dimarts, 29 de juny de 2010

El darrer viatge

"L'illa" (Minúscula), de Gianni Stuparich, és una d'aquelles novel·les (breu, molt breu, en aquest cas) que cal llegir a poc a poc. I no perquè el llenguatge o la trama requerisquen més atenció de la corrent o perquè la lectura en resulte fatigosa i calga descansar, de tant en tant. Tot el contrari. El llenguatge és senzill; la trama, un fil tènue; els personatges, escassos: un pare i un fill més algun altre de secundari. "L'illa" cal llegir-la a poc a poc per donar-li temps, per anar assaborint-la i apreciant-ne els matisos, assimilant-la. Narra el viatge d'un pare que se sap a les portes de la mort i el seu fill a l'illa d'on prové la família. Una excursió de pocs dies sobre la qual pesa la llosa de saber que serà la darrera, que és en realitat, l'acomiadament del pare de la terra que el va vore crèixer, de la seua terra. Però alhora és també un procés d'aproximació entre els dos personatges, que arriben a estar més a prop del que ho han estat mai. "L'illa" és un estat d'ànim, una presa de consciència del valor real de certes coses. Una novel·la curta que, ben degustada, se't clava a dins i ja no t'abandona.
Publica un comentari a l'entrada