dimarts, 26 d’abril de 2011

Bariloche

Em va sorprendre el títol, abans de res. I, després, el lloc: estava a dalt de tot de la llista de més venuts a Vilaweb. A més, el títol era curiós, molt curiós: La portentosa vida del sastre Bariloche (Columna). Potser me n'hauria oblidat als pocs dies. Però el cas és que l'endemà vaig entrar a la Biblioteca Municipal, a Vila-real, i hi tafanejava per la prestatgeria de novetats quan novament em va assaltar aquell títol. Ara no pampallugava sobre la pantalla de l'ordinador sinó que estava estampat damunt d'una coberta de llibre que em recordava èpoques passades. Perquè la portada, estareu d'acord amb mi, té un innegable aire retro. Vaig agafar el llibre, és clar. Vaig obrir-lo, vaig examinar-lo, vaig mirar (no puc evitar-ho: pura curiositat) si ja l'havia agafat cap usuari de la biblioteca o si, com era el cas, encara estava verge. Finalment, vaig llegir-ne la contracoberta: explicava la història d'un sastre que s'agafa vacances a primers d'agost i torna el dia estipulat (el 29, crec) però tres anys més tard. Curiós. Molt curiós. I si, a la curiositat que començava a suscitar-me l'obra, afegia que l'atzar s'havia confabulat per posar-me'l al davant dues vegades, vaig pensar, estava clar que calia emportar-se'l. Potser era el llibre de la meua vida, qui sap.
Vaig llegir-lo aquell mateix cap de setmana. En tres estones: al capdavall, són només vora 150 pàgines de lletra grossa; d'aquella que comence a agrair. L'autora, Berta Jardí, ens explica a grans trets alguns moments de la vida d'un sastre peculiar, de nom Bariloche, amant de l'ofici, però una mica desplaçat per les modes. Un sastre a l'antiga, tanmateix, que desapareix durant tres anys i hi torna amb dues negres exhuberants del braç i no sols això, sinó també sotmeses a la seua voluntat, que ja podeu imaginar de quin caire és. Al poc de temps de reobrir el negoci, un xinés bastant tèrbol li proposarà de ser soci i aquella aliança canviarà de cap a peus la sastreria (i de camí la vida de Bariloche) fins que la intervenció d'un escamot de jubilats subversius (sí, sí, de jubilats!) capgirarà del tot la sort del protagonista.
Amb uns elements així, queda clar que la novel·la traspua molt de sentit de l'humor, que està poblada per personatges traçats amb ambició de caricatura i que resulta de lectura molt fàcil, molt amena i molt digerible. Potser massa i tot, perquè al capdavall, molts fets queden només apuntats i no acabem d'aprofundir en el caràcter o les motivacions dels personatges (fins i tot m'he quedat sense satisfer la curiositat que m'havia suscitat la contraportada!!!). Amb tot, és cert que l'objectiu de l'autora sembla ser aquest: escriure una novel·la de lectura amable i intrascendent, sense complicacions estilístiques ni argumentals, apta per a tots els públics i que no aspira a plantejar grans qüestions. Una lectura purament d'evasió.
Publica un comentari a l'entrada