Més sobre les Columbretes

Saps, Clarisse, que la xarrada sobre les Columbretes va anar molt bé? Fins i tot la veu, maltractada pel refredat, va aguantar el desgast de tantes paraules, després d’alguns dies de mantindre un silenci quasi monàstic. A més, van vindre alguns amics d’aquells que mai no et fallen i també un públic prou nombrós, gent que segueix el cicle, supose, i fins i tot algun passavolant. Bastant públic, en tot cas. Prou més del que acostumes a veure a tants actes culturals. En el torn de preguntes, X. –fotògraf, amic i monitor de les illes, te’n recordes?- em va interrogar sobre un fet curiós: segons ell, la majoria dels artistes que visiten les illes es confessen seduïts per la bellesa que hi descobreixen, però després, quan les mostren a través del seu art, la imatge que els surt és més aviat dramàtica, si no tràgica. La pregunta tenia la seua molla i no sé si vaig saber-la contestar. De fet, no sé si en conec la resposta. Tu ja saps que la literatura –i supose que també les altres arts – tenen més tendència a ocupar-se de drames que no de comèdies, en part perquè és més senzill obtenir bons resultats i en part perquè el dolor sempre dóna més de si que no la rialla. En el meu cas, però, la primera imatge que em va captivar de l’illa Grossa va ser la visió de la badia, amb la mole negra del Mascarat a una vora i el promontori del far a l’altra, des del vaixell que l’anava guanyant lentament. Recorde que era un dia de mar plana i sol lluent. L’interior del cràter semblava un espill i el silenci era una mescla de remor d’ones i xiscles esparsos de gavines. Les roques aspres i obscures s’elevaven tallants sobre la superfície de l’aigua, tacades només pel blanc del cementeri i del far. Una imatge que encara conserve i que va ser la primera que vaig reflectir per escrit, en aquell vell "Quadern de l’illa". Però també és cert que, a mesura que he anat aprofundint en la història de les illes, m’han interessat cada volta més les dures condicions en què –quan hi havia els faroners i les seues famílies- es desenvoluparia la vida a l’arxipèlag: l’isolament, la solitud, la rutina, les dificultats de l’aprovisionament a causa de les tempestes, el risc que suposava l’abundància d’escorpins... De l’enlluernament inicial, doncs, he passat a indagar també el dolor, com afirmava X.
Per cert, que l’escrit anterior sobre les Columbretes, ha generat un cert debat sobre la manera correcta d’anomenar-les, si en mascul·lí o en femení: si Columbrets o Columbretes. És cert que autors com Verdaguer en diuen "Columbrets", tal com postul·la Coromines i com ho fan alguns tractats i certs àmbits de pescadors. Però també ho és que, en certs cercles catalanoparlants poc sospitosos de contaminació lingüística –entre els quals, també, molts pescadors-, les coneixen com les Columbretes. Al meu parer, Clarisse, la distinció té a veure amb la importància concedida a l’arxipèlag: si hom creu que no passa de grup d’illots, haurà de fer servir el nom en mascul·lí –Columbrets-; si, en canvi, està convençut que tenen categoria d’illes, aleshores pertoca el femení: Columbretes. D’ací que, tant en castellà com en català, poguem trobar idèntica ambivalència. És, però, només una hipòtesi.