dimecres, 29 de juliol del 2009

Torna Benjamin Black amb un nou misteri per resoldre

Com ja saben els seus lectors, l'escriptor irlandés John Banville (Wexford, 1945) signa com a Benjamin Black les obres de novel·la negra que escriu. I que Bromera ha anat publicant des de fa un parell d'anys. Ara ens arriba "El lèmur", traduïda, com les anteriors, per Eduard Castanyo. Aquesta és, potser, la més lleugera, quant a complexitat narrativa i disseny d'atmosferes, situacions i personatges, de les tres novel·les negres de Black. I també la més curta: a penes 190 fulls. De fet, es tracta d'una novel·la que va publicar-se per capítols en el The New York Times Magazine i la primera en què Black prescindeix del forense detectiu Quirke en qui havia carregat, fins ara, el pes de les investigacions. Aquesta volta, però, tampoc no fa servir un detectiu a l'ús, sinó que adopta com a protagonista i motor de l'acció John Glass, un periodista de prestigi a qui el seu sogre, el potentat Bill Mullholland, encomana la redacció de la seua biografia amb la intenció, segurament, que tot quede en família. Però, contravenint les indicacions, Glass decideix contractar Dylan Riley, un expert en informàtica que es guanya la vida obtenint informació sobre terceres persones. I a qui Glass batejarà, a penes veure'l, com el lèmur perquè, al seu parer, el seu rostre s'assembla al dels individus d'aquesta família de primats. El problema sorgeix quan Riley, després d'anunciar-li a Glass per telèfon que ha descobert certa informació, apareix mort. Amb un tret a l'ull, igual com va morir un antic soci de Bill Mullholland. Glass, picat per la curiositat i per un cert sentit de l'honor bastant comú en els investigadors de novel·la negra, començarà a indagar. Però la seua recerca, ja des de bon principi, l'encaminarà cap a uns episodis foscs molt lligats amb la família de la seua dona, de manera que, a les dificultats habituals, caldrà afegir-ne les implicacions personals dels protagonistes. Un territori, aquest, que li agrada força a Black. Perquè, com bé saben els seus seguidors, ja quasi és una constant de les seues novel·les. Així, tant a "L'altre nom de Laura" com, i sobretot, a "El secret de Christine Falls", l'entrellat del misteri a resoldre s'amaga en l'entorn més pròxim de l'investigador. I n'amenaça les bases.

Un nou romanticisme

Maria do Rosário Pedreira (Lisboa, 1959) fa d'editora i ha destacat com a autora d'obres adreçades al públic infantil i juvenil, a més de com a poetessa. Un àmbit on va debutar en 1993 amb "Alguns Homens, Duas Mulheres e Eu", al qual seguiria, tres anys més tard, "A Casa e o Cheiro dos Livros" que ara publica, en traducció d'Antoni Xumet i edició bilingüe, el Gall Editor amb el títol "La casa i la flaire dels llibres". Un volum on Pedreira ens parla de la pèrdua amorosa, sovint en to elegíac, i posant-la en relació amb les estances de la casa, entesa com la suma de records i vivències que n'han deixat solatge. Com a metàfora del mateix procés amorós. La poesia de Pedreira, però, és sempre continguda i tendra, sense cedir mai a la temptació de vorejar els penya-segats de caire tràgic on es mouen altres històries de desamor. Ben al contrari, les seues imatges -llibres oberts, retrats, llits per fer...- fan pensar en la bellesa de les flors seques, en la capacitat d'evocació de les fotografies de color sèpia. En definitiva, en una mena de nou romanticisme estantís, resignat als designis de l'atzar, desproveït de les seues pulsions més extremes.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (26/7/09)

