divendres, 31 de desembre de 2010

Una imatge per a un any

Sembla que era ahir quan discutíem sobre les conseqüències de l'arribada d'un nou milenni i ja ens n'hem cruspit una dècada. Espere que amb profit, almenys. En fi, si les neurones aguanten l'any que ara agonitza el recordaré per una experiència ben sucosa i enriquidora: la d'haver compartit cabòries, debats i treball amb sis companys impagables: Urbà Lozano, Àlan Greus, Esperança Camps, Vicent Borràs, Manuel Baixauli i Pasqual Alapont, en rigorós ordre invers, que ja està bé. Amb ells, com sabeu, forme part del col·lectiu Unai Siset. I tots junts hem fet Subsòl, del qual també n'hem parlat molt, en aquest bloc. Si calia triar una imatge que sintetitzara tres cents seixanta-cinc dies, doncs, havia de ser aquesta. Us la deixe a sota, treballada per l'Emma Prats i Camps en forma de video.
Que 2011 siga un bon any per a tots, que, pel que es veu, no serà fàcil.

dimecres, 29 de desembre de 2010

Calaix de mots

És ben trist haver de pensar que probablement la pintura que faig no tindrà mai un valor.

Vincent van Gogh
Cartes a Théo, p. 225
Ed. Tres i Quatre, 2010
Traducció de Xavier Marzal

diumenge, 26 de desembre de 2010

Queda clar, no?

Com bé explica aquesta notícia de Vilaweb, hi ha hagut prou amb tres pares que volen escolaritzar els fills en castellà per a què el Tribunal Suprem es pronuncie a favor. En canvi, al País Valencià, prop de 100.000 pares volen escolaritzar els fills en valencià i no poden perquè la Generalitat no hi posa el que cal, com té obligació de fer. I encara esperem resposta. Queda clar, no?

divendres, 24 de desembre de 2010

No ben bé una nadala

No és estrictament una nadala, però resulta ben adient als dies que corren.



Corrandes colonials
Mesclat
del disc Cròniques colonials, 2007

Amb la mateixa sonsònia,
tres segles anar-nos queixant,
però hem acabat resultant
ser la darrera colònia.
De Flandes a la Patagònia
tots han anat esquitllant,
i amb tota la parsimònia
aquí nosaltres anar badant.
No resolc pas cap misteri
si dic que no és cap honor
ser la darrera nació
que fot el camp de l’imperi.
Sembla un grotesc encanteri
i una vil humiliació
que el qui mena el captiveri
sigui un pobre beneitó.
Aviat alçarem el vol,
ara ja fem les maletes,
que l’imperi espanyol
per fi se’n va a fer punyetes.
Més que una gran aventura
ha estat un joc d’acrobàcia,
però dintre de la desgràcia
hem mantingut la cultura:
ho hem fet en la dictadura
i ara en aquesta fal·làcia
que amb tota la cara dura
anomenen democràcia.
Mentre, dins de la caverna,
creuen les ombres del foc,
sotmeses al tripijoc
dels demòcrates de caserna,
ara és qüestió de saber-ne
i no fer més el badoc:
deien que Espanya era eterna
però ara ja li queda poc.
Ai adéu, Espanya, adéu,
ja marxem, fotem el camp,
que ara és hora de ser lliures,
de trencar el darrer lligam.

Gràcies a Vicent Sanz per facilitar-me'n l'enllaç.

dijous, 23 de desembre de 2010

Van tancant totes les portes

Al poc d'accedir al poder, Rodríguez Zapatero va enviar emissaris a la perifèria. L'objectiu, gens amagat, era doble. D'una banda, copsar de primera mà les impressions d'algunes persones amb certa capacitat d'influència (sobretot intel·lectual) sobre una qüestió que, en aquell moment, considerava cabdal abordar: la plurinacionalitat de l'Estat. De l'altra, demanar-los suport quan el president del govern decidira impulsar les reformes que havien de convertir Espanya, definitivament, en un model respectuós de convivència. Fruit de la conjunció d'aquesta voluntat i del corrent reformador que, sobretot a Catalunya, ja feia temps que demanava amb força una modificació del marc autonòmic va ser el compromís de Rodríguez Zapatero de respectar el projecte d'Estatut que eixira del Parlament Català i l'aprovació, pels diputats catalans, d'un text francament ambiciós i il·lusionant. Malauradament, aquella data no va ser l'acta de naixement de la nova Espanya plurinacional que havien anticipat els emissaris de Zapatero sinó el punt més àlgid on hem arribat mai.
Potser espantats pel caire que prenien les coses, el sector ultranacionalista espanyol del PSOE (amb Alfonso Guerra al capdavant) i els poders fàctics de sempre (amb el PP, l'Església, determinats mitjans de comunicació afins i sectors importants de la judicatura i de l'exèrcit) van començar a moure fitxa. El primer objectiu va ser, en paraules de Guerra, "passar-li el ribot al projecte català d'Estatut" sense importar-los massa que Zapatero es quedara amb el cul a l'aire. O dit d'una altra manera, avortar l'intent de consolidar un reconeixement legal i factible de la condició plurinacional de l'Estat. Un pas real i no merament teòric. Però amb allò no en tenien prou. Calia anar més enllà i estroncar d'una vegada per sempre les bases sobre les quals s'havia assentat aquella il·lusió de reforma. Per això els recursos del PP i del Defensor del Pueblo i les campanyes de boicot als productes catalans i el pronunciament del general Mena i l'ofensiva anticatalana de bona part dels mitjans de comunicació de Madrid i fins i tot el pacte entre PSOE i PP a Euskadi.
Aquest segon objectiu -el que ara duen al cap- és més ambiciós: arrancar de soca-rel totes aquelles premisses que puguen oposar-se a la plena instauració del nacionalisme espanyol. A la primacia castellana i del castellà. O el que és el mateix, anar tancant portes que han estat obertes des de la Transició ençà. D'ací la sentència del Tribunal Constitucional que retalla encara més l'Estatut Català i que, no ho oblidem, posa la voluntat dels jutges per damunt dels vots dels diputats (del Parlament Català i de les Corts Espanyoles) i fins i tot del poble de Catalunya. Una anomalia democràtica, es mire com es mire. I d'ací, també, les tres sentències que pretenen desballestar el sistema d'immersió lingüística, una de les peces clau d'aquesta condició plurinacional que aspiren a esborrar del mapa. I les que vindran encara.
Lluny, doncs, d'allò que predicaven els emissaris de Rodríguez Zapatero, no sols no hem avançat gens cap a l'Espanya plurinacional que volien promoure sinó que, ben al contrari, estem en plena ofensiva per implantar l'Espanya Una. Per anar tancant, a poc a poc, les portes a la convivència respectuosa. Fins i tot (i el detall no és sobrer) aquelles que havien romàs obertes durant molt de temps.

dimecres, 22 de desembre de 2010

París Match, Paul Weller i Subsòl

L'amic JC em va enviar fa uns dies aquest enllaç. Una cançó d'amor de Paul Weller (de l'època dels Styl Council) realment subjugant. I he de confessar que no la coneixia: el Weller que més m'ha interessat sempre ha estat el dels Jam, què hi farem. El cas és que, en escoltar-la, li havia vingut al cap que podria ser una banda sonora més que adequada per a Subsòl, per això me l'enviava. I realment en té un aire. Tant és així que no puc resistir-me a compartir-la amb vosaltres.



Empty hours
Spent combing the street
In daytime showers
They've become my beat;
As I walk from cafe to bar
I wish I knew where you are;
You sort of clouded my mind
And now I'm all out of time
Empty skies say try to forget
Better advice is to have no regrets;
As I tread the boulevard floor
Will I see you once more;
Because you've colored my mind
'Till then I'm biding my time

I'm only sad in a natural way
And I enjoy sometimes feeling this way
The gift you gave is desire
The match that started my fire

