dilluns, 6 de juliol de 2009

Es va fer de nit

A València, la terra de les flors, de la llum, de l'amor i, recentment, dels grans fastos sense fi ni parangó mundial, fa tres anys que es va fer de nit. Era un 3 de juliol i, segons les cròniques, les unitats 3736 i 3714 de la série UTA 3700, de la línia 1 del metro de València, que conduïa el maquinista Joaquín Pardo, van eixir de l'estació de la plaça d'Espanya camí de Torrent i van descarrilar poc després, en el revolt d'entrada a l'estació de Jesús. Passaven 3 minuts de la 1 del migdia i es va fer de nit a València. Hi van morir 43 persones i va haver-hi 47 ferits. L'accident més greu de tota la història del metro a l'Estat espanyol. I el quart en importància de tot el món. A aquella hora, Canal 9 seguia emetent la mateixa telenovel·la de tots els migdies. No fóra cas que la sang i els ferros doblats, que el dolor i les llàgrimes entelaren la imatge de la ciutat i del país on lliguen els gossos amb llonganisses.
Divendres passat es van complir 3 anys de l'accident i els familiars de les víctimes segueixen concentrant-se cada mes per recordar els morts. I per exigir unes respostes que, tant de temps després, encara no han arribat. Com ja saben vostés, la Generalitat Valenciana -de la qual depenen els Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, FGV, responsables del servei- va córrer a adjudicar-li la culpa a l'excés de velocitat amb què conduïa el maquinista difunt. I a espolsar-se de damunt totes les responsabilitats. De fet, els administradors de FGV mai no van ser cessats. I les Corts Valencianes van constituir una comissió d'investigació que no buscava res més que tapar l'assumpte com més ràpid, millor: l'accident, segons les seues conclusions, era inevitable i imprevisible, cosa de l'atzar i prou, potser de l'enveja dels déus davant tanta esplendor com floreix en aquesta terra de meravelles. Mesos després, els tribunals, basant-se únicament en els informes aportats per FGV, van sentenciar que la culpa era de qui no podia defensar-se. Del conductor difunt, que anava massa fort. Únicament.
Però, malgrat tot, els dubtes s'acumulen i ningú no en dóna resposta. Ningú ha explicat, per exemple, per què no hi havia instal·lat, en aquella zona, cap dispositiu per limitar la velocitat. Més encara quan el lloc del sinistre ja figurava com a punt negre dins del traçat dels ferrocarrils valencians. O per què no va incorporar-se a la instrucció del procediment judicial l'historial de descarrilaments del tren accidentat (que ja n'havia patit un a Picassent), un detall que, fins que va ser revelat per un diari, FGV havia negat. O per què van desaparèixer els llibres d'avaries o per què va desballestar-se amb celeritat sospitosa la màquina sinistrada. Sobre l'afer plana la sospita d'una deixadesa extrema, d'una falta d'inversions temerària. Arran de l'accident, va saber-se que la Generalitat mai no va destinar-hi els 34 milions d'euros traspassats pel Govern central per a disminuir la morositat de FGV i que hi havia més de 52 milions d'euros de subvencions compromesos per la Generalitat que mai no van arribar a pagar-se. Dóna la sensació que les infrastructures que usen cada dia milers de ciutadans estan desateses i que, en canvi, sobren els diners per a improvisar curses de bòlids o visites papals, entre altres fastos. Dóna la sensació que algú vol tapar que els diners dels grans esdeveniments no ixen del no res.
Des d'aquell 3 de juliol, els familiars de les víctimes del sinistre continuen reunint-se a la plaça de la Verge cada tercer dia de mes. I això que l'ajuntament de València no els ho posa fàcil: tot i que, finalment, s'ha retractat, va intentar negar-los l'ús de megafonia, no fóra cas que incordiaren els turistes que visiten la plaça i que en aquesta terra inaudita ja se sap que són primer que res. Tres anys després, ningú ha assumit cap responsabilitat i ningú no ha obert cap investigació que aclarisca els nombrosos dubtes que planen sobre el cas. Tres anys després, el president Camps encara no ha trobat un moment per reunir-se amb els representants de l'Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol. I no li cau la cara de vergonya.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (5/7/09)
Publica un comentari a l'entrada