dimecres, 22 de juliol del 2009

Ballester retrata l'obsessió pedòfila de Lewis Carroll

Sota les inicials C.L.D. que fa servir Josep Ballester a "El col·leccionista de fades" (Bromera), la novel·la amb què va guanyar el darrer premi Ciutat d'Alzira, s'amaga Charles Lutwige Dodgson, el professor de matemàtiques a Oxford i pastor anglicà que ha passat a la història de la literatura com a Lewis Carroll, l'autor de la novel·la "Alícia al país de les meravelles". Però la personalitat de Carroll se sustenta en una quarta pota: la seua afició a la fotografia. I, encara més: als retrats de xiquetes. Sobre la base d'aquests elements, Ballester organitza la novel·la a partir de la relació de l'escriptor anglés amb una altra gran personalitat del seu temps: Sigmund Freud. I és, precisament, entre els papers que aquest s'endugué de Viena quan va fugir de la invasió dels nazis, on es trobaria el quadern d'apunts en el qual Carroll aboca bona part de les seues intimitats. I que constitueix "El col·leccionista de fades".
Ballester sustenta la novel·la en una hipòtesi molt atractiva: la relació entre els dos personatges a partir dels trastorns de Carroll, als quals buscaria remei en la innovadora tècnica del psicoanàlisi que està posant en marxa el metge austriac. Així, anem coneixent, amb les paraules del mateix malalt, l'obsessió de Carroll per les fades: per les xiquetes. I, en especial, per una d'elles: Alice Liddell, el retrat de la qual ocupa la portada del llibre. Efectivament, tot i que també va retratar grans personatges del seu temps (alguns dels quals són citats a la novel·la), la recopilació més exhaustiva de fotografies de Carroll està constituïda sobretot per retrats de xiquetes. I es calcula que, entre les dues terceres parts que han desaparegut, potser hi havia moltes on posaven nues. D'elles, se n'han conservat només sis. Però la majoria, assenyalen els experts, foren destruïdes pel mateix Carroll o retornades a les famílies de les joveníssimes models.
Al text de Ballester hi apareixen totes les inquietuds de Carroll: els seus problemes de quequeig, la frustració per no poder emular les aptituds oratòries del seu pare, la passió per les matemàtiques, la relació amb els poetes del seu temps, les creences religioses i l'exercici com a pastor i sobretot l'obsessió per la companyia de les xiquetes, l'atracció que sent per elles, els afanys per retindre -a través de la fotografia- la bellesa que tant l'obsedeix. Un material que l'autor organitza a través d'entrades breus i on, de tant en tant, intercala les missives que Sigmund Freud li va fer arribar al seu pacient. Unes cartes on indaga sobre la naturalesa de la malaltia que el turmenta.

Una mona i un caribú

Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) ha pres Ramon Llull i els seu "Llibre d'amic e amat" (també el "Llibre de les bèsties", en cert sentit) com a punt de referència per escriure "La part visible" (Proa), el seu cinquè poemari, amb el qual va guanyar el darrer premi Carles Riba. Seixanta-cinc poemes que, malgrat l'autonomia amb què es poden llegir, estan lligats no sols per la parella que els protagonitza (una mona i un caribú) sinó també per un fil narratiu que aspira (sense que poguem qualificar-la de novel·la en vers) a recrear una història d'amor amb tots els seus daltabaixos. La tria de protagonistes, a més, permet a Alzamora ressaltar l'animalitat de certs comportaments humans, però també abordar sense pudor algunes qüestions que ens afecten profundament: l'amor, el desig, l'odi, el fracàs, l'èxit, l'ambició...

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (19/7/09)