Empty nights with nothing to do
I sit and think, every thought is for you;
I get so restless and bored
So I go out once more;
I hate to feel so confined
I feel like I'm wasting my time

dilluns, 20 de desembre de 2010

Més a canvi de menys

Hauríem de tornar el sentit original a les paraules. L'ús les desgasta i a poc a poc van perdent llustre. I sentit. I algunes acaben convertides en una etiqueta buida sota la qual cap un significat i el contrari. Pense en la paraula socialisme, sota el paraigua progressista de la qual el president del govern, Rodríguez Zapatero, està portant a terme una política de punició de les classes treballadores. Al dictat  dels mercats, com diuen. O, per posar cara i ulls a una entitat tan abstracta, al dels grans empresaris espanyols (el famós G-30 que va reunir a la Moncloa), les empreses multinacionals i certs països amb pes en l'escena internacional. Genuflex davant d'ells, el govern dit socialista no deixa d'aprovar mesures que carreguen més i més les esquenes dels treballadors. En nom del socialisme, valga'm Déu.
La penúltima d'aquestes mesures és la modificació de les regles del joc del sistema de pensions. Quan, després de totes les pantomimes que calga, aproven la reforma, els treballadors haurem de pencar més per a accedir a pensions més baixes, aquest n'és el resum. I tot perquè diuen que perilla, el sistema, si no hi posen mà. Però a mi m'agradaria saber qui ho diu, que perilla. Els informes de la gran banca, potser? Perquè, tot i que Zapatero només fa cas d'uns pocs, no tots els economistes opinen el mateix.
Amb tot, el problema va més enllà de les pensions. Les mesures que s'ha entestat a aprovar Rodríguez Zapatero (el mateix que va dir que no consentiria que la crisi la pagaren els treballadors) no sols enfonsaran el seu partit en les pròximes eleccions, sinó que el deslegitimaran per fer cap mena d'oposició quan siga la (ultra)dreta de Rajoy que propose noves retallades de l'Estat del Benestar. Perquè ningú no ha de tindre dubtes, al respecte. Després de privatitzar les pensions (que és l'objectiu actual) vindran altres serveis que ara considerem bàsics: l'educació, la sanitat, les forces armades i d'ordre públic... I el PP ho podrà fer sense una oposició ferma, enfront, si no canvien molt les coses. I a la fi, entre socialistes i liberals, ens hauran deixat amb una mà al davant i una al darrere.

dijous, 16 de desembre de 2010

Enrique Morente, in memoriam

Fa un temps, vaig penjar el video d'una de les cançons més commovedores que mai he escoltat. Ara, que se n'ha anat, vull deixar constància de la meua admiració pel caràcter transgressor, la passió per l'art i la profunda capacitat d'innovació del mestre Enrique Morente.


dimecres, 1 de desembre de 2010

El club baixa també al Subsòl

Aquesta vesprada, a Vila-real, el comboi de Subsòl farà parada al club de lectura dels Socarrats. Em fa molta il·lusió que els companys de club decidiren que calia dedicar-li una sessió al llibre en el qual estic embolicat (amb molt de gust, no cal dir-ho) des de fa alguns mesos. Em farà gràcia escoltar què en pensen, de cada conte, si els troben tan travats com a mi (i a la resta d'autors) ens semblen o si perceben discordances que a nosaltres se'ns en fugen. Si el projecte els sembla tan original i curiós com ens han fet veure, a través dels blocs i de la premsa, des que ha eixit el llibre. Si intueixen de qui és cada conte i si tenen idea de quin és el meu. Serà la darrera sessió de l'any. Avui, als salons de la Caixa Rural a partir de les 20 hores. Si us ve de gust, doneu-vos per convidats a la tertúlia.

divendres, 26 de novembre de 2010

Frases curioses

"Vull denunciar l'estat de corrupció en què estan instal·lats els socialistes".

Esteban González Pons, vicesecretari de comunicació del PP, dimecres passat a Sevilla. Sense ruboritzar-se.

dijous, 25 de novembre de 2010

Un tast de Subsòl al subsòl (i a la mar i a Castelló i a la Xarxa)

Avui, dia internacional contra la violència de gènere, Unai Siset serà a Castelló quasi al complet. És, de moment, la darrera cita de l'any d'aquesta campanya de promoció de Subsòl que tantes satisfaccions ens està donant als set membres del col·lectiu. La cita és a la llibreria Babel, a les 19 hores, i hi intervindrem Esperança Camps, Vicent Borràs i jo mateix, encara que hi haurà tres autors més entre nosaltres, de manera que podem establir un diàleg ben profitós, si us ve de gust acostar-vos-hi. Dic la darrera cita promocional de l'any perquè hi ha en marxa altres convocatòries -a Badalona, a Sueca, a Alcoi, a Alacant...- que estem acabant de concretar però que deixarem per a l'any que ve, que Unai Siset ha de passar les vacances de Nadal amb la família.
Però si, durant aquesta setmana, viatgeu amb el metro de Barcelona o amb els vaixells de Baleària us podeu trobar també amb Subsòl. Perquè el llibre d'Unai Siset ha estat un dels escollits per a la campanya Tasta'm, un projecte de les conselleries de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de les Illes Balears orientat a fomentar la lectura entre els ciutadans i a promoure la producció en la nostra llengua. Es tracta d'editar opuscles de primers capítols o d'extractes de novetats editorials que són distribuïts de forma massiva i amb periodicitat setmanal a través dels transports públics de Catalunya i Balears. De tota manera, no patiu. Si no heu de fer un viatge pel subsòl de Barcelona o per la mar Mediterrània no us quedareu sense tastar Subsòl. Ho podeu fer ací. Des de qualsevol lloc. En qualsevol instant. Bon profit.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Una immensa estafa

No puc traure'm de damunt la sensació que tot és una gran estafa. Comença la crisi i els primers que la noten són els bancs. Precisament els bancs, que havien assumit operacions inassumibles. Però el sistema financer no pot caure, ens diuen, perquè si es desploma corre perill tot el sistema. Aleshores, els estats es donen pressa a aprovar ajudes multmilionàries. Xifres inaudites amb les quals acabaríem vint vegades amb la fam al planeta. Però aquest deu ser un problema menor, que no posa en perill el sistema. El preu del rescat bancari és un endeutament públic extrem. Els bancs se salven, però ara són els estats que els han ajudat que estan a la vora de caure, a causa -què curiós!- del dèficit públic que han agreujat precisament aquestes ajudes descomunals. En lloc de tornar-los el favor als estats, el sistema financer exigeix una retallada de drets socials que eixugue el deute dels estats. És a dir, l'adopció, com a recepta, de les mesures que ens han abocat a la crisi. Vostés ho entenen? Jo no sóc capaç. Però no s'acaba ací la història. S'aproven les mesures que ens havien de traure del clot i, com era previsible, la crisi no se'n va. Ben al contrari, escomet amb més força amples sectors de la població que ara, a més, es troben més desprotegits. Però la precarietat de la gent no deu posar en perill el sistema, perquè ningú no demana ajudes extraordinàries. Però la cosa és més greu, perquè tampoc els estats que han aplicat les receptes liberals, i que han reduït el dèficit, se salven. En canvi, cada volta s'enfonsen més i més. La prima de risc puja, el cost del deute públic es dispara, les economies dels països de la perifèria d'Europa tornen a estar a punt de fer fallida i sobre la seua precària salut amenacen de precipitar-se els especuladors. Però ningú qüestiona les polítiques liberals. Ben al contrari, els mercats en demanen encara més. Ens esperen, doncs, noves retallades de pensions, noves privatitzacions de sectors públics, amb l'excusa que, si no les adoptem, se'ns menjaran els mercats. Noves mesures que, com les ja aprovades, ens enfonsaran encara més en la misèria. Sense cap garantia. Fins que els mercats hagen aconseguit desmantellar del tot l'Estat del Benestar. Aleshores potser decretaran la fi de la crisi. Quan ja no en puguen traure cap benefici. I jo no em puc traure del cap que tot està planificat al mil·límetre.

divendres, 19 de novembre de 2010

La premsa baixa al Subsòl

Els últims dies, Subsòl ha estat ben viu als mitjans de comunicació. Dilluns, el programa Encontres de Canal 9 Dos (cap al minut 40) entrevistava Manuel Baixauli, Urbà Lozano i Vicent Borràs. Demà dissabte, a les 17 hores, la Televisió de la Universitat Politècnica farà el mateix amb Esperança Camps, Urbà Lozano i Àlan Greus. Pel que fa a la ràdio, en van parlar al Punt del Llibre de la Cadena SER i RAC 1, dins l'espai Bookcrossing del programa Via Llliure, emetrà aquest cap de setmana una conversa amb Manuel Baixauli. Quant als diaris, dijous el Quadern de El País en publicava una ressenya i avui és el Postdata de Levante que se'n fa ressò. A més, la televisió d'Algemesí penjava el reportatge (minut 19) que ens va fer el dia que hi vam presentar la novel·la.
La setmana que ve el vagó de Subsòl farà parada a Castelló. Serà dijous, a les 19h, a la llibreria Babel. No cal dir que esteu convidats a pujar.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Una entrevista al 80 grams


Ahir, la periodista Laura Garcia em va entrevistar al seu programa 80 grams, a Ràdio Ciutat de Badalona, a propòsit de Subsòl. Tot i que el programa sencer està molt bé, si voleu escoltar només l'entrevista haureu d'anar al minut 21.

