Naufragi

Entre altres coses, afirma l’entrada de l’autora al web de l’editorial, Flavia Company (Buenos Aires, 1963) té estudis de patronatge de vaixell de pesca. Aquesta mínima biografia no diu, però, que és, efectivament, una apassionada de la navegació i que acostuma a solcar la mar en un veler de nom mític, el Prometeu. I això ve al cas per demostrar que l’autora sap de què parla a l’hora d’encarar una novel·la d’aires tan mariners com “L’illa de l’última veritat” (Proa), la darrera que acaba de traure a la llum. L’ha escrita en català, una de les dues llengües, amb el castellà, en què acostuma a publicar aquesta argentina que va instal·lar-se a Catalunya als 10 anys.
“L’illa de l’última veritat” és una novel·la breu, molt breu: a penes 144 pàgines. I pren com a punt de partida la figura enigmàtica del doctor Prendel, un antic cirurgià i professor universitari aficionat a la navegació que va estar cinc anys desaparegut a causa d’un naufragi del qual mai no en vol parlar. Un episodi fosc en el qual va perdre no sols el vaixell, sinó també dos bons amics que l’acompanyaven. I que van caure morts a mans dels pirates que freqüenten la costa africana. D’aquest professor una mica coix, es converteix en amant la Phoebe Westore, una professora de literatura a qui el doctor Prendel coneix en una de les poques festes a què es deixa convidar. Amb tot, no serà fins que una greu malaltia el convença que té la mort ben a prop, que es decidirà a revelar el secret que havia guardat tant de temps. Perquè, segons diu, hi ha secrets amb què es pot conviure, però amb els quals no es pot morir. En tot cas, la revelació pública només serà possible quan ell ja haja mort. Això és el que ens explica la professora Westore en el text que precedeix la narració del naufragi de Matthew Prendel, on relata la seua miraculosa salvació i l’estada en una illa que no figurava en cap mapa i en la qual va trobar la companyia d’un mariner de Lisboa que havia esdevingut pirata per l’amor d’una dona.
L’estil és àgil, sense complicacions lèxiques ni ornaments formals, com s’adiu als cànons més usuals de les novel·les d’acció. Descripcions, doncs, hi ha les justes, i encara els fets estan narrats amb una notable economia de mitjans. Així, la narració avança a tota velocitat fins la sorpresa final. És possible que a certs lectors més escrupolosos els coste assimilar alguns excessos, d’altra banda habituals en novel·les adscrites al gènere d’aventures. Parle, per exemple, de l’extraordinària dotació utilitària de què disposa un dels dos nàufrags que es troben a l’illa. En l’actiu de l’obra, però, caldria situar, si més no, l’actualització d’un gènere –la novel·la de pirates- que no ha sabut superar l’època dels vells bucaners de Salgari, tot i les evidències que podem llegir cada dia a la premsa.