divendres, 7 de març del 2014

L'home de la porta falsa

Al president Fabra, uns li diuen borinot i uns altres, moniato, dues expressions molt valencianes per expressar la incompetència i, encara més, la falta d'iniciativa pròpia. I avui, hi ha convocades dues concentracions per traure-li targeta roja i enviar-lo a casa, que ja està bé de fer mal. Però no crec que se'n vaja. Ben al contrari, seguirà endavant amb aquesta cursa patètica, procurant tantes genuflexions com calga als seus amos de Madrid, a veure si tenen pietat i, quan es quede amb les mans buides, li procuren alguna canongia per anar passant, que el pobre no sap fer una altra cosa. Ja diuen si ho ha fet Rita, a qui tampoc li surten els càlculs electorals. Però, a diferència de l'alcaldessa de València, el president de la Generalitat no ha tingut mai un poder real. I això explica moltes coses.
De fet, Fabra va arribar a l'ajuntament de Castelló des de Nuevas Generaciones i no va passar de ser un mediocre regidor, primer de Joventut i després de Medi Ambient, Serveis Públics i Urbanisme. Però aquest caràcter pla i una certa habilitat per no posar-se en problemes van fer que l'altre Fabra, don Carlos, que era qui remenava les cireres, es fixara en ell. I així va ser que, en gener de 2005, Carlos Fabra, que ja no podia aguantar més l'aleshores alcalde de Castelló, José Luís Gimeno, va decidir fotre'l fora: això sí, a canvi d'una jubilació tan daurada per a ell com onerosa per les arques públiques. I va pensar, per rellevar-lo, en algun regidor de perfil gris, que no li donara problemes: Alberto Fabra. De manera que, sense presentar-se com a cap de llista, va veure's presidint els plens de l'ajuntament de Castelló.
I va arribar 2011 i el president de la Generalitat, Francisco Camps, es va veure obligat a dimitir perquè les evidències de la seua sintonia amb els capitosts de la trama Gürtel feia insostenible una posició que amenaçava les perspectives electorals del seu partit, que començaven a anar de baixa. I Rita Barberà es va postul·lar per substituir-lo, però Mariano Rajoy va preferir algú de perfil gris, més dòcil. I, en qui va pensar? En Alberto Fabra, que va rebre la notícia com si li acabara de tocar la loteria. I així va ser que va tornar a pujar un graó de la seua carrera política per la porta falsa, sense encapçalar cap candidatura en unes eleccions. O siga que, en realitat, la loteria ens va tocar als valencians, en versió inversa. I des d'aleshores ens ha governat algú que no té ni poder ni iniciativa, com demostren les reticències dels imputats del seu grup electoral a deixar l'escó, com el president Fabra els ha exigit. Però, precisament perquè no té poder, no pot enfrontar-se a aquells que l'han escollit, així que no ha deixat de prendre les mesures que li ordenaven des de dalt i que, bàsicament, es resumeixen en acabar amb qualsevol traça de catalanitat al País Valencià, no siga cosa que Catalunya s'independitze i li vagen bé les coses i als valencians ens done per preguntar-nos què passaria si...