dilluns, 15 de novembre de 2010

Uns dies a Combray

Combray és la porta d'entrada a l'univers literari de Marcel Proust. El primer dels volums que componen El cantó d'en Swann, el que es considera com a primer llibre del set que componen A la recerca del temps perdut. El text on hi ha alguns dels passatges més coneguts de l'autor francés. Entre els quals el de la famosa magdalena, és clar. Una invitació massa temptadora per passar-hi de llarg. Amb tot, feia mesos que es trobava a casa. Esperant el moment propici. Perquè intuïa que aquell llibre requeria una certa calma mental per assaborir-lo bé. I, malauradament, això no és possible sempre. L'altre dia vaig pensar que li havia arribat l'hora.
L'obra l'ha editada Viena en una col·lecció realment majúscula (El cercle de Viena) on han publicat, entre altres, Joseph Roth o Yasunari Kawabata, per citar dos dels darrers que he llegit. Textos suprems, tots ells. Com Combray, que narra els estius d'un jove Proust a un indret de la rodalia de Chartres. Un llibre fet de silencis i de sorolls tènues. De llargues passejades i de xicotets detalls. Un llibre fet a còpia de matisos, de digressions, de frases llargues que et condueixen suaument riu avall. Una prosa neta i brillant que va creixent i creixent fins que se t'instal·la a dins, com una melodia sensual, i ja no t'abandona. Tant se val què t'expliquen. L'important és que no deixe de sonar. Una prosa que, en català, és mèrit de Josep Maria Pinto.
La idea de l'editorial és anar traduint i publicant a poc a poc tota la Recherche... Si el públic respon, matisen. De moment, sembla que sí. Que respon. Ho dic perquè acabe d'assabentar-me de la publicació del volum que segueix Combray, Un amor d'en Swann, que reuneix la segona i tercera parts de El cantó d'en Swann. Amb això, doncs, ja tenim a la mà el primer volum complet de l'obra magna de Proust.
Amb tot, la Recherche... ja compta amb la traducció en català de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurpèlia Capmany, feta als anys 90 i publicada per Columna. Una versió a la qual alguns dels promotors de la present edició veien massa poc principatina. Un argument certament desafortunat (i innecessari), pel que implica de rebuig a les altres variants de la llengua. I un indici certament preocupant.

dissabte, 13 de novembre de 2010

Dues cares del meu país

Ahir, Unai Siset va viatjar a la Ribera per sumar-se a la celebració dels premis Ciutat d'Alzira, on vam xarrar de moltes coses, vam riure molt, vam menjar bé i vam saludar molts coneguts. Entre ells, em va fer una il·lusió especial compartir una estona amb Iban Llop, el guanyador del premi de poesia a qui feia molts anys que no veia, però a qui no he deixat de llegir.
No sé la gent que seríem: potser 700, com deia algú, potser més. No importa. Unes poques desenes dalt o baix, l'important és que n'hi havia representants institucionals a la vora d'agents econòmics, polítics, animadors culturals, escriptors, etc. I es respirava una normalitat que hauria de ser més habitual del que sol ser costum. Una atmosfera on la convivència semblava possible sense les tergiversacions, la hipocresia i la demagògia que respirem cada dia al País Valencià. Una mostra del país que, pam dalt, pam baix, ens agradaria tindre. Un país on tots col·laboraren amb les iniciatives culturals que es produeixen en la nostra llengua. I aquest país també existeix. Ho vaig poder comprovar anit, a Alzira.
El problema és que, a la vora d'aquest, i sempre manifestant-se amb major estridència, també existeix el país de la corrupció (sobre la que reflexionava amb molt d'encert Xavier Aliaga a l'Avui-El Punt), de les mentides interessades, de les trampes i de les paraules buides. Un país amb unes Corts, on els governants (aplaudits amb entusiasme pels seus diputats), en lloc de debatre sobre els problemes de la gent, en lloc de donar explicacions, insulten. A qui els interpel·la, evidentment. Però també als ciutadans. I fins i tot a la intel·ligència.

dijous, 11 de novembre de 2010

Des de Brooklyn d'ací cap allà

Anit, al club de lectura dels Socarrats, a Vila-real, vam parlar de les Bogeries de Brooklyn de Paul Auster. Un llibre fàcil de llegir, dels més senzills de l'autor novaiorquès, segurament. Una narració que, com tantes obres de l'autor, atrapa el lector des de les primeres paraules i el mena d'ací cap allà, ara seguint les peripècies d'un personatge, ara les d'un altre, després les d'un tercer i un quart. Perquè, en el fons, la novel·la es sustenta en un conjunt d'històries individuals, unides bàsicament pels vincles dels personatges que les protagonitzen amb el narrador, Nathan Glass, un jubilat de 60 anys que acaba de passar un càncer i decideix tornar a Brooklyn, el barri on va nàixer i on espera trobar un lloc tranquil per a morir. Allà, mentre deixa passar els dies, es farà el propòsit d'escriure biografies de persones anònimes, encara que, en realitat, el que ens explica és la història de la gent del seu entorn. I sobretot del seus nebots Tom i Aurora, i de Lucy, la filla d'aquesta.
La narració dels fets no es demora en detalls sinó que llisca per la superfície de les coses, de manera que en poques línies Auster és capaç d'explicar-nos vides senceres. Novament, l'atzar té un paper important en l'avanç de la història tot i que determinades coincidències només poden ser assumides des d'una professió de fe molt profunda en un atzar favorable. Més encara quan, malgrat ser impulsades per un vent atzarós, les històries acaben tancant-se amb una lògica escassament atzarosa. I ho dic perquè, tot i protagonitzar històries tèrboles, en la majoria dels casos, quasi totes acaben en un final feliç i simultani en el temps. Un final de coets i confetti que només espatlla una circumstància històrica que, al meu parer, està col·locada amb calçador: l'atemptat de les Torres Bessones que es produirà instants després del darrer episodi de la novel·la i que Auster ens apunta en unes poques línies de la darrera pàgina.
Destaca, per damunt de tot, la capacitat d'Auster per crear personatges atractius -molts d'ells amb tics extravagants- i la seua habilitat per explicar històries. Són els dos pilars fonamentals de la novel·la. Amb tot, a mi em costa identificar-me amb uns personatges que tinc la sensació que estan trets més de la iconografia cinematogràfica nordamericana que de la realitat.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Calaix de mots

Està mal vist ser estudiant. I quasi diríem que està mal vist ser bon ciutadà. A aquest pas, prompte estarà mal vist ser bona persona.


Enric Balaguer
La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies, p. 28
Ed. Tres i Quatre
València, 2010

divendres, 5 de novembre de 2010

De nou a la carretera

Avui, de nou a la carretera. Fins Algemesí, on -amb els companys Vicent Borràs i Àlan Greus- presentaré "Subsòl", aquesta obra col·lectiva que ens du meravellosament enredats des de fa uns mesos. La cita és a la Biblioteca Municipal (19:30) on ja vaig estar fa uns mesos, compartint amb la bona gent del club de lectura alguns records, moltes impressions literàries i uns mossets deliciosos. Espere poder saludar-los aquesta vesprada. Ahir, Unai Siset va estar a Alginet, el poble d'Àlan Greus i d'Urbà Lozano, on supose que la cita amb els lectors va ser ben emotiva. Me la vaig perdre i ben mal que em va saber. La d'Algemesí és la darrera cita d'aquestes dues o tres setmanes frenètiques, des que va eixir el llibre. Un temps en què hem fet moltíssimes entrevistes, tant a ràdios com a televisions, unes quantes presentacions, alguna roda de premsa i hem pogut detectar un interés que potser cap de nosaltres ens esperàvem. Han estat dies d'esforços i il·lusions compartides amb els companys d'aventura. Una empenteta més a l'obra per a què arranque amb força i puga arribar a tants lectors com siga possible. Després, no cregueu que la cosa s'atura. Ens quedarà Castelló, on la presentarem el 25 de novembre i potser algunes cites més que estan a punt de concretar-se. Però el ritme, supose, ja no serà tan alt. La feina grossa ja està feta i crec que podem estar ben satisfets. 

dijous, 4 de novembre de 2010

Qui ho entén?


