dimecres, 20 d’abril de 2011

La història d'una amistat

Uns pocs mesos abans de morir, Manel Garcia Grau va cridar per telèfon el també escriptor Vicent Pallarés. Volia proposar-li d'enllestir a quatre mans una novel·la sobre la qual havia estat recollint material, parlant amb gent, traçant esquemes. Al poeta, sempre tan enèrgic de cara a fora, començaven a fallar-li les forces. No aguantava massa temps davant de l'ordenador. I sabia, ho sabia perfectament, que el temps s'acabava. Vicent Pallarés va acceptar aquella proposta de l'amic que se n'anava i, a la nit, ja tenia a l'ordenador tot el material que Garcia Grau havia recopilat. Els plans d'escriure-la junts se n'anirien en orris poques setmanes més tard. A primers de juny, Manel Garcia Grau ens deixava, només uns dies després d'haver compartit amb un servidor la presentació del que havia de ser el seu últim llibre en vida: Davall del cel.
Uns mesos més tard, Vicent Pallarés va posar-se a pensar sobre aquell material. I va costar-li trobar-hi l'entrellat. Volia, segurament, ser excessivament fidel a la novel·la que Manel hauria volgut escriure. Quan va adonar-se que allò era impossible, el text va començar a crèixer per fi. El resultat és El magma silenciós (Onada Edicions), una novel·la que conserva no sols el títol i el primer capítol que Garcia Grau va escriure, sinó l'esperit reivindicatiu i rebel d'un dels grans poetes d'aquest país. D'ací que la signen tots dos: qui la va concebre, Manel Garcia Grau, i qui ha estat fidel al compromís adquirit i l'ha feta possible, Vicent Pallarés.
La novel·la explica la història de Marcel Gràcia i Víctor Planelles —dos joves estudiants d’Història i membres d’una organització ecologista—, que participen en la campanya de protesta contra la construcció d’una autovia que està destrossant un paratge natural i posa en perill l’existència d’una espècie de fauna autòctona única en el món. En el decurs de les obres, una retroexcavadora trau casualment a la superfície unes restes humanes que fan pensar en la localització d’una fossa comuna del temps de la Guerra Civil. D’entre els objectes que hi apareixen, els crida l’atenció una caçadora d’aviador del bàndol republicà que conté en una butxaca un sobre amb la foto d’una jove. Aquesta pista els portarà a investigar qui van ser les víctimes aparegudes a la fossa, qui les va assassinar i per què. D’aquesta manera, descobriran les relacions de parentiu i les afinitats ideològiques que hi ha entre els executors de la matança i alguns dirigents polítics actuals de qualitat ètica i moral més que qüestionable.
El magma silenciós conté, doncs, alguns dels temes que trobem a la poesia de Garcia Grau: la força de l'amistat, el compromís amb el territori i amb la història, la crítica ferotge a l'estultícia de certs àmbits de la política i del poder. I hi ha també la perícia enorme de Vicent Pallarés, que és capaç de construir un text que, partint d'uns elements bastant impropis per a una novel·la juvenil, funciona perfectament com a lectura d'adults al temps que es fa d'entendre pels més joves.
La setmana passada, Olga Carbó -la dona de Manel- i Vicent Pallarés van presentar-la a Castelló. Van compartir amb els amics aquest text que encara ens fa més viva la memòria del poeta que ens va deixar orfes, que ratifica que, a banda dels mèrits literaris que acumula, la categoria humana de Vicent Pallarés és immensa. Un extrem que, d'altra banda, els seus amics coneixem bé. Molt bé.
Publica un comentari a l'entrada