dilluns, 20 de juliol del 2009

Escoles en peu de guerra

Si recorden, la justificació que donava la Conselleria d'Educació per a fonamentar la decisió d'impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania (EpC) en anglés era que així afermaria el coneixement dels alumnes valencians d'una llengua bàsica per circular pel món. L'afirmació, ja ho vam intuir des de primera hora, no era més certa que les manifestacions de Francisco Camps quan defensava davant del jutge que era ell qui pagava els seus vestits fets a mida. Amb diners de la farmàcia de la dona, per cert, que veges tu també. Les veritables raons -ja ho vam comentar en aquesta mateixa columna- eren ben altres: la intenció de boicotejar una mesura aprovada pel govern de Rodríguez Zapatero o, així mateix, fer-li el caldo gros a la jerarquia eclesiàstica. No de bades a Camps li diuen el beat. Uns mesos després d'haver suspés el decret sobre l'EpC (que ara, per cert, pretén ressuscitar), el conseller del ram anunciava la intenció del govern valencià d'incorporar també el xinés mandarí al sistema educatiu valencià. Una decisió que provocaria hilaritat sinó fóra que, en qüestions com l'escola, no ens podem permetre ni la frivolitat ni la improvisació. Dues màximes, per cert, que semblen regir la majoria de les decisions dels responsables polítics valencians en aquest àmbit. I que no són alienes al fet que els xiquets valencians figuren entre els pitjor preparats de tot l'Estat espanyol. I baixant.
En les darreres setmanes, a més, hem tingut una altra prova que la intenció de fomentar el plurilingüisme dels valencians era, com tantes altres manifestacions, pura pirotècnia interessada. I pense, quan dic això, en la nova regulació de les Escoles Oficials d'Idiomes que impulsa la Conselleria d'Educació i que, des que es va conèixer, ha suscitat el rebuig majoritari de la comunitat educativa afectada. Un dels punts més greus d'aquest projecte és l'establiment d'unes ratios mínimes per sota de les quals no es podran impartir classes: 15 alumnes per aula en el nivell bàsic; 12, en l'intermedi i 8, en l'avançat. Uns límits que posen en perill un grup important de llengües minoritàries: el rus, l'àrab, el portugués, el grec o, entre altres, el xinés mandarí que la conselleria vol implantar al sistema obligatori, ja vorem com. La mesura, d'aprovar-se, posarà en perill l'oferta actual de molts dels centres, que s'haurà de restringir, i podria provocar, a més, la centralització de les classes de les llengües amb demanda més escassa, que potser desapareixeran dels centres satèl·lit que tenen en certs pobles les Escoles Oficials d'Idiomes i en avant només es podran impartir en les seus centrals. Però, a més, impedirà garantir la continuïtat futura dels estudis, un fet que, sense dubtes, contribuirà a desmotivar els alumnes potencials de certs idiomes. Vull dir que les possibilitats que tindrà un alumne d'una llengua minoritària de completar la seua formació dependiran no sols dels seus aprovats sinó també dels aprovats dels seus companys. Perquè, segons la nova regulació, si el nombre de suspesos deixa el grup per sota dels mínims, ja no hi haurà possibilitats de continuar l'any vinent. No sé a vostés, però a mi em sembla un despropòsit.
L'argument del conseller, Alejandro Font de Mora, és que el seu departament no està disposat a finançar classes particulars. Però, com ocorria en el cas d'EpC, no resulta difícil endevinar altres raons: la primera, el dèficit inconfessable del Consell, que busca retallar despeses a costa del que siga; la segona, la intenció de desmantellar un nou servei públic en benefici del sector privat: en aquest cas, les acadèmies particulars, que seran els únics beneficiaris de la mesura que impulsa la conselleria. Per això, en lloc d'enfortir l'oferta actual i obrir nous centres en ciutats que ara només disposen d'aularis dependents de les seus centrals; en lloc d'impulsar l'estudi de llengües entre els valencians a través de campanyes de promoció d'una xarxa de centres que ha demostrat sobradament la seua eficàcia; en lloc de potenciar, en definitiva, l'oferta pública, les intencions del conseller aspiren a arrasar-la. No m'estranya, doncs, que les Escoles Oficials d'Idiomes estiguen en peu de guerra.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (20/7/09)

