dilluns, 11 d’abril de 2011

Morella, plena de paraules

Es passar el port de Querol i a l'instant ja albires una de les visions més extraordinàries que es pot contemplar al país: la ciutat de Morella sobre el pujol, senyorejant la vall. Esplèndida, inassequible. I, com sempre, en descobrir-la, vaig pensar en tants viatgers que l'haurien contemplada abans que jo. Que s'haurien aturat enmig del camí per assaborir-la bé. Nosaltres no ens podíem aturar. Viatjàvem en cotxe i, a més, ens esperaven. Era dissabte al matí, i Morella se'ns presentava daurada per les primeres llums. Com si s'acabara de despertar. Vam arribar i, efectivament, la ciutat estava encara traient-se les lleganyes. Poca gent pels carrers. Molt de silenci. Vam pujar cap a l'ajuntament i, mentre féiem un mos, van començar a arribar els companys. Teníem una cita, una colla d'escriptors. La gent que ens hem aplegat sota El Pont, Cooperativa de Lletres. Ens havíem conjurat per fer de Morella, dissabte passat, una ciutat encara més màgica. Una vila plena de paraules. Però també de complicitats. De sentiments. D'emocions.
El Pont celebrava la I Trobada Literària. I crec que, ja de nit, vam baixar tots cansats, però satisfets. Plens. Havíem parlat de les nostres coses, a l'assemblea, i havíem traçat plans. Il·lusions futures que ens serviran de guia. Havíem trobat amics que feia temps que no véiem i, a través de les paraules, havíem fet més forts encara alguns lligams. Havíem rigut i menjat. Havíem passejat pels carrers en ombra de la ciutat dels Ports. I, per la vesprada, havíem omplit la sala de Justícia de l'ajuntament de Morella de paraules. De poesia. De primer, amb una desena de presentacions breus de novel·les, poemaris i fins i tot una òpera. El fruit del treball d'alguns dels associats. I, finalment, Maria Josep Escrivà i Christelle Enguix, amb la col·laboració d'alguns poetes del Pont, i l'acordió d'Amadeu Vidal, ens havien ofert l'espectacle poetico-musical For Sale. I ens havien demostrat, una volta més, com creixen els versos quan són recitats amb passió i com la poesia és un arma poderosíssima de reflexió, un ganivet esmolat capaç d'incidir en la realitat i mostrar-nos-la nua i descarnada. Que, com diu el programa de mà de l'espectacle, el poeta no pot, ni vol, ser alié a la realitat que l'envolta. Ni el poeta ni ningú, ho hauria de ser. Paraules que van sonar a Morella com una reivindicació, enmig del soroll incessant que ens volen imposar.
Vam baixar cansats, després d'una jornada llarga. Però ho vam fer amb la convicció d'haver deixat-hi petja. I no parle tan sols del plafó commemoratiu de Carles Salvador al Jardí dels Poetes, que va col·locar l'ajuntament a instància nostra, que vam inaugurar pel matí (veure foto) i que es quedarà allà, com un testimoni de paraula d'una jornada esplèndida. No parle tampoc del cadàver exquisit que vam regalar a l'ajuntament. Parle d'una petja més profunda. Immaterial. La que ens vam endur, guardada ben al fons, cadascú dels que vam participar. La de les paraules que van ressonar a Morella, dissabte passat. De les converses, dels poemes, de les bromes, de les reflexions, de les idees. Paraules, moltes paraules que ja no deixaran d'impregnar mai les pedres mil·lenàries de la capital dels Ports.
Publica un comentari a l'entrada