecte i consideració cap al seu treball, i cap al de tants i tants creadors que, en contra de tots els embats del vent, són els qui continuen construint, modernitzant i expandint la nostra cultura”, com escriu la poeta Maria Josep Escrivà.
La Universitat Jaume I també ha cregut oportú celebrar la recent jubilació (únicament com a docent, espere) de Joan Francesc Mira. I ho ha fet amb la publicació d’una miscel·lània “bellament editada”, com escrivia en aquestes mateixes pàgines el professor Lluís Meseguer. Un volum que, més enllà del seu valor intrínsec, suposa el reconeixement de la ingent tasca intel·lectual i cívica que ha fet el senyor Mira: un savi, si em permeten, d’aquells que ja no se’n fan. Repassar l’obra de Mira fa vindre vertigen. Perquè parlem no sols d’un dels principals narradors valencians del segle XX sinó d’un dels seus pensadors més lúcids. Dos virtuts que serien suficients per a justificar qualsevol homenatge, però que, en el cas de Mira, són només dos aspectes d’una trajectòria que encara acumula més mèrits: d’antropòleg, de docent, de sociòleg, de traductor... Que s’escriu prompte.
De la Universitat Jaume I ha partit també el reconeixement de la trajectòria esplèndida del músic Carles Santos. El pianista de Vinaròs és una de les potències creatives més descomunals que han donat mai aquestes terres. La seua capacitat va molt més enllà de la música i del teatre, les dues disciplines –un terme molt relliscós quan parlem d’un heterodox com Santos- on s’ha mogut més habitualment. I dic que va més enllà no sols perquè haja trepitjat també territoris com la fotografia, sinó perquè l’objecte últim de tots els seus espectacles ha estat transgredir els límits convencionals i fondre la ficció de l’espectacle o de la música amb la vida. Per al músic vinarossenc, res no separa el que s’esdevé a dalt de l’escenari –si n’hi ha- i al pati de butaques. Per a ell, l’únic escenari possible és el món. I l’únic objectiu raonable és commoure. Perquè l’art no és res sinó és capaç de transformar-nos. Per tot això, la concessió de la medalla de la UJI no sols és de justícia, sinó que hauria de ser només el punt de partida d’un reconeixement més ample.
Una altra universitat, la de València, ha promogut un homenatge visual a un altre dels grans intel·lectuals valencians: Joan Fuster. Setanta minuts de metratge que volen divulgar la figura de l’intel·lectual però també la del Fuster més casolà. Per a dur-lo a terme, Llorenç Soler –que ja va dirigir el documental “Del roig al blau”- s’ha servit de l’arxiu literari i fotogràfic de l’escriptor, a més d’entrevistar una trentena de persones.
Tots aquests reconeixements, com els deia, em semblen de la major importància. Principalment, perquè potencien l’autoestima col·lectiva, creen referents per a les noves generacions i cohesionen la societat. Que és com dir que fan país. Per això, precisament per això, n’hi ha qui en fuig com una rabosa del foc. I vostés ja m’entenen.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterraneo (9/XI/08)

dimecres, 26 de novembre del 2008

Joan Francesc Mira

L'altre dia, al club de lectura de Socarrats, a Vila-real, vam rebre la visita de Joan Francesc Mira. L'objectiu era participar en un col·loqui amb els membres del club, a propòsit de les dues obres seues que ens havíem llegit per a l'ocasió, el "Borja papa" i les "Quatre qüestions d'amor". La conversa va ser entranyable i distesa, com ha de ser en aquests casos. Vam parlar de l'ingent procés de documentació que va precedir la redacció de l'autobiografia novel·lada d'Alexandre VI, de la dimensió històrica de la família Borja, de la gènesi de la llegenda negra, del curiós origen de les històries d'amor que va reunir en les "Quatre històries...", de la seua manera de treballar -tan meticulosa-, de la novel·la històrica... Joan Francesc Mira és un dels grans, un escriptor que creu profundament en el seu ofici i que l'exerceix amb orgull i -necessàriament- amb un grau d'autoexigència immens. I és també un savi: dels pocs que ens queden, si ens en queda cap més. I escoltar-lo -com llegir-lo- és un goig.
Aquestes setmanes, a més, han coincidit diferents homenatges a la seua trajectòria, que s'han plasmat en diverses publicacions: una Miscel·lània, que ha editat la UJI amb motiu de la jubilació de Mira com a professor; un retrat/entrevista que li fa Joan Josep Isern per a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana; una obra titulada "El món i l'obra de Joan Francesc Mira" (Denes), fruit d'unes jornades d'estudi interdisciplinar sobre l'autor que es van fer ja fa uns anys a la Biblioteca Valenciana. Uns homenatges ben merescuts i dels quals m'alegre força. I que no li faran les instàncies oficials del País Valencià, que ja sabeu com tracten tot allò que té a veure amb la cultura d'expressió catalana.
Avui, Ada Castells li fa una entrevista a l'Avui, a propòsit de la seua última novel·la, "El professor d'història", acabada d'eixir del forn. Una entrevista que, segurament, no li faran els mitjans de comunicació públics del País Valencià, ni tampoc bona part dels diaris o les ràdios privades de casa nostra. Ells s'ho perden. La podeu llegir ací. Val la pena.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Calaix de mots



