dilluns, 28 de novembre del 2011

Gràcies a tots


 Divendres passat, vaig presentar La mà de ningú a Vila-real i una volta més els amics, els familiars, els lectors que tinc al meu poble van fer-me sentir una persona afortunada. Una vegada més, perquè no és la primera. Des que vaig començar a publicar novel·les que m'he sentit molt acompanyat per la gent del meu poble: pels meus amics, pels meus familiars, pels lectors que ja fa dies que anaven passant per la llibreria Ausiàs a demanar el llibre. I això no té preu. I encara més: la seua complicitat no sols m'omple d'orgull i d'alegria, sinó també d'energia, i em recorda que no val a badar. Que cada nova proposta ha de partir del rigor i del treball i de la il·lusió de sempre. Que cada llibre ha de ser com si fóra el primer. La llibreria, plena de gent; l'atenció amb què van seguir la lectura que va fer Ferran Igual, acompanyat pel piano de Samuel Parejo, i les meues explicacions sobre un text que és mal d'explicar; les mostres d'estima; els amics que feia temps, massa temps, que no veia i que em van vindre a vore i a abraçar; els comentaris entusiastes d'aquells que ja havien llegit el llibre i d'aquells que declaraven que ja en tenien ganes, van fer de la presentació, una festa.
Una festa que no hauria estat possible sense la complicitat, la predisposició i l'amabilitat de la gent de la llibreria Ausiàs -sempre tan hospitalària amb mi i amb els meus llibres- i dels companys de l'Associació Cultural Socarrats -als quals, de manera imperdonable, em vaig oblidar de citar en els agraïments-. Entre tots, van fer que la presentació en societat de La mà de ningú fóra un acte càlid, intens i emotiu. Inoblidable.
I avui, abans de res, els volia donar les gràcies.

divendres, 25 de novembre del 2011

25 de novembre, Dia de les Llibreries

Els llibreters de l'Estat han decidit d'establir el 25 de novembre com a Dia de les Llibreries i invitar els seus associats a celebrar actes diversos per commemorar-lo. Per omplir-lo de contingut. Està bé. Durant tota la jornada, faran un 5% de descompte als compradors, per facilitar encara més l'accés als llibres. Totes les iniciatives són poques per apuntalar un sector que, als que estimem els llibres, ens resulta indispensable. Les llibreries independents són garantia de pluralitat, d'atenció directa (malgrat que tots coneixem casos en què aquesta s'ha perdut o s'ha diluït), fins i tot d'articulació ciutadana. Sense les xicotetes llibreries hi hauria volums que no podríem trobar enlloc, perquè les grans superficies només juguen a cavall guanyardor. Així, doncs, aquest bloc s'uneix avui a les celebracions. Encar més: d'ací unes hores, a les 20h, presentaré, a la llibreria Ausiàs de Vila-real, la meua última novel·la, La mà de ningú, un acte amb el qual aportaré la meua humil col·laboració a les commemoracions. I ho faré amb gust, tot i que m'agradaria que l'organtizació estatal de llibreters fóra una mica més sensible a la diversitat que proclamen i haguera publicat el seu manifest en totes les llengües de l'Estat i haguera inclòs, en el fullet que han repartit arreu, llibres que anaren més enllà de les lletres castellanes. Ni que fóra per coherència. Perquè reivindicar la diversitat de què són garantia i alhora ignorar-la no és la millor manera de convéncer ningú.

dijous, 24 de novembre del 2011

Amb Silvestre Vilaplana, al Terrat de l'Octubre

Aquesta vesprada, si rodeu per València, potser us vinga de gust acostar-vos a l'Octubre, Centre de Cultura Contemporània. Allí, convocats per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, estarem Silvestre Vilaplana i un servidor. La cita és a les 19,30 h.El motiu? Participar en una edició més del cicle Escriptors al Terrat, una iniciativa que propícia el diàleg entre dos autors davant del públic per tal de reflexionar sobre aquest ofici meravellós que practiquem: la literatura. Parlarem, supose, dels motius que ens impulsen, de les maneres de fer, de les nostres preferències, de la situació actual de les nostres lletres o del que vaja sorgint. Perquè es tracta d'això: de dialogar, no de seguir cap guió ni de donar cap conferència, sinó d'anar allà on ens duguen les paraules. I espere que, a més de participar-hi, tindré ocasió de saludar vells amics que fa temps que no veig. Un al·licient més, per baixar a València.

