Encomanar la sordidesa

Hi ha novel·les on la forma està absolutament supeditada al fons. Són llibres concebuts per a què l'impacte sobre el lector el produïsquen els fets narrats i per tant els intermediaris (el llenguatge, l'estructura, la sintaxi...) han de ser absolutament transparents, ja que no poden desaparèixer. Són novel·les on el lector no pot aspirar mai a ser res més que un espectador. Més o menys interessat, més o menys encisat, però únicament espectador. N'hi ha d'altres, en canvi, que aspiren a ser una experiència completa on la forma i el fons són còmplices absoluts. Són novel·les que requereixen, en general, d'una implicació més gran. I que, si acceptem el repte i ens capbussem a fons, aspiren a trencar aquesta separació tradicional entre narrador i lector i inviten a participar de l'atmosfera que recrea l'obra. A sentir el que senten els personatges. Una d'aquestes obres és "La bèstia del cor", de Hertha Müller, que va publicar fa uns mesos l'editorial Bromera.
La recent premi Nobel recrea la vida d'uns estudiants suabis a la Romania de Nicolai Ceaucescu. I ens descriu una societat opressiva, on tot està prohibit, on el passat es reescriu a conveniència, on la repressió arriba fins als detalls més ínfims, on tothom vigila tothom i els poemes són considerats material subversiu. Una societat grisa on tots els dies són iguals i no hi ha al·licients per a viure perquè no hi ha cap mena d'esperança. On les úniques portes que ataüllen els joves per a fugir són l'exili o el suïcidi. Si no totes dues a l'hora.
Müller recrea aquesta societat a partir d'una prosa austera i freda, que es limita a consignar els fets sense penetrar en les emocions dels personatges perquè també les emocions estan reprimides. I fa servir unes imatges potentíssimes i un estil que -tot i les dificultats de traslladar-ho d'una llengua a un altra- s'intueix de clara intenció poètica. La gran virtut d'aquesta novel·la -i a l'hora el seu major inconvenient- és la immersió del lector en una mecanisme narratiu que et percudeix les temples a base d'un ritme persistent, repetitiu, monòton que no sols descriu la rutina sinó que l'encomana, que no sols detalla la sordidesa d'aquelles vides sinó que la fa sentir en carn pròpia. Llegir "La bèstia del cor" és endinsar-se en un paisatge difuminat, sense colors, sense siluetes massa definides, en una immensa fàbrica on les màquines no deixen mai de repetir els mateixos sorolls, on et sents vigilat i tens por i saps que no hi ha esperança possible.