Dimarts passat, el Congrés dels Diputats va aprovar la reforma laboral que els mercats -és a dir el gran capital- li han imposat a Zapatero. Una reestructuració del mercat de treball que s'ha venut com una necessitat davant de la crisi. Com l'única manera d'enfrontar-la. Però no és cert. Per més que insistisquen a vendre'ns la moto no és cert, per exemple, que les facilitats per acomiadar treballadors vagen a facilitar l'augment de la contractació indefinida, com diu Miguel Boyer, sinó tot el contrari: les facilitats per enviar treballadors a l'atur només serveixen per a això, per a enviar treballadors a l'atur a un menor cost, quan convé.No és cert tampoc que aquest era un sacrifici necessari. Dels assalariats, és clar, que n'hi ha que encara no s'ha enterat, de les restriccions. No és cert que després d'aquesta retallada, podrem asseure'ns a la porta de casa a vore passar el cadàver de la crisi. Aquestes mesures, ja s'ha dit, alentiran la recuperació, de manera que, d'ací uns mesos, quan hagem digerit aquesta reforma, Zapatero o qui siga que governe, tornarà a engegar el mateix discurs justificatiu abans d'aprovar noves restriccions. Noves retallades. De fet, alguns tenen tan poca paciència que ja han començat a demanar-les.
Perquè en realitat aquesta reforma, com les mesures d'ajust anteriors, no són una resposta a la crisi. No són una corda per ajudar-nos a eixir del clot, sinó tot el contrari. La crisi és simplement la coartada que utilitzen per seguir desmuntant l'estat del Benestar en benefici del gran capital. Una excusa per aprofundir encara més en les polítiques neoliberals que propugnen els braços armats del capitalisme extrem: el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, etc. Les mateixes polítiques que han provocat el col·lapse. Les mateixes que han eixamplat les diferències entre rics i pobres arreu del món. Les mateixes que amenacen de dur a la catàstrofe el planeta sencer. Exactament les mateixes.
Però la història no és nova. Comença, com a mínim, amb la caiguda del mur de Berlín i la pèrdua del contrapés que suposaven els règims comunistes de l'Est d'Europa. Va ser aleshores que van començar les privatizacions de serveis públics, la retallada de drets, les campanyes de desprestigi contra el paper regulador de l'Estat, al qual volen reduir a la mínima expressió... I les mesures de Zapatero, com les de Merkel o les de Cameron, no són més que un passet més en aquest sentit. Però no serà l'últim. Malauradament no serà l'últim.
1 comentari:
No serà l'últim passet, no, ni ha estat el primer. Però si que serà recordat com el primer que han donat amb total desvergonya, sense importar-los massa quedar amb el cul a l'aire, perquè, en fi, el que cal i toca és allò que Sant Mercat Capitalista mana. I manarà, manarà més coses, per pura lògica: un sistema que parteix d'un essencialisme com és el de multiplicar constantment els beneficis, ni que siga esl d'uns pocs molt pocs, està condemnat a condemnar-nos. És com aquell inconscient que no para de fer apartaments davant de la mar perquè és bonica, fins que la mar deixa de ser bonica perquè els apartaments tapen la mar. Però dirà algú un dia, no són lletjos aquests apartaments? Que no els tirarem? Ah, molt em pense que això passarà només quan la gent no tinga casa i sí molta fam.
La reforma abarateix l'acomiadament, és el tema estrella, mediàtic, que desacredita els socioliberals; però no hem de passar per alt una altres desproteccions socials afegides de gaidó, com qui no vol la cosa, i que en canvi són tant o més tan dures que l'abaratiment: 1) Que no només no s'elimina la temporalitat, sinó que és manté gairebé com estava, la qual cosa és pràcticament com fomentar-la. 2) Una molt severa desreglamentació de la tutela judicial en cas de conflicte entre empresari i treballador. I això és molt greu: desprotegeix enormement el dèbil en les relacions laborals. Per exemple, en cas de crisi, pretenen que l'empresa puga saltar-se els convenis col·lectius presentant uns paperets acreditatius que tindran simplement la vigilància d'una mena d'auditor extern (no judicial ni funcionarial), la qual cosa obri la porta a la "compra-venda" de voluntats.
Quina rajola t'he amollat, però és que el temeta és la gota que vessa un got que molts assalariats (i dos sindicats) s'han passat dos anys contemplant mig buit o mig ple. Sense fer res.
Salut, ens caldrà salut!
Publica un comentari a l'entrada