dilluns, 3 de novembre de 2008

Guerres inútils

Ja saps, Clarisse, que no hi ha pitjor general que aquell que enceta guerres inútils. Encara que les guanye. Potser Francisco Camps i Alejandro Font de Mora no coneixen la màxima militar. O potser la coneixen i se'n riuen, convençuts que ells i el seu partit, almenys al País Valencià, estan per damunt del bé i del mal; que ja pot ploure fort, que ells no s'han d'esquitxar mai. Si és així, potser farien bé de recordar que Napoleó Bonaparte va començar a perdre batalles precisament quan es creia invulnerable. Siga com siga, un i l'altre són des de primers de curs el blanc de les ires de bona part de la comunitat educativa: pares, professors i alumnes han eixit aquests dies al carrer per a clamar contra el PP i la seua política educativa. L'espurna que ha fet prendre la foguera, ja la coneixen vostés: la decisió d'impartir en anglés una assignatura -Educació per a la Ciutadania- a uns alumnes que no tenen un nivell suficient per entendre'n els conceptes.
La cosa, sembla (però només ho sembla) va començar com una ocurrència del president Camps. Quan va caure en el detall que, li agradara o no, el sistema educatiu valencià hauria d'impartir una assignatura promoguda des del govern socialista de l'Estat, el dirigent més beat d'Europa va contestar que bé, però que la donarien en anglés. Era una manera original i al temps legal d'impartir-la i alhora boicotejar-la, tal com aconsellaven els seus preceptors religiosos, és a dir els bisbes espanyols, possiblement els més reaccionaris d'Europa. Era el moment de la guerra total al PSOE, fóra amb el motiu que fóra i el president Camps volia fer punts. La broma, però, no va quedar en mera dialèctica política. En lloc de buscar una solució pràctica a l'embolic a què apuntava l'ocurrència, el titular de la Generalitat va encarregar el conseller d'Educació de dur l'acudit a la pràctica. I aquest, en lloc de presentar la dimissió irrevocable i quedar com un polític assenyat, va consentir a convertir-se en personatge d'Escalante. Perquè la broma, a partir d'aquest punt, va començar a derivar en sainet: que si treballs alternatius per als que no volgueren cursar-la, que si objecció de consciència, que si traducció simultània dins de l'aula, que si reconversió dels inspectors en comissaris polítics, etc. etc.
El problema és que la comunitat educativa ja no està per a bromes: són massa anys de dèficits d'inversions en infrastructures, massa anys de proliferació de barraques indignes que volen fer passar com a col·legis, massa anys de regatejar en mitjans i en personal a l'escola pública, massa anys de beneficiar el sector privat, de consentir-los discriminacions racials i prejudicis socials, massa anys d'enfrontaments amb les universitats. L'obcecació a mantindre l'obligatorietat d'impartir Educació per a la Ciutadania en anglés, contra el sentit comú i fins i tot contra l'oportunisme polític, no és el pitjor dels problemes que té el sector educatiu valencià, després de tants anys d'abandó. Ni de bon tros. Però és la gota que ha fet vessar el vas. La que ha esgotat la paciència de la gent perquè delata el menyspreu i la prepotència d'uns dirigents que no tenen vergonya d'usar a xiquets, pares i professors com a projectils d'un pim pam pum polític indecent.
Els dirigents valencians del PP s'han acostumat, en els darrers anys, a la inoperància de l'oposició i a la docilitat d'una societat que s'ha engolit sense immutar-se (i encara aplaudint) una política basada en alegries urbanístiques, grans events que ocultaven els errors de gestió i consignes victimistes contra catalans i socialistes, ara per l'estatut o la llengua ara per l'aigua. Potser per això, perquè estan tan mal acostumats, no han calibrat bé la contestació que suscitarien unes decisions tan grotesques com les que han pres en el tema d'Educació per a la Ciutadania. Ara per ara, no sé què poden guanyar de mantindre una posició que, vista l'evolució de les coses, ja els erosiona més a ells que no a Zapatero. ¿La benedicció de Garcia Gasco, l'arquebisbe de València i l'element més reaccionari de tota la Conferència Episcopal espanyola? Em semblaria poca cosa, si no fóra que parlem de Francisco Camps, el dirigent més beat de tot Europa.

Adaptació de l'article publicat a la secció Dissidències, del diari Mediterráneo (2/11/08)
Publica un comentari a l'entrada