Creure, sense ironia, en el propi talent pot fer molt de mal. Però això té una relativa gravetat. És més greu, encara, el mal que pot fer als altres.


Josep Pla
El Quadern gris
Xarxa de mots, 2008

dilluns, 24 de novembre del 2008

Pròxima estació, Europa

Finalment, la lògica s’ha imposat a les il·lusions i a l’esperança. I, com era de preveure a poc que s’observara la trajectòria del magistrat, la iniciativa de Baltasar Garzón d’encausar la repressió franquista ha quedat en pura pirotècnia. Uns dies abans que la Sala del Penal de l’Audiència Nacional en desautoritzara la instrucció, el jutge més egocèntric de la galàxia judicial espanyola ha decidit inhibir-se del cas i deixar tirats tots aquells que havien confiat en el rigor i la sinceritat de la seua iniciativa, que ja és confiar, si em permeten. En conseqüència, el cas ha quedat dispers en mans dels jutjats territorials, els mateixos que, en general, no s’han mostrat massa propicis a les reclamacions relacionades amb la repressió franquista: ja veurem si arran d’aquest cas ho són una mica més. Una altra vegada, ha quedat ben clar que al jutge Garzón li interessa més el soroll mediàtic –la notorietat- que l’afany de justícia. Que, en el seu currículum, la possibilitat d’un titular sempre ha pesat més que el rigor professional. Però la trista resolució del cas no ha deixat únicament en evidència el jutge Baltasar Garzón.
El procediment d’instrucció obert per Garzón ha deixat amb les vergonyes a l’aire també el govern de Zapatero. D’ací l’actuació radicalment obstruccionista del fiscal de l’Audiència Nacional, Javier Zaragoza. Ni al ministeri de Justícia –del qual depén la fiscalia- ni, per extensió, al president del Govern, els feia cap gràcia que el cas anara endavant, a pesar del que manifestaven en públic. La iniciativa de Garzón, de fet, aspirava a arribar més enllà de la llei de Memòria Històrica, despullant així les mancances d’un text que, malgrat les promeses de Zapatero, ha fet curt, molt curt. La seua redacció va demostrar novament les pors dels socialistes espanyols a l’hora d’enfrontar certes qüestions. El PSOE intenta mantindre un equilibri precari entre el compromís de silenci pactat en els anys de la Transició amb els mandataris franquistes i la coherència social i històrica que l’empenta a enfrontar amb valentia la revisió del passat: de posar a cada cosa el seu nom. Únicament aquesta por pot explicar els límits d’una llei –la de Memòria Històrica- que, per exemple, aspira a restaurar la dignitat de les víctimes de la dictadura franquista i al temps no s’atreveix a anul·lar els judicis en virtut dels quals se’ls va condemnar.
El Partit Popular, en canvi, sempre ha tingut clara la seua opció: defensar el Franquisme de qualsevol intent de revisió. O més encara, saludar aquelles revisions que en justifiquen la legalitat de la rebel·lió militar. Una tesi al·lucinant, des del punt de vista del rigor històric, però que ha fet un cert forat a les llibreries espanyoles. Així les coses, a ningú no podia estranyar-li que des de primera hora el PP li fera costat al fiscal. Ni que s’alegrara de la decisió final de Garzón.
Els més perjudicats per la darrera aventura jurídica del magistrat han estat els familiars de les víctimes. Molts d’ells, ja ataüllaven en l’horitzó la possibilitat que, per fi, s’exhumaren els cossos dels parents que ara jauen en fosses comunes, se’ls donara terra de manera digna i, encara més, es rehabilitara la seua memòria. Una vegada més, han pogut comprovar que el reconeixement de les víctimes del Franquisme només s’aconseguirà a base de molta constància, de molts esforços. De no badar davant de cada nou obstacle que interpose l’Estat. Siga com siga, el procés instruït per Garzón ha tingut algun efecte positiu. El d’insuflar energies per continuar endavant a tots aquells que trobem inconcebible que, 23 anys després de la mort del dictador, els crims que va promoure continuen impunes. De moment, la pròxima estació és Europa. Allà, s’obre novament l’oportunitat d’acabar amb una situació inconcebible, la d’un país, com deia Esteban Beltran, director espanyol d’Amnistia Internacional, que ha impulsat nombroses investigacions de crims contra la humanitat en altres països al temps que s’oposa a complir amb l’obligació d’investigar els propis. Una situació que situa l’Estat espanyol en la mateixa llista que països com Moçambic, Colòmbia o Cambodja. Que no són precisament el G-20.
.....
Article publicat a la secció Dissidències, del diari Mediterráneo (23/11/08)

divendres, 21 de novembre del 2008

Calaix de mots


Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes...
-He deixat al paper tota la sang.




Josep Palau i Fabre
Atzucac
dins Poemes de l'Alquimista. Una selecció
Proa, 2008

divendres, 14 de novembre del 2008

Més efecte Baixauli?

Jo diria que no. Que el Marc Pallarés -el fill de l'escriptor i amic Vicent Pallarés- ha guanyat per mèrits propis (i no empès per la força de cap onada mediàtica) el premi Fiter i Rossell de novel·la que es lliurava anit al Principat d'Andorra (vegeu-ho ací) i de l'edició del qual s'encarrega Columna. Siga com siga, el seu cas serveix per constatar que els escriptors valencians (ell n'és, malgrat algunes cròniques andorranes) segueixen demostrant la seua qualitat. Altra cosa és que el públic (i certes editorials) se n'adone, que és del que hauríem de parlar quan parlem d'efecte Baixauli.
En tot cas, jo em quede amb una dada: tot i que no ens manquen poetes joves, no anem sobrats de nous narradors, així que la irrupció de Marc Pallarés és, efectes a banda, una bona, molt bona notícia.

dijous, 13 de novembre del 2008

Més sobre les Columbretes

Saps, Clarisse, que la xarrada sobre les Columbretes va anar molt bé? Fins i tot la veu, maltractada pel refredat, va aguantar el desgast de tantes paraules, després d’alguns dies de mantindre un silenci quasi monàstic. A més, van vindre alguns amics d’aquells que mai no et fallen i també un públic prou nombrós, gent que segueix el cicle, supose, i fins i tot algun passavolant. Bastant públic, en tot cas. Prou més del que acostumes a veure a tants actes culturals. En el torn de preguntes, X. –fotògraf, amic i monitor de les illes, te’n recordes?- em va interrogar sobre un fet curiós: segons ell, la majoria dels artistes que visiten les illes es confessen seduïts per la bellesa que hi descobreixen, però després, quan les mostren a través del seu art, la imatge que els surt és més aviat dramàtica, si no tràgica. La pregunta tenia la seua molla i no sé si vaig saber-la contestar. De fet, no sé si en conec la resposta. Tu ja saps que la literatura –i supose que també les altres arts – tenen més tendència a ocupar-se de drames que no de comèdies, en part perquè és més senzill obtenir bons resultats i en part perquè el dolor sempre dóna més de si que no la rialla. En el meu cas, però, la primera imatge que em va captivar de l’illa Grossa va ser la visió de la badia, amb la mole negra del Mascarat a una vora i el promontori del far a l’altra, des del vaixell que l’anava guanyant lentament. Recorde que era un dia de mar plana i sol lluent. L’interior del cràter semblava un espill i el silenci era una mescla de remor d’ones i xiscles esparsos de gavines. Les roques aspres i obscures s’elevaven tallants sobre la superfície de l’aigua, tacades només pel blanc del cementeri i del far. Una imatge que encara conserve i que va ser la primera que vaig reflectir per escrit, en aquell vell "Quadern de l’illa". Però també és cert que, a mesura que he anat aprofundint en la història de les illes, m’han interessat cada volta més les dures condicions en què –quan hi havia els faroners i les seues famílies- es desenvoluparia la vida a l’arxipèlag: l’isolament, la solitud, la rutina, les dificultats de l’aprovisionament a causa de les tempestes, el risc que suposava l’abundància d’escorpins... De l’enlluernament inicial, doncs, he passat a indagar també el dolor, com afirmava X.
Per cert, que l’escrit anterior sobre les Columbretes, ha generat un cert debat sobre la manera correcta d’anomenar-les, si en mascul·lí o en femení: si Columbrets o Columbretes. És cert que autors com Verdaguer en diuen "Columbrets", tal com postul·la Coromines i com ho fan alguns tractats i certs àmbits de pescadors. Però també ho és que, en certs cercles catalanoparlants poc sospitosos de contaminació lingüística –entre els quals, també, molts pescadors-, les coneixen com les Columbretes. Al meu parer, Clarisse, la distinció té a veure amb la importància concedida a l’arxipèlag: si hom creu que no passa de grup d’illots, haurà de fer servir el nom en mascul·lí –Columbrets-; si, en canvi, està convençut que tenen categoria d’illes, aleshores pertoca el femení: Columbretes. D’ací que, tant en castellà com en català, poguem trobar idèntica ambivalència. És, però, només una hipòtesi.

