divendres, 7 de març del 2014

L'home de la porta falsa

Al president Fabra, uns li diuen borinot i uns altres, moniato, dues expressions molt valencianes per expressar la incompetència i, encara més, la falta d'iniciativa pròpia. I avui, hi ha convocades dues concentracions per traure-li targeta roja i enviar-lo a casa, que ja està bé de fer mal. Però no crec que se'n vaja. Ben al contrari, seguirà endavant amb aquesta cursa patètica, procurant tantes genuflexions com calga als seus amos de Madrid, a veure si tenen pietat i, quan es quede amb les mans buides, li procuren alguna canongia per anar passant, que el pobre no sap fer una altra cosa. Ja diuen si ho ha fet Rita, a qui tampoc li surten els càlculs electorals. Però, a diferència de l'alcaldessa de València, el president de la Generalitat no ha tingut mai un poder real. I això explica moltes coses.
De fet, Fabra va arribar a l'ajuntament de Castelló des de Nuevas Generaciones i no va passar de ser un mediocre regidor, primer de Joventut i després de Medi Ambient, Serveis Públics i Urbanisme. Però aquest caràcter pla i una certa habilitat per no posar-se en problemes van fer que l'altre Fabra, don Carlos, que era qui remenava les cireres, es fixara en ell. I així va ser que, en gener de 2005, Carlos Fabra, que ja no podia aguantar més l'aleshores alcalde de Castelló, José Luís Gimeno, va decidir fotre'l fora: això sí, a canvi d'una jubilació tan daurada per a ell com onerosa per les arques públiques. I va pensar, per rellevar-lo, en algun regidor de perfil gris, que no li donara problemes: Alberto Fabra. De manera que, sense presentar-se com a cap de llista, va veure's presidint els plens de l'ajuntament de Castelló.
I va arribar 2011 i el president de la Generalitat, Francisco Camps, es va veure obligat a dimitir perquè les evidències de la seua sintonia amb els capitosts de la trama Gürtel feia insostenible una posició que amenaçava les perspectives electorals del seu partit, que començaven a anar de baixa. I Rita Barberà es va postul·lar per substituir-lo, però Mariano Rajoy va preferir algú de perfil gris, més dòcil. I, en qui va pensar? En Alberto Fabra, que va rebre la notícia com si li acabara de tocar la loteria. I així va ser que va tornar a pujar un graó de la seua carrera política per la porta falsa, sense encapçalar cap candidatura en unes eleccions. O siga que, en realitat, la loteria ens va tocar als valencians, en versió inversa. I des d'aleshores ens ha governat algú que no té ni poder ni iniciativa, com demostren les reticències dels imputats del seu grup electoral a deixar l'escó, com el president Fabra els ha exigit. Però, precisament perquè no té poder, no pot enfrontar-se a aquells que l'han escollit, així que no ha deixat de prendre les mesures que li ordenaven des de dalt i que, bàsicament, es resumeixen en acabar amb qualsevol traça de catalanitat al País Valencià, no siga cosa que Catalunya s'independitze i li vagen bé les coses i als valencians ens done per preguntar-nos què passaria si...


dimecres, 5 de març del 2014

El primer home, el darrer llibre

Ahir, al club de lectura dels Socarrats de Vila-real, vam comentar "El primer home", d'Albert Camus. És un llibre especial, per moltes coses. La primera, perquè es tracta del manuscrit que, el dia 4 de gener de 1960, quan l'escriptor va morir en un accident de cotxe a la rodalia de Paris, es trobava dins del maletí que duia amb ell. Cent quaranta-quatre pàgines de lletra menuda i difícil de desxifrar que van romandre incògnites fins trenta anys més tard, quan la seua filla Catherine les va transcriure i les va donar a l'editor. Parlem, doncs, d'una novel·la inacabada que, pel que sabem, Camus havia concebut com la seua pròpia "Guerra i pau". Una obra en tres volums que s'ocuparia de la pròpia vida de l'escriptor i alhora de la història d'Algèria en aquest mateix periode, és a dir, entre el final de la I Guerra Mundial, quan ja es troba colonitzada pels francesos, i el moment en què Camus redacta el llibre, en plena guerra de descolonització. Malauradament, aquell accident va truncar la vida del recent premi Nobel i va deixar el projecte en bolquers.
Però "El primer home" és especial també perquè, a diferència d'altres obres de Camus, de rerefons -diguem-ne- més filosòfic, aquesta aspira a tenir, segons l'escriptor, "més coses i més carn". De fet, les pàgines que va arribar a escriure s'ocupen de la seua infantesa a Alger, en una família més pobra que les rates, en un barri depauperat, en un país i en una situació que estava a mig camí de tot. Amb tot, destaca la vitalitat que desprén el llibre, la reivindicació del paisatge mediterrani -el sol, la mar...- al qual no va renunciar mai i que recull en unes descripcions precises, vives. Igualment, destaca la galeria de personatges, tractats amb un realisme que no anul·la la tendresa: l'àvia dominant, que es carrega la supervivència de la família a les esquenes; la mare sorda, amb qui manté una relació molt especial, distant i afectuosíssima alhora; el mestre, gràcies al qual va poder continuar els estudis i convertir-se en un escriptor imprescindible, el qual protagonitza una de les escenes més commovedores de l'obra... Són alguns dels valors del text, però n'hi ha molts, perquè Camus és un escriptor extraordinari, que ens enlluerna amb una prosa àgil i efectiva, plena de metàfores, i això que el text -hem de pensar- està escrit poc menys que a rajaploma, sense les correccions que separen -segons molts autors- una simple redacció de la literatura en majúscules. En aquest sentit, tant la transcripció com la traducció han respectat les errades i les anotacions del manuscrit, que, més enllà de la curiositat, ens ajuden a conèixer la manera de treballar de l'escriptor francés.
"El primer home", doncs, és un llibre de memòries que Camus va abordar com una novel·la, pot ser per tenir major llibertat a l'hora d'escriure: en un altre cas, no hauria pogut incloure-hi, per exemple, l'escena del seu naixement, que obre el llibre i ens recorda poderosíssimament el naixement de Jesucrist. En tot cas, una obra extraordinària que ens fa sentir alhora el goig de llegir-la i la pena de saber que mai no la podrem llegir del tot.

dilluns, 3 de març del 2014

Ficció?

Dissabte, vam anar a l'Auditori de Vila-real per veure Ficció, l'obra d'Albena Teatre que han escrit a quatre mans Carles Alberola i l'amic Pasqual Alapont i que fa poc de temps que roda pel món. És un llarg monòleg -prop de dues hores- que descansa en exclusiva sobre els muscles d'Alberola, i això és el primer que em va impressionar: la capacitat de l'actor d'Alzira per mantenir viva l'atenció de l'espectador, per fer-lo riure sense parar i per implicar-lo en l'obra sense més recursos que la seua presència, la seua veu i els seus gestos. Perquè, i aquest és el segon aspecte que em va interessar força, la peça difumina completament els límits entre allò que succeeix a dalt de l'escenari i la vida real (fins al punt que no hi ha més escenografia que un cartell, un faristol i les llums). Ja des del principi, Alberola va comentar que aquell dia -l'1 de març- celebraven l'aniversari -vint anys justos- de l'estrena de la companyia (precisament amb una obra del tàndem Alapont-Alberola) i, a partir d'ací, sense solució de continuïtat, sense travessar cap ratlla que ens indicara que entrem al món de la ficció, es va endinsar -ens va endinsar- en la història, un llarg monòleg farcit d'anècdotes divertidíssimes que és una mena de repàs de la vida del personatge en relació amb el cinema. Cal dir, a més, que Alberola fa paròdia de si mateix, o si més no, de la imatge que potser ha representat més vegades o, en tot cas, la que més recorda la gent: la d'un individu de poca espenta a qui les coses no li acostumen a eixir bé i que no té cap d'èxit amb les dones. Un paper que, segons ell mateix explica a Ficció, un oncle del personatge li recriminava que havia representat massa vegades: sempre, per ser exactes. Doncs bé, sense deixar de representar-lo una vegada més, Alberola és capaç d'utilitzar tots els seus recursos per fer-nos còmplices de nou. Com si fóra la primera vegada. O siga que ja ho sabeu: si teniu Ficció a tir, no la deixeu passar. Val realment la pena.