El premi Manel Garcia Grau

Aquesta vesprada, a les 19 hores, la Llotja del Cànem de Castelló acollirà el lliurament de la IIIa edició del premi Manel Garcia Grau de poesia, que ha estat concedit a Ferran Archilés pel poemari "Mala memòria". Aquest juny, precisament, s'acompleixen quatre anys des que va faltar Manel, però la seua poesia compromesa i combativa està més vigent que mai. En aquesta pàgina podeu escoltar, en homenatge a Manel, el poema "Un altre Gènesi, per favor" en la veu de Jaume Llambrich.

UN ALTRE GÈNESI, SI US PLAU

La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir, quimèric i adust, una nova vida
sota l’encens i el miratge de la pròpia vida
i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda dels nous pecats capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis
dels homes.
Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare,
al Fill i a tots els esperits mentre dormien a la cambra luxosa
del Gran Sacerdot i, després, perdonà als mortals
perquè, efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita i tant de xarlatà,
irat entre tanta crueltat vinclada sota el lluent encís de l’or
i esverat pel rostre bellíssim de la dona senzilla
que l’esperava a la cambra prohibida
prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el crit mai no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma d’espígol
entre les llambordes, ni cap esguard ha oblidat mai més
que la mort i l’estigma són l’encaix del cos entre la pols
del viure.
Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada
pensà en girar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella dona fiorentina brodat entre les parpelles del desig
i guarnit més enllà dels delmes i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap de l’esguard de la dissidència, la bellesa
té carn i pedres sota la carn i les pedres de l’antiga ciutat,
el corrent de l’Arno sap de les barques de plaer esventrant-se
contra els cants llefrosos i llepaires
de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.

Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora, sap de l’home
cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.

Manel Garcia Grau
Al fons de vies desertes
Ed. 62, Barcelona, 2002.