diumenge, 30 de novembre de 2008

Juli Capilla parla d'amor amb els poetes clàssics

El darrer premi Tardor de poesia va distingir, l’hivern passat, “Aimia”, el llibre de Juli Capilla (València, 1970) que ha publicat Agua Clara. És un poemari amorós, del qual sobretot crida l’atenció l’abundància de referències a l’obra d’altres poetes: als clàssics (Ausiàs March sobre tots, però també Joan de Timoneda, Roís de Corella o Pere March) i també a autors recents (Vicent Andrés Estellés sobre tots, però també Enric Sòria, Maria Mercé Marçal o Joan Fuster). És cert que en els llibres de poesia les citacions acostumen a indicar una drecera, a fer-nos vore l’itinerari que ha seguit el poeta per arribar als resultats que ens ofereix, a completar el sentit dels versos nous. Però en el cas d’aquesta “Aimia” les veus d’altres poetes adquireixen un valor més elevat, quasi equivalent al text. I ho demostra no sols l’abundància de citacions que encapçala cadascuna de les parts, sinó també el manlleu de versos d’altres autors, que Capilla inclou sencers enmig dels propi text. Versos i citacions que l’autor pren en consideració per alimentar el seu discurs, que alhora suposen un homenatge i un estímul, que ratifiquen el llegat de la tradició i al temps l’actualitzen, la doten de nova energia.
L’autor, de fet, ha concebut el poemari com un diàleg constant sobre el fet de l’amor amb els seus referents. Els ha pres com a model formal a l’hora de construir el poemari.
És per això que els poemes recorden, per la densitat, la manera de fer d’Ausiàs March o dels seus coetanis, però, amb les lectures del poeta de Gandia ben digerides, Juli Capilla ha sabut construir un discurs propi, gens encarcarat, plenament actual, que recorda March però alhora resulta plenament vigent.
Capilla ha organitzat el poemari en tres parts, en funció de cadascuna de les perspectives de l’amor: la preparació, el clímax i el temps posterior a la relació plena. I fins i tot n’ha ajustat les dimensions. Així, el clímax és el període més breu: dos poemes, “Èxtasi” i “Plenituds”. I, en canvi, abunden molt més els poemes que ens parlen de l’amor que ha quedat enrere o que no ha arribat a port. Potser perquè, si més no en l’àmbit poètic, és l’amor enyorat, l’amor impossible d’aconseguir, el dolor que en suscita la pèrdua, que ha donat més joc. Siga com siga, “Aimia” planteja un discurs plenament homogeni –i a estones molt brillant-, tant pel que fa a la temàtica com al tractament. I suposa un esforç notable per actualitzar els clàssics sense perdre de vista el present, sense deixar de resultar vigent. I al temps és també un poemari valent. Perquè no és menor el risc de posar al costat dels propis els versos de March, de Corella o de Marçal. Però Capilla el salva amb un ofici que denota una deglució pausada i profitosa dels clàssics. I una maceració profunda dels versos. El resultat, doncs, és un poemari excel·lent. I la confirmació, sense dubtes, que Juli Capilla és un dels poetes valencians que apunta més alt.

Premis literaris

Precisament Juli Capilla ha estat un dels triomfadors dels premis Ciutat d’Alzira. Uns premis que tingueren un sabor plenament valencià: Josep Ballester guanyà el de narrativa amb “El col·leccionista de fades”, Juli Capilla el de poesia amb “L’instant fugaç” i Carme Ferragud el d’assaig amb “Medicina per a un nou regne”. Molt més al nord, a Andorra, la primera novel·la de Marc Pallarés (31 anys i veí de Vila-real) rebia el Fiter i Rossell de novel·la. L’obra, “Les cendres de l’harmonia”, serà publicada per Columna.

Publicat a Cuadernos, suplement de cultura del diari Mediterráneo (23/XI/08)
Publica un comentari a l'entrada