dimarts, 22 de novembre del 2011

La mà de ningú, a Vila-real



Divendres vinent, presentarem a Vila-real la meua última novel·la, "La mà de ningú". I serà, com sempre, una ocasió molt especial. Especial perquè hi vindran amics i veïns, i també la família. I perquè Vila-real sempre m'ha mostrat molta estima i sempre hi he tingut molts lectors. I molt fidels, alguns d'ells. Per això, perquè les presentacions a casa són sempre especials, hem preparat (amb l'ajuda inestimable de l'AC Socarrats) un acte una mica diferent als precedents. Tindrem música, de la mà de Samuel Parejo, que ens traslladarà amb les notes del seu piano a França, que és on transcorre la novel·la, però també a d'altres indrets. I podrem tastar el text de primera mà, que és la millor manera de conèixer una novel·la, a través de la veu de Ferran Igual. I enmig dels dos, un servidor intentarà explicar, sense desentonar massa, algunes coses al voltant de "La mà de ningú". Algunes coses més, això sí, de les que explique en aquest video, que vam enregistrar a l'editorial fa poc més d'una setmana. Si voleu vindre a veure'ns, la cita és divendres 25 de novembre, a les 20 hores, a la llibreria Ausiàs de Vila-real. A sota, teniu la invitació. Us espere.

divendres, 18 de novembre del 2011

El rei despullat

Diumenge, ja ho sabeu, el Partit Popular guanyarà les eleccions espanyoles i posarà en marxa el programa electoral que amb tant de zel ha ocultat Mariano Rajoy. Un programa que, segurament, aprofundirà encara més en les retallades socials que ja ha enllestit Rodríguez Zapatero, abans de marxar. Unes retallades que, d'altra banda, hauria fet igualment Pérez Rubalcaba, de guanyar les eleccions, perquè no venen dictades per cap ideòleg de cap partit sinó pels poders reals. Per Alemanya i els seus bancs. Pel poder financer internacional (que ja ha col·locat de fet els seus representants al capdavant dels governs italià i grec). Per tota aquesta nebulosa que anomenem els mercats.
Guanyarà Rajoy, doncs, i posarà fi a una campanya electoral tediosa. Tediosa, perquè convenia a uns, els populars, i perquè els socialistes no disposaven ni d'arguments ni de credibilitat per animar-la. Però també perquè als partits que sí que tenien credibilitat i arguments no interessa donar-los massa joc: d'ací el control estricte sobre els temps a la televisió o la distribució dels fons públics als partits. És curiós, i molt significatiu, qui ni PP ni PSOE hagen dedicat ni un minut de la campanya a parlar de la regeneració democràtica. No els convé.
Així les coses no és estrany que, entre els electors (i en el fet ha influït de manera més que notable la denúncia del 15-M) s'haja estés una doble convicció: que el PP i el PSOE són gossos del mateix amo, d'una banda; i que s'han organitzat la paradeta per a no donar joc a ningú més. O siga que, en realitat, la cita amb les urnes és poc més que una convenció per legitimar-los. Que la democràcia espanyola, amb formes més avançades, no deixa de ser una repetició d'aquella fórmula d'alternança pactada que ja van posar en pràctica, l'últim quart del segle XIX, els conservadors de Cánovas i els liberals de Sagasta. I que, a la resta de partits, només els deixen parlar per guardar unes mínimes formes. I que això no és decent ni presentable. El problema és que, tal com estan les coses, una tercera via -regeneradora, democràtica- encara no es veu factible. Amb tot, espere que el pròxim Parlament espanyol estiga ple de veus dissidents. Serà un xicotet triomf i qui sap si l'inici d'algun moviment de més abast. Ja ho veurem.
Una bona part de la culpa de tot plegat la té el sistema electoral espanyol que, ja ho sabem, afavoreix els poderosos. I, de fet, bé que s'encarreguen tant els uns com els altres de preservar els privilegis que els concedeix: entre els quals la possibilitat de governar amb una àmplia majoria absoluta tot i que no els haja votat sinó poc més del 40% dels electors que voten. Que vol dir, en realitat, poc més del 30% dels ciutadans amb dret a vot. Però no sols és això: també els mitjans de comunicació i els poders financers i econòmics treballen per perpetuar l'anomalia democràtica del bipartidisme. Són els seus gossos, ja ho hem dit.
La democràcia espanyola no és que haja perdut qualitat, com explicava The New York Times, sinó que va nàixer viciada d'origen. Ocorre, però, que durant un temps les ànsies de participació democràtica, el goig de poder avançar en l'exercici de certes llibertats, van ocultar-ne les mancances. El pas del temps, però, ha anat arrancant-li a tires el vestit del rei. I ara s'exhibeix despullat. I tothom se n'adona. Encara que els membres de la Cort s'entesten a negar-ho. La qüestió és durant quant de temps podran seguir fent-ho.