Potser és una mica simplista: totes les reduccions potencien el contrast a costa dels matisos. Però hi ha un fons de raó en el dibuix de Vergara (Público, 4/XI/10) I que no és vàlid únicament per als Estats Units. A l'Estat espanyol, una part important de l'electorat -o siga, d'aturats, de pobres, de persones que arriben d'aquella manera a final de mes...- estan a punt de votar massivament (almenys segons les enquestes) un partit que els farà pagar encara més que el que ara ens governa per anar trampejant la crisi. Que els retallarà drets i els farà viure amb més estretors de les que passen ara. Qui ho entén, això? Al País Valencià, el partit que ha fet ric -presumptament, és clar- les empreses amigues a costa dels diners de tots, el mateix que ha balafiat els diners públics, que ens ha col·locat a la cua en els barems educatius, sanitaris, etc. el mateix que va apostar per un model econòmic que ens ha dut, literalment, a la ruïna, amenaça seriosament (segons les enquestes i la convicció popular) de repetir majoria absoluta. D'obtenir quatre anys més per seguir enfonsant-nos més i més en la més absoluta misèria. I ara no parle únicament en termes econòmics.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Dues entrevistes

Eldemà publica dues entrevistes -a Esperança Camps i a un servidor- sobre Subsòl. Per si us ve de gust saber-ne una mica més.

dilluns, 1 de novembre de 2010

La darrera comunicació del mestre

La darrera comunicació en vídeo del mestre Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 10 de gener de 1940 - Barcelona, 27 d'octubre de 2010), on dóna suport a la Plataforma Bell-Lloc Decideix.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Calaix de mots

"Si una llengua no ens serveix
per crear-hi comunicació i bellesa,
¿de què ens serveix?"

Joan Solà, in memoriam

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Censura

Llig a Levante que Retranca, una revista satírica gallega, ha estat segrestada per la pròpia impremta a causa del desacord moral del propietari amb les crítiques al Papa. Un excés de zel insòlit, però que no m'estranya. Perquè els draps bruts de l'Església, com els de la Casa Reial Espanyola, no convé rentar-los en públic. I no convé perquè les bases racionals de la pervivència d'aquestes dues institucions són precàries, obsoletes. La primera va ser instituida per una entitat paranormal en la que, malgrat totes les evidències, encara hi ha qui creu. La segona, la va restaurar el dictador Franco. I això no és tot: també hi ha l'opacitat de moltes de les seues actuacions, la falta de control democràtic, etc. O siga que com menys se'n furgue, millor.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Ahir, a Barcelona

Ahir, Esperança Camps, Manuel  Baixauli i jo mateix vam pujar a Barcelona en representació dels companys d'Unai Siset. Ens acompanyava Joan Carles Girbés, el cap de publicacions de Bromera. La cita amb la premsa era a l'Underground, un local ben apropiat per presentar una obra com Subsòl, tan vinculada amb el metro. Els bons oficis del departament de premsa de Bromera van fer que fóra una trobada ben concorreguda de mitjans. Després, amb la sensació d'haver fet ja la feina, vam passejar una mica per Barcelona, vam dinar a l'Espai Mallorca i vam anar de llibreries. Subsòl hi era a totes les taules de novetats.
Avui, al matí, ens hem abocat a la premsa i hem comprovat que Subsòl ha arrancat amb força també a Barcelona. Ací us deixe enllaços a l'Avui, a Vilaweb, a Catalunya Ràdio (us haureu d'esperar al minut 54), a l'Agència Catalana de Notícies i a l'ADN de Lleida.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Unai Siset a TV3

Avui, dilluns, som a Barcelona, amb la intenció de presentar a la premsa catalana el projecte de Subsòl. Però la gent del Principat ja va saber d'Unai Siset a través del magnífic reportatge d'Empar Marco, la corresponsal a València, que TV3 va emetre dijous passat. Us el deixe.

divendres, 22 d’octubre de 2010

A València i a Vila-real amb Unai Siset

Dimecres la nit, a València, "Subsòl" va deixar de ser nostre i va començar a ser dels lectors. A la planta subterrània (com no?) de la Casa del Llibre, van reunir-se molts amics -dels autors i d'Unai Siset- per a conèixer de primera mà com ha estat aquest projecte que a mi, particularment, m'ha proporcionat tantes estones de satisfacció. Els companys Pasqual Alapont, Manuel Baixauli i Esperança Camps, precedits per l'editor Joan Carles Girbés, van explicar (amb sentiment i convicció) algunes claus del projecte: l'arbitrarietat en la formació del grup, l'enorme cohesió interna del llibre, la idea de joc que ha presidit la gestació, la complicitat que s'ha establert entre els set autors, etc. Això i el caliu de tants amics i la música de Brassens que van interpretar Eva Dénia i Carles Carrasco (de qui us deixe a sota un clip) van crear un clima d'una potència emocional com he vist poques voltes. I van fer que aquella vesprada de dimecres fóra especial. Molt especial. De tornada, al tren, mentre constatava que a València (gràcies al Molt Innoble Francisco Camps) no es pot escoltar La transmissió del Puyal, pensava que qualsevol passatger que em mirara devia pensar que estava tan boig com els personatges del "Subsòl". I és que em resultava difícil, molt difícil, dissimular un somriure exageradament satisfet.
Avui, Unai Siset serà a Vila-real. I per a mi serà una satisfacció immensa presentar a la gent del meu poble aquesta colla d'escriptors (i amics) amb qui he fet durant aquests mesos un viatge impagable. Espere que, com tantes vegades a Vila-real en què ens hem reunit per parlar de llibres, la nit tornarà a ser màgica.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Subsòl: el tràiler

La gent de Bromera ha preparat un tràiler de promoció de "Subsòl" que, sincerament, crec que ha quedat molt bé. Us el deixe per si voleu fer-li una ullada.


dilluns, 18 d’octubre de 2010

Escriure a 14 mans

Tot va començar amb una invitació anònima més que sospitosa. Però que contenia dues paraules clau: joc literari. Qui es resisteix aleshores a prendre-hi part? Finalment, la cosa va quallar en un grup d'escriptors als quals no ens unien massa coses (o sí?) més enllà d'una edat aproximada i uns interessos vagament comuns. La coneixença mútua, doncs, va créixer al pas que anava madurant el projecte. Vam anar responent, entre tots, preguntes que habitualment et fas tot sol: sobre què escric? com ho escric? El resultat és Subsòl, un llibre de relats, sí, però crec sincerament que molt més que això. I no sols perquè tots els contes parteixen d'una fotografia del metro de París o perquè vam treballar els punts de contacte entre les distintes narracions o perquè vam estructurar el llibre de manera que tinguera un cert sentit conjunt. Més enllà de tot això, que és cert, crec que es va crear una atmosfera de complicitat que va ser capaç d'obrar el miracle de fer possible, amb 14 mans, un llibre amb una coherència interna molt gran. No cal dir, doncs, com n'estic, de satisfet, d'haver-ne pres part. D'haver conegut uns escriptors amb alguns dels quals mai no m'havia trobat, i que ja em són amics. D'haver gaudit de les bones estones que hem passat junts. D'haver creat, des del no res, un text literari fet entre tots. D'haver aprés tantes coses.
Ara, però, nosaltres ja hem acabat la feina. Dimecres que ve, presentarem en societat el llibre. I divendres continuarem a Vila-real. I després vindran Barcelona, Alginet, Algemesí... La qual cosa vol dir que la criatura se'ns escapa de les mans i ja es vostra. Dels lectors. Com ha de ser, d'altra banda.

divendres, 15 d’octubre de 2010

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Calaix de mots

El que retrac als diaris és que ens facin prestar atenció cada dia a coses insignificants, mentre que només llegim tres o quatre vegades al llarg de la nostra vida els llibres on hi ha coses essencials.

Marcel Proust
La recerca del temps perdut, vol 1. Combray, p. 37
Traducció de Josep Maria Pinto
Viena Edicions

dissabte, 9 d’octubre de 2010

dijous, 7 d’octubre de 2010

Passió per la lectura

Realment, ens queixem perquè volem!

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Olor de Colònia i la banalitat

Demà per la vesprada tenim la primera reunió de la temporada del Club de Lectura dels Socarrats, a Vila-real. Hem llegit (i comentarem, doncs)"Olor de Colònia", la novel·la amb què va debutar Sílvia Alcàntara, de qui us adjunte més avall el vídeo d'una entrevista. L'obra, com sabeu es va convertir en un èxit de vendes a partir del boca-orella. I és curiós, perquè la novel·la no respon gens als paràmetres del que ha de ser una novel·la d'èxit, segons els manuals de bona part de les editorials: té un protagonisme col·lectiu, requereix un cert esforç per part del lector, no té a penes diàlegs, no la signa una autora mediàtica o, com a poc, coneguda, no tracta temes de moda, sinó tot el contrari, etc. La cosa no passaria de ser una curiositat si no fóra perquè sospite que, a causa de l'aplicació d'aquest conjunt de criteris, el sistema editorial ens priva de llegir moltes coses interessants. El tema és llarg i no sé si aquest és un espai idoni per abordar-lo però observe, de fa temps, una perillosa inclinació del món editorial a publicar textos amb un escàs compromís amb la literatura. Hi ha excepcions, és clar. Però són això: excepcions. Perquè la norma és consagrar com excels allò que no passa de mediocre, de prescindible, sempre que puga garantir unes vendes mínimes. I, per a consagrar-ho, les editorials compten amb la complicitat de bona part de l'aparell crític i fins i tot d'institucions que es presten, conscients o no, al joc. La conseqüència és doble, al meu parer: d'una banda, creem un cànon on, a la vora de figures indiscutibles, hi ha autors de poca substància, avalats només pel volum de vendes; de l'altra, eduquem els lectors en la banalitat, amb les conseqüències de futur que se'n poden derivar. El tema és molt llarg, com dic, i ací només volia deixar constància que l'èxit de Sílvia Alcàntara i la seua "Olor de Colònia" m'alegra força perquè és un text que, amb les seues virtuts i els seus defectes, no renuncia mai a l'ambició literària.

