dilluns, 18 d’abril de 2011

Esplendor i misèria

Foto: Prats i Camps
Entre 80.000 i 100.000 persones van manifestar-se dissabte passat a València i la premsa ibèrica encara no ha dit fava. O ho ha esmentat amb la boca menuda, com si li dolguera. I això que han dedicat portades i editorials a reunions bastant més reduïdes. Però quan, entre reivindicacions bàsiques de qualsevol demòcrata -la llibertat d'expressió, la transparència-, es mesclen qüestions nacionals, dreta i esquerra espanyoles tanquen files. I ho ignoren, quan no ho blasmen. D'ací el silenci còmplice de tants sectors progressistes espanyols davant un atac claríssim a la llibertat d'expressió, davant d'una persecució evident de les idees.
La manifestació de dissabte a València serveix de munició a la dreta cavernícola, que aprofita per traure a passejar el fantasma de l'imperialisme català que tants bons serveis li ha donat, i posa entre l'espasa i la paret l'acomplexat progressisme ibèric que vol nadar i guardar la roba i encara no s'ha adonat que l'única manera de fer front a l'estultícia de la dreta és ser conseqüent amb els principis. Anar de cara al vent. I quan dic això pense sobretot en el PSOE, alguns dirigents valencians del qual  portaven una de les pancartes de la manifestació(cap dels líders principals, però, i ja n'és un indici), però que, alhora, a Madrid es comporten com la dreta més reaccionària i impedeixen la tramitació de la iniciativa legislativa popular Televisió sense fronteres. Una de cal i una altra de sorra que no faran sinó precipitar el PSPV de derrota en derrota fins la desfeta final.
L'èxit de la manifestació és una mostra que el país encara està viu, que malgrat el caciquisme imperant, la impunitat amb què campa la dreta, la persecució de tota dissidència i els atacs sistemàtics a la llengua, a la cultura i al territori dels valencians, el país està viu. Està viu i està cansat d'una manera de governar que ha recuperat l'arbitrarietat, el clientelisme i la repressió com a principis bàsics. Que ha aconseguit que les cançons que Lluís Llach va compondre contra la dictadura encara siguen perfectament vigents.
La manifestació de dissabte a València, però, és també una mostra de l'etern problema que tenim els valencians: la falta de correlació entre el vigor de la societat civil i l'esclerosi dels partits que ens haurien de representar. Una esquerra atomitzada que pugna per repartir-se unes molles que només garanteixen misèria, incapaç de posar-se d'acord en una dotzena de punts bàsics que feren possible una convergència electoral que ressuscitara la il·lusió d'un electorat d'esquerres que ja està cansat d'anar a votar per a no res, per a legitimar l'onada popular que ens arrossega cada quatre anys. Dissabte, a València, es va manifestar gent amb ideals diferents, però amb un fons comú que compartíem tots: la demanda de llibertat d'expressió, de respecte a la nostra llengua i la nostra cultura, la transparència com a principi irrenunciable de la gestió pública. Els partits polítics valencians haurien d'aprendre de la gent i posar-se a la feina. Si no ho fan, hauran malmés, de nou, el capital humà que dissabte va omplir d'esperança els carrers de València.

Publica un comentari a l'entrada