dimecres, 5 de març del 2014

El primer home, el darrer llibre

Ahir, al club de lectura dels Socarrats de Vila-real, vam comentar "El primer home", d'Albert Camus. És un llibre especial, per moltes coses. La primera, perquè es tracta del manuscrit que, el dia 4 de gener de 1960, quan l'escriptor va morir en un accident de cotxe a la rodalia de Paris, es trobava dins del maletí que duia amb ell. Cent quaranta-quatre pàgines de lletra menuda i difícil de desxifrar que van romandre incògnites fins trenta anys més tard, quan la seua filla Catherine les va transcriure i les va donar a l'editor. Parlem, doncs, d'una novel·la inacabada que, pel que sabem, Camus havia concebut com la seua pròpia "Guerra i pau". Una obra en tres volums que s'ocuparia de la pròpia vida de l'escriptor i alhora de la història d'Algèria en aquest mateix periode, és a dir, entre el final de la I Guerra Mundial, quan ja es troba colonitzada pels francesos, i el moment en què Camus redacta el llibre, en plena guerra de descolonització. Malauradament, aquell accident va truncar la vida del recent premi Nobel i va deixar el projecte en bolquers.
Però "El primer home" és especial també perquè, a diferència d'altres obres de Camus, de rerefons -diguem-ne- més filosòfic, aquesta aspira a tenir, segons l'escriptor, "més coses i més carn". De fet, les pàgines que va arribar a escriure s'ocupen de la seua infantesa a Alger, en una família més pobra que les rates, en un barri depauperat, en un país i en una situació que estava a mig camí de tot. Amb tot, destaca la vitalitat que desprén el llibre, la reivindicació del paisatge mediterrani -el sol, la mar...- al qual no va renunciar mai i que recull en unes descripcions precises, vives. Igualment, destaca la galeria de personatges, tractats amb un realisme que no anul·la la tendresa: l'àvia dominant, que es carrega la supervivència de la família a les esquenes; la mare sorda, amb qui manté una relació molt especial, distant i afectuosíssima alhora; el mestre, gràcies al qual va poder continuar els estudis i convertir-se en un escriptor imprescindible, el qual protagonitza una de les escenes més commovedores de l'obra... Són alguns dels valors del text, però n'hi ha molts, perquè Camus és un escriptor extraordinari, que ens enlluerna amb una prosa àgil i efectiva, plena de metàfores, i això que el text -hem de pensar- està escrit poc menys que a rajaploma, sense les correccions que separen -segons molts autors- una simple redacció de la literatura en majúscules. En aquest sentit, tant la transcripció com la traducció han respectat les errades i les anotacions del manuscrit, que, més enllà de la curiositat, ens ajuden a conèixer la manera de treballar de l'escriptor francés.
"El primer home", doncs, és un llibre de memòries que Camus va abordar com una novel·la, pot ser per tenir major llibertat a l'hora d'escriure: en un altre cas, no hauria pogut incloure-hi, per exemple, l'escena del seu naixement, que obre el llibre i ens recorda poderosíssimament el naixement de Jesucrist. En tot cas, una obra extraordinària que ens fa sentir alhora el goig de llegir-la i la pena de saber que mai no la podrem llegir del tot.

dilluns, 3 de març del 2014

Ficció?

Dissabte, vam anar a l'Auditori de Vila-real per veure Ficció, l'obra d'Albena Teatre que han escrit a quatre mans Carles Alberola i l'amic Pasqual Alapont i que fa poc de temps que roda pel món. És un llarg monòleg -prop de dues hores- que descansa en exclusiva sobre els muscles d'Alberola, i això és el primer que em va impressionar: la capacitat de l'actor d'Alzira per mantenir viva l'atenció de l'espectador, per fer-lo riure sense parar i per implicar-lo en l'obra sense més recursos que la seua presència, la seua veu i els seus gestos. Perquè, i aquest és el segon aspecte que em va interessar força, la peça difumina completament els límits entre allò que succeeix a dalt de l'escenari i la vida real (fins al punt que no hi ha més escenografia que un cartell, un faristol i les llums). Ja des del principi, Alberola va comentar que aquell dia -l'1 de març- celebraven l'aniversari -vint anys justos- de l'estrena de la companyia (precisament amb una obra del tàndem Alapont-Alberola) i, a partir d'ací, sense solució de continuïtat, sense travessar cap ratlla que ens indicara que entrem al món de la ficció, es va endinsar -ens va endinsar- en la història, un llarg monòleg farcit d'anècdotes divertidíssimes que és una mena de repàs de la vida del personatge en relació amb el cinema. Cal dir, a més, que Alberola fa paròdia de si mateix, o si més no, de la imatge que potser ha representat més vegades o, en tot cas, la que més recorda la gent: la d'un individu de poca espenta a qui les coses no li acostumen a eixir bé i que no té cap d'èxit amb les dones. Un paper que, segons ell mateix explica a Ficció, un oncle del personatge li recriminava que havia representat massa vegades: sempre, per ser exactes. Doncs bé, sense deixar de representar-lo una vegada més, Alberola és capaç d'utilitzar tots els seus recursos per fer-nos còmplices de nou. Com si fóra la primera vegada. O siga que ja ho sabeu: si teniu Ficció a tir, no la deixeu passar. Val realment la pena.

