Les Corts valencianes van aprovar dimecres el projecte de llei d’Integració dels immigrants que promovia la conselleria de Rafael Blasco, dita d’Immigració i Ciutadania, per si vostés no ho sabien. La mesura, que va eixir endavant únicament amb els vots del Partit Popular, va ser rebutjada per l’oposició, que va qualificar la llei de xenòfoba i racista, que no és poca cosa. I va acusar Blasco de perseguir, amb ella, únicament titulars i fotos de portada: una dedicació –hem de reconèixer- per a la qual l’esmentat conseller ha demostrat unes dots incomparables.
El propòsit inicial de la llei valenciana era dur a la pràctica una promesa electoral del Partit Popular espanyol. Si recorden, Mariano Rajoy va anunciar el març passat que, cas de governar, impulsaria un contracte d’integració obligatori pel qual els immigrants es comprometrien a complir les lleis, aprendre la llengua i respectar els costums dels espanyols. Però la contestació que va rebre una iniciativa clarament discriminatòria, si no racista, ha fet recular la Generalitat a una posició més cauta. La versió valenciana del projecte de Rajoy ja parla únicament de compromís voluntari d’integració. Un compromís segons el qual la Generalitat oferirà “un programa de comprensió de la societat valenciana” que acoste l’immigrant a la nostra realitat. No entraré a valorar les possibilitats reals d’explicar el cas valencià (tan inextricable per a tants intel·lectuals) en només quatre classes: si això fóra possible, seria una troballa inaudita que s’hauria d’aplicar, primer que res, als nadius. Siga com siga, l’immigrant que aprofite adequadament el curset, obtindrà un certificat acreditatiu que, diu la llei, “podrà fer valdre en les seues relacions socials i jurídiques”. De com ni de quina manera, però, no en diu ni pruna.
D’entrada, crida l’atenció que la llei només considere immigrants els estrangers no comunitaris. I la qüestió no és menor: si l’objecte de la mesura és facilitar la comprensió de la societat valenciana als nouvinguts, per què estableix una distinció entre una persona procedent de Lagos o Marràqueix i una que vinga de Sofia o Targoviste? Pressuposa que la realitat valenciana ja és suficientment coneguda a la Unió Europea? Que a un romanès o a un búlgar no els calen, les mesures que preveu la llei? I per què sí als marroquins o als nigerians? I, si ens posem bords: per què la llei no considera immigrants els extremenys o els andalusos? A ells, no els cal integrar-se?
En línies generals, la llei és un enunciat de bons propòsits. Ningú amb un mínim sentit humanitari pot oposar-se a què les administracions faciliten l’acollida digna dels nouvinguts, els ensenyen algunes nocions primàries dels idiomes oficials, els asseguren l’assistència sanitària, promoguen l’accés a l’educació dels menors o col·laboren en la inserció laboral dels immigrants. Però a una llei hem de demanar-li més que bones intencions: instruments reals (i pressupost suficient) per dur-les a terme. I ací és on patina el text de Blasco.
Perquè la llei no aporta res de nou, es limita a fer un refregit de bones intencions i prou. A repastar drets i deures que la legislació vigent ja contempla, a esmentar obligacions que l’Administració ja tenia. Aleshores, quin sentit té una llei que no importa si entra o no en vigor? Justificar l’existència d’una conselleria que no coneix ningú? Buscar un grapat de vots no se sap ben bé on? Aquestes són les preguntes que no va contestar Blasco. Ara bé, si és cert que la Generalitat té poques competències a l’hora de regular la immigració, el marge d’actuació que té és important en altres aspectes més concrets. Les possibilitats d’incidència de la Generalitat passen sobretot per potenciar els instruments que ja existeixen: mediadors culturals, mestres, etc. I que són, a l’hora de la veritat, els que fan possible una integració efectiva. Uns aspectes, com es veu, més d’intenció pressupostària que de regulació legislativa. El que cal per millorar la integració dels immigrants no és, per tant, una llei nova, sinó més mitjans. Més diners, en definitiva. Però d’açò, justament d’açò, no n’ha parlat gens el conseller Blasco. Casualitats de la vida.
Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (30/XI/08)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada