Jo diria que no. Que el Marc Pallarés -el fill de l'escriptor i amic Vicent Pallarés- ha guanyat per mèrits propis (i no empès per la força de cap onada mediàtica) el premi Fiter i Rossell de novel·la que es lliurava anit al Principat d'Andorra (vegeu-ho ací) i de l'edició del qual s'encarrega Columna. Siga com siga, el seu cas serveix per constatar que els escriptors valencians (ell n'és, malgrat algunes cròniques andorranes) segueixen demostrant la seua qualitat. Altra cosa és que el públic (i certes editorials) se n'adone, que és del que hauríem de parlar quan parlem d'efecte Baixauli.En tot cas, jo em quede amb una dada: tot i que no ens manquen poetes joves, no anem sobrats de nous narradors, així que la irrupció de Marc Pallarés és, efectes a banda, una bona, molt bona notícia.
2 comentaris:
En vista de l'èxit de la nova cuita valenciana a cuita-corrents MANIFESTE una munió de cuites:
Que els cuitats pidolem ressò i només ens en donen quan -situació extraordinària- guanyem algun premi.
Que el ressò que ens cedeixen ocupa racons i racons de la premsa escrita, franges intempestives i impresentables de la graella televisiva (hi ha algú que no dorma, beque, bega o es gite amb altre, altra o altres quan passen 'Els territoris de la ficció' a Punt Dos? I encara pitjor: existeix persona que de grat s'engula el Bellveser d''Encontres'?)
Que els nostres editors estrela s'arrisquen quan l'obra ha rebut algun dels nombrosos guardons amb què les diferents administracions públiques renten el seu "compromís amb la cultura". Després se n'ocupen, els nostres àngels protectors, de trinxar l'excedent, de fer farinetes els nostres fills per a -pomposen- empapussar els fills de tots amb un poti-poti infecte; una broma per al Foment de la Lectura. (Abans, però, de la cisalla, permeten recollir la fillada a les portes del magatzem. Sols cal pagar un "peatge d'autor": el PVP.) Finalment, els nostres agosarats zeladors aplaudeixen 'Il Fenomeno' de vendes i es mosseguen per dins la inèpcia -això espere- d'haver rebutjat el 'Manuscrit' a criteri de "no comercial".
Que els crítics literaris no ocupen tribunes dinàmiques, dinamitzadores i ben dinerades. Que els ressenyistes -necessaris- sovint són entronitzats.
Que no hi ha publicacions periòdiques dedicades exclusivament a la creació. (Que no les hi ha que remuneren, vull dir també.)
Que encara hi ha públic i privat, un i molts que pensen que donar una conferència o una comunicació, presentar un llibre, escriure un informe de lectura, fer un pregó, ser jurat d'un premi literari, col·laborar d'una manera esporàdica en diaris i revistes, etc., són "accidents de l'ofici" que poden aparéixer o desaparéixer sense que canvie la naturalesa de l'"ésser escriptor". Consegüentment, són un extra, unes "coses de més" que es fan, clar està, "per amor incondicional a l'Art".
Que mitjançant la distribució que es diu "professional", amb força penes i molts treballs la nostra obra arriba a la seua estació final: la lectura pública en àmbits privats.
Per tot açò, i molt més, PROPOSE:
Que els cuitats passem a l'aparició i a l'aparador, a l''aparacció', bé que siga per a morir -'Imparables'- prompte d'èxit. El primer que ens cal és un nom: 'Els Invisibles', 'Els Invincibles' (invisibles + invencibles), 'Els Desve[t]lats', 'Els Sonsterrats', 'Els Baix Àulics' o 'Els Baix Audits' (l'homenatge paròdic és evident, i, ho assumesc, poc elaborat), 'Els Irreverberents'..., per què si hem d'esperar el padrí per a batejar-nos...
T'han deixat el mateix comentari que tinc jo al meu bloc. Discrepe en alguns punts, evidentment, tot i que hi ha aspecte en que coincidesc.
Però al que anàvem. Que el Marc haja guanyat a Andorra és una notícia boníssima. La meua enhorabona. I a més, n'estic convençut, ha estat una decisió justa. Vull deixar-te clar que quan dic al meu bloc que tu i altres autors com Esperança Camps, Baixauli o Bodí no podeu formar part del que se'n diu "nova fornada" no vull dir, en absolut, que no me n'alegre, de les vostres publicacions i dels vostres èxits. Tot el contrari. És només un problema semàntic. Compteu amb el meu reconeixement, i en alguns casos la amb la meua admiració, des de fa temps. Ací rau el problema: que és des de fa temps. És imprescindible que els autors tinguen una continuïtat, com en el teu cas, i que amb la maduresa que donen els anys i els llibres vagen confegint una obra sòlida que servisca de model als que venim darrere. N'hi ha massa, que han publicat un parell de novel·les que prometien i, decebuts per aquest ambient caïnita en que ens movem, han deixat d'esciure. Per a mi la nova fornada són Xavier Aliaga, Francesc Bononad, Marc Pallarés... Els altres, escriptors consolidats que ens han de donar empenta.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada