Presoner

No crec que ningú s’esperara grans avanços arran del debat de Política General. En cap matèria, però especialment pel que fa a dues de les grans qüestions (l’economia a banda) que el govern de Rajoy té (o hauria de tenir) damunt de la taula, encara que sovint fingisca ignorar-les. Parle de la fi d’ETA i del procés català d’independència. De fet, Rajoy no pot avançar grans novetats perquè, en una i altra matèria, el PP és presoner de la seua pròpia política dels darrers anys.

Les dues qüestions, de fet, han estat utilitzades de manera constant i sense cap mena de vergonya per un PP que buscava traure’n rèdit electoral i alhora arraconar al PSOE en una posició de seguidisme immobilista de la qual dubte que puga eixir mai. I ho han fet de tal manera que el seu discurs ha acabat imposant-se als territoris castellans sense matisos ni divergències. Quasibé com una veritat científica: no es negocia amb terroristes i els catalans són uns paràsits que sempre estan demanant. De tal manera l’han assumit les seues bases que ara no pot explicar-los que no, que les coses no eren tal com han dit durant tant de temps i que és convenient buscar una solució negociada, en un i altre cas. I això que Rajoy és un expert en dir blanc on havia dit negre: les bases no els ho perdonarien i el president del govern no es pot permetre ni cap rebel·lió interna ni una nova sàgnia de vots. Menys encara, tal com pinten les enquestes i amb l’amenaça que suposen els nous partits d’ultradreta i l’oportunisme obscé de Rosa Díez.

El PP, doncs, és presoner de la seua pròpia estratègia dels darrers anys. Rajoy sap (o hauria de saber) que la intransigència és la major fàbrica d’independentistes, a Catalunya i a tot arreu, que la negociació és (si encara estan a temps) l’única oportunitat d’impedir que es proclame la independència al Principat, per més que amenacen amb tota mena de plagues bíbliques. Però no pot ni tan sols suggerir cap mena de diàleg perquè, com el PP ha fet tantes vegades, seria acusat de tebi, de poc patriota i de no sé quantes coses més. I el mateix ocorre amb la dissolució d’ETA, tot i que ací hi ha un matís que se separa de la qüestió independentista: en el tema del terrorisme, no tinc tan clar que al PP li interesse buscar una solució definitiva.

Any nou, velles notícies

Comencem l'últim any de la primera dècada d'aquest segle que ja resulta difícil qualificar de nou i repasse les notícies encara amb la boira dels fastos de Cap d'Any als ulls. Destaquen que Televisió Espanyola comença a emetre, des d'avui mateix, sense publicitat i caldrà vore quin efecte provoca en les altres cadenes, ara que la televisió digital terrestre ens ha envaït les sales d'estar amb un allau de propostes totes iguals, que ha instal·lat als nostres televisors una cadena de revisions perpètues de sèries i programes ja emesos mil vegades; ara que, lluny de perfilar un panorama més divers, quant a continguts i quant a idees, i més respectuós amb els trets culturals i lingüístics de l'Estat, amenaça d'alimentar un discurs semblant, unívoc i cada volta més i més intolerant, escorat irremissiblement cap a un passat que fa olor a ranci. Però que sembla més viu que mai.
Trobe algun comentari sobre el discurs de final d'any del president de la Generalitat Valenciana. I una foto on brinda amb suc de taronja, supose que valenciana. Està bé, això de donar suport als fruits de la terra. I encara estaria millor si la cosa no es quedara únicament en un gest, si realment les autoritats passaren de les bones paraules als fets i impulsaren una política que, en lloc d'allargar l'agonia de l'agricultura valenciana, permetera transformar-la en un sector amb possibilitats de futur. Si, a més de reclamar més i més diners al govern central, els gestionaren en favor dels valencians. Si els pressuposts de la Generalitat deixaren de beneficiar multimilionaris estrangers de pèl blanc i opinions més que discutibles, d'abocar-se impunement a grans esdeveniments que ni atrauen el turisme ni generen cap lloc de treball mínimament estable, com repeteix la propaganda oficial, i es destinaren a estimular un creixement més diversificat de l'economia valenciana, tan obscenament depenent del sector de la construcció; si s'invertiren a fer més escoles i més hospitals i més biblioteques, que bona falta que ens fa; a prestar serveis de qualitat i eliminar esperes interminables en llocs clau, en lloc de privatitzar-los sota mà i degradar-los a base d'inversions cada volta més i més primes; a promoure polítiques que, si han de transformar el paisatge, siga per fer-lo més humà i més habitable i no per alçar nous murs amb dret a hipoteca, per malmetre'l, qui sap si definitivament. A polítiques sense dubte menys vistoses de cara a la galeria, però que feren progressar de veritat el País Valencià i la seua gent, en lloc d'afonar-nos cada volta més en tots els indicadors de benestar. Que foren de profit per a tots i no per a uns quants que tots sabem qui són.
Més endavant, veig que encara cueja l'atemptat frustrat de Detroit. I no falten les amenaces de noves restriccions per als passatgers, de nous atemptats als drets de les persones que ens volen fer passar com si foren mesures de protecció. Ara, ens adverteixen que no sols serà impossible volar amb una botelleta d'aigua a la motxilla, per calmar la set, sinó que tampoc podrem escoltar música en un aparell reproductor o rescatar, de l'equipatge de mà, qualsevol estri oblidat sense que algú de la tripulació et revise a fons la bossa de viatge. Fins i tot amenacen, com en les velles novel·les d'internats catòlics, de comptar els minuts que passem al servei, si en tenim necessitat. Noves restriccions que volen tapar la ineptitud d'alguns que cobren per garantir la seguretat dels ciutadans i no fan bé la seua feina. I que, en lloc de presentar dimissions irrevocables, tramen noves conjures contra la llibertat de la població. Ja només queda que els governs -l'americà del Nord i els europeus- facen seu aquest discurs i que l'últim premi Nobel de la pau anuncie més guerres preventives contra no sabem quins fantasmes. Noves guerres que alimentaran sense dubte les industries de la mort i faran créixer nous odis i noves intoleràncies que, de retruc, generaran noves amenaces amb les quals justificar noves restriccions. La vella història d'aquell 11 de setembre a Nova York comença a repetir-se punt per punt. Infal·liblement. Tanque el diari amb la sensació que aquestes notícies d'avui són ja molt velles. Massa.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (3/1/09)