dijous, 30 de setembre de 2010

Costa amunt

Òbric el diari i em trobe pàgines i pàgines de xifres, valoracions i profecies al voltant de la vaga general d'ahir. No tinc dubtes que va ser un èxit. En xifres absolutes, l'adhesió va ser (tot i la irregularitat amb què va afectar els diferents àmbits) important. I més encara si atenem al context: treballadors temorosos de perdre la feina a causa de les circumstàncies, funcionaris a qui afecta en menor grau la reforma laboral, un xicotet comerç sempre més a favor de l'interés particular que de la solidaritat col·lectiva, sindicats desprestigiats per la seua erràtica posició davant la crisi, campanyes virulentíssimes de la dreta (i la ultradreta) mediàtica, etc. Vistes les circumstàncies, la vaga va ser molt i molt visible. Un toc d'atenció important a les polítiques ultraliberals del govern. Una altra cosa és l'efecte que la mobilització puga tindre en les reformes futures. En tot cas, els sindicats i els treballadors hem deixat clar que el camí del desballestament de l'estat del Benestar que pretenen dur a terme no serà fàcil. Tenen la força (ahir ho va demostrar a bastament la policia de Rubalcaba) i tenen el poder econòmic i polític. Però després de la vaga el camí se'ls ha posat una mica més costa amunt.

dimecres, 29 de setembre de 2010

dimarts, 28 de setembre de 2010

El somni de Francisco Camps

Ahir, al debat de política general de les Corts Valencianes, Francisco Camps, l'encara president de la Generalitat, malgrat els indicis que emmerden la seua gestió i el seu partit, va afirmar que tota la culpa de la crisi és de Zapatero (de qui, si no?), de l'odi que els socialistes professen a aquesta terra que el PP ha fet seua (en el sentit literal de la paraula, afegiria jo). Això sí, de la corrupció que esquitxa les diputacions d'Alacant i Castelló, de les sospites de finançament il·legal del seu partit, dels sobrecosts de tantes i tantes obres que han anat a parar -segons els informes de la policia- a les butxaques d'alguns empresaris i d'alguns polítics amics, no va dir ni una paraula. Com tampoc va dir res dels diners dels valencians que la Generalitat ha balafiat en cotxes de carreres, visites papals i velers de luxe. Encara més, amb la grandiloqüència (i la barra) habitual, va afirmar que és valencià i que està ací perquè va somniar amb una terra millor i que el seu govern treballa per fer possible aquest somni mentre l'oposició i el govern central i (supose) tots aquells que critiquen la gestió del Consell l'únic que volen és conspirar per fotre els valencians. No sé què somnia el senyor Camps, per les nits, però els indicadors parlen d'una terra que, després de 15 anys de gestió del seu partit, ha passat d'estar entre les capdavanteres de l'Estat, a recular i recular i recular. De moment, el País Valencià ja és la 7a autonomia més pobre de l'Estat (i baixant) i la 6a amb els salaris més baixos; la 2a en reducció del PIB i de les poques que ultrapassa amb escreix la mitjana estatal d'aturats. Però això, segons Francisco Camps, no significa que el seu model econòmic (rajola i rajola i rajola) haja fracassat. A més, el País Valencià encapçala la classificació d'autonomies endeutades (el 15% del PIB, un punt i mig per damunt de la Grècia que estigué a punt de fer fallida). Tan malament està la caixa que els proveïdors ja han perdut la por a queixar-se i alguns bancs s'han decidit a negar-li crèdits al Consell. Més dades: també som líders en fracàs escolar (arrasem tant en primària com en secundària) i estem batint rècords quant a instal·lació d'alumnes en barraques. I el nostre sistema sanitari està a les portes d'obtenir el lideratge de les pitjors sanitats de l'Estat. Amb la Múrcia Valcárcel i el Madrid d'Esperanza Aguirre (tan amics de Camps, tots dos) a la vora. El somni megalòman de Camps ha destruït el territori i ens ha enfonsat en la més absoluta misèria, ha fet d'aquesta terra el paradigma del pillatge i l'especulació i ha hipotecat no sols el nostre futur sinó també el dels nostres fills. I, amb tot, com explica Xavier Aliaga, el somni no té traces d'acabar-se.

dilluns, 27 de setembre de 2010

L'escriptor perfecte

Fabio Filipuzzi és l'escriptor perfecte. Enginyer de professió, Filipuzzi és italià i tan virtuós, que no ha tingut mai por al full en blanc, a la primera paraula d'un text que és i encara no és. A la novel·la (o al poema) que tenim al cap, però només al cap. I que ens angunia no ser capaços de traslladar al paper amb la mateixa brillantor amb què llueix a la nostra ment. Fabio Filipuzzi mai no ha patit d'aquest mal. Sempre ha estat capaç d'escriure els textos tal com els volia. Amb una fidelitat precisa, mil·limètrica. Punt per punt. I, a més, amb una rapidesa extraordinària. De fet, ha publicat sis llibres en els darrers quatre anys. Poca broma, doncs.
Igualment, Fabio Filipuzzi mai no ha sentit enveja de les obres d'altres. Mai no s'ha deixat anguniar per la impotència que ens assalta quan llegim un text que ens agradaria haver signat nosaltres. Cada volta que Fabio Filipuzzi ha descobert una obra que li agradaria haver escrit, ha estat capaç de fer-ne una rèplica al mateix nivell. De fet, és un escriptor tan perfecte que mai no se li escapa ni un detall. Està, doncs, a l'alçada dels mestres. Dels més grans.
Tantes virtuts, però, havien de tindre algun però. I el de Fabio Filipuzzi l'ha descobert un llibreter de Trieste. L'escriptor perfecte, possiblement, ja no publicarà cap obra més.

dijous, 23 de setembre de 2010

Una violinista a París

A La violinista de París (Bromera), Joan Pla narra la història de Bernat i Céline. Ell és un jove inquiet, compromés amb els moviments que qüestionen l’actual estat de les coses, per això no dubta a viatjar a París i unir-se als grups que, alguns de manera pacífica i altres amb actituds més violentes, intenten somoure no diré que el sistema capitalista, però sí almenys la seua lectura més restrictiva. Després d’algunes peripècies, es trobarà en una plaça una violinista ambulant, Céline, de la qual s’enamorarà a primera vista. Però ja sabeu que a les novel·les els amors no són mai senzills. Quin avorriment, sinó! Així que ja podeu esperar que, a la vora d’unes dosis de felicitat i d’enlluernament, Joan Pla ens disposarà també algunes incerteses, potser uns poquets malentesos i algun pessic de circumstàncies adverses contra les quals els protagonistes hauran de lluitar. Tot això amb un rerefons on segueixen presents les lluites dels joves radicals a París o la investigació d’un crim en el qual està implicat el nostre protagonista.


D'açò i d'algunes coses més parlarem aquesta vesprada a la llibreria Babel de Castelló (19h), on acompanyaré l'autor en la presentació del llibre.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Extrema dreta

Sovint, s'atribueix al Partit Popular el mèrit d'haver fagocitatat l'extrema dreta espanyola i, doncs, d'haver evitat que campe sola. Escolte les paraules Xavier Garcia-Albiol sobre els gitanos, constate la complaença dels seus superiors dins el partit i pense si no serà a l'inrevés: que és l'extrema dreta que ha fagocitat la dreta civilitzada i democràtica que poguera haver a l'Estat espanyol.

