Pròxima estació, Europa

Finalment, la lògica s’ha imposat a les il·lusions i a l’esperança. I, com era de preveure a poc que s’observara la trajectòria del magistrat, la iniciativa de Baltasar Garzón d’encausar la repressió franquista ha quedat en pura pirotècnia. Uns dies abans que la Sala del Penal de l’Audiència Nacional en desautoritzara la instrucció, el jutge més egocèntric de la galàxia judicial espanyola ha decidit inhibir-se del cas i deixar tirats tots aquells que havien confiat en el rigor i la sinceritat de la seua iniciativa, que ja és confiar, si em permeten. En conseqüència, el cas ha quedat dispers en mans dels jutjats territorials, els mateixos que, en general, no s’han mostrat massa propicis a les reclamacions relacionades amb la repressió franquista: ja veurem si arran d’aquest cas ho són una mica més. Una altra vegada, ha quedat ben clar que al jutge Garzón li interessa més el soroll mediàtic –la notorietat- que l’afany de justícia. Que, en el seu currículum, la possibilitat d’un titular sempre ha pesat més que el rigor professional. Però la trista resolució del cas no ha deixat únicament en evidència el jutge Baltasar Garzón.
El procediment d’instrucció obert per Garzón ha deixat amb les vergonyes a l’aire també el govern de Zapatero. D’ací l’actuació radicalment obstruccionista del fiscal de l’Audiència Nacional, Javier Zaragoza. Ni al ministeri de Justícia –del qual depén la fiscalia- ni, per extensió, al president del Govern, els feia cap gràcia que el cas anara endavant, a pesar del que manifestaven en públic. La iniciativa de Garzón, de fet, aspirava a arribar més enllà de la llei de Memòria Històrica, despullant així les mancances d’un text que, malgrat les promeses de Zapatero, ha fet curt, molt curt. La seua redacció va demostrar novament les pors dels socialistes espanyols a l’hora d’enfrontar certes qüestions. El PSOE intenta mantindre un equilibri precari entre el compromís de silenci pactat en els anys de la Transició amb els mandataris franquistes i la coherència social i històrica que l’empenta a enfrontar amb valentia la revisió del passat: de posar a cada cosa el seu nom. Únicament aquesta por pot explicar els límits d’una llei –la de Memòria Històrica- que, per exemple, aspira a restaurar la dignitat de les víctimes de la dictadura franquista i al temps no s’atreveix a anul·lar els judicis en virtut dels quals se’ls va condemnar.
El Partit Popular, en canvi, sempre ha tingut clara la seua opció: defensar el Franquisme de qualsevol intent de revisió. O més encara, saludar aquelles revisions que en justifiquen la legalitat de la rebel·lió militar. Una tesi al·lucinant, des del punt de vista del rigor històric, però que ha fet un cert forat a les llibreries espanyoles. Així les coses, a ningú no podia estranyar-li que des de primera hora el PP li fera costat al fiscal. Ni que s’alegrara de la decisió final de Garzón.
Els més perjudicats per la darrera aventura jurídica del magistrat han estat els familiars de les víctimes. Molts d’ells, ja ataüllaven en l’horitzó la possibilitat que, per fi, s’exhumaren els cossos dels parents que ara jauen en fosses comunes, se’ls donara terra de manera digna i, encara més, es rehabilitara la seua memòria. Una vegada més, han pogut comprovar que el reconeixement de les víctimes del Franquisme només s’aconseguirà a base de molta constància, de molts esforços. De no badar davant de cada nou obstacle que interpose l’Estat. Siga com siga, el procés instruït per Garzón ha tingut algun efecte positiu. El d’insuflar energies per continuar endavant a tots aquells que trobem inconcebible que, 23 anys després de la mort del dictador, els crims que va promoure continuen impunes. De moment, la pròxima estació és Europa. Allà, s’obre novament l’oportunitat d’acabar amb una situació inconcebible, la d’un país, com deia Esteban Beltran, director espanyol d’Amnistia Internacional, que ha impulsat nombroses investigacions de crims contra la humanitat en altres països al temps que s’oposa a complir amb l’obligació d’investigar els propis. Una situació que situa l’Estat espanyol en la mateixa llista que països com Moçambic, Colòmbia o Cambodja. Que no són precisament el G-20.

Publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (23/XI/08)