Josep Vicent Boira narra la vida d'un metge escocés

Després de fer-se un nom com a assagista (va guanyar el premi Joan Fuster l’any 2002 amb “Euram 2010”), Josep Vicent Boira (Canyamelar, València, 1963) prova sort com a narrador amb “Una illa remota” (Publicacions de la Universitat de València). Boira és catedràtic de geografia urbana de la Universitat de València i ha presidit l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa, a més de col·laborar amb freqüència amb diferents mitjans de comunicació. Amb aquesta primera novel·la va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés de Narrativa Científica, que es concedeix a Burjassot.
Boira ha triat com a protagonista la figura del metge escocès Georges Clegghorn (1716-1794), el qual, una volta acabats els estudis, fou destinat a Menorca, on es deixaria seduir pel paisatge i la idiosincràsia de la illa i acabaria escrivint-hi un tractat mèdic. I això que res no feia sospitar que el brillant estudiant Clegghorn, una volta convertit en metge, no seguira el camí de la investigació, com ell es proposava. Menys encara, podia imaginar que es convertiria en metge militar i que faria cap a una illa que aleshores ni tan sols sabia situar en el mapa. Però el metge novençà que hi viatjà obligat per les circumstàncies, acabà enamorat de l’illa, fins el punt (insòlit en un colonitzador anglés) d’aprendre’n la llengua i els costums. I d’involucrar-se en la vida de la gent. Boira novel·la aquest procés de seducció a partir de la tria dels episodis substancials de la biografia de Clegghorn, des de la seua llicenciatura al moment en què abandona l’illa, de tornada a casa. I ho fa amb una prosa neta que sap mantenir perfectament l’equilibri entre la informació històrica i la narrativitat.
La lectura de “Una illa remota” fa inevitable el paral·lelisme amb un altre escriptor valencià, Martí Domínguez. Efectivament, tots dos estan adscrits a la Universitat de València, tots dos s’han interessat, com a narradors, per científics o pensadors del segle XVIII i tots dos són partidaris de prescindir, a risc de ser acusats de massa asèptics, de tècniques narratives que puguen entrar en contradicció amb les dades històriques. Al marge d’aquesta consideració, la novel·la de Boira funciona bé, es llegeix amb gust i és capaç de reflectir tant la manera de ser del protagonista com les claus de la seua metamorfosi. Tot això, alhora que ens informa d’una època bastant desconeguda de la nostra història.

La Camorra napolitana

Segurament, hi ha pocs llibres tan d’actualitat com “Gomorra”, que ara edita labutxaca. El llibre de Roberto Saviano descriu, amb tota classe de detalls, una de les organitzacions mafioses més conegudes de tothom: la Camorra napolitana. I en rastreja els orígens i en descriu l’adaptació als temps que corren. Saviano exposa, de forma meticulosa, els nombrosos negocis que controlen i que van més enllà del tràfic de drogues. La Camorra, segons el periodista italià, té interessos urbanístics i industrials que no es limiten a Itàlia, sinó que, com una teranyina funesta, s’han expandit per diferents ciutats europees i també a casa nostra. Saviano dibuixa una organització on conviuen l’assassinat i l’enginyeria financera, el silenci, la venjança i les noves tecnologies. Aquest llibre ha posat el seu autor en el punt de mira de la màfia napolitana, que ja n’ha decretat l’assassinat. Saviano, actualment, viu en un lloc desconegut i vigilat de manera constant per la policia. Fa pocs dies, es va estrenar l’adaptació cinematogràfica de la novel·la.

Publicat a Cuadernos, suplement de cultura del diari Mediterráneo (16/XI/08)