dilluns, 14 de novembre del 2011

De les dificultats de resumir una novel·la

Explicar una novel·la no és mai fàcil. A mi, almenys, sempre em costa. I potser La mà de ningú és de les que més. Per diverses raons, entre les quals una de les més poderoses és que en aquest cas el cor de la narració, un episodi fosc de la història d'Europa, no es pot desvetllar sense proporcionar una informació que podria malmetre la lectura. Descórrer massa cortines, en aquest cas, seria satisfer de colp un dels elements amb què s'ha d'anar amb més cura de no sadollar: la curiositat del lector. És cert que la curiositat del lector no pot ser l'únic valor d'una novel·la (què seria, si no, de les relectures), però tampoc no tenim cap dret a privar el lector d'experimentar-la, quan llegeix. I sense parlar d'aquest nucli dur em resulta difícil sintetitzar la història. "La mà de ningú", a més, havia de ser un conte de poc més de 15 fulls i que se'n va anar de mare. O siga que, si fóra capaç d'explicar la novel·la en unes poques frases, no tindria sentit que aquell vell projecte de conte m'haguera quedat curt.
Siga com siga, a mi sempre em costa. I la prova la teniu en aquest video que vaig gravar a l'editorial i que ara han penjat al web de Proa.

divendres, 11 de novembre del 2011

A Barcelona, de bòlit

Dimecres passat vaig ser a Barcelona a presentar La mà de ningú a la premsa. Va ser una jornada molt intensa perquè no vaig parar. Vint minuts després d'arribar-hi ja estava davant d'un micròfon. Vaig fer entrevistes, vaig fer la roda de premsa, vaig gravar un parell de videos, però encara em va quedar alguna estoneta per fer una cervesa o un café amb alguns amics, xarrar amb la gent de l'editorial... I com sempre, vaig tornar a casa cansat i amb la sensació que sempre puge a Barcelona de bòlit i que la ciutat, que tant m'agrada, es mereix que alguna volta hi puge sense urgències d'agenda. Amb temps per a passejar-la i asseure'm en una terrasseta a veure passar el temps. O a xarrar amb els amics sense mirar el rellotge.
Siga com siga, vaig tornar content. La mà de ningú ja té l'impuls inicial que necessita. Ara ja és cosa dels lectors.

Avui, Vilaweb publica un video que em van gravar llegint un fragment de la novel·la i l'entrevista que em van fer. Ahir, el diari Ara en va publicar també una. I l'ACN en va difondre la notícia.