dimecres, 15 de juliol del 2009

Baulenas recrea els anys de la dictadura de Primo de Rivera

Al llarg de la seua trajectòria, Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) ha sabut compaginar els elogis de la crítica i l'interés del públic lector. En el seu palmarés figuren bona part dels grans premis de la literatura catalana: el Carlemany ("El fil de plata"), el Prudenci Bertrana ("La felicitat"), el Ramon Llull ("Per un sac d'ossos"). Altres obres, com "Amor d'idiota", han estat adaptades al cinema. A més, ha escrit peces teatrals com "Melosa fel" o "El pont de Brooklyn" i els seus llibres han estat traduïts a moltes llengües. Després de quedar dues vegades finalista (amb "Noms a la sorra", en 1995; i amb "Alfons XIV", l'any següent) enguany passat es va traure l'espina del premi Sant Jordi amb "El nas de Mussolini" (Proa).
Baulenas acostuma a alternar obres ambientades en l'actualitat amb d'altres que li requereixen un esforç de documentació històrica. A l'obra guanyadora de l'últim Sant Jordi, l'escriptor barceloní desplaça l'atenció fins l'època del dictador Primo de Rivera. És el moment en què les topades entre els pistolers de la patronal i els dels grups anarquistes estan en plena efervescència a la ciutat de Barcelona i els cacics imposen la seua voluntat en les comarques rurals. En aquell ambient, Berta Panatis, una militant comunista, rep l'encàrrec de preparar-se per a assassinar Primo de Rivera. Mentrestant s'ultimen els detalls del magnicidi, haurà d'esperar a un poble de muntanya. Allà, quan siga el moment, li arribarà un telegrama d'avís. Però passa el temps i el missatge no arriba. Els diners que li havia proporcionat l'organització s'acaben i Berta i el seu pare -amb qui ha pujat a Biribil- comencen a passar fam i han de vendre les poques pertinences que els queden. Baulenas narra la història d'aquesta espera inusual a través de les veus de Berta i el seu pare però també de Carlota Monrós -l'encarregada de l'estafeta de Correus- i el seu amant, el cacic Joaquim Xernac. A partir d'aquests elements, el lector s'endinsa en l'entramat de murmuracions i servituds en què s'organitza la vida a les comarques rurals de la Catalunya de primers de segle. I, al temps, la novel·la planteja quins són els límits de la fidelitat a unes idees i on acaba la lleialtat a una causa i comença el fanatisme.

Un clàssic imprescindible

La seua escriptura és alhora obsessiva i enlluernadora. Un esclat de llum enmig de tanta banalitat, si hom accepta el repte i s'immergeix sense condicions. Edicions del Salobre presenta "El soterrani", la segona part de la pentalogia autobiogràfica (fa poc ja van presentar la primera: "L'origen") de Thomas Bernhard (1931-1989), en traducció de Clara Formosa. Un llibre de poc més d'un centenar de pàgines on l'autor austríac explica com, en un moment determinat de la seua adolescència, en lloc de seguir la pauta que li marcaven (l'assistència a l'institut) decideix prendre les seues pròpies decisions i entrar en contacte amb la vida real. Així, s'acosta a una oficina de contractació i, després de rebutjar ofertes de treball en llocs ben pomposos, es lloga en una tenda de queviures d'un barri marginal de Salzburg, un veritable infern. En el soterrani d'aquella tenda, diu, passarà els anys més profitosos de la seua vida. Bernhard ens narra la seua experiència amb una prosa envolvent, que gira i gira com un remolí fins a deixar-nos inermes davant la potència de les obvietats que desvetlla. Un llibre sense concessions. Un clàssic imprescindible.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (12/7/09)