dijous, 16 de setembre de 2010

La vaga i l'ofensiva neoliberal

L'ofensiva recent de la caverna política, i del seu braç armat mediàtic, contra els alliberats sindicals no és casual. Forma part d'una estratègia de més llarg abast, d'una cadena on s'inclouen també la reforma laboral, el retall de salaris o el debat sobre les pensions. Retocs tots ells que busquen una última finalitat: desmuntar, peça a peça, l'estat del Benestar. Substituir-lo per un sistema on, a la llarga, cadascú es pague la sanitat, l'educació o la jubilació que puga pagar-se. Si se la pot pagar.
És cert que l'actuació dels sindicats no ha estat, en molts aspectes, la que caldria. Que ens haguera agradat escoltar que li plantaven cara a la crisi -i les seues conseqüències- molt abans i d'una altra manera. I que no sempre els seus representants han donat la imatge que caldria. És cert. Com també ho és que el sindicalisme espanyol mai no ha tingut ni l'arrelament ni la força del francés, l'alemany o l'italià (i aquesta és una altra de les herències encara vives del Franquisme). És cert, tot açò, però també ho és que, ens agrade o no, els sindicats són l'últim escull poderós que s'oposa a l'avanç imparable del neoliberalisme i dels seus afanys per desmuntar, a poc a poc, els diferents sistemes de garanties que composen l'estat del Benestar. Sense sindicats, la reforma laboral del convers Zapatero hauria anat més lluny i la intenció d'endurir els requisits per cobrar la pensió o de prolongar l'edat de jubilació trobarien el camí més aplanat. Estiguem o no d'acord amb l'actuació recent dels sindicats, ells són el darrer dic que conté la marea neoliberal. I això ho sap la dreta cavernícola, per això juga a desprestigiar-los. A fer veure que la vaga general del dia 29 de setembre està convocada per una banda de malfainers i aprofitats. Saben perfectament que del pols que els sindicats han llançat al govern en depén la capacitat futura de maniobra dels representants dels treballadors. Que un fracàs de la vaga afebliria notablement la capacitat d'influència dels sindicats. I que, si així fóra, seria molt més senzill desballestar l'actual sistema de proteccions socials. Saben perfectament que el dia 29 els sindicats -els treballadors- es juguen molt més que aturar la reforma laboral. Ni que siga per això, per no ser còmplice d'aquesta ofensiva, el dia 29 jo també faré la vaga.

dilluns, 13 de setembre de 2010

Miguel Hernández

Un carnívoro cuchillo
de ala dulce y homicida
sostiene un vuelo y un brillo
alrededor de mi vida.

Rayo de metal crispado
fulgentemente caído,
picotea mi costado
y hace en él un triste nido.

Mi sien, florido balcón
de mis edades tempranas,
negra está, y mi corazón,
y mi corazón con canas.

Tal es la mala virtud
del rayo que me rodea,
que voy a mi juventud
como la luna a mi aldea.

Recojo con las pestañas
sal del alma y sal del ojo
y flores de telarañas
de mis tristezas recojo.

¿A dónde iré que no vaya
mi perdición a buscar?
Tu destino es de la playa
y mi vocación del mar.

Descansar de esta labor
de huracán, amor o infierno
no es posible, y el dolor
me hará a mi pesar eterno.

Pero al fin podré vencerte,
ave y rayo secular,
corazón, que de la muerte
nadie ha de hacerme dudar.

Sigue, pues, sigue cuchillo,
volando, hiriendo. Algún día
se pondrá el tiempo amarillo
sobre mi fotografía.

Dijous que ve (19h) a la llibreria Babel, es celebrarà un acte d'homenatge a la figura de Miguel Hernández. La meua participació consistirà a llegir aquest poema, el que obre el llibre "El rayo que no cesa" (1936).

dilluns, 6 de setembre de 2010

El músic, ara en llibre electrònic

Des de fa unes setmanes, El músic del bulevard Rossini té una doble existència -material i etèria. De la material, vull dir en paper, ja n'havíem parlat durant aquests darrers mesos. Ara, però, el llibre ja no sols estarà a les prestatgeries de fusta de les llibreries de sempre, sinó que a més es podrà descarregar en format electrònic i ser llegit en un d'aquests dispositius de què tothom parla però ben poca gent ha vist. De moment, i mentre s'aclareix el panorama, el que em ve de gust és saludar els nous lectors -siguen pocs o siguen molts- de la novel·la.

dimecres, 1 de setembre de 2010

Amarats

El pròxim dissabte, 4 de setembre, a les 19h, inaugurem a la Sala 1 de la Caixa Rural de Vila-real (planta 2) l'exposició "Amarats", un diàleg de fotografia i paraules entre Francesca Folguera i jo mateix. No és la primera vegada que pose textos a les imatges d'altres. Ja ho vaig fer fa uns anys amb l'exposició de l'amic Xavi del Señor "El Grau, esbòs d'un port". La novetat és que ara també aporte algunes fotografies i, si vaig accedir, va ser perquè em va agradar la idea de dialogar, perquè la base d'Amarats és, a banda de la inspiració marinera, que les fotografies de Francesca porten textos meus i viceversa. És a dir, que el diàleg no sols es produeix entre paraules i fotografies sinó també entre els autors. El cas és que n'estic molt satisfet, de l'experiència, i que, si passeu per Vila-real la setmana vinent, i decidiu vindre a vore la mostra, em fareu molt feliç.

dilluns, 23 d’agost de 2010

Calaix de mots

(Avui) funciona el principi que no són els lectors els que han d'elevar-se a l'altura dels textos, sinó que són els textos que han d'estar fets a la mida dels compradors de llibres.

Marta Sanz, a Público, a propòsit de la mort de Rodofo Fogwill

dimarts, 6 de juliol de 2010

Jugadors de whist

Vaig acabar fa uns dies "Els jugadors de whist", de Vicenç Pagès, una novel·la que ha estat ben rebuda per la crítica i (com a conseqüència o no) també ha gaudit d'un cert èxit entre els lectors. I m'alegra perquè Vicenç Pagès és un autor compromés amb l'ofici, d'aquells que veus que s'impliquen a fons en allò que escriuen i no fan concessions gratuïtes a la comercialitat ni tampoc es deixen constrènyer per tradicions mal enteses. I "Els jugadors de whist" n'és un exemple.
L'obra explica la història d'un quarantè, en Jordi Recasens, fotògraf professional (de saraus socials, bàsicament), que arran la boda de la seua filla, fa balanç de la seua joventut (amb esment especial de l'episodi on va perdre la vida un dels tres amics inseparables que formaven el grup), de la relació amb la dona i la filla (que és com dir del fracàs del seu matrimoni i de la incapacitat d'influir en les decisions de la filla). Un repàs que comença a fer arran la relació que inicia, precisament durant la festa que segueix al convit, amb una jove, la Halley -una amiga de la seua filla-, que serà qui finalment no sols li beurà l'enteniment sinó que fins i tot li prendrà el protagonisme dins la novel·la.
Pagès l'organitza en capítols curts on alterna la narració de la jornada de la boda amb evocacions de la joventut del protagonista o material procedent de distintes fonts, entre les quals els blocs de la Halley. Destaca la multitud de referències (sobretot musicals, però també de maneres de vestir, literàries o cinematogràfiques) que inclou l'autor i que, especialment a lectors de la franja d'edat del protagonista, li resultaran molt significatives. Igualment, té molt de pes la geografia on transcorre l'obra: la ciutat de Figueres i en especial el castell de Sant Ferran. Així mateix, mereixen ser destacades les incursions del narrador, d'entrada marcades entre claudàtors, que actua amb una llibertat i un desvergonyiment absoluts, de manera que, ni que siga a estones, assistim, a la lectura i a la reflexió sobre certs aspectes de l'escriptura de la novel·la que estem llegint. Tot alhora.
El llenguatge és senzill i llisca amb notable fluïdesa, igual com els diàlegs, que semblen gravats a peu de carrer, de tan frescs que sonen. Dos aspectes que delaten que hi ha molt de treball i molt d'ofici al darrere. I que contribueixen a fer que el retrat dels personatges siga molt viu, molt pròxim, molt real. Que tinguem la sensació d'assistir a uns fets que estan passant davant nostre i que nosaltres, ben mirat, podríem ser uns convidats més, a la festa de noces de la Marta, la filla de Jordi Recasens. A potenciar aquesta circumstància, a més, contribueixen també els noms (més aviat nicks o malnoms) que fa servir Pagès a l'hora d'identificar els personatges: Bad Boy, Churchill, Blondie, la Noia Labanda... "Els jugadors de whist", per tant, és una novel·la molt àgil i de lectura molt plaent que no renunciar, al temps, a plantejar qüestions de profunditat.

dimarts, 29 de juny de 2010

El darrer viatge

"L'illa" (Minúscula), de Gianni Stuparich, és una d'aquelles novel·les (breu, molt breu, en aquest cas) que cal llegir a poc a poc. I no perquè el llenguatge o la trama requerisquen més atenció de la corrent o perquè la lectura en resulte fatigosa i calga descansar, de tant en tant. Tot el contrari. El llenguatge és senzill; la trama, un fil tènue; els personatges, escassos: un pare i un fill més algun altre de secundari. "L'illa" cal llegir-la a poc a poc per donar-li temps, per anar assaborint-la i apreciant-ne els matisos, assimilant-la. Narra el viatge d'un pare que se sap a les portes de la mort i el seu fill a l'illa d'on prové la família. Una excursió de pocs dies sobre la qual pesa la llosa de saber que serà la darrera, que és en realitat, l'acomiadament del pare de la terra que el va vore crèixer, de la seua terra. Però alhora és també un procés d'aproximació entre els dos personatges, que arriben a estar més a prop del que ho han estat mai. "L'illa" és un estat d'ànim, una presa de consciència del valor real de certes coses. Una novel·la curta que, ben degustada, se't clava a dins i ja no t'abandona.

