dimecres, 29 de juliol de 2009

Torna Benjamin Black amb un nou misteri per resoldre

Com ja saben els seus lectors, l'escriptor irlandés John Banville (Wexford, 1945) signa com a Benjamin Black les obres de novel·la negra que escriu. I que Bromera ha anat publicant des de fa un parell d'anys. Ara ens arriba "El lèmur", traduïda, com les anteriors, per Eduard Castanyo. Aquesta és, potser, la més lleugera, quant a complexitat narrativa i disseny d'atmosferes, situacions i personatges, de les tres novel·les negres de Black. I també la més curta: a penes 190 fulls. De fet, es tracta d'una novel·la que va publicar-se per capítols en el The New York Times Magazine i la primera en què Black prescindeix del forense detectiu Quirke en qui havia carregat, fins ara, el pes de les investigacions. Aquesta volta, però, tampoc no fa servir un detectiu a l'ús, sinó que adopta com a protagonista i motor de l'acció John Glass, un periodista de prestigi a qui el seu sogre, el potentat Bill Mullholland, encomana la redacció de la seua biografia amb la intenció, segurament, que tot quede en família. Però, contravenint les indicacions, Glass decideix contractar Dylan Riley, un expert en informàtica que es guanya la vida obtenint informació sobre terceres persones. I a qui Glass batejarà, a penes veure'l, com el lèmur perquè, al seu parer, el seu rostre s'assembla al dels individus d'aquesta família de primats. El problema sorgeix quan Riley, després d'anunciar-li a Glass per telèfon que ha descobert certa informació, apareix mort. Amb un tret a l'ull, igual com va morir un antic soci de Bill Mullholland. Glass, picat per la curiositat i per un cert sentit de l'honor bastant comú en els investigadors de novel·la negra, començarà a indagar. Però la seua recerca, ja des de bon principi, l'encaminarà cap a uns episodis foscs molt lligats amb la família de la seua dona, de manera que, a les dificultats habituals, caldrà afegir-ne les implicacions personals dels protagonistes. Un territori, aquest, que li agrada força a Black. Perquè, com bé saben els seus seguidors, ja quasi és una constant de les seues novel·les. Així, tant a "L'altre nom de Laura" com, i sobretot, a "El secret de Christine Falls", l'entrellat del misteri a resoldre s'amaga en l'entorn més pròxim de l'investigador. I n'amenaça les bases.

Un nou romanticisme

Maria do Rosário Pedreira (Lisboa, 1959) fa d'editora i ha destacat com a autora d'obres adreçades al públic infantil i juvenil, a més de com a poetessa. Un àmbit on va debutar en 1993 amb "Alguns Homens, Duas Mulheres e Eu", al qual seguiria, tres anys més tard, "A Casa e o Cheiro dos Livros" que ara publica, en traducció d'Antoni Xumet i edició bilingüe, el Gall Editor amb el títol "La casa i la flaire dels llibres". Un volum on Pedreira ens parla de la pèrdua amorosa, sovint en to elegíac, i posant-la en relació amb les estances de la casa, entesa com la suma de records i vivències que n'han deixat solatge. Com a metàfora del mateix procés amorós. La poesia de Pedreira, però, és sempre continguda i tendra, sense cedir mai a la temptació de vorejar els penya-segats de caire tràgic on es mouen altres històries de desamor. Ben al contrari, les seues imatges -llibres oberts, retrats, llits per fer...- fan pensar en la bellesa de les flors seques, en la capacitat d'evocació de les fotografies de color sèpia. En definitiva, en una mena de nou romanticisme estantís, resignat als designis de l'atzar, desproveït de les seues pulsions més extremes.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (26/7/09)
Publica un comentari a l'entrada