dimecres, 8 de juliol del 2009

Juli Capilla escriu sobre la vida i la mort

A finals de l'any passat, comentàvem en aquestes mateixes pàgines el poemari "Aimia" amb què Juli Capilla (València, 1970) havia guanyat el premi Tardor de poesia de Castelló. El que més destacava d'aquell llibre era el diàleg que el poeta establia amb alguns dels seus referents: Ausiàs March, sobretot, però també Joan de Timoneda, Vicent Andrés Estellés o Maria Mercé Marçal. La ressenya acabava amb una doble afirmació: que Capilla era un dels poetes valencians que apuntava més alt i que aquesta asseveració començava a veure's ratificada amb l'obtenció del premi de poesia Ciutat d'Alzira, que acabava de guanyar amb "L'instant fugaç" (Bromera), el poemari que ara ens ocupa.
Ací, Capilla estableix novament un diàleg amb alguns dels seus referents: Salvador Espriu, Antoni Tàpies, Francisco de Goya. Luís Buñuel o Ausiàs March, entre altres. Però ara -per més que abunden les citacions- els poemes no depenen de manera tan absoluta del diàleg amb els mestres, sinó que s'hi recolzen quan cal: sobretot en els "Cinc homenatges post-mortem" del llibre primer, però també, de manera més esparsa, al llarg de tot el poemari. La factura dels versos és, novament, compacta, sense esquerdes: és una de les virtuts fonamentals de Capilla. I el missatge és rotund, tant quan celebra la vida i les seues circumstàncies com quan burxa en els replecs més foscs de la mort. Perquè aquest "instant fugaç" no és altra cosa que una reflexió sobre l'espai minúscul que ens pertoca, en paraules de Miquel Martí i Pol: la vida i el seu antagonista necessari i, per això mateix còmplice, la mort. Capilla s'hi encara amb decisió, tant quan l'aborda des de la intimitat com quan ho fa a través de la recreació ritual, pública; quan n'observa la paradoxa que suposa "morir quan estimem la vida" com quan assumeix que morir és, segurament, l'únic que li dóna sentit; quan reivindica que se la pot véncer a través de la memòria (de la paraula?) com quan reconeix que, ens posem com ens posem, finalment no quedarà res de nosaltres. "L'instant fugaç" és, doncs, un poemari sòlid, de factura impecable, dens i suggeridor, de lectura gratificant i que, al temps, inquieta perquè ens acara amb els fantasmes més íntims. Un poemari, en tot cas, que confirma que Capilla té coses a dir i que sap dir-les amb rigor i amb ofici.

Els nombres primers

Ha estat una de les sorpreses de l'any passat a Itàlia. No és habitual que un debutant guanye un premi com l'Strega, el més prestigiós dels guardons literaris que es lliuren al país de Cesare Pavese, Giorgio Bassani o Primo Levi, tres dels escriptors que l'han obtingut. Paolo Giordano (Torí, 1982) és un jove físic que fa classes a la universitat i que ha debutat com a novel·lista amb "La solitud dels nombres primers" (Edicions 62), l'obra que l'ha situat, de colp i volta, al cim de la glòria. La narració parteix d'un fenomen de la matemàtica: els nombres primers, que només són divisibles per 1 i per ells mateixos. I encara més: dels primers bessons, dos primers separats per un nombre parell, que els impedeix tocar-se. Així són Mattia i Alice, dos éssers desvalguts i alhora forts, que potser s'estimen però que no troben la manera de realitzar l'amor que senten. "La solitud dels nombres primers" és una novel·la aparentment senzilla però capaç d'endinsar-se, amb una naturalitat que esfereeix, en les profunditats més recòndites de la condició humana. Potser ací hi ha la clau del seu èxit.

Article publicat al suplement Cuadernos de Mediterráneo (5/7/09)