dijous, 24 de juny de 2010

Un passet més

Dimarts passat, el Congrés dels Diputats va aprovar la reforma laboral que els mercats -és a dir el gran capital- li han imposat a Zapatero. Una reestructuració del mercat de treball que s'ha venut com una necessitat davant de la crisi. Com l'única manera d'enfrontar-la. Però no és cert. Per més que insistisquen a vendre'ns la moto no és cert, per exemple, que les facilitats per acomiadar treballadors vagen a facilitar l'augment de la contractació indefinida, com diu Miguel Boyer, sinó tot el contrari: les facilitats per enviar treballadors a l'atur només serveixen per a això, per a enviar treballadors a l'atur a un menor cost, quan convé.
No és cert tampoc que aquest era un sacrifici necessari. Dels assalariats, és clar, que n'hi ha que encara no s'ha enterat, de les restriccions. No és cert que després d'aquesta retallada, podrem asseure'ns a la porta de casa a vore passar el cadàver de la crisi. Aquestes mesures, ja s'ha dit, alentiran la recuperació, de manera que, d'ací uns mesos, quan hagem digerit aquesta reforma, Zapatero o qui siga que governe, tornarà a engegar el mateix discurs justificatiu abans d'aprovar noves restriccions. Noves retallades. De fet, alguns tenen tan poca paciència que ja han començat a demanar-les.
Perquè en realitat aquesta reforma, com les mesures d'ajust anteriors, no són una resposta a la crisi. No són una corda per ajudar-nos a eixir del clot, sinó tot el contrari. La crisi és simplement la coartada que utilitzen per seguir desmuntant l'estat del Benestar en benefici del gran capital. Una excusa per aprofundir encara més en les polítiques neoliberals que propugnen els braços armats del capitalisme extrem: el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, etc. Les mateixes polítiques que han provocat el col·lapse. Les mateixes que han eixamplat les diferències entre rics i pobres arreu del món. Les mateixes que amenacen de dur a la catàstrofe el planeta sencer. Exactament les mateixes.
Però la història no és nova. Comença, com a mínim, amb la caiguda del mur de Berlín i la pèrdua del contrapés que suposaven els règims comunistes de l'Est d'Europa. Va ser aleshores que van començar les privatizacions de serveis públics, la retallada de drets, les campanyes de desprestigi contra el paper regulador de l'Estat, al qual volen reduir a la mínima expressió... I les mesures de Zapatero, com les de Merkel o les de Cameron, no són més que un passet més en aquest sentit. Però no serà l'últim. Malauradament no serà l'últim.

dimarts, 22 de juny de 2010

650.000 firmes per una obvietat

Avui, la gent d'Acció Cultural del País Valencià presenten a Madrid les més de 650.000 firmes que demanen el que no caldria demanar: l'aplicació de la llei. De la Carta Europea de les Llengües Minoritàries (CELM), exactament. Una disposició europea segons la qual els estats han de "garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua". Una norma que els governs centrals -tant del PP com del PSOE- mai no han tingut massa interés a aplicar. Per no dir que han anat en contra, com està fent el Consell del Molt Imputat cada volta que li convé traure a passejar vells fantasmes. Els plecs de firmes demanen, doncs, una obvietat. Uns drets que hauríem de tindre d'ofici però que l'Estat ens nega. Vore TV3 al País Valencià no és un caprici: és un dret. Però ha calgut una iniciativa d'enormes dimensions per avalar una iniciativa legislativa que intente fer-ho possible. Una campanya que demostra que encara tenim capacitat d'acció, si ens posem a la feina.
La batalla, però, no està guanyada. Per convertir la iniciativa en llei, caldrà la complicitat del PSOE, un partit que fa pocs dies va negar la possibilitat de fer servir al Senat les llengües oficials de l'Estat -tret del castellà, és clar-, excepte en quatre casos mal comptats. O que, també fa poc, es negava a promoure el català com a llengua oficial a la Unió Europea, malgrat que el parlem molta més gent que algunes llengües ja oficials. Uns drets que no caldria demanar, perquè són tan obvis com el que recull la CELM. Però el PSOE, més enllà d'algunes oportunes manifestacions, mai no s'ha caracteritzat per fomentar un respecte efectiu als drets d'aquells que no tenim el castellà com a llengua materna. I que si, finalment, dóna suport a la iniciativa serà perquè el collen bé altres partits: fonamentalment CiU. Ja vorem com van les negociacions. Però fa ràbia, molta ràbia, i peresa, molta peresa, que hagem de posar en marxa tantes energies per aconseguir un dret tan elemental com aquest. I dóna que pensar si potser no ha arribat el moment de treballar, al País Valencià també, per causes majors. Encara que, de moment, ens semblen una utopia.

dissabte, 19 de juny de 2010

Calaix de mots

I també em digueren que la víctima tenia raó; però no tenia escopeta.

José Saramago (Las maletas del viajero), lúcid i oportú com sempre. In memoriam.

divendres, 18 de juny de 2010

Frases curioses

Fullejant Público em trobe un titular que em retrau a la vella proclama dels botiguers: Avui no es fia però demà sí. Diu així: "Brussel·les vol que la pròxima crisi la paguen els bancs". I el primer que penses és: la pròxima, clar. Però la tornes a llegir i t'adones que és la primera volta que els polítics europeus reconeixen obertament (de paraula, que amb els fets ja ho estan fent fa setmanes) que aquesta, la present, la pagarem nosaltres. Per si no havia quedat prou clar.

dijous, 17 de juny de 2010

Revista de premsa

La revista Saó ha dedicat un bon grapat de pàgines del seu últim número a la narrativa valenciana actual. I l'escriptor Urbà Lozano ha penjat al seu bloc l'article amb què hi ha col·laborat.

dimarts, 15 de juny de 2010

Encomanar la sordidesa

Hi ha novel·les on la forma està absolutament supeditada al fons. Són llibres concebuts per a què l'impacte sobre el lector el produïsquen els fets narrats i per tant els intermediaris (el llenguatge, l'estructura, la sintaxi...) han de ser absolutament transparents, ja que no poden desaparèixer. Són novel·les on el lector no pot aspirar mai a ser res més que un espectador. Més o menys interessat, més o menys encisat, però únicament espectador. N'hi ha d'altres, en canvi, que aspiren a ser una experiència completa on la forma i el fons són còmplices absoluts. Són novel·les que requereixen, en general, d'una implicació més gran. I que, si acceptem el repte i ens capbussem a fons, aspiren a trencar aquesta separació tradicional entre narrador i lector i inviten a participar de l'atmosfera que recrea l'obra. A sentir el que senten els personatges. Una d'aquestes obres és "La bèstia del cor", de Hertha Müller, que va publicar fa uns mesos l'editorial Bromera.
La recent premi Nobel recrea la vida d'uns estudiants suabis a la Romania de Nicolai Ceaucescu. I ens descriu una societat opressiva, on tot està prohibit, on el passat es reescriu a conveniència, on la repressió arriba fins als detalls més ínfims, on tothom vigila tothom i els poemes són considerats material subversiu. Una societat grisa on tots els dies són iguals i no hi ha al·licients per a viure perquè no hi ha cap mena d'esperança. On les úniques portes que ataüllen els joves per a fugir són l'exili o el suïcidi. Si no totes dues a l'hora.
Müller recrea aquesta societat a partir d'una prosa austera i freda, que es limita a consignar els fets sense penetrar en les emocions dels personatges perquè també les emocions estan reprimides. I fa servir unes imatges potentíssimes i un estil que -tot i les dificultats de traslladar-ho d'una llengua a un altra- s'intueix de clara intenció poètica. La gran virtut d'aquesta novel·la -i a l'hora el seu major inconvenient- és la immersió del lector en una mecanisme narratiu que et percudeix les temples a base d'un ritme persistent, repetitiu, monòton que no sols descriu la rutina sinó que l'encomana, que no sols detalla la sordidesa d'aquelles vides sinó que la fa sentir en carn pròpia. Llegir "La bèstia del cor" és endinsar-se en un paisatge difuminat, sense colors, sense siluetes massa definides, en una immensa fàbrica on les màquines no deixen mai de repetir els mateixos sorolls, on et sents vigilat i tens por i saps que no hi ha esperança possible.

dimecres, 9 de juny de 2010

La gent té el poder

Els polítics han buidat de contingut la democràcia. Les eleccions han deixat de ser la signatura d'un compromís amb els ciutadans per convertir-se en un simple tràmit (enutjós i caríssim) per repartir-se el poder. Això sí: només entre uns quants. Entre aquells que poden garantir la salvaguarda dels interessos de les grans corporacions comercials i financeres. Del poder real.
La gent ja no decidim sobre les grans qüestions. Potser és cert que tenim la capacitat d'influir-hi, però ens hem deixat engolir en un entramat de mecanismes complexos que, en la pràctica, ens impedeix exercir-la. Així que, tal com estan les coses, potser caldrà tornar a reivindicar que volem el poder. Potser ha arribat el moment de refer el pacte pel qual a través del vot cedim el poder als polítics. I fer-los saber que la cessió és temporal i subjecta a condicions que cal respectar. I que no hi ha cap raó (i menys que cap la raó d'Estat, tan suada) per saltar-se els compromisos adquirits. Potser ha arribat el moment de dir prou. De proclamar que ja no ens sentim representats. Que hem perdut la confiança en ells. Que ens hem cansat d'aguantar que ens facen trampes i que volem recuperar el poder que vam cedir-los i que ells no han sabut exercir amb dignitat.
Potser, com canta Patti Smith, és possible despertar del somni. I la gent, si volem, tenim el poder de canviar les coses.