dimecres, 26 de febrer del 2014

Presoner

No crec que ningú s’esperara grans avanços arran del debat de Política General. En cap matèria, però especialment pel que fa a dues de les grans qüestions (l’economia a banda) que el govern de Rajoy té (o hauria de tenir) damunt de la taula, encara que sovint fingisca ignorar-les. Parle de la fi d’ETA i del procés català d’independència. De fet, Rajoy no pot avançar grans novetats perquè, en una i altra matèria, el PP és presoner de la seua pròpia política dels darrers anys.
Les dues qüestions, de fet, han estat utilitzades de manera constant i sense cap mena de vergonya per un PP que buscava traure’n rèdit electoral i alhora arraconar al PSOE en una posició de seguidisme immobilista de la qual dubte que puga eixir mai. I ho han fet de tal manera que el seu discurs ha acabat imposant-se als territoris castellans sense matisos ni divergències. Quasibé com una veritat científica: no es negocia amb terroristes i els catalans són uns paràsits que sempre estan demanant. De tal manera l’han assumit les seues bases que ara no pot explicar-los que no, que les coses no eren tal com han dit durant tant de temps i que és convenient buscar una solució negociada, en un i altre cas. I això que Rajoy és un expert en dir blanc on havia dit negre: les bases no els ho perdonarien i el president del govern no es pot permetre ni cap rebel·lió interna ni una nova sàgnia de vots. Menys encara, tal com pinten les enquestes i amb l’amenaça que suposen els nous partits d’ultradreta i l’oportunisme obscé de Rosa Díez.
El PP, doncs, és presoner de la seua pròpia estratègia dels darrers anys. Rajoy sap (o hauria de saber) que la intransigència és la major fàbrica d’independentistes, a Catalunya i a tot arreu, que la negociació és (si encara estan a temps) l’única oportunitat d’impedir que es proclame la independència al Principat, per més que amenacen amb tota mena de plagues bíbliques. Però no pot ni tan sols suggerir cap mena de diàleg perquè, com el PP ha fet tantes vegades, seria acusat de tebi, de poc patriota i de no sé quantes coses més. I el mateix ocorre amb la dissolució d’ETA, tot i que ací hi ha un matís que se separa de la qüestió independentista: en el tema del terrorisme, no tinc tan clar que al PP li interesse buscar una solució definitiva.

dimecres, 19 de febrer del 2014

Terra cremada

Si fa no res, l'objectiu del govern d'Alberto Fabra van ser els mitjans de comunicació en valencià, ara l'amenaça es concreta en l'escola. En l'escola en valencià, no cal dir-ho. L'atac del PP valencià (?) contra tot allò que signifique cultura catalana s'ha desfermat amb virulència, sense màscares i sense excuses, els darrers mesos. Les raons, segurament, són múltiples. Hi ha, de manera indiscutible, la desesperació: d'ací el recurs ja suat de l'anticatalanisme, que han tret a passejar de nou, i de manera grotesca, arran la definició de valencià del diccionari de l'AVL. Hi poden influir també les pugnes internes, sobretot si es confirma que a Madrid ja han decidit que amb Fabra no van enlloc. I hi ha també la política de terra cremada d'un partit que comença a assumir que pot perdre la Generalitat en les pròximes eleccions i té pressa per fer la feina bruta, per deixar el país tal com el voldrien a Madrid: sense televisió autonòmica, sense immersió lingüística i, si poguera ser, sense traces de catalanitat. En tot cas, allò que -amb Zaplana i Camps- va començar com a drama, amb Alberto Fabra s'ha convertit en una tragicomèdia patètica representada per uns actors miserables, sense caràcter i sense dignitat; uns titelles que es mouen a l'atzar dels vents, dels impulsos i de les ordres que dicten des d'unes butaques -les de Madrid- que no han entés mai què passa més enllà de les circunval·lacions de la capital. El problema és que les dèries, les angúnies, les obsessions i els capricis d'aquesta colla de moniatos la paguem -i molt cara- els valencians.

dijous, 13 de febrer del 2014

Dia Mundial de la Ràdio

Avui, celebrem el primer Dia Mundial de la Ràdio sense cap emissora d'abast nacional al País Valencià, gràcies al Partit Postfranquista que ens governa. Però si no ens va silenciar el seu mentor, no ho faran ells. Us deixe amb un programa molt especial, conduït per Amàlia Garrigós, un homenatge als pioners de la ràdio en valencià, Josep LLuís Bausset, Vicent Pitarch i Toni Mestre. Ací en teniu més informació.

dimarts, 4 de febrer del 2014

On vas, Alberto?