dilluns, 6 de juliol del 2009

Es va fer de nit

A València, la terra de les flors, de la llum, de l'amor i, recentment, dels grans fastos sense fi ni parangó mundial, fa tres anys que es va fer de nit. Era un 3 de juliol i, segons les cròniques, les unitats 3736 i 3714 de la série UTA 3700, de la línia 1 del metro de València, que conduïa el maquinista Joaquín Pardo, van eixir de l'estació de la plaça d'Espanya camí de Torrent i van descarrilar poc després, en el revolt d'entrada a l'estació de Jesús. Passaven 3 minuts de la 1 del migdia i es va fer de nit a València. Hi van morir 43 persones i va haver-hi 47 ferits. L'accident més greu de tota la història del metro a l'Estat espanyol. I el quart en importància de tot el món. A aquella hora, Canal 9 seguia emetent la mateixa telenovel·la de tots els migdies. No fóra cas que la sang i els ferros doblats, que el dolor i les llàgrimes entelaren la imatge de la ciutat i del país on lliguen els gossos amb llonganisses.
Divendres passat es van complir 3 anys de l'accident i els familiars de les víctimes segueixen concentrant-se cada mes per recordar els morts. I per exigir unes respostes que, tant de temps després, encara no han arribat. Com ja saben vostés, la Generalitat Valenciana -de la qual depenen els Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, FGV, responsables del servei- va córrer a adjudicar-li la culpa a l'excés de velocitat amb què conduïa el maquinista difunt. I a espolsar-se de damunt totes les responsabilitats. De fet, els administradors de FGV mai no van ser cessats. I les Corts Valencianes van constituir una comissió d'investigació que no buscava res més que tapar l'assumpte com més ràpid, millor: l'accident, segons les seues conclusions, era inevitable i imprevisible, cosa de l'atzar i prou, potser de l'enveja dels déus davant tanta esplendor com floreix en aquesta terra de meravelles. Mesos després, els tribunals, basant-se únicament en els informes aportats per FGV, van sentenciar que la culpa era de qui no podia defensar-se. Del conductor difunt, que anava massa fort. Únicament.
Però, malgrat tot, els dubtes s'acumulen i ningú no en dóna resposta. Ningú ha explicat, per exemple, per què no hi havia instal·lat, en aquella zona, cap dispositiu per limitar la velocitat. Més encara quan el lloc del sinistre ja figurava com a punt negre dins del traçat dels ferrocarrils valencians. O per què no va incorporar-se a la instrucció del procediment judicial l'historial de descarrilaments del tren accidentat (que ja n'havia patit un a Picassent), un detall que, fins que va ser revelat per un diari, FGV havia negat. O per què van desaparèixer els llibres d'avaries o per què va desballestar-se amb celeritat sospitosa la màquina sinistrada. Sobre l'afer plana la sospita d'una deixadesa extrema, d'una falta d'inversions temerària. Arran de l'accident, va saber-se que la Generalitat mai no va destinar-hi els 34 milions d'euros traspassats pel Govern central per a disminuir la morositat de FGV i que hi havia més de 52 milions d'euros de subvencions compromesos per la Generalitat que mai no van arribar a pagar-se. Dóna la sensació que les infrastructures que usen cada dia milers de ciutadans estan desateses i que, en canvi, sobren els diners per a improvisar curses de bòlids o visites papals, entre altres fastos. Dóna la sensació que algú vol tapar que els diners dels grans esdeveniments no ixen del no res.
Des d'aquell 3 de juliol, els familiars de les víctimes del sinistre continuen reunint-se a la plaça de la Verge cada tercer dia de mes. I això que l'ajuntament de València no els ho posa fàcil: tot i que, finalment, s'ha retractat, va intentar negar-los l'ús de megafonia, no fóra cas que incordiaren els turistes que visiten la plaça i que en aquesta terra inaudita ja se sap que són primer que res. Tres anys després, ningú ha assumit cap responsabilitat i ningú no ha obert cap investigació que aclarisca els nombrosos dubtes que planen sobre el cas. Tres anys després, el president Camps encara no ha trobat un moment per reunir-se amb els representants de l'Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol. I no li cau la cara de vergonya.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (5/7/09)

divendres, 3 de juliol del 2009

El músic, al Posdata

En el suplement cultural Posdata, del diari Levante, Antoni Gómez signa avui una crítica de "El músic del bulevard Rossini". Si us ve de gust, la podeu llegir ací.

dijous, 2 de juliol del 2009

Se'ns ha mort Porcel

He sabut la notícia mentre conduïa per la vora de la Mediterrània, la mar de la qual ha estat un dels millors cronistes. Per la finestra del cotxe entrava una brisa densa, carregada d'humitats, insòlita per a una hora en què el sol tot just començava a elevar-se per damunt de l'horitzó. O, més pròpiament, dels núvols que, cada matí, m'impedeixen de contemplar com aguaita sobre la línia de la mar. Baltasar Porcel se'ns ha mort, tot just quan -des de la distància- creiem que havia superat el càncer que patia. Ens queda l'obra, és cert. Una obra d'una musculatura inqüestionable que, a partir d'ara, començarà a fer-se valer més enllà de l'autor i de les fílies i les fòbies que poguera provocar. I que Porcel, indubtablement, provocava. Les lletres catalanes han perdut un dels seus autors capdavanters. Però Porcel no ens deixa orfes. Ens queda el seu exemple d'escriptor compromés ("La literatura no és instal·lar-se en un ofici; sinó forçar els límits"), polèmic i polemista, orgullós de la cultura de què formava part i a la que va contribuir a alimentar. Ens queda "Cavalls cap a la fosca" i "Les primaveres i les tardors" i "Lola i els peixos morts" i "Els argonautes" i tantes altres. Ens queda la veu. I l'exemple.

