dimecres, 22 de juliol del 2009

Ballester retrata l'obsessió pedòfila de Lewis Carroll

Sota les inicials C.L.D. que fa servir Josep Ballester a "El col·leccionista de fades" (Bromera), la novel·la amb què va guanyar el darrer premi Ciutat d'Alzira, s'amaga Charles Lutwige Dodgson, el professor de matemàtiques a Oxford i pastor anglicà que ha passat a la història de la literatura com a Lewis Carroll, l'autor de la novel·la "Alícia al país de les meravelles". Però la personalitat de Carroll se sustenta en una quarta pota: la seua afició a la fotografia. I, encara més: als retrats de xiquetes. Sobre la base d'aquests elements, Ballester organitza la novel·la a partir de la relació de l'escriptor anglés amb una altra gran personalitat del seu temps: Sigmund Freud. I és, precisament, entre els papers que aquest s'endugué de Viena quan va fugir de la invasió dels nazis, on es trobaria el quadern d'apunts en el qual Carroll aboca bona part de les seues intimitats. I que constitueix "El col·leccionista de fades".
Ballester sustenta la novel·la en una hipòtesi molt atractiva: la relació entre els dos personatges a partir dels trastorns de Carroll, als quals buscaria remei en la innovadora tècnica del psicoanàlisi que està posant en marxa el metge austriac. Així, anem coneixent, amb les paraules del mateix malalt, l'obsessió de Carroll per les fades: per les xiquetes. I, en especial, per una d'elles: Alice Liddell, el retrat de la qual ocupa la portada del llibre. Efectivament, tot i que també va retratar grans personatges del seu temps (alguns dels quals són citats a la novel·la), la recopilació més exhaustiva de fotografies de Carroll està constituïda sobretot per retrats de xiquetes. I es calcula que, entre les dues terceres parts que han desaparegut, potser hi havia moltes on posaven nues. D'elles, se n'han conservat només sis. Però la majoria, assenyalen els experts, foren destruïdes pel mateix Carroll o retornades a les famílies de les joveníssimes models.
Al text de Ballester hi apareixen totes les inquietuds de Carroll: els seus problemes de quequeig, la frustració per no poder emular les aptituds oratòries del seu pare, la passió per les matemàtiques, la relació amb els poetes del seu temps, les creences religioses i l'exercici com a pastor i sobretot l'obsessió per la companyia de les xiquetes, l'atracció que sent per elles, els afanys per retindre -a través de la fotografia- la bellesa que tant l'obsedeix. Un material que l'autor organitza a través d'entrades breus i on, de tant en tant, intercala les missives que Sigmund Freud li va fer arribar al seu pacient. Unes cartes on indaga sobre la naturalesa de la malaltia que el turmenta.

Una mona i un caribú

Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) ha pres Ramon Llull i els seu "Llibre d'amic e amat" (també el "Llibre de les bèsties", en cert sentit) com a punt de referència per escriure "La part visible" (Proa), el seu cinquè poemari, amb el qual va guanyar el darrer premi Carles Riba. Seixanta-cinc poemes que, malgrat l'autonomia amb què es poden llegir, estan lligats no sols per la parella que els protagonitza (una mona i un caribú) sinó també per un fil narratiu que aspira (sense que poguem qualificar-la de novel·la en vers) a recrear una història d'amor amb tots els seus daltabaixos. La tria de protagonistes, a més, permet a Alzamora ressaltar l'animalitat de certs comportaments humans, però també abordar sense pudor algunes qüestions que ens afecten profundament: l'amor, el desig, l'odi, el fracàs, l'èxit, l'ambició...

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (19/7/09)