dimarts, 11 de novembre del 2008

De protestes i versos

Ahir, estimada Clarisse, vaig acostar-me a la plaça Major de la Vila, a fer costat a la gent que es manifestava en contra del conseller d’Educació i les seues instruccions per boicotejar l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Per cert, que he llegit aquests dies que el Consell ha col·locat el fill del conseller en un despatxet de la Ciutat de la Justícia, en una plaça que no consta en l’organigrama. Un oblit que no els ha impedit dotar-la amb una nòmina ben sucosa per als temps de crisi que corren: 3000 euros, diuen. Un diners que no tenen per a dotar el jutjat de Nules, on s’instrueix (amb penes i treballs) el cas on està imputat Carlos Fabra, ja veus quina mà ens mena les regnes.
N’hi havia gent vinculada a partits d’esquerra, a la manifestació, i part del col·lectiu docent del poble, però vaig vore pocs pares i em va vindre al cap que, efectivament, els pares hem delegat en excés les nostres responsabilitats educatives en l’escola. Tant, que ni tan sols ens preocupem quan els polítics de torn utilitzen els nostres fills com a munició d’una guerra indecent. Però no vull avorrir-te amb la repetició d’unes raons que ja et vaig exposar l’altre dia.
No sé si et vaig dir que dijous que ve presentaré una conferència del professor Antoni Furió, que parlarà de la figura de Jaume I. L’acte l’organitza la regidoria de Promoció Lingüística, que dóna així per conclós el cicle d’actes amb què ha commemorat l’aniversari del fundador de la Vila. Un any en el qual, curiosament, el mateix consistori ha decidit de retirar l’estàtua del rei de la plaça Major, la mateixa on ahir ens manifestàvem i que vaig poder xafar després de tants anys d’obres. Segons diuen, van a recol·locar l’efígie del rei en un jardí nou de trinca, en la perifèria de la Vila –tot i que no massa lluny del centre-, una zona que avui encara és un solar inhòspit, sense traces del magnífic verger que ens volia vendre el regidor. Em diuen que l’artista ha acceptat la pèrdua de jerarquia del monument, potser perquè li han encomanat certs treballs complementaris. El trasllat, en tot cas, té una lectura simbòlica, perquè Jaume I representa com ningú el nostre passat, els vincles que ens uneixen amb catalans i aragonesos (que ens separen, doncs, dels castellans), la identitat pròpia que els nostres governants no perden ocasió de laminar, la llengua que voldrien extingida. Una identitat que va entendre molt bé un poeta que, avui, tot just avui, fa cinc anys que ens va deixar. Parle, ja ho saps, d'en Miquel Martí i Pol, amb qui -en la veu de Jordi Bosch- et deixe.


