diumenge, 30 de novembre de 2008

Torna la sensualitat dels versos de Manel Forcano

El nom, de vegades, no fa la cosa. A primera vista, aquesta “Llei d'estrangeria” (Edicions Proa) que acaba de publicar Manel Forcano (Barcelona, 1968) podria semblar un poemari de denúncia política. Però no ho és, almenys de manera explícita, ja que l’autor tampoc no s’està de reivindicar els valors de la diversitat. Però el sentit real de l’expressió inicial el copsem en el poema del mateix títol: “Sóc sempre emigrant al cor d'algú (...) Fins que, / llei en mà / m'expulsen / o jo surto a buscar nous horitzons.” I això que el poema que obre el llibre, “Pasteres” és un cant bellíssim a aquells que “vénen a fundar ciutats meravelloses” que sembla incidir en l’equívoc. Però el malentés dura un instant, fins que ens posem a llegir i trobem el Forcano que canta a l'amor amb versos aparentment senzills, però d'una sensualitat exquisida, hereva de la millor tradició oriental. L’autor torna a dibuixar una cruïlla on s’apleguen tres eixos: les referències a la cultura i els paisatges orientals que l’enamoren (Alexandria, Istanbul o Damasc continuen sent els escenaris predilectes dels seus versos), la literatura clàssica (Plini, Foci o Tucídides, entre altres) i la inquietud amorosa. Amb aquesta triple base, enlaira uns versos que, en molts casos, se sustenten en imatges d’una capacitat de suggestió enlluernadora: el port que arriba al vaixell, les illes que naufraguen, l'abric de la nuesa, els glops de fum com a besos... Hi ha molts versos memorables en aquest nou treball de Forcano: el que ens descriu en prosa el hammam sirià d'Alep o el que defineix el desig com un impuls de rosegar els pinyols de les olives que ha deixat sobre la taula un amant amb presses.
Manel Forcano és doctor en Filologia Semítica i treballa com a professor d’hebreu i arameu a la Universitat de Barcelona. Ha traduït al català Iehuda Amikhai, E. M. Forster o Pinkhas Sadé, entre altres autors, i forma part del grup Imparables. Amb “Llei d'estrangeria” retorna, després de 4 anys en què hem sabut del Forcano traductor (“Els viatges d'Ibn Battuta”) i del Forcano estudiós del Pròxim Orient (“Les croades vistes pels jueus”), el Forcano poeta. L'escriptor que va guanyar el Carles Riba amb “El tren de Bagdad” i que ara aprofundeix de manera brillant en aquell mateix camí. Cap bon amant de la poesia no s'hauria de perdre aquest nou treball d'un poeta que, pas a pas, va consolidant-se com un dels més grans.

Premis valencians

Els autors valencians han copat bona part dels premis literaris atorgats les darreres setmanes. Els Octubre –els més prestigiosos del País Valencià- distingien Xavier Aliaga (narrativa), Josep Lluís Roig (poesia), Antoni Defez (assaig), Samuel Sebastian (teatre) i Mario Reyes (periodisme), tots cinc valencians. Al respecte del seu premi, el xativí Xavier Aliaga reivindicava el treball dels escriptors valencians i reflexionava que potser l’èxit de la novel·la “L’home manuscrit”, de Manuel Baixauli, havia despertat l’interés editorial pels autors d’aquesta part de l’àmbit lingüístic. Fóra com fóra, el jurat dels premis de Xàtiva semblava corroborar el raonament d’Aliaga. Així, dos valencians més, Vicent Penya i Vicent Josep Escartí, s’enduien els premis Ibn Hazm de poesia i Blai Bellver de narrativa, respectivament. Més enllà del Sènia, a Vilanova i la Geltrú, el jurat d’un dels premis més entranyables de la literatura catalana, el Lector de l’Odissea (un guardó on els finalistes els trien 100 lectors de la llibreria), decidia guardonar la periodista menorquina, però veïna de València, Esperança Camps.

Publicat a Cuadernos, suplement de cultura del diari Mediterráneo (9/XI/08)
Publica un comentari a l'entrada