People Have the Power

I was dreaming in my dreaming
of an aspect bright and fair
and my sleeping it was broken
but my dream it lingered near
in the form of shining valleys
where the pure air recognized
and my senses newly opened
I awakened to the cry
that the people / have the power
to redeem / the work of fools
upon the meek / the graces shower
it's decreed / the people rule

The people have the power
The people have the power
The people have the power
The people have the power

Vengeful aspects became suspect
and bending low as if to hear
and the armies ceased advancing
because the people had their ear
and the shepherds and the soldiers
lay beneath the stars
exchanging visions
and laying arms
to waste / in the dust
in the form of / shining valleys
where the pure air / recognized
and my senses / newly opened
I awakened / to the cry

Refrain

Where there were deserts
I saw fountains
like cream the waters rise
and we strolled there together
with none to laugh or criticize
and the leopard
and the lamb
lay together truly bound
I was hoping in my hoping
to recall what I had found
I was dreaming in my dreaming
god knows / a purer view
as I surrender to my sleeping
I commit my dream to you

Refrain

The power to dream / to rule
to wrestle the world from fools
it's decreed the people rule
it's decreed the people rule
LISTEN
I believe everything we dream
can come to pass through our union
we can turn the world around
we can turn the earth's revolution
we have the power
People have the power ...

dimarts, 8 de juny de 2010

El premi Manel Garcia Grau

Aquesta vesprada, a les 19 hores, la Llotja del Cànem de Castelló acollirà el lliurament de la IIIa edició del premi Manel Garcia Grau de poesia, que ha estat concedit a Ferran Archilés pel poemari "Mala memòria". Aquest juny, precisament, s'acompleixen quatre anys des que va faltar Manel, però la seua poesia compromesa i combativa està més vigent que mai. En aquesta pàgina podeu escoltar, en homenatge a Manel, el poema "Un altre Gènesi, per favor" en la veu de Jaume Llambrich.

UN ALTRE GÈNESI, SI US PLAU

La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir, quimèric i adust, una nova vida
sota l’encens i el miratge de la pròpia vida
i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda dels nous pecats capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis
dels homes.
Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare,
al Fill i a tots els esperits mentre dormien a la cambra luxosa
del Gran Sacerdot i, després, perdonà als mortals
perquè, efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita i tant de xarlatà,
irat entre tanta crueltat vinclada sota el lluent encís de l’or
i esverat pel rostre bellíssim de la dona senzilla
que l’esperava a la cambra prohibida
prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el crit mai no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma d’espígol
entre les llambordes, ni cap esguard ha oblidat mai més
que la mort i l’estigma són l’encaix del cos entre la pols
del viure.
Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada
pensà en girar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella dona fiorentina brodat entre les parpelles del desig
i guarnit més enllà dels delmes i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap de l’esguard de la dissidència, la bellesa
té carn i pedres sota la carn i les pedres de l’antiga ciutat,
el corrent de l’Arno sap de les barques de plaer esventrant-se
contra els cants llefrosos i llepaires
de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.

Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora, sap de l’home
cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.

Manel Garcia Grau
Al fons de vies desertes
Ed. 62, Barcelona, 2002.

dilluns, 7 de juny de 2010

Naufragi

Entre altres coses, afirma l’entrada de l’autora al web de l’editorial, Flavia Company (Buenos Aires, 1963) té estudis de patronatge de vaixell de pesca. Aquesta mínima biografia no diu, però, que és, efectivament, una apassionada de la navegació i que acostuma a solcar la mar en un veler de nom mític, el Prometeu. I això ve al cas per demostrar que l’autora sap de què parla a l’hora d’encarar una novel·la d’aires tan mariners com “L’illa de l’última veritat” (Proa), la darrera que acaba de traure a la llum. L’ha escrita en català, una de les dues llengües, amb el castellà, en què acostuma a publicar aquesta argentina que va instal·lar-se a Catalunya als 10 anys.
“L’illa de l’última veritat” és una novel·la breu, molt breu: a penes 144 pàgines. I pren com a punt de partida la figura enigmàtica del doctor Prendel, un antic cirurgià i professor universitari aficionat a la navegació que va estar cinc anys desaparegut a causa d’un naufragi del qual mai no en vol parlar. Un episodi fosc en el qual va perdre no sols el vaixell, sinó també dos bons amics que l’acompanyaven. I que van caure morts a mans dels pirates que freqüenten la costa africana. D’aquest professor una mica coix, es converteix en amant la Phoebe Westore, una professora de literatura a qui el doctor Prendel coneix en una de les poques festes a què es deixa convidar. Amb tot, no serà fins que una greu malaltia el convença que té la mort ben a prop, que es decidirà a revelar el secret que havia guardat tant de temps. Perquè, segons diu, hi ha secrets amb què es pot conviure, però amb els quals no es pot morir. En tot cas, la revelació pública només serà possible quan ell ja haja mort. Això és el que ens explica la professora Westore en el text que precedeix la narració del naufragi de Matthew Prendel, on relata la seua miraculosa salvació i l’estada en una illa que no figurava en cap mapa i en la qual va trobar la companyia d’un mariner de Lisboa que havia esdevingut pirata per l’amor d’una dona.
L’estil és àgil, sense complicacions lèxiques ni ornaments formals, com s’adiu als cànons més usuals de les novel·les d’acció. Descripcions, doncs, hi ha les justes, i encara els fets estan narrats amb una notable economia de mitjans. Així, la narració avança a tota velocitat fins la sorpresa final. És possible que a certs lectors més escrupolosos els coste assimilar alguns excessos, d’altra banda habituals en novel·les adscrites al gènere d’aventures. Parle, per exemple, de l’extraordinària dotació utilitària de què disposa un dels dos nàufrags que es troben a l’illa. En l’actiu de l’obra, però, caldria situar, si més no, l’actualització d’un gènere –la novel·la de pirates- que no ha sabut superar l’època dels vells bucaners de Salgari, tot i les evidències que podem llegir cada dia a la premsa.

divendres, 4 de juny de 2010

Programes electorals

Una de les causes principals del descrèdit de la democràcia liberal, una de les raons de la desafecció d'una part de la ciutadania respecte de la política és l'excessiva màniga ampla amb què els governants es prenen les atribucions que els electors els concedeixen. L'excessiva llibertat amb què vulneren els acords expressats a les urnes. Si fórem rigorosos, atribuïríem als programes electorals la condició de contractes entre electors i elegits. I, com qualsevol altre pacte escrit, el seu compliment hauria de ser obligat i exigible davant dels jutjats. Però no és així. Sovint, els governants apel·len a la raó d'Estat per prendre decisions que van en contra de les promeses que contenia el programa electoral amb què foren escollits. I es queden tan amples.
L'exemple últim l'hem tingut amb la genuflexió de Rodríguez Zapatero davant dels mercats. Davant d'un canvi de parer tan radical, jo em demane quina legitimitat té un polític per prendre decisions en un sentit contrari al que li van marcar els seus electors. Cap ni una. És cert que les circumstàncies poden canviar, però, abans d'actuar en contra del manament que li han atorgat les urnes, la decisió més lògica fóra convocar eleccions i deixar que foren els ciutadans els que determinaren què cal fer. I no virar el rumb del vaixell en contra de les promeses que s'han fet als passatgers.
Cal, doncs, una reforma urgent que atorgue categoria de contracte als programes electorals i que en penalitze l'incompliment de les clàusules. Guanyaríem dues coses, com a mínim: evitaríem viratges desconcertants a mitja travessia i ens estalviaríem promeses desmesurades que, al capdavall, ningú pensa complir.