dilluns, 10 de novembre del 2008

Quatre homenots

Ja sabràs, Clarisse, que els darrers dies, a diferents llocs del País Valencià, s’han celebrat homenatges a Joan Fuster, Josep Piera, Joan Francesc Mira i Carles Santos. Quatre personalitats immenses que, en altres llocs, no cal dir-ho, mereixerien l'atenció de les instàncies oficials, els mitjans de comunicació i, en conseqüència, de la mateixa societat. Una pràctica ben sana, la d’honorar l’excel·lència, siga en la disciplina que siga, que contribueix a potenciar l’autoestima col·lectiva, a crear referents per a les noves generacions i a cohesionar la societat. Un supòsit, ja saps, completament utòpic a terres valencianes. Un país, el nostre, com bé escrivia Palau i Fabre on, sovint, dir "sóc d’ací" equival a dir "sóc estranger".
Com sempre, l’excepció a aquesta trista norma ve de la societat civil i d’algunes institucions culturals. Un grup d’escriptors, per exemple, ha estat el promotor dels actes d’homenatge al poeta de la Safor Josep Piera, amb motiu dels quaranta anys que fa que dedica la seua vida a la literatura. Al projecte, s’han sumat gent, institucions i organismes diferents impulsats pel convenciment que el reconeixement de la vàlua de l’obra de Piera "no és cap acte de vanitat, sinó una actitud de respecte i consideració cap al seu treball, i cap al de tants i tants creadors que, en contra de tots els embats del vent, són els qui continuen construint, modernitzant i expandint la nostra cultura", com escriu la poeta Maria Josep Escrivà. La Universitat Jaume I també ha cregut oportú celebrar la recent jubilació (únicament com a docent, espere) de Joan Francesc Mira. I ho ha fet amb la publicació d’una miscel·lània "bellament editada", com escrivia en aquestes pàgines el professor Lluís Meseguer. Un volum que, més enllà del seu valor intrínsec, suposa el reconeixement de la ingent tasca intel·lectual i cívica que ha fet el senyor Mira: un savi, si em permets, d’aquells que ja no se’n fan. Repassar l’obra de Mira fa vindre vertigen. Perquè parlem no sols d’un dels principals narradors valencians del segle XX sinó d’un dels seus pensadors més lúcids. Dos virtuts que serien suficients per a justificar qualsevol homenatge, però que, en el cas de Mira, són només dos aspectes d’una trajectòria que encara acumula més mèrits: d’antropòleg, de docent, de sociòleg, de traductor... Que s’escriu prompte.
De la Universitat Jaume I ha partit també el reconeixement de la trajectòria esplèndida del músic Carles Santos. El pianista de Vinaròs és una de les potències creatives més descomunals que han donat mai aquestes terres. La seua capacitat va molt més enllà de la música i del teatre, les dues disciplines –un terme molt relliscós quan parlem d’un heterodox com Santos- on s’ha mogut més habitualment. I dic que va més enllà no sols perquè haja trepitjat també territoris com la fotografia, sinó perquè l’objecte últim de tots els seus espectacles ha estat transgredir els límits convencionals i fondre la ficció de l’espectacle o de la música amb la vida. Per al músic vinarossenc, res no separa el que s’esdevé a dalt de l’escenari –si n’hi ha- i al pati de butaques. Per a ell, l’únic escenari possible és el món. I l’únic objectiu raonable és commoure. Perquè l’art no és res sinó és capaç de transformar-nos. Per tot això, la concessió de la medalla de la UJI no sols és de justícia, sinó que hauria de ser només el punt de partida d’un reconeixement més ample.
Una altra universitat, la de València, ha promogut un homenatge visual a un altre dels grans intel·lectuals valencians: Joan Fuster. Setanta minuts de metratge que volen divulgar la figura de l’intel·lectual però també la del Fuster més casolà. Per a dur-lo a terme, Llorenç Soler –que ja va dirigir el documental "Del roig al blau"- s’ha servit de l’arxiu literari i fotogràfic de l’escriptor, a més d’entrevistar una trentena de persones.
Tots aquests reconeixements, Clarisse, em semblen de la major importància. Principalment, perquè potencien l’autoestima col·lectiva, creen referents per a les noves generacions i cohesionen la societat. Que és com dir que fan país. Per això, precisament per això, n’hi ha qui en fuig com una rabosa del foc. I tu, Clarisse, ja m’entens.

