Joan Francesc Mira

L'altre dia, al club de lectura de Socarrats, a Vila-real, vam rebre la visita de Joan Francesc Mira. L'objectiu era participar en un col·loqui amb els membres del club, a propòsit de les dues obres seues que ens havíem llegit per a l'ocasió, el "Borja papa" i les "Quatre qüestions d'amor". La conversa va ser entranyable i distesa, com ha de ser en aquests casos. Vam parlar de l'ingent procés de documentació que va precedir la redacció de l'autobiografia novel·lada d'Alexandre VI, de la dimensió històrica de la família Borja, de la gènesi de la llegenda negra, del curiós origen de les històries d'amor que va reunir en les "Quatre històries...", de la seua manera de treballar -tan meticulosa-, de la novel·la històrica... Joan Francesc Mira és un dels grans, un escriptor que creu profundament en el seu ofici i que l'exerceix amb orgull i -necessàriament- amb un grau d'autoexigència immens. I és també un savi: dels pocs que ens queden, si ens en queda cap més. I escoltar-lo -com llegir-lo- és un goig.

Aquestes setmanes, a més, han coincidit diferents homenatges a la seua trajectòria, que s'han plasmat en diverses publicacions: una Miscel·lània, que ha editat la UJI amb motiu de la jubilació de Mira com a professor; un retrat/entrevista que li fa Joan Josep Isern per a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana; una obra titulada "El món i l'obra de Joan Francesc Mira" (Denes), fruit d'unes jornades d'estudi interdisciplinar sobre l'autor que es van fer ja fa uns anys a la Biblioteca Valenciana. Uns homenatges ben merescuts i dels quals m'alegre força. I que no li faran les instàncies oficials del País Valencià, que ja sabeu com tracten tot allò que té a veure amb la cultura d'expressió catalana.

Avui, Ada Castells li fa una entrevista a l'Avui, a propòsit de la seua última novel·la, "El professor d'història", acabada d'eixir del forn. Una entrevista que, segurament, no li faran els mitjans de comunicació públics del País Valencià, ni tampoc bona part dels diaris o les ràdios privades de casa nostra. Ells s'ho perden. La podeu llegir ací. Val la pena.