dimecres, 1 de juliol del 2009

Marc Pallarés debuta com a novel·lista amb "Ulls verds"

Marc Pallarés, tot i que va nàixer a Barcelona (1977), viu des de fa molt de temps a la Plana. Fill de l'escriptor Vicent Pallarés, ha debutat com a novel·lista amb "Ulls verds" (Columna), després d'algunes temptatives com a escriptor de contes i tot just un any després d'haver-se endut el premi Recull de periodisme, a Blanes, per un article sobre la televisió. I ho fa de la mà d'un altre guardó, el Fiter i Rossell d'Andorra, en el jurat del qual hi havia, entre altres, el mestre Joan Triadú: tot un aval. I es presenta amb una història d'amor entre dos personatges, Maties i Esperança, a qui les circumstàncies obligaran a replantejar-se la vida. Efectivament, alertats per Empar, la germana de Maties, hauran de fugir del poble de la Plana on viuen i viatjar, com tants altres exiliats, a Mèxic (a Veracruz, concretament) on, primer amb l'ajut d'altres veïns exiliats, començaran a refer la vida.
A Pallarés, tanmateix, no li interessa relatar com era el món de l'exili republicà al país de l'Amèrica Central. En canvi, prefereix ocupar-se de la vida quotidiana dels dos protagonistes d'una història d'amor que no interfereixen ni la gelosia ni les temptacions externes ni les passions extremes, ni tan sols cap malentés, com és ben habitual en les novel·les a l'ús. És, doncs, una història d'amor plàcida, en el reducte privat, que tan sols es veu alterada per les circumstàncies externes: la fugida, de primeres, i el retorn de la filla al poble, més endavant. I que l'autor condueix amb mà destra, conscient potser que els lligams més forts són aquells que s'estableixen subtilment. També amb els lectors. I és així, imperceptiblement, que el lector es va sentint més i més còmplice de la sort dels personatges. Marc Pallarés ha debutat com a escriptor amb "Ulls verds", una obra tan madura i consistent que, llegint-la, ningú no diria que està escrita per un nouvingut. Caldrà, doncs, seguir-lo amb interés.

Llibres pòstums

Ningú no podrà dir que Joseph Joubert no va viure temps intensos. Nascut a mitjans del segle XVIII, tenia 35 anys quan l'onada revolucionària va endur-se per davant l'Antic Règim i, de camí, els caps de Lluís XVI i Maria Antonieta. I uns pocs més quan l'ímpetu de la revolta va desembocar en l'Imperi i les guerres napoleòniques. A més, va estar molt relacionat amb les primeres figures de la Il·lustració: va ser secretari de Diderot, per exemple, i amic de Chateaubriand. Tanmateix, va morir sense publicar cap escrit i van ser els seus amics qui van rescatar, seleccionar i ordenar tant els dietaris com la correspondència. Uns textos sempre concisos (ell mateix reconeixia que no era capaç d'enllestir llargs treballs) que li han valgut un lloc propi en la història de la literatura. La seua producció està reunida en unes poques obres: els "Carnets", una mena de diari íntim publicat en 1938; les cartes, 265 missives reunides en la "Correspondència general", i els "Assaigs" (publicats tots dos en 1983), que bevien de la tradició inaugurada per Montaigne. De l'edició d'aquests dos últims es va fer responsable Rémy Tessonneau que, més endavant, en va fer la selecció que ara presenta Edicions Proa en traducció al català (la primera) de Joan Casas. Un volum on els escrits sempre breus de Joubert s'agrupen per temes per tal de facilitar l'assimilació dels pensaments de l'autor francés. Literatura d'una intensitat màxima que es llegeix amb l'interés d'un clàssic.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (28/6/09)