Adaptació de l'article publicat a la secció Dissidències, del diari Mediterráneo (9/11/08)

dimecres, 5 de novembre del 2008

Calaix de mots

Hay tres temas; el amor, la muerte y las moscas. Desde que el hombre existe, ese sentimiento, ese temor, esas presencias lo han acompañado siempre. Traten otros los dos primeros. Yo me ocupo de las moscas...

Augusto Monterroso
Movimiento perpétuo
Punto de lectura, 2000

dimarts, 4 de novembre del 2008

Músiques: Lila Downs

No coneixes la Lila Downs, Clarisse? Me'n va parlar un amic. Potser el nom em sonava d'haver-ne llegit alguna notícia al diari, el cas és que no la coneixia. Des d'aleshores, n'he escoltat amb fruïció la discografia sencera. Cançons d'amor devastadores, històries de frontera (la de Mèxic amb els Estats Units, és clar), cançons mixteques (la Lila és filla d'india mixteca i nord-americà), versions de clàssics mexicans i fins i tot algun narcocorrido, interpretats en anglés, en espanyol o en la llengua dels mixteques, tant se val. Però sempre amb una veu poderosa que s'adapta a registres molt diferents. En fi, ací en tens una mostra.

dilluns, 3 de novembre del 2008

Guerres inútils

Ja saps, Clarisse, que no hi ha pitjor general que aquell que enceta guerres inútils. Encara que les guanye. Potser Francisco Camps i Alejandro Font de Mora no coneixen la màxima militar. O potser la coneixen i se'n riuen, convençuts que ells i el seu partit, almenys al País Valencià, estan per damunt del bé i del mal; que ja pot ploure fort, que ells no s'han d'esquitxar mai. Si és així, potser farien bé de recordar que Napoleó Bonaparte va començar a perdre batalles precisament quan es creia invulnerable. Siga com siga, un i l'altre són des de primers de curs el blanc de les ires de bona part de la comunitat educativa: pares, professors i alumnes han eixit aquests dies al carrer per a clamar contra el PP i la seua política educativa. L'espurna que ha fet prendre la foguera, ja la coneixen vostés: la decisió d'impartir en anglés una assignatura -Educació per a la Ciutadania- a uns alumnes que no tenen un nivell suficient per entendre'n els conceptes.
La cosa, sembla (però només ho sembla) va començar com una ocurrència del president Camps. Quan va caure en el detall que, li agradara o no, el sistema educatiu valencià hauria d'impartir una assignatura promoguda des del govern socialista de l'Estat, el dirigent més beat d'Europa va contestar que bé, però que la donarien en anglés. Era una manera original i al temps legal d'impartir-la i alhora boicotejar-la, tal com aconsellaven els seus preceptors religiosos, és a dir els bisbes espanyols, possiblement els més reaccionaris d'Europa. Era el moment de la guerra total al PSOE, fóra amb el motiu que fóra i el president Camps volia fer punts. La broma, però, no va quedar en mera dialèctica política. En lloc de buscar una solució pràctica a l'embolic a què apuntava l'ocurrència, el titular de la Generalitat va encarregar el conseller d'Educació de dur l'acudit a la pràctica. I aquest, en lloc de presentar la dimissió irrevocable i quedar com un polític assenyat, va consentir a convertir-se en personatge d'Escalante. Perquè la broma, a partir d'aquest punt, va començar a derivar en sainet: que si treballs alternatius per als que no volgueren cursar-la, que si objecció de consciència, que si traducció simultània dins de l'aula, que si reconversió dels inspectors en comissaris polítics, etc. etc.
El problema és que la comunitat educativa ja no està per a bromes: són massa anys de dèficits d'inversions en infrastructures, massa anys de proliferació de barraques indignes que volen fer passar com a col·legis, massa anys de regatejar en mitjans i en personal a l'escola pública, massa anys de beneficiar el sector privat, de consentir-los discriminacions racials i prejudicis socials, massa anys d'enfrontaments amb les universitats. L'obcecació a mantindre l'obligatorietat d'impartir Educació per a la Ciutadania en anglés, contra el sentit comú i fins i tot contra l'oportunisme polític, no és el pitjor dels problemes que té el sector educatiu valencià, després de tants anys d'abandó. Ni de bon tros. Però és la gota que ha fet vessar el vas. La que ha esgotat la paciència de la gent perquè delata el menyspreu i la prepotència d'uns dirigents que no tenen vergonya d'usar a xiquets, pares i professors com a projectils d'un pim pam pum polític indecent.
Els dirigents valencians del PP s'han acostumat, en els darrers anys, a la inoperància de l'oposició i a la docilitat d'una societat que s'ha engolit sense immutar-se (i encara aplaudint) una política basada en alegries urbanístiques, grans events que ocultaven els errors de gestió i consignes victimistes contra catalans i socialistes, ara per l'estatut o la llengua ara per l'aigua. Potser per això, perquè estan tan mal acostumats, no han calibrat bé la contestació que suscitarien unes decisions tan grotesques com les que han pres en el tema d'Educació per a la Ciutadania. Ara per ara, no sé què poden guanyar de mantindre una posició que, vista l'evolució de les coses, ja els erosiona més a ells que no a Zapatero. ¿La benedicció de Garcia Gasco, l'arquebisbe de València i l'element més reaccionari de tota la Conferència Episcopal espanyola? Em semblaria poca cosa, si no fóra que parlem de Francisco Camps, el dirigent més beat de tot Europa.