No m'ha sorprés la reacció del Partit Popular a la descoberta de la sopa d'all que acaba de fer l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. I ja m'alegre que, després de tantes perífrasis, l'AVL comence a dir les coses pel seu nom. És la millor manera d'entendre'ns i l'únic camí que té l'AVL per anar guanyant-se el prestigi que les circumstàncies del seu naixement li van negar.
A hores d'ara, només quatre tronats poden posar en dubte que català i valencià són una única llengua, de manera que el reconeixement explícit que fa el Diccionari Normatiu que promou l'AVL no hauria de ser ni tan sols notícia. Però el PP, segurament, aspira a guanyar el vot d'aquests quatre tronats, per això ja fa un temps que no perden ocasió de festejar-los. De primer, va ser el diputat del PP Jorge Bellver qui va fer el ridícul reivindicant la procedència íbera del valencià; després, va venir el tancament de les emissions de Catalunya Ràdio. I ara la reivindicació de la singularitat del valencià, davant la definició acadèmica. I ja té nassos que els mateixos que deixen el país sense cap mitjà de comunicació en la llengua pròpia, els mateixos que pretenen clausurar línies en valencià a les escoles, els mateixos que no la fan servir ni per morir, pretenguen convéncer-nos que en són els únics defensors. Ja té nassos.
De tota manera, ja sabem que el PP, quan es veu desesperat, trau a passejar obertament l'anticatalanisme. Així que tampoc no és notícia que Serafín Castellano i Alberto Fabra hagen corregut a criticar l'AVL, a amenaçar els acadèmics amb el tancament de la institució (que tampoc és cap novetat: ja ho va fer Alejandro Font de Mora, fa uns anys) i a reivindicar que la llengua dels valencians és el valencià, no el català. No sorprén, com dic, però crida l'atenció el fet que siga el mateix Alberto Fabra que, quan era alcalde de Castelló, reivindicava TV3 i les Normes de Castelló, qui ara patrocine el tancament de les emissions de Catalunya Ràdio i pretenga encapçalar el moviment secessionista.
Dic que crida l'atenció perquè fins i tot el PP sap que l'anticatalanisme ja no ven el que venia. Que, amb les velles proclames violentes, ja no recullen un cabàs de vots, sinó uns pocs grapats. Poca cosa, tot plegat, de manera que si Alberto Fabra ha decidit emmerdar-se, deu ser que està molt desesperat. Així que l'única explicació possible és que les enquestes que ells coneixen (i nosaltres, no) els  deuen donar encara un resultat pitjor que el que transcendeix, que ja és nefast per a la carrera política d'Alberto Fabra.

dimecres, 22 de gener del 2014

L'ofensiva anticatalana (antivalenciana) del Partit Popular

L'ofensiva ja fa temps que és en tota regla. La va obrir Bauçà a les illes amb els atacs a l'educació en català que encara no han cedit. Va accentuar-la Wert amb una llei infame que atempta contra la diversitat i fins i tot contra la lògica. I l'ha continuada Fabra al País Valencià amb el tancament de Canal 9 i Ràdio 9, amb l'intent de suprimir línies en valencià a les escoles i, ara, amb la denúncia fantasma que volen fer servir d'excusa per silenciar Catalunya Ràdio. L'ofensiva és oberta perquè el Partit Popular sap que li queda poc de temps i ja no té marge per buscar subterfugis. Per això, d'una banda, recorre als vells fantasmes que li han donat tant de rèdit en legislatures anteriors i intenta així esgarrapar-li vots a l'UPyD, l'extrema dreta supremacista i demagoga que, al caliu de la crisi, no deixa de menjar-li terreny. Però, més enllà de qüestions conjunturals, l'objectiu és desmantellar l'entramat que sustenta la llengua del país, per això ataquen l'escola, alimenten teories extravagants i en poques setmanes ens han deixat sense cap dels deu mitjans de comunicació que, totalment o parcial, emetien en català al País Valencià. Saben que els queda poc de temps per fer la feina bruta i saben també que tornar a construir el que estan demolint serà costós i difícil. És l'última de les glòries que Fabra i els seus acòlits han ofrenat a la Espanya intransigent i rància que cada dia guanya més i més pes a l'Estat. Una Espanya que vol negar qualsevol diversitat. Una Espanya de la qual, com ja va fent el Principat, hauríem de fugir com de la pesta.

Han tancat les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià, però no serà fàcil silenciar-la.

dimarts, 21 de gener del 2014

Encara en parlen (quin goig!)

Fa goig, molt de goig, saber que, després de tant de temps, allò que escrius encara està viu: el bloc Última Plana parla de Els inconvenients de la felicitat, una novel·la curta que vaig escriure fa temps per a la campanya Llegir en valencià, que posava aquell any en marxa la Fundació Bromera. Només es va poder adquirir un dissabte, amb el diari Levante, i després va deixar d'estar disponible (alguna cosa hauré de fer al respecte, per cert), així que el goig encara és més gran.