dimecres, 5 de març de 2014

El primer home, el darrer llibre

Ahir, al club de lectura dels Socarrats de Vila-real, vam comentar "El primer home", d'Albert Camus. És un llibre especial, per moltes coses. La primera, perquè es tracta del manuscrit que, el dia 4 de gener de 1960, quan l'escriptor va morir en un accident de cotxe a la rodalia de Paris, es trobava dins del maletí que duia amb ell. Cent quaranta-quatre pàgines de lletra menuda i difícil de desxifrar que van romandre incògnites fins trenta anys més tard, quan la seua filla Catherine les va transcriure i les va donar a l'editor. Parlem, doncs, d'una novel·la inacabada que, pel que sabem, Camus havia concebut com la seua pròpia "Guerra i pau". Una obra en tres volums que s'ocuparia de la pròpia vida de l'escriptor i alhora de la història d'Algèria en aquest mateix periode, és a dir, entre el final de la I Guerra Mundial, quan ja es troba colonitzada pels francesos, i el moment en què Camus redacta el llibre, en plena guerra de descolonització. Malauradament, aquell accident va truncar la vida del recent premi Nobel i va deixar el projecte en bolquers.
Però "El primer home" és especial també perquè, a diferència d'altres obres de Camus, de rerefons -diguem-ne- més filosòfic, aquesta aspira a tenir, segons l'escriptor, "més coses i més carn". De fet, les pàgines que va arribar a escriure s'ocupen de la seua infantesa a Alger, en una família més pobra que les rates, en un barri depauperat, en un país i en una situació que estava a mig camí de tot. Amb tot, destaca la vitalitat que desprén el llibre, la reivindicació del paisatge mediterrani -el sol, la mar...- al qual no va renunciar mai i que recull en unes descripcions precises, vives. Igualment, destaca la galeria de personatges, tractats amb un realisme que no anul·la la tendresa: l'àvia dominant, que es carrega la supervivència de la família a les esquenes; la mare sorda, amb qui manté una relació molt especial, distant i afectuosíssima alhora; el mestre, gràcies al qual va poder continuar els estudis i convertir-se en un escriptor imprescindible, el qual protagonitza una de les escenes més commovedores de l'obra... Són alguns dels valors del text, però n'hi ha molts, perquè Camus és un escriptor extraordinari, que ens enlluerna amb una prosa àgil i efectiva, plena de metàfores, i això que el text -hem de pensar- està escrit poc menys que a rajaploma, sense les correccions que separen -segons molts autors- una simple redacció de la literatura en majúscules. En aquest sentit, tant la transcripció com la traducció han respectat les errades i les anotacions del manuscrit, que, més enllà de la curiositat, ens ajuden a conèixer la manera de treballar de l'escriptor francés.
"El primer home", doncs, és un llibre de memòries que Camus va abordar com una novel·la, pot ser per tenir major llibertat a l'hora d'escriure: en un altre cas, no hauria pogut incloure-hi, per exemple, l'escena del seu naixement, que obre el llibre i ens recorda poderosíssimament el naixement de Jesucrist. En tot cas, una obra extraordinària que ens fa sentir alhora el goig de llegir-la i la pena de saber que mai no la podrem llegir del tot.

Publica un comentari a l'entrada