divendres, 15 d’abril del 2011

Demà, a València

Demà, a les 18 hores, a les Torres de Quart, els valencians tenim una cita. Més enllà de la convocatòria anual per reivindicar els drets perduts fa tants anys o l'expoli identitari més recent, enguany s'hi afegeix la crida contra l'arbitrarietat d'un govern, el de Francisco Camps, que cada vegada dissimula pitjor el seu caràcter autoritari, predemocràtic. Que exerceix el poder en contra d'una part de la societat a la qual representa. Resulta intolerable la persecució a què sotmet Acció Cultural del País Valencià, fent lleis a mida i aplicant mesures que valen per a TV3 no per a televisions de tarot, però aquesta és només la gota que ha fet vessar un got que ja estava ple. Massa ple. Dia a dia creix l'evidència que els diners dels valencians s'han fet servir per a actes espuris i que la corrupció afecta tots els àmbits del poder, que els amics de l'ànima s'han fet d'or a costa de fer més i més precaris uns serveis sanitaris, educatius, culturals per als quals cada dia hi ha menys pressupost, que no hi ha obra pública sobre la qual no plane la sospita. Com més va, més constatem que la censura (a les notícies, als escriptors, als músics, etc.) i la manipulació informativa són el pa de cada dia, que els atacs a la llengua pròpia són cada dia més freqüents i es dissimulen pitjor, que fins i tot les aparicions públiques del Molt Imputable són un pur esperpent. Camps s'ha convertit en la caricatura de si mateix i, com el Cal·lígula de Camus, ha arribat a creure que, pel mer fet d'emanar d'ell, qualsevol arbitrarietat està justificada.
En contra de tot açò i encara de més coses, demà València s'omplirà de gent i tots a una li direm a Camps i al seu govern que n'estem farts. De la seua manera de governar, tan sectària; del seu tarannà antidemocràtic; de les seues paranoies i del seu victimisme; de tot el que ell representa. Demà, anirem a València i cridarem ben fort. I serem molts i potser en algun moment arribarem a creure que el canvi és possible. Que els valencians som capaços de redreçar la situació, de posar fi a la destrucció sistemàtica del país que estan duent a terme. Que encara hi ha esperança, si treballem junts. Tant de bo ho entengueren així els nostres polítics.