Adaptació de l'article publicat a la secció Dissidències, del diari Mediterráneo (2/11/08)

dissabte, 1 de novembre del 2008

Les Illes Columbretes: una incitació literària

Ja fa uns quants dies, Clarisse, que vaig preparant una xarrada que em fa molta il·lusió. Em van convidar la gent de la Reserva Natural de les Illes Columbretes a parlar del vessant literari de l'arxipèlag i m'hi he posat amb moltes ganes. Per als que no les coneixeu, les illes (podeu veure'n un vídeo ací i informació sobre el parc ací), us diré que és un arxipèlag minúscul, situat a 30 milles de la costa de Castelló, davant d'Orpesa. El seu origen és volcànic i, de fet, l'illa Grossa -la major i l'única habitable- és la part emergida del cràter d'un volcà. La badia que forma ha servit d'aixopluc durant molts segles a vaixells en perill, a pirates (hi ha llegendes que parlen de tresors amagats), a contrabandistes i a pescadors, però no va ser fins mitjans del segle XIX que va ser habitada de manera estable per primera vegada. La construcció del far va portar-hi famílies senceres i van convertir l'illa Grossa en la més menuda de les illes habitades de la Mediterrània. Actualment, ja no hi ha faroners, sinó els guardes de la reserva, ja sense les famílies. I de tant en tant els acompanyen investigadors, equips de rodatge...
A mi, les Columbretes m'han enamorat des que les vaig descobrir. Encara recorde la primera visió del cràter, des del vaixell que l'embocava. De l'illa estant, em va encisar la llum canviat, que pinta la superfície de l'aigua de tonalitats increïbles; la dansa sensual de les gavines al capvespre; la potent musculatura que se li endevina a la mar; les nits tan clares; el blau de les profunditats que et xucla i et xucla... Al llarg del temps, he tingut ocasió d'elaborar dos guions per a documentals, de fer estada en un parell d'ocasions i d'utilitzar-les com a material literari, tant al "Quadern de l'illa" com, sense citar-les, a "Les ales enceses". I he descobert també com de difícil havia de ser-hi la vida. La solitud i l'isolament, les dificultats d'aprovisionament, la por, la precarietat, la dificultat de l'assistència sanitària, les rivalitats que crearia la convivència de tanta gent en un lloc tan menut, la presència amenaçadora dels escorpins... Es conta d'un faroner que preferí suïcidar-se abans d'acatar l'ordre que l'hi destinava, però també hi ha d'altres que, si podien, no triaven cap altre far. En fi.
El propòsit inicial que m'havia plantejat per a la xarrada era parlar de l'enorme potencial literari encara per explotar que tenen les illes. Però, a mesura que vaig anar indagant, vaig poder comprovar que són molts (més dels que em pensava) els autors que se n'han ocupat, de les illes. Des de mossèn Cinto Verdaguer -que les cita a l'Atlàntida, als escriptors valencians actuals passant per Miguel Delibes, Vicente Blasco Ibáñez, Joan Fuster, Manuel Vicent o Jaume Fuster, entre altres. En fi, que dijous que ve, a les 19,30h, si algun amic vaga per Castelló i vol acompanyar-me, em trobarà a l'edifici de la seu social de Bancaixa, al carrer d'Enmig, parlant de totes aquestes coses.