dijous, 24 de juny de 2010

Un passet més

Dimarts passat, el Congrés dels Diputats va aprovar la reforma laboral que els mercats -és a dir el gran capital- li han imposat a Zapatero. Una reestructuració del mercat de treball que s'ha venut com una necessitat davant de la crisi. Com l'única manera d'enfrontar-la. Però no és cert. Per més que insistisquen a vendre'ns la moto no és cert, per exemple, que les facilitats per acomiadar treballadors vagen a facilitar l'augment de la contractació indefinida, com diu Miguel Boyer, sinó tot el contrari: les facilitats per enviar treballadors a l'atur només serveixen per a això, per a enviar treballadors a l'atur a un menor cost, quan convé.
No és cert tampoc que aquest era un sacrifici necessari. Dels assalariats, és clar, que n'hi ha que encara no s'ha enterat, de les restriccions. No és cert que després d'aquesta retallada, podrem asseure'ns a la porta de casa a vore passar el cadàver de la crisi. Aquestes mesures, ja s'ha dit, alentiran la recuperació, de manera que, d'ací uns mesos, quan hagem digerit aquesta reforma, Zapatero o qui siga que governe, tornarà a engegar el mateix discurs justificatiu abans d'aprovar noves restriccions. Noves retallades. De fet, alguns tenen tan poca paciència que ja han començat a demanar-les.
Perquè en realitat aquesta reforma, com les mesures d'ajust anteriors, no són una resposta a la crisi. No són una corda per ajudar-nos a eixir del clot, sinó tot el contrari. La crisi és simplement la coartada que utilitzen per seguir desmuntant l'estat del Benestar en benefici del gran capital. Una excusa per aprofundir encara més en les polítiques neoliberals que propugnen els braços armats del capitalisme extrem: el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, etc. Les mateixes polítiques que han provocat el col·lapse. Les mateixes que han eixamplat les diferències entre rics i pobres arreu del món. Les mateixes que amenacen de dur a la catàstrofe el planeta sencer. Exactament les mateixes.
Però la història no és nova. Comença, com a mínim, amb la caiguda del mur de Berlín i la pèrdua del contrapés que suposaven els règims comunistes de l'Est d'Europa. Va ser aleshores que van començar les privatizacions de serveis públics, la retallada de drets, les campanyes de desprestigi contra el paper regulador de l'Estat, al qual volen reduir a la mínima expressió... I les mesures de Zapatero, com les de Merkel o les de Cameron, no són més que un passet més en aquest sentit. Però no serà l'últim. Malauradament no serà l'últim.
Publica un comentari a l'entrada