dijous, 24 de febrer de 2011

Pa negre

Ahir, al club de lectura dels Socarrats, a Vila-real, vam parlar de "Pa negre". L'havia llegida fa temps, potser a l'any i mig o dos anys d'haver eixit i ara l'he tornada a agafar. No recorde que la primera lectura m'emocionara tant com aquesta. El cas és que m'ha atrapat des de la primera escena, aquella en què Andreu s'enfila amb els cosins a la prunera, com si foren tres barons rampants, disposats a contemplar el món des de dalt de l'arbre, però sense renunciar a baixar a peu pla quan convinga. Des de la primera línia, com dic, ha començat a seduir-me el flux pausat, però implacable del text d'Emili Teixidor. Ja s'ha dit en més ocasions: "Pa negre" té un llenguatge prodigiós, senzill i precís, tacat de tant en tant de particularismes que l'arrelen al territori i a l'època alhora que l'enriqueixen com a artefacte purament literari. Però sobretot el text està dotat d'un ritme, d'una musicalitat que t'amara des dels primers instants, com si acabares de pujar a una barca i tancares els ulls i et deixares portar per un onatge suau, acollidor. Agombolat, doncs, per la musicalitat del text, he assistit a l'elevació d'un paisatge que és alhora geogràfic i moral, a la (re)construcció d'un món on les vexacions i les arbitrarietats, la crueltat dels vencedors sobre els vençuts arriba a formar part de tal manera de la vida quotidiana que en algun moment et sorprens acceptant tot allò com a inevitable. I ací és on rau la veritable misèria moral del règim franquista. Per això, a diferència de la (gran) pel·lícula d'Agustí Villaronga, on les exigències del mitjà requereixen de cops de puny ben contundents sobre la taula, a la novel·la de Teixidor els episodis més durs estan vernissats d'una capa de normalitat, de quotidianitat que fa por. Molta por.
Hi ha, doncs, poca trama. Si més no, aparentment. Perquè Teixidor la va construint (les va construint, perquè n'hi ha moltes ramificacions) a partir d'insinuacions, de rumors, de mitges veritats. Lentament, amb mà de mestre. Sembla que res no es mou, que el temps s'ha detingut entre la quietud del bosc i les rutines del mas. Però són només els moments anteriors a una tempesta, quan sembla que la llum s'ha detingut i el vent ja no bufa i tot sembla quiet, quan en realitat tot és a punt per desencadenar el cataclisme. I això és el que ocorre al final de la novel·la. Que la tempesta esclata amb furor i ho arrasa tot. I et quedes nu davant de la traïció i alhora l'entens i fins i tot la pots arribar a justificar. I et sents malament, molt malament perquè t'adones que també tu has entrat en la pèrfida lògica del sistema. Que la traïció no t'és aliena. Que podries assumir-la com un més dels fets quotidians que han anat desfilant davant teu. I la panxa se't remou.
M'ha interessat molt un aspecte de la novel·la. Com, en adoptar el punt de vista del xiquet, la informació li arriba (ens arriba als lectors) sempre incompleta, més a partir d'insinuacions que d'explicacions, perquè el món dels adults i el dels nens no té ponts diàfans que els enllacen, sinó que es comuniquen sempre a través de missatges incomplets. Però és curiós perquè, a mesura que avança el llibre, el lector arriba a estar convençut, malgrat la certesa que l'Andreu només té accés a una part, que ho comprén tot. I aquest, al meu parer, és un altre dels encerts de la novel·la: la capacitat de l'autor per fer-nos completament intel·ligible la trama a partir d'informacions sempre esbiaixades, sempre parcials, sempre fragmentàries.
I és curiós també d'observar l'habilitat de Teixidor per fer-nos arribar informacions a les quals, en principi, Andreu no té accés. Ho fa permetent-li de captar mitges converses, frases soltes, d'ataullar moviments que no acaba d'entendre però que el lector creu situar en un context major o a través de diferents personatges que fan el paper d'heralds: l'àvia, la Roviretes (que és la portaveu de les maledicències que circulen pel poble, no totes mancades de base) o l'avi Mosso, principalment. Una galeria personatges rica, complexa, dotada d'una penetració psicològica ben profunda malgrat que, en alguns casos, les aparicions són molt breus. Uns personatges que, a més de donar-li vida al paisatge, són peces d'un engranatge perfectament ensamblat que Teixidor mou amb perícia de mestre.
Diumenge, una volta llegit el llibre, vaig anar a vore la pel·lícula. Em va agradar. És potent, visualment rica, explica les coses amb ritme i solvència i és capaç de retratar aquesta mateixa misèria moral sense pal·liatius. I em va plaure molt anar examinant com feia servir el director la informació del llibre per adaptar-la als seus interessos. Com inclou una trama de base que no té res a veure amb Pa negre però que, segurament, li era necessària per dotar la pel·lícula de consistència. Com elimina personatges o els dota d'una personalitat fins i tot antagònica a la que els havia proporcionat Emili Teixidor. I com tot plegat, malgrat les diferències, desemboca en un missatge idèntic. En una sensació semblant. D'això es tractava, al capdavall